MANTENIR-SE EN CANVI CONSTANT

WITCHING WAVES – “STREAMS AND WATERWAYS”

NOU REGISTRE

Cançons que fusionen l’èpica del moment amb l’establert a través d’una mesurada detonació de post-punk.

La banda britànica Witching Waves, formada per Emma Wigham (veu, bateria) i Mark Jasper (veu, guitarra) van treure abans d’acabar l’any, el seu quart àlbum amb el nom d’Streams and Waterways. 

Editat de nou per Specialist Subject Records,  han fet una mena de resum de l’aventura viscuda des que van decidir traslladar-se de Londres a West Yorkshire... i tenir a Ivy, la seva primera filla. ‘Vam arreglar una casa petita de lloguer a Mytholmroyd’ explica Jasper. ‘Vam muntar un espai d’assaig en un molí proper i vam intentar escriure música, cosa que vam fer entre mig de l’estres per saber si arribaríem a cobrir despeses i la por d’haver pres una decisió errònia. Havíem deixat enrere la nostra feina, amics i un petit però bonic pis a Londres’.

Amb Streams And Waterways, deixen córrer la urgència de les cançons amb les que fluïen des que es van formar el 2011, per polir i valorar les dinàmiques de les coses que et van passant tenint en compte que no sempre ho controles tot, encara que t’ho pensis. També ha servit per fer la presentació oficial com a membre de Witching Waves del músic de Liverpool Will Fitzpatrick, el nou baixista i part clau en la composició de les noves cançons, que se’ls va unir en la darrera gira.

És un disc reflexiu, on han volgut plasmar el conflicte que ens suposa adonar-nos que el temps passa molt ràpid i sense control. ‘Ha sigut com una investigació psicogeogràfica sobre el deteriorament de la salut mental, l’envelliment i l’aïllament de la vida moderna’ explica Jasper. Doncs ja veuran quan tinguin la nostra edat.

MIRANT LA BOGERIA A LA CARA

KIM GORDON – “THE COLLECTIVE”

A LA VISTA

Ja s’ha fet l’anunci de l’esperat segon àlbum de l’ex-Sonic Youth, Kim Gordon. Com era d’esperar, no ens deixarà indiferents.

L’artista multi-disciplinària ens te preparat un disc que possiblement sigui una radiografia del que està passant, cosa que te el seu mèrit. ‘En aquest àlbum, volia expressar l’absoluta bogeria que noto al meu voltant en aquest moment’, i continua ‘Aquest és un moment en el que ningú sap realment què és real, en el que els fets, no necessàriament influeixen en les persones, en el que tothom va a la seva, el que crea una sensació de paranoia’.

El disc es diu The Collective i sortirà la primera setmana de març via Matador Records. L’ha enregistrat a Los Angeles amb el productor Justin Raisen – que ja ho va ser en el seu debut en solitari de 2019 – amb producció addicional d'Anthony Paul Lopez.

‘Tranquil·litzar-se, somiar, drogar-se per escapar, els programes de televisió, les compres, internet, tot és senzill, fluid, còmode i de marca. Em va donar ganes de posar-ho tot cap per avall, de seguir alguna cosa desconeguda, potser inclús fracassar’. Ha construït la banda sonora a l’espectacle. Gordon recita sobre un mur sonor dub, repetitiu, on amb molta intuïció descriu la comunicació, la sublimació comercial i la sobrecàrrega sensorial en la que ens trobem immersos t’agradi o no.

El tall que comparteix amb la notícia, aquest BYE BYE, l’acompanya del corresponent vídeo promocional protagonitzat per la seva filla Coco i ha estat dirigit per la cineasta Clara Balzary amb imatge de Christopher Blauvelt.

...i AQUÍ ESTEM

THE GLASS HOURS - “SCARLET TONGUES”

A LA VISTA

Hi ha àlbums de debut que tot i no inventar res, formen immediatament part de la gran aventura de la música popular.

Potser no aportaran més que bellesa, que ja és molt en aquests dies en que tot si val. Potser també serveixi perquè algú deixi de perdre el temps i descobreixi, com van fer Brad Armstrong i Megan Barbera, algunes de les veritables fonts.

(fot Braden Chattman)

Amb el nom de The Glass Hours tenen acabat un LP de títol homònim, amb el que faran les delícies de tots els que ens agrada refugiar-nos i protegir-nos d’un dels pitjors moments de la història d’aquest desaprofitat camí, amb càlides i dorades melodies.

