THE ZOMBIES, ETERNS

ALTRES REGISTRES

Mai està fora de lloc parlar, escoltar o contagiar-se amb una de les més clàssiques bandes de pop que hi ha hagut: The Zombies

Com tantes altres del grup d’essencials, l’assunto de les reedicions és un no parar. Com sigui, Craft Recordings reedita, en vinil, tres dels seus discos. L’imprescindible homònim del 1965, amb els eterns She’s Not There i Tell Her No, el recopilatori I Love You i el semi-oficial RIP creat a partir de l’èxit de Time Of The Season que inclou alguns darrers enregistraments com Imagine The Swan o If It Don’t Work Out. Aquest havia de sortir el 1969, però per aquelles coses de ves a saber què, es va cancel·lar, editant-se per primera vegada al Japó l’any 2000.

1965 - David Wedgbury - copyright National Portrait Gallery

El teclat de Rod Argent, la veu de Colin Blunstone, la guitarra de Paul Atkinson, el baix de Chris White i la bateria de Hugh Grundy, van posar els ingredients de l’elixir que encara avui manté els efectes. La banda de Saint Albans va treure aquest homònim que ara es reedita a finals d’aquest mes i l’imprescindible Odessey And Oracle el 1968. Amb dos discos en van tenir més que suficient. Llegendaris.

ELS NEW YORK DOLLS ENQUADRATS PER SCORSESE

DOCUMENTAL

Martin Scorsese, no s’ha pogut resistir a la temptació de rodar un documental sobre el seu amic David Johansen, el frontman dels New York Dolls

El farà mostrant-lo des de que era crio a Staten Island als anys 50, el seu canvi a l’East Village a Manhattan a finals dels 60, els començaments amb els Dolls als 70, la creació del seu alter-ego Buster Poindexter als 80 i la relació amb el country i el blues amb els Harry Smith als 90.

Johansen, aquí Buster Poindexter, al Cafe Carlyle fa un any (Getty Images)

Martin Scorsese desconcerta. Perquè al darrera d’una imatge que pot semblar tot el contrari, ha demostrat més que sobradament la seva passió per la música. El seu talent al darrere la càmera per captar la relació entre la quotidianitat i la professionalitat dels músics no li desmereix ni una mica del global de la seva brillant carrera cinematogràfica. Al contrari. Films com The Last Waltz (1978) sobre el concert de comiat de The Band, No Direction Home (2005) i Rolling Thunder Revue (2019) dedicats a Dylan, Shine A Light als Stones (2008) o Living In The Material World (2011) a Harrison, li sumen molts punts.

Scorsese, explica a partir de la noticia oficial del rodatge: ‘Conec a David des de fa dècades i tinc un abans i un després des que els vaig escoltar quant estava fent Mean Streets’. Ho va acabar de rematar afegint: ‘Després de veure’l l’any passat al Café Carlyle, vaig saber que havia de fer-ho perquè és extraordinari veure l’evolució de la seva vida i el seu talent musical en un ambient íntim. Llavors i ara, la seva música captura l’energia i entusiasme de la ciutat de Nova York’. Esperem que no trigui gaire. 

ANNE WALDMAN, IMPRESSIONANT

ALTRES REGISTRES

Vaig llegir que perfora el silenci. Sens dubte. Escoltar el darrer treball editat en disc de la poeta nord-americana Anne Waldman, no et deixa indiferent

En plena paranoia confinadora, va convocar a la seva amiga Laurie Anderson, al famós contrabaixista William Parker, a Debbie Googe (My Bloody Valentine) i al també reconegut music noruec Guro Moe i els va afegir als seus habituals – i familiars – musics acompanyants, Ambrose Bye i Devin Brahja. De la trobada, va sortir aquesta impressionant obra major. Es diu Sciamachy i l’ha editat la marca de la casa, Fast Speaking Music. 

El nom del disc està extret del terme grec que fa referencia a la guerra en les ombres i son poemes agafats de diferents llibres i projectes poètics d’ella. Crida contra les oligarquies mundials i els governs a l’ombra. A Extinction Aria pt II, una peça sobre un possible final dels nostres dies, Waldman recita: ‘Enemy is the creation of a warring god realm / a becoming in fact / becoming isolated.’ La seva veu, perfectament envoltada per un conglomerat sonor, ens convida a investigar què podem fer ara a continuació. I precisament no es refereix a ser-ne còmplices. Perfora el silenci i consciències. Si et deixes, és clar.

