LARA TAUBMAN, DIRECTE AL CEL

NOU REGISTRE

Va néixer al sud de Virginia, però resideix a Nova York, ciutat que la te atrapada. Normal. Diuen que fa ‘outlaw-folk’

Per la veu i entonació, segons com, recorda a Joni Mitchell o a Janis Ian. Que t’hi comparin, amb total rigorositat, augmenta el valor del treball realitzat per Lara Taubman. I més encara, de petita ja va començar a cantar, i aquest és el seu primer disc, després de passar-se la vida treballant en activitats relacionades amb les belles arts, primer exercint i després com a teòrica. Diuen que fa cinc anys va sentir una veu que li deia: ‘Fes el favor d’agafar la guitarra i posar-te a cantar!’. Se’n va anar a Wolfe Island al Canadà i amb Hugh Christopher Brown, fundador de Wolfe Island Records, s’hi va posar. A partir d’aquí, història.

La fragilitat amb que agafa Desert Boy on descriu la bellesa que et pot envoltar en un moment concret, tot tan ben posat. Els arranjaments de Heartbreak Garden, quins violins, quin teclat al darrere... O deixar-se gronxar per la melodia de Cold Side Of Spring. Discretament explica: ‘Revelation tracta sobre el meu viatge per posar-me bé fent música. Fa cinc anys vaig sentir una crida que vaig seguir i que em va dur a una sèrie de fets fortuïts que van crear aquest disc. La música sempre em salvava, ara espero tornar-li el favor’. Va sortir a primers d’aquest mes, via Wolfe Island Records i l’holandesa Continental Record Services.  Al final, que diguin el que vulguin. De cul a terra de pura emoció. Quin sentiment. Transportada a un bar de carretera, allunyada de tota la merda que ens envolta. Com feia temps.

MOURA, RESSONS DE LA GALIZA MEDIEVAL

NOU REGISTRE

Com dèiem fa uns dies, a la zona atlàntica d’Europa hi passen coses

Portugal i Galiza s’han convertir en la boca d’on hi ragen les bandes més inspirades d’un estil que ens remet a sons medievals. Cants druídics que ens envolten, danses místiques que et poden fer perdre el sentit per entrar en un de millor. A l’olla han sabut incorporar els tres ingredients màgics: psicodèlia, progressiu i folk autòcton.

Des de A Coruña, Moura debuten amb àlbum homònim via Spinda Records. Encara que els seus membres tenen el cul pelat de funcionar en altres bandes, han decidit unir esforços en algo potser més intencionat. Son Diego Veiga (guitarres i veu) Hugo Santeiro (guitarres) Fernando Vilaboi (teclats) Pedro Alberte (baix) i Luis Casanova (percusions). Pel disc s’han acompanyat de Irmandade Ártabra, que l’integren músics destacats de l’escena del folk gallec com Belém Tajes (veus i aturuxos) Pedro Villarino (bombo, tarrañolas), Susana Pérez (clarinet), Brais Maceiras (acordió), Pablo Revoiras (zanfona), Miguel Vázquez (pandeiro, tamboer, pandeireta) i Antonio Prado (lata, pendeireta, efectes). El retorn a Canterbury.

PARSON RED HEADS S’ATUREN A LLEIDA

THE PARSON RED HEADS +  KACY & CLAYTON 

CAFÈ DEL TEATRE – LLEIDA

08 – 03 – 2019

DIRECTE

Es van aturar també a València, i a Lleida ho van fer en el cabàs del MUD, la tanda de concerts que converteixen per quatre dies a la ciutat de l’oest del país en ciutat visible – i audible – per a alguns melòmans, i aquest divendres a fe de Déu que va brillar per damunt de tota boira.

Passava gairebé un quart de les nou del vespre que pujaven a l’escenari del Cafè del Teatre ubicat a l’antic escorxador municipal, els joves Kacy & Clayton, cosins i residents al Canadà, per demostrar perquè estan sent venerats a mig món. Practiquen un exquisit i brillant folk de influència 100% britànic sense perdre de vista les seves arrels nord-americanes, i presentaven el seu darrer treball, The Siren’s Song (New West Record - 2017) que ha estat produït per Jeff Tweedy.

A la segona part, el llistó no es va moure de lloc. La psicodèlia-folk dels Parson Red Heads va omplir tots i cadascun dels racons del cafè amb les seves cançons lluents, perfectament perfilades per dues guitarres i una base rítmica comandada per Brette Marie Way. L’esperit dels Byrds va sobrevolar per tota la sala de la mà dels temes del seu darrer àlbum Blurred Harmony (Fluff And Gravy Records/You Are The Cosmos – 2017) i el bon grapat d’espectaculars singles de que poden presumir, molts d’ells editats en el brillant recopilatori In A Hazy Dream: Retrospective (2004-2014) (You Are The Cosmos – 2015).

 

PEP LAGUARDA, FA CAMÍ

TRASPÀS

Sembla que avui ha mort a València en Pep Laguarda qui va començar la seva carrera musical a finals del seixanta i va acabar fundant el grup pel que és recordat, Pep Laguarda & Tapineria, que enregistrarien el meravellós Brossa d’Ahir (1977), reivindicat amb els anys com un dels millors discos fets als Països Catalans. 