Seran 9 cançons llançades via Cornelius Chapel Records el primer dia de març. L’han escrit, interpretat, enregistrat i produït entre ells dos, a l’estudi de la casa de Brad a Red Hook, NY. Fora d’ells dos, només hi ha la preciosa intervenció del violí de Sue Westcott. Hi ha harmonia i pau en les seves cançons. També hi ha l’harmonia de dos intèrprets que lliguen perfectament en cos i ànima.

Abans de formar The Glass Hours, Brad i Megan han estat actuant i gravant, tant individualment com en altres grups. Brad, ha estat amb 13ghosts i en les bandes de Maria Taylor (Azure Ray), Alabama Shakes, Drive-By-Truckers i Magnolia Electric Co. entre moltes altres. A l’espera de la resta d’espurnes que ens donin una mica de llum, ens podem arraulir i continuar fent veure que tot està bé amb aquest primer tema compartit, Scarlet Tongues.

DE NOU EN ÒRBITA

JULIA HOLTER – “SOMETHING IN THE ROOM SHE MOVES”

A LA VISTA

La nord-americana Julia Holter, el 2011 amb Tragedy, el seu debut, ens va instal·lar a totes a la lluna de València.

Uns mesos després, amb Ekstasis, ens hi posàvem confortablement. Les etèries composicions que anava conformant amb el seu Yamaha CS-60, creaven l’atmosfera ideal per creure que les fades havien baixat a la terra per quedar-se.

Mal acostumades a entregues amb una cadència lògica, aquesta vegada però han hagut de passar 5 llargs i grisos anys, per tenir un nou àlbum de la músic de Los Angeles. Es diu Something In The Room She Moves, és el que fa sis de la seva discografia, i sortirà la tercera setmana de març via Domino Records.

Diu que el títol és una referència als Beatles. Un detall. Ha compartit un parell de temes, Sun Girl i Spinning. Sobre aquest ha comentat: ‘Parlo d’aquell estat passional al que arribes quan estàs creant alguna cosa, quan vius aquell moment. I quin és aquell moment?’ Bona pregunta.

També ha comentat sobre el disc, que ha intentat ‘crear una atmosfera que soni fluida, com aquosa, evocant el so intern del nostre propi cos. Té una visió corpòria, inspirat en la complexitat i transformabilitat dels nostres cossos’. No li tinguem massa en compte. Ha tingut una nena fa poc. Holter sospira de nou i amb ella, el món. No aspira a res, però ho anhela tot. Deixem-la fer.

NEW WAVE: AQUELL PRODIGI

METRO VERLAINE – “POP SAUVAGE”

NOU REGISTRE

No se si serà sauvage o no, el que sí que s’escolta és pop de tota la vida, injectat de new wave i post-punk de quan per allà governava el pobre Mitterrand i aquí el Pujol, pobres nosaltres.

És que hi va haver uns dies en que en els bars de moda sonaven un munt de bandes franceses, Telephone, Indochine, Gamine, que es feien amb un merescut lloc entre les catalanes i les espanyoles, quan aquestes encara feien coses dignes. Es diuen Metro Verlaine i volen fer que la new wave torni a sonar als bars. Abans plourà a bots i barrals.

(fot Ella Herme)

Son un quartet d’Évreux – a mitja hora a l’oest de París – comandat per Axel Desgrouas i Raphaëlle Fromage. Estan en funcionament des del 2013 quan es van conèixer després d’un viatge a Londres. Després de Cut-Up (Hold On Music – 2018) i Funeral Party (Le Cèpe Records – 2022), ja tenen a punt nou disc, que es diu Pop Sauvage.

L’han enregistrat als estudis Quiksilver de St. Jean-de Luz al País Basc francès – no he entès mai com es pot ser de dos llocs a la vegada – de nou acompanyats del productor Charles Rowell (Crocodiles) que sortirà a mitjans de febrer via Le Cèpe Records. És un àlbum que va a la recerca de la llum amagada en els records amargs. En aquest Birthday Party per exemple, parlen de la soledat i la melancolia d’una manera que amb unes potents bases de synth-pop, fan que aquests sentiments siguin la millor cosa que ens pot passar.

PSICO-PUNK ATTACK

THEE ALCOHOLICS – “FEEDBACK”

NOU REGISTRE

El que pretenen fer Thee Alcoholics, és que ens puguem desfogar a gust, només escoltant-los. I és clar, a la vegada, fer la nostra taula de gimnàstica del dia.

