SUNSHINE BOYS, POWER-POP A SEQUES

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Sunshine Boys son Dag Juhlin, veu/guitarra (The Slugs, Poi Dog Pondering), Jackie Schimmel al baix (Big Hello, Justin Roberts) i Freda Love Smith a la bateria (The Blake Babies, The Mysteries Of Life). 

Juhlin explica que en els cançons hi ha referencies personals – la mort de la mare, la graduació del seu fill – però també a l’actual estat del món, dinàmiques clàssiques per a un format clàssic de power-pop generós i fresc amb una química instantània que genera cançons de les que no em puc desenganxar. Totes pura delicia. Com aquesta inclosa en el seu debut:

PRETTY MATTY, HO TE CLAR

NOUS REGISTRES

1 minut i 21 segons. És el que dura aquest tall pertanyent a l’EP de quatre temes en format cassette, que es va editar el març passat. El mateix Mathew Morand explica ‘Pretty Matty és el meu experiment escrivint música, que em fa sentir bé, inspirat en bandes com The Breeders i Paramore. Els meus amics Tanisha (Truster) i Tassy (Consilience) toquen en aquest EP amb mi’. 

Està clar que la capacitat de sintetitzar, que en definitiva és el que val, la porta a la sang. A sobre fa les coses com qui puja a l’autobús. Utilitzant l’argot tonto del futbol: la música pop és així.

(fot. Joey Arredondo)

EL 'JAPAN STATION JINGLE MAESTRO'

MENCIONS APART

Quantes músiques devem sentir al llarg del dia, sense que hi parem atenció? – de les que sonen des d’altaveus amagats, no les de dins l’olla. Penso en la del Mercadona, la del bar, la tan maleïda de les centraletes telefòniques... Al Japó tenen a Minoru Mukaiya, ex-teclista del grup de jazz Casiopea de 61 anys, que combina les seves dues passions, la música i els trens i que l’escolten milions de persones cada dia sense adonar-se’n tampoc.

estació de Shibuya el mes passat

Ha composat la musiqueta que sona a les andanes quan arriben o marxen els combois. Segons creu recordar, unes 170 que la gent no es pot treure del cap ni hores després de sentir-la. La cosa és que comença a tenir un munt de seguidors. Aquesta gent em te fascinada.

GRUFF RHYS SE’NS POSA REFLEXIU

AVANÇAMEN DISCOGRÀFIC 

Babelsberg – només a mi em sembla el nom d’una marca de cervesa? – serà el nom del cinquè treball del gal·lès Gruff Rhys, un disc que reivindica el pop amb arrengaments orquestrals, resolts de manera brillant per la National Orchestra of Wales de la BBC. 

Ha explicat que en ell ha volgut mostrar la seva preocupació per aquesta direcció sense sentit que manté la societat. Els deu temes es van enregistrar en tres dies a l’estudi que Ali Chant - qui ha exercit de productor - tenia a Bristol abans que l’edifici fos enderrocat per a construir-hi uns apartaments de luxe. Em pregunto si això és realment cert. 

Editat per Rough Trade, ha comptat amb Kliph Scurlock (Flaming Lips), Stephen Black (Sweet Baboo) i Osian Gwynedd i estarà al carrer la primera setmana de juny. 

Gruff Rhys, queda nomenat assignatura obligatòria del panorama pop actual.

MOR MARCIA HAFIF

ENS DEIXA L’ARTISTA DEL POP-ART MINIMALISTA

TRASPÀS

La pintora Marcia Hafif, va traspassar aquest dimarts segons ha confirmat la seva galeria de Nova York. Després d’uns primers anys a Califòrnia, on va néixer, a principis dels anys seixanta va decidir traslladar-se a Roma on va poder treballar al llarg de gairebé una dècada i fer-se amb un cert nom dins del panorama del pop-art. 

Marcia Hafif amb Sandro Nitoglia a Roma l’any 1968

El seu era definit com a minimalista, les seves obres concises i de colors llampants es van fer molt conegudes i van formar part de tot aquell moviment, especialment a Europa i al costat de contemporanis seus com Robert Irwin o Robert Ryman. Tenia 88 anys.

