STYLETTOS AMB RODES

MENCIONS APART

Coincidint amb la Setmana de la Moda de Paris, Yves Saint Lauren va llançar una campanya provocant que se l’acusés de sexista. És una classe de màrqueting, ser-ne inculpat i que tothom en parli i ja està. La perversió diària a la que estem tan acostumades.

Les models anaven amb sabates de taló i unes rodes que en aquell moment ningú, curiosament, hi va prestar atenció. Ara resulta que la marca, de la mà del seu director creatiu Anthony Vaccarello, treu i promociona aquelles sabates amb l’excusa de l’actual tendència a recuperar tot allò de la tan criticada dècada dels vuitanta.

Son els Roller-Skate-Stylettos, en edició limitada que amb el nom de Anya 100 Patch Pump Roller i per uns 2.000€ les poden adquirir els de sempre. 

WHO’S THAT KNOCKING AT MY DOOR

CINEMA

Esta considerada la primera pel·lícula de Martin Scorsese i és tot un exercici teòric i de bellesa plàstica excepcional. Rodada a Nova York, ens presenta a un debutant Harvey Keitel fent d’italo-americà més moralista que el Papa de Roma, enfrontat amb la modernitat de la ciutat representada per una noia independent que interpreta una esplèndida Zina Bethune.

Rodada en un implacable blanc i negre, es va començar a gestar el 1965, però va haver de patir uns quants mal de caps en forma de canvis de guió i de nom abans d’estrenar-se el 1968 i endur-se el premi al millor film en el Festival de Cine de Chicago d’aquell any.

Entre aquests canvis, el de distribuïdor, amb la condició d’incloure una escena de Keitel amb una prostituta – diuen que va ser rodada a Amsterdam – amb finalitats comercials. En aquest tall, Scorsese va posar de fons el tema The End dels Doors, convertint aquests quatre minuts en una de les moltes cireretes del pastís.

AMORS QUE MATEN

DINÀMIQUES DE MASSES

Amor, amor, amor, amor, amor... el sentiment en format paraula que uns desaprensius salvatges i estúpids, han posat de moda aquests darrers dies. Fins que des dels alts comandaments ens facin saber la nova consigna.

Aquest amor compassiu i de temporada, no fa lliure a ningú. Ni ens protegeix. Com tampoc ho faran els de la boina, ni cap uniforme.

Així doncs, aquests dies que ens sentim generoses, aprofitem i petons i abraçades per a tothom.

THE OSCILLATION

EVIL IN THE TREE – 7”

NOUS REGISTRES

So hipnotitzant, remor introductòria cap a una renovada nebulosa. Està al mercat des del passat dia 11 a través de Wrong Way Records. És el nou single de la banda de Londres i es pot adquirir a la seva pàgina de Bandcamp. 

ÀLBUM FAMILIAR

JACK WHITE SALTA AL TERRENY DE JOC

ALTRES REGISTRES

Aquest home és un activista del vinil. La seva nova acció, l’edició d’un single que es vendrà exclusivament en un partit (de beisbol) a Detroit i que portarà un tema d’avançament del que serà el seu nou disc i que ja està preparant.

Jack White amb els suposadament membres de la seva nova banda 

en una foto feta a Nova York a finals del mes passat

Third Man Records,  la companyia de discos fundada per Jack White, en col·laboració amb la directiva de l’equip de casa, el distribuirà entre els assistents al partit del dijous de la setmana que ve. El disc de 7 polsades, portarà el tema Strike Out i els beneficis aniran destinats a diferents associacions de la ciutat.

Molt optimistes els veig.

TOTAL RECORDS – VINILS I FOTOGRAFIA

FOTO COLECTANIA – BARCELONA

del 22 de novembre a l'11 de març

ART – INSTAL·LACIONS - DISSENY

Les amants dels vinils sabem prou bé que les portades son una part addicional de l’objecte, però sense elles costaria molt d’entendre l’excitació que ens produeix la seva companyia. Quina de nosaltres no ha comprat alguna vegada un disc atreta per la portada?

La nova Fundació FotoColectania, després de deixar aquell refugi que era el local fronterer amb Gràcia, continua amb la seva línia expansiva, i avança el que serà la seva propera exposició. Les fotografies de Robert Frank, Bernd & Hilla Becher, Weegee, Helmut Newton, Herb Ritts, Annie Leibovitz, Nobuyoshi Araki, Jeff Wall, Anton Corbijn, William Klein, Jean-Paul Goude, Irving Penn, Ryan McGinley utilitzades per portades de discos, penjaran de les parets de la galeria a partir del 22 de novembre.

Després de passar per Arle – la producció és del propi festival Les Rencontres de la Photographie – Zuric i Berlin, s’aturarà a Barcelona comissariada per Antoine de Beaupré, Serge Vincendet i Sam Stourdzé, i amb la col·laboració de Jacques Denis.

Boz Scaggs per Guy Bourdin

Davis per Irving Penn

CANÇONS DE L’ESTIU

EFECTES COL·LATERALS

Els que filosofen diuen que res canvia, que la vida son cicles i que tot es repeteix. I quanta raó tenen, sobre tot si acaba amb ‘ito’ de tontito, com El Chiringuito (1988) o el Despacito (2017) de marras.

Sota els efectes de la calor.

EL PASTÍS DE SOUNDCLOUD

NOTÍCIES CONTRASTADES

Ens ha sortit un gegant que fa malabarismes a la corda fluixa. Sembla que la plataforma digital ha passat, i passa, penes econòmiques. Després de fer fora a gairebé la meitat dels empleats i obtenir una sucosa participació per part de grups inversors de Nova York i de Singapur, sobreviurà una temporada més. Hi ha molta gent –  posaria la mà al foc que son del grup dels que bàsicament només dirigeixen – que en vol un tros i sembla que no n’hi haurà per a tots.

Es veu que tot i la baixada de preus en les seves tarifes, el nombre d’usuaris se’ls hi resisteix, amb el resultat de més sortides que entrades. 

Però com si aquí no hagués passat res i a continuar amb el fil musical. Total.

50 ANYS DEL “SUMMER OF LOVE”

1967 – 2017

ANIVERSARI

S’ha de dir que fan igual que algunes de nosaltres amb les olimpíades de Barcelona, van celebrant els aniversaris per mantenir encesa una flama que més aviat fa figa. Aquest agost, es commemoren els 50 anys d’un moment històric irrepetible. Entre altres coses perquè en aquells dies la gent no era tan incauta.

Tot i que, en aquest cas, les celebracions van iniciar-se l’hivern passat, son aquests dies que San Francisco s’ha convertit en el centre neuràlgic de la bogeria turística pseudo-hippy i de la nostàlgia per un tubo. Al llarg de tot el que queda d’any, aniran clausurant la llarga llista d’activitats que la ciutat ha preparat per commemorar l’esdeveniment i que encara queden.

Mentre a Espanya, el 1967 es declarava Any Internacional del Turisme (la cosa ja apuntava) i també es parlava d’amor amb el Raphael cantant Hablemos del Amor, a San Francisco es deixaven anar els cabells i se’ls omplien de flors.

Si Ginsberg aixeques el cap.