Son un quintet amb seu a Londres i el resultat d’una de les dèries de Rhys Llewellyn. Han estat temps funcionant amb Hey Colossus, amb The Notorious Hi-Fi Killers a més de treballar per obres d’electrònica com a Drumcunt o Acidliner.

Llewellyn sentia la necessitat de treure tot el que se li estava acumulant al cap en forma de trombosi col·lectiva i la urgència de compartir el viatge. Així, avancen un primer tema del que serà el seu debut amb Rocket Recordings per a finals de febrer, amb el nom de Feedback. 

El tall en qüestió és diu Baby I’m Your Man, una devastadora i hipnòtica ràfega de metralladora a cop de baix i bateria i els esgarips no-sufocats del saxo de Colin Webster, convidat especial per a l’ocasió. Pugem el volum i fem que el veí de sota truqui als mossos.

PROPÒSIT REAL o PROPIA DINÀMICA?

WHITELANDS – “NIGHT-BOUND EYES ARE BLIND TO THE DAY”

NOU REGISTRE

Sembla tot massa estudiat. Declaracions, inspiracions. Però el fet que obrin pels concerts de la gira d’Slowdive d’aquest febrer pel Regne Unit, ens obliga a donar-los confiança.

Son la nova sensació dream-pop que aporten els britànics, sempre tan eficaços en l’alçament i posterior caiguda en picat de noves bandes. Whitelands son un quartet de Londres compost per l’inspirador del projecte Etienne Quartey-Papafio, Michael Adelaja (guitarra), Vanessa Govinden (baix) i Jagun Meseorisa (bateria), i debuten amb aquest Night-bound Eyes Are Blind To The Day que sortirà a finals de febrer via Sonic Cathedral.

L’extens títol de l’àlbum, l’han agafat d’un passatge dels assajos de l’autor libanès Khalil Gibran recollits en el seu cèlebre llibre de 1923 The Prophet que diu “The owl whose night-bound eyes are blind undo the day cannot unveil the mystery of light”. ‘Vam pensar que la definició era perfecte pel disc, hi va haver molt aprenentatge i autoreflexió per fer que les cançons funcionessin per si mateixes’ explica Etienne.

A banda de la música, aporten una ràfega d’aire fresc que els diferencia de la resta de bandes del gènere on el personal és habitualment blanc. Sobre això, Vanessa comenta: ‘Hi ha un concepte permanentment latent, sobre que està bé que els homes blancs siguin sensibles, emocionals i facin música dream-pop. En canvi, pel contrari, els joves negres han de fer música furiosa. Tots hem crescut amb aquests estereotips i, per tant, crec que la gent queda força desconcertada quan veu a Whitelands’.

Amb l’anunci del llançament de l’àlbum, han compartit alguns temes, entre ells, aquest Tell Me About It, amb la participació de Rebecca ‘Dottie’ Cockram (Deary) a la veu, del que comenten que està inspirat en les imatges de la pel·lícula de 1995 de Wong Kar-Wai, Fallen Angels i en com es porta una ruptura, en l’aspecte de ‘ho estic fent bé això’?. El temps ho dirà.

COM AQUELLS ÀLBUMS DE FOTOS

OMNI – “SOUVENIR”

NOU REGISTRE

La banda de post-punk d’Atlanta Omni, ens presenta el seu àlbum de fotos amb les darreres dels últims cinc anys, el temps passat des de Networker (Sub Pop – 2019).

És el que fa quatre i li han posat Souvenir perquè és una col·lecció d’àudios. Volen que pensem en cada tall com un àlbum familiar, una capsa de sabates plena de pedres precioses, diuen. Cada un d’ells es sosté per sí mateix i reflexa el temps i el lloc en el que va ser creat. Té la data de sortida prevista per a mitjans de febrer, repetint amb Sub Pop.

Amb aquests 11 nous talls, la guitarra de Frankie Broyles, la veu i el baix de Philip Frobos i la bateria de Chris Yonker – el seu primer àlbum com a membre oficial del grup – certament fan un pas cap a una maduresa interpretativa amb cançons rodones, plenes d’energia captivadora.

Aquest Plastic Pyramid és la primera cançó que van escriure després de la famosa tancada i el segon single que comparteixen després d’Exacto. Està plena d’acords metàl·lics i canviants: ‘Ens va portar un temps descobrir quin arranjament funcionava millor. El vam estripar i enganxar varies vegades abans de decidir-nos pel format publicat’ expliquen. En la seva darrera gira van tocar amb el terceto de Los Angeles Automatic, es van fer molt amics d’Izzy Glaudini i és la veu amb la que s’han fet acompanyar en aquest enganxós Plastic Pyramid. 

