MÚSICA ALLIBERADA

JAMES YORKSTON – “SONGS FOR NINA AND JOHANNA”

NOU REGISTRE

El genuí i generós musicalment parlant James Yorkston, un dels primers membres del segell independent escocès Fence Collective, no descansa.

Des dels seus treballs experimentals amb Jon Thorne i Suhail Yusuf Khan, o fins els produïts amb David A. Jaycock i Lina Langendorf per dir-ne alguns, ens manté sempre amatents. Ara fa gairebé tres setmanes que ha llançat un nou àlbum col·laboratiu. És que cada treball que presenta, obres delicades de folk-pop, son pura satisfacció pels sentits.

(fot Olof_Grind)

Es diu Songs For Nina And Johanna que li torna a editar Domino. És el seu setzè àlbum, el tercer enregistrat a Estocolm, a Studio Rymden i producció de Daniel Bengtson, amb membres de The Second Hand Orchestra, amb Nina Persson (The Cardigans) – que ja va participar en l’anterior, The Great White Sea Eagle – i afegint-se en aquesta ocasió Johanna Söderberg (First Aid Kit) cantant per separat fent duet amb Yorkston en diferents temes.

‘Qui no aprofitaria l’oportunitat de cantar amb dues grans veus sueques?’ diu el músic escocès. ‘Quan em van suggerir que Johanna s’unís al grup, no ho vaig dubtar ni un segon. Les veus de Nina i Johanna es complementen sense competir. I jo? Doncs vaig intentar no interposar-me en el seu camí, donar-los l’espai necessari per a que interpretessin les cançons com elles les sentissin’. Llàstima que no coincidissin els tres en algun dels temes.

El disc és una reflexió sobre l’amor i la família i tot i que Söderberg estava embarassada durant les sessions, que hagués pogut suposar un excés emocional, i que Karl Jonas Winqvist, cap visible de la SHO aquells dies es trobava empiocat, la cosa es va mantenir sota control. Cançons lleugeres com l’aire que s’alcen amb naturalitat, endrecen les coses i netegen l’atmosfera. Una delícia.

                         

MAI ÉS TARD

PETER PERRETT – “THE CLEANSING”

A LA VISTA

El llegendari líder dels Only Ones, Peter Perrett, viu una segona joventut.

Després d’una “aturada” de gairebé 30 anys, va llançar dos extraordinaris àlbums How The West Was Won (Domino – 2017) i Humenworld (Domino – 2019). Amb aquest The Cleansing que sortirà el dia de Tots Sants, continua traient pit. També ha anunciat una gira de presentació per Europa, que començarà el febrer i que curiosament pararà a Barcelona.

(fot Steve Gullick)

En aquest nou disc, se’ns presenta amb les idees més clares que mai i per celebrar-ho ha convidat a algunes patums. Bobby Gillespie, Johnny Marr, Carlos O’Connell (Fontaines DC) o Alice Go (Dream Wife), que es presenten al costat de membres de la família, Peter (Jr) al baix i James Perrett a la guitarra i comandant la producció. Inclou 20 noves cançons en un doble vinil. Ha compartit dos primers temes, I Wanna Go With Dignity i el que es pot escoltar més avall, Disinfectant. Ha pres un discurs vigorós en tots els sentits, fruit segurament de l’experiència ‘Sento que, quant més vell et fas, més reflexiu et tornes’ diu Perrett.

‘Sé que alguns dels temes son la mort, el suïcidi i la depressió, però sento que hi ha una atmosfera encoratjadora en l’àlbum, perquè òbviament gaudeixo reconeixent el que està passant al meu voltant’.

Disinfectant va ser la primera cançó en la que Carlos O’Connell va col·laborar en el disc. Un dia O’Conell va visitar Perrett als Pathway Studios i va tocar Disinfectant. ‘Em va agradar el què va sortir. Un altre dia va tornar a l’estudi i ha acabat tocant en vuit cançons’ explica. Reconèixer el que està passant al nostre voltant, no treu que es pugui viure amb tota la satisfacció del món. I sovint això passa si vius una segona joventut.

           

DE QUOTIDIANITATS

NOU REGISTRE

Podria ser el teu veí o l’amo d’aquell bar en el que et trobes tan a gust

Varies coses, menys funcionari o alguna cosa similar, i menys encara en els temps de les cites prèvies (costum imposat en el lloc del mític vuelva usted mañana).

Com qui pela patates i durant més de 30 anys, Will Oldham continua fent allò en el que es troba més a gust. Cosa que hauria de ser el més natural en qualsevol cas. És dels artistes que gaudeix d’un status de persona honorable, respectada per tothom.

(fot Elsa Hansen Oldham)

Ara de nou és el torn de Bonnie “Prince” Billy. En quinze dies tindrem a disposició el seu darrer àlbum. Es diu Keeping Secrets Will Destroy You i li edita Drag City / Domino. El darrer va ser I Made A Place (Drag City / Domino – 2019), sense comptar els experimentals i àlbums trets en col·laboració amb altres músics com els de Matt Sweeney o Bill Calahan de 2021.

Ha compartit un parell de temes, Bananas i aquesta bonica Crazy Blue Bells, una cançó de caire fraternal i d’una certa pertorbació, on descriu la necessitat de que fem alguna cosa, junts, mentre anem cap al nostre destí. L’ha enregistrat a Louisville amb Nick Roeder de tècnic i l’acompanyament de Sara Louise Callaway (violí), Elisabeth Fuchsia (viola), Dave Howard (mandolina), Kendall Carter (teclats), Drew Miller (saxo) i Dane Waters (veu). Per cert, el veí és l’amo del bar.