(d’esquerra a dreta) Anne Waldman, Ambrose Bye i Devin Brahja Waldman

foto de Natalia Gaia – Fast Speaking Music

MASAKI BATOH, O LA CAPACITAT DE DONAR PAS

NOU REGISTRE

La llegenda del músic japonès Masaki Batoh continua creixent

Amb el que és el seu cinquè disc en solitari, Smile Jesus Love YOU! (Drag City) de producció totalment analògica, fa entrega de vuit noves composicions, totes elles d’una fragilitat refinada, on reflexiona sobre la nostra fe en aquest moment actual, un pel fosc, per dir-ho suaument. Ho fa a partir d’un recull de costums de diferents països, d’on crea el seu mon ple de textures musicals. 

A part de cantar en japonès, se’l sent fer-ho en anglès, i el més semblant a l’espanyol – en una versió de Pobrecito Mi Cigarro de l’argentí Atahualpa Yupanqui – i també en llatí si s’està molt atent. En aquest àlbum ha convidat a tocar a companys de The Silence i Ghost, com el genial percussionista Hiroyuki Usui. Recorre acompanyats de la música de Masaki Batoh l’espectre de llum que abastem amb la ment,  ens ajudarà a escampar la boira. És just i necessari. 

ELS DE THE RADIO DEPT., ENS HO FAN GRUAR

NOU REGISTRE EN 7”

Per a què treure un LP si pots anar editant singles amb lo guapos que son? 

A la banda sueca Radio Dept., convertit en un costum, aquest 2020 l’asunto els hi agrada més que mai. En porten tres. Van començar a primers de febrer amb The Absence Of Birds. La tercera setmana de març, el va seguir Your Fear The Wrong Thing Baby. Ara arriba aquest You’re Lookin’ At My Guy que per alegria de totes, a més, ho fa en edició de vinyl. A la cara B hi han posat Could You Be The One, amb plan més tranquil i ho continuen editant amb el seu segell, Just So!, des que el 2017 els van donar porta a Labrador. Funcionen amb la calma. Després de Running Out Of Love editat el 2016 amb els que te dije, ara ja tocaria un llarg. Encara que es facin el suec, l’esperança és el darrer que és perd. 

BENJAMIN BIOLAY, AGAFA EL VOLANT

NOU REGISTRE

Als seus 47 anys, Benjamin Biolay agafa aire i elabora el que per mi fa millor: un repertori de crooner adaptat al segle XXI

Deixa enrere un cert esperit d’explorador cap a altres àmbits i torna a ser aquell cantant francès que fabrica enganxoses, encisadores i milionàries cançons pop. Per a l’ocasió, s’ha proveït d’un tema que li escau com un vestit a mida. Convertit en un Steve McQueen guapet, utilitza la Formula 1 de fil conductor i de leitmotiv pel nou treball, Gran Prix, editat a finals del mes passat. S’esplaia en el circuit i els boxes, els hi dedica espai a Jules Bianchi o Ayrton Senna – jo soc més de Jackie Stewart – fent saber en definitiva del seu agradós entusiasme per la cosa dels cotxes de carreres. El clip per a Vendredi 12, una meravella de montatge, es fa servir de fragments de les pel.lícules Gli Ordini Sono Ordini (1972) i La Supertestimone (1971). Per a Souviens-toi l’étédernier canta amb la seva estimada Keren Ann. L’elegància despenjada ha tornat. 

LA INVOLUCIÓ HUMANA DES DE LA PERSPECTIVA DELS FESTIVALS

DINÀMIQUES DE MASSES

La realitat ha superat a la ficció de llarg. Resulta que les pel·lícules de ciència-ficció que auguraven la conversió de l’home en éssers amb caps de suro, no eren de ficció

Hi ha uns llestos que com que veuen que no ens importa assistir als espectacles com si fóssim bestiar per vendre en una fira, ja s’han empescat un sistema. Es diuen SSD Concerts i son els que estan al darrere de This Is Tomorrow Festival i Virgin Money. El seu líder, Steve Davis, diu: ‘No podem estar sense música en aquests temps, pel que la nostra única preocupació ha sigut com portar-la al públic britànic de forma segura i responsable’. Com ens estima el nostre líder.