Va ser gravat a l’estudi que Daevid Allen tenia a Deià, el Banana Moon Observatory, amb a part d’en Pep, Joan Marì, ‘Viven’ i son germà ‘Pinet’ i Garri “Campanillo”, les col·laboracions de José Milán, Joan Bibiloni, Xavier Riba, Tico Balanzà o en Pau Riba que a més es cuidà de la direcció artística, i segurament la participació involuntària de moltes i moltes més ànimes corpòries i incorpòries, clavant tots ells una joia dels pocs discos de folk psicodèlic-mediterrani que provoca, a qui l’escolta, amb els pàmpols ben oberts, un viatge visitant tots els planetes Gong que encara queden. Que n’hi ha. Bon viatge! 

Pep Laguarda amb barret

DAVY LYONS + THE NIGHT GARDENER

12 – 04 – 2018

PUMAREJO – BARCELONA

HI VAM SER

Una nova nit de folk en gravitatòria sintonia. Davy Lyons aquesta vegada tocava amb el berlinès Oliver Hasse, alias The Night Gardener. Davant d’un públic atent al que passava dins del cercle i en un silenci espectacular, la màgia va sobrepassar els límits inundant la sala on es fan concerts amb la millor acústica del mon. Vallcarca resisteix.

Davy Lyons

The Night Gardener

MÉS MATERIAL D’ABANS DELS DEAD

ALTRES REGISTRES

Aquest mes Round Records ha llançat Folk Time, un recull de peces d’un Jerry Garcia – veu, guitarra i banjo – de 20 anyets amb una banda en format quintet de nom Hart Valley Drifters – una de les bandes on va estar – interpretant temes de folk i bluegrass on també hi participava Robert Hunter, un altre futur Dead.

Això passava com a resultat de la seva afició a la música tradicional, abans de que li apareguessin altres tipus d’aficions.  

MONTE DUNN AND KAREN CRUZ – MONTE DUNN AND KAREN CRUZ / 1969 (CYCLONE RECORDS)

DISCOS

 

Preciosa la combinació de les dues veus, la de Karen Cruz i la del seu company Monte Dunn, una parella que van parir un únic disc a part de dos preciosos fills, el darrer, gairebé solapat amb l’edició del vinil. L’àlbum funciona com un resum de vivències, sensacions i les necessàries crítiques socials del moment, guarnit amb violoncels, violins i clavicordis i uns arranjaments molt ben construïts, imagino que producte de la pròpia experiència d’ell amb la seva feina ja que, al llarg de la dècada dels seixanta, va ser un music força sol·licitat pels enregistraments o directes de gent com Tim Hardin, Richie Havens, Peter Walker, Jack Elliott o Peter, Paul and Mary. Això, sumat a l’exquisida sensibilitat d’ella, compositora de tots els temes, tret de la versió que fan de Yellow Cab de Tim Hardin, converteixen aquest disc en un dolç aliment, barreja de folk i psicodèlia, per a l'ànima necessitada.

 

 

 

 

 

LAL WATERSON

TEACH ME TO BE A SUMMER’S MORNING

LLIBRE + CD

 

LLIBRES 

 

 

Hi ha objectes confeccionats amb una exquisida presentació, que poden ser tremendament inspiradors. Si a sobre son un disc amb enregistraments domèstics (encara que sigui en format CD) i un llibre amb una selecció de notes, dibuixos, pensaments i poemes que escenifiquen l’obra d’aquesta amant de la vida, la inspiració passa a ser ensenyament.

 

 

 

Cal aprofitar la sortida d’objectes com el que ens presenten per conèixer de prop vides com la d’aquesta singular dona, membre de The Watersons, una de les famílies més influents en el folk anglès.

  

CAROLYN HESTER – SIMPLY / 1963 (COLUMBIA)

Impressionants cançons tocades amb tota la sensibilitat del món. Cançons tradicionals que expliquen històries d’amor, de mort, del sofriment humà, amb una sincera i simple bellesa carregada d’un optimisme final, com diuen les notes de la contraportada. Aquest és el que es considera segon àlbum de Hester (gens fàcil d'assegurar-ho), editat per Columbia i injustament menys valorat probablement pel fet que el senyor Bob Dylan va tocar en algunes de les cançons del primer i en aquest no. Nascuda a Texas però instal·lada a Nova York des del 1955, aviat es va situar en l’epicentre de l’activitat folk de la ciutat dels gratacels o sigui al Greenwich Village. Col·laboracions amb el mencionat Dylan o amb Richard Fariña, amb qui va estar casada, encara que va durar poc, o ser la candidata a formar un trio folk amb Peter Yarrow i Paul Stookey a partir de la proposta d’Albert Grossman i que va rebutjar a favor de Mary Travers (trobant la fama com a Peter, Paul and Mary) formaven part de la seva quotidianitat. Malgrat això i el seu reconegut treball, mai va tenir la popularitat de companyes de feina com Joan Baez o Judy Collins. A finals de la dècada i primers de la següent, va fer una breu incursió amb aires psicodèlics de resultat interessant però en la línia habitual de manca de repercussió. Continua en actiu acompanyada de les seves filles Amy i Karla Blume.

A poc a poc i amb bona lletra.