JOHN CALE, SERENA PERMANÈNCIA

A LA VISTA

Nasío pa la música. John Cale, dona una enèsima volta a la seva extraordinària creativitat i en un nou gir, ens catapulta a l’abstracció de les grans obres.

Des de Lazy Day de 2020 i alguna col·laboració com la de Kelly Lee Owens, que estàvem a l’expectativa. Però a l’agost ja vam tenir noticies de que alguna cosa es coïa amb el single Night Crawling. Ara ja s’ha fet públic que, per passades les entranyables festes de Nadal i via Domino Records, hi haurà disponible, una dècada després de Shifty Adventures In Nookie Wood, un nou doble àlbum senceret.

Es dirà Mercy i inclou aportacions de personal com Animal Collective, del col·lectiu experimental anglès Fat White Family, del duo d’electro-pop Sylvan Esso de la prestigiosa productora nord-americana Laurel Halo i la cantant colombiana-canadenca Tei Shi, a més de Weyes Blood.

Del tall que ha compartit, aquest Story Of Blood, Cale ha explicat: ‘Havia estat escoltant el darrer disc de Weyes Blood i em va venir al cap la veu de Natalie Mering. Vaig pensar que si podia fer-la participar cantant amb mi, seria preciós... i el que vaig obtenir va ser una altra cosa! Una vegada vaig entendre la versatilitat de la seva veu, va ser com si hagués escrit la cançó pensant en ella tot el temps. El seu enfocament intrèpid de la tonalitat, va ser una sorpresa inesperada. Inclús hi ha un petit passatge que és la viva veu de Nico’.

Amb 80 anys i a través del disc, Cale va tenir humor i l’ànim per parlar-nos de tota l’enfangada en la que ens trobem: la dreta de sempre, les retallades de drets civils i tot lo que ens van deixant anar, virus, el mal dit “canvi climàtic”, etc. Quan sigui gran, vull ser com ell.

ARCTIC MONKEYS, PROGRESSEN ADEQUADAMENT

NOU REGISTRE

Pel què sigui – no entrarem aquí a desenvolupar el com i el perquè – son una d’aquelles bandes convertides en tota una institució britànica.

El recorregut al llarg de casi dues dècades, sigui com sigui, els avala. On han arribat Arctic Monkeys, ens agradarà més, o menys, però mantenen un interès alt, que ja és molt. Tenen a punt per sortir de cara a festes, el seu setè àlbum d’estudi que porta per nom The Car, sota les consignes de Domino Recordings. Es refereix al de la portada? Una fotografia presa pel bateria, Matt Helders, on fent un esforç tancant molt els ulls, es veu un Toyota Corolla – E90 en un terrat d’un edifici de Los Angeles.

Fa uns dies, el 23 passat, van fer la presentació en viu en un festival a Zuric, del primer tema que s’inclou en el disc. Es diu There’d Better Be A Mirrorball, un tema que no es despista gaire del seu darrer treball, Tranquility Base Hotel & Casino de 2018, i on podem escoltar en tota la seva “maduresa” al grup i a Alex Turner fent de crooner. Com tothom, que s’afaita, es depila o ni una cosa ni l’altre, es fan grans, i encara que no sempre te perquè passar, en aquest cas el seu estil va en consonància.

Consta de 10 temes, tots escrits per Turner, amb Jamie Cook i Tom Rowley acreditats en tres de les cançons, i amb producció de James Ford. L’enregistrament es va produir durant els mesos de calor de l’any passat a Butley Priory, Suffolk, als RAK Studios de Londres i La Frette de Paris. Els podràs veure el dia 17 d’aquest mes al Primavera Sound Entertainment. Al de Los Angeles...i fer un Mac Burger. És el meravellós mon globalitzat, de proximitat, sostenible i unes quantes xorrades més... 

PETER PERRETT ENS INDICA ON ÉS EL NOUNAT

How The West Was Won (DOMINO)

NOUS REGISTRES

Si alguna cosa bona ens deixa aquest 2017 és el disc amb el que Peter Perrett ens diu que encara belluga. 

El que va posar-se al davant dels inoblidables The Only Ones, a l’estiu va treure el seu primer disc en solitari – els seus fills Jamie i Peter l’acompanyen – si no comptem el que va fer com The One - mentre el món continua funcionant com pot, amb les darreres gires esporàdiques del grup i rumors de disc  amb el nou material. El novembre va girar per varies ciutats d’Europa, per Barcelona va passar de llarg, els ‘apolos’ deurien ser ocupats.

El brillo d’aquest disc, sí ens indica el camí cap a Betlem.

SCOTT KANNBERG ARRIBA JUST A TEMPS

SPIRAL STAIRS – Doris & The Dagers

NOVETAT DISCOGRÀFICA

El senyor Scott Kannberg – dels sempre enyorats Pavement –  amb una de les seves realitats, en aquest cas amb la d’Spiral Stairs, treu el que és segon disc amb el nom de Doris & The Dagers via Nine Mile Records-Domino. 

Seguir-los les passes als components de la banda de Stockton em manté entretinguda. No és que siguin molt prolífics a l'hora de treure coses, però conscient o inconscientment, mantenen encesa la flama d’aquelles gestes.