COMPARTIR EXPERIÈNCIES

MARY TIMONY – “UNTAME THE TIGER”

NOU REGISTRE

Estem de sort, la músic de Washington D.C. Mary Timony ens presenta finalment, el seu primer treball en solitari en 15 anys.

Timony es troba al darrera de nombroses bandes, la primerenca i influent all-female Autoclave, dels imprescindibles Helium, de The Spells, l’aventura amb Carrie Brownstein (Sleater- Kinney), de Wild Flag, Ex Hex, i tants altres episodis que l’han convertida en una llegenda viva.

L’àlbum es diu Untame The Tiger i sortirà cap a finals de febrer via Merge Records. El va enregistrar durant un període de dos anys a Baltimore, a The Magpie Cage Recording Studio de J. Robbins, mentre exercia de cuidadora dels seus pares malalts: ‘És pel més difícil que he passat. Cada setmana havia de gestionar una nova crisi’, explica. ‘Vaig adonar-me de que he de controlar les coses que pugui. Com que estava prenent decisions impossibles en nom d’ells, les eleccions creatives semblaven més fàcils de portar. El disc es va convertir en la meva àncora’.

Després de Dominoes, comparteix aquest segon tema, The Guest. Una increïble i preciosa balada sobre la injustament denostada soledat. S’acompanya de Brian Betancourt (baix), David Christian (bateria) i Betsy Wright i Dennis Kane als cors. Comenta sobre la cançó: ‘M’imaginava a la soledat com una hoste de la casa que continua trucant a la porta. Vaig pensar que seria graciós dir que la soledat és l’única que sempre torna’. Afortunadament.

RELAXAMENT EXPERIMENTAL

wh​^​rl – “wh​^​rl”

NOU REGISTRE

Fa uns dies vam anar a la metròpoli a veure l’exposició d’Antonio López. Sempre es descobreix alguna cosa nova en visites com aquesta. 

Sumergir-se en l’obra creativa d’una persona sempre sumarà i ens enriquirà. Per això a alguns individus els hi genera picors. Jurgen Veenstra és una d’aquestes persones creatives de les que pots aprendre i enriquir-te. És tot una institució en l’escena musical de Groningen. Des dels anys 80 que no ha parat de fer i desfer bandes. 

Una d’aquestes era Moonlizards, amb la que va es va enfilar en popularitat. També va estar a Avery Plains i Moan, entre moltes altres històries i col·laboracions. Li faltava fer alguna cosa amb el seu nom o el que és el mateix, com a wh​^​rl, que és més aviat un jeroglífic. D’aquesta manera deixa enrere les temptacions de gèneres que anaven del pop-rock a l’experimentació, per endinsar-se i de quina manera al folk underground.

Des de la seva caravana, va decidir fer com una instrospecció/recull de tot el que havia viscut. Explica: ‘A Stefan Breuer (propietari de Tiny Room Records, que li edita l’àlbum) sempre li va agradar Avery Plains, però no encaixava en el seu segell. Un dia em va preguntar si podia fer alguna cosa tot sol, a l’estil lo-fi. Amb una mica de temps, a part de dues cançons antigues que tenia per allà, ja tenia 14 cançons noves, com collages sonors. Llavors els hi vaig enviar les pistes amb veu i guitarra o teclats a l’Stefan i al seu germà Arno, amb una nota on els hi deia que podien afegir el que volguessin’. Cosa que van fer amb respecta i la mateixa devoció.

El va enregistrar a les respectives cases de Veenstra (la caravana que te als afores de Groningen) i Slingerland, de manera molt rudimentària en un 4 pistes, per acabar la feina a l’Studio Patrick a Utrecht. En el doble LP, a més dels germans Breuer i Ruud Slingerland (Avery Plains, Dia Del Mercado), també podem escoltar a Rudy Lentze i Thea Visser (Planet Orange).

En l’àlbum es pot escoltar el concepte inicial i la devoció posada per part de tots els que hi van participar. El so és especialment contundent a l’hora d’entendre la filosofia del disc. Les contribucions han acabat sent part fonamental, com un collage, tot el que s’hi va anar afegint ha respectat la urgència inicial de les composicions. Una delícia.