STRANGE CAGES ENS ALLIBERA PENES

NOVETAT

Uf! Temps feia que no castigava al veí amb una banda. Escoltar temes a tot volum i sense tapets a les orelles com The Cracks o aquest Hypothalamus Blues em fan revifar i pensar que encara hi ha esperança. És difícil que no te la colin, però si m’agafen en un moment fluix m’importa una merda i quedo tranquil·la per una estona. Si no fos per aquests moments i els altres.

Formen part d’una interessant tanda de bandes, però matisant que, com algú va dir: ‘cap està tan a la vora del diable i tan ansiós per encaixar-li la mà com aquests nois’. Doncs això.

TOCA DIVERTIR-SE, RES MÉS (DIUEN)

PRESENT MUSICAL

Totes sabem que el Japó és la font més bestia generant productes amb les idiosincràsies més diverses. La música no se'n escapa. Otoboke Beaver son quatre noies amb ganes de gresca, i fan allò tan clàssic de ‘con un seis y un cuatro, aquí tienes tu retrato’, és a dir, quatre acords destrossats en cançons de dos minuts i a tota llet. 

Alguns mitjans d’aquests insígnia, els associen al Riot Grrrl dels noranta. Accorinrin s’explica: ‘No cantem sobre els drets de les dones o els seu problemes, no ho hem fet mai. Ens sorprèn que se’ns hi relacioni. Acabo d’escriure sobre que estic enfadada amb el meu novio, sense cap més intenció’. Avui dijous toquen a la sala Scala de Londres, aquest cap de setmana repeteixen a Coachella i s’entornen cap a casa.

el seu darrer single (Damnably, 2018)

RECORD STORE DAY 2018

DINÀMIQUES DE MASSES

Per exemple, avui dijous 19 d’abril, és el Dia de la Bicicleta, de la Llengua Xinesa i dels Simpson.  Ahir ho va ser dels Drets dels Pacients i el proper el tindrem el diumenge que serà el de la Mare Terra. Hi ha el Dia Internacional del Número Pi, de la Diversió al Treball, el de l’Emoji, el de les Habilitats de la Joventut, fins i tot el del Buitre. Va en serio. Pot ser molt entretingut anar descobrint el dia que toca que sigui el ‘dia de’. 

Dissabte serà el dia de comprar discos, que per fer la cosa més lleugera i guai es diu Record Store Day. El dia amb més gent i incomoditat justament per gaudir d’una bona compra. És cert que hi ha edicions limitades que surten en ocasió d’aquest dia, com per celebrar-ho. De totes maneres, com que hi ha gent per tot: No Problem.

una vista de l’any passat 

VANISHING TWIN o COM SER COOL AVUI DIA

ESTIMULANTS NATURALS

Vanishing Twin, la banda anglesa de còsmic-pop, estan de nou d’actualitat pel seu nou llançament en format cassette, Magic & Machines, via Blanck Editions que sortirà a la venda aquesta setmana que ve.

Va ser enregistrat en una sessió en hora crepuscular en un moli de Sudbury i Cathy Lucas resumeix molt bé com va anar la cosa: ‘Un estrany feedback entre magic and machines.’ 

Acompanyant la cassette han donat unes instruccions: ‘[There are] no pop songs here. This cassette is a window into our improv practice / deep listening / group therapy.’

BRENNER'S FOLK

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Diuen que és el disc més estrany i curiós – rar en l’argot del col·leccionisme discogràfic – editat per Edigsa. També que l’original està pels núvols. Ara podem gaudir-lo gràcies a la magnífica reedició que ha fet la gent de Wah Wah Records. 

Eren un grup format pels germans alemanys Vytas (20 anys) i Haakon Brenner (18 anys), amb els ex-Els Xerracs Toti Soler (17 anys) i Jordi Barange (19 anys), més Jeanette (14 anys) que se’ls va unir més tard. Van treure aquest únic EP l’any 1966 abans no escampessin la boira de diferents formes i maneres, un 7” amb quatre temes signats tots per Vytas Brenner i on Jeanette canta només en un tema, Clara Llum. 

Folk molt de l’època amb pinzellades pop que el fan una petita joia de la cultura popular més propera.