El laboratori on ho tenen previst fer és a Newcastle a finals d’estiu. D’agost fins a mitjans de setembre. El Virgin Money Unity Arena estarà a l’hipòdrom de la localitat, on hi muntaran 500 tanques, com corralets, per a cada grup, amb la corresponent entrada que hauran comprat per internet. Fins a un total de 2.500 caps. Els corralets estaran separats entre ells dos metres per a que no es puguin contaminar. Com no, també es podran comprar aliments i begudes – d’una marca escollida, of course – mitjançant un sistema unidireccional, pre-ordenant abans la comanda. Ho tenen tot pensat. Des de l’organització han fet saber que mantenen el cartell anunciat, quan estava programat pel mes de maig. Per tant confirmen a Sam Fender, Gerry Cinnamon i Royal Blood com a caps de cartell. Els dies forts seran el 14, 15 i 16 d’agost.

Normalitzar situacions com aquesta em sembla força desagradable. La diferencia respecta a la situació de primers d’any rau en que qui no rebia subvenció, diner públic, ara ja en rep. L’altre, veure com s’aplica la famosa frase: ‘Donde dije digo, digo Diego’. O el que és el mateix: ‘On vaig dir de canviar, dic caviar’. A partir d’aquí el millor que podem fer és riure.

LEWIS, ON N’HI HA HAGUT...

ALTRES REGISTRES

De moment tenim dues peces que posarem a l’altar d’aquest mes de juliol: Tobi i Bathe Clean

L’autor és Christopher L. Lewis, compositor i productor que havia format part a les primeries de segle de la banda de post-hardcore d’Illinois The Kinison, i que ara torna a tenir ganes de prendre l’aire. Aquest 21 d’agost amb l'original nom de Lewis, posarà a l’abast nou cançons més d’essència purament pop, com els dos botons de mostra que ja tenim a l’abast a traves de la seva pàgina de bandcamp. L’àlbum, produït pel music i enginyer Paul Fig, es dirà Son On The Floor i sortirà via Son Baby Records.

THURSTON MOORE, NO SE’N VA PER LES BRANQUES

A LA VISTA

Thurston Moore Group te apunt nou disc, By The Fire, amb data de sortida prevista pel 25 de setembre, just uns dies abans de l’arribada amb el tren de les 10:10 del ja famós mister “rebrot”. 

Ho farà a traves del seu segell Daydream Library Series. El mes passat van mostrar Hashish, un engrescador primer avançament d’aquest nou album. Ara fan entrega de Canteloupe. Una cançó que s’ha d’escoltar parant molt be l’orella per no perdre el fil. Hi trobem de nou a Deb Googe i a James Sedwards, però en el lloc de Steve Shelley tenim a Jam Doulton. A simple vista emergeixen tots els detalls característics de la factoria Moore que tant i tant ens agrada. Encara que es deixa anar amb paisatges propers al rock de les bandes dels setanta. Al final però, guanyen els bons. 

SPLIT MOON, SOFT-ÈPICA

NOU REGISTRE

El debut d’Split Moon no pot ser més indicador. Com si ens trobéssim en un parc d’atraccions abandonat però amb les atraccions en funcionament

Aïllats totalment del mon, ens disposem a gaudir de les sensacions que ens aportaran cadascuna d’elles. Un conjunt d’efectes barreja de psicodèlia i èpica de baixa intensitat, que implicarà que no vulguem abandonar l’encís. Hi ha hagut canvis. Ara son Mark Starr, David Paolucci, Ryan Orvis i Tom Hernández, que al final son els que es van quedar tancats sense poder veure el que passava just després d’editar el disc el mes de març. Son de Los Angeles i el disc en qüestió es diu Slow Satellite via Stow House Records. El packaging és obra del suec Robin Gnista, music i dissenyador gràfic especialitzat en estètiques pop. També ens indica el que escoltarem.