L’ARTISTA GILLIAN WISE, AVANÇA DE CASELLA

TRASPÀS

Nascuda a Londres, Gillian Wise, artista abstracte i membre del moviment constructivista anglès de finals dels 50’s i 60’s, va traspassar aquest 11 d’abril als 84 anys a Paris, on residia

fot. de Anthea Sieveking

El seu treball seguia els principis d’experimentació basats en el precepte de línia, color i pla. A finals dels seixanta, Wise es va unir al col·lectiu progressiu conegut com a System’s Group, amb qui va treballar fins a mitjans de la dècada dels setanta. D’una inquietud desbordant, va participar activament en multitud de iniciatives i projectes compartits. 

Winged Net, neon version, 1970-1971

De fortes idees polítiques lligades a moviments d’esquerra, especialment en els àmbits socials i culturals, en va patir les conseqüències. El 1984 va deixar el Regne Unit per anar primer als Estats Units i després a França. Les seves obres estan presents en varies col·leccions públiques, inclosa la Tate Gallery i al Henry Moore Institute, en un intent institucional de salvar els plats.

Ginger Rose, acrílic sobre llenç, 2000

X, BON INTENT

RETROBAMENT

Els temps han canviat molt des d’aquell 1977 en que es van formar com a banda. La ciutat de Los Angeles i el mon en general no tenen res a veure

Avui tan sols els queda ser uns supervivents de la insuportable paranoia que ens envolta i mantenir-te’n tant allunyada com puguis. Que ja és molt. Per això estan entusiasmats en treure ara justament un disc, 35 anys després del darrer. Es diu Alphabetland i l’edita Fat Possum que els hi ha reeditat també els seus primers quatre àlbums, incloent el magnífic Los Angeles (Slash-1980). Hi son els quatre que van començar, Exene Cervenka, John Doe, Billy Zoom i DJ Bonebrake. El seu debut, el single Adult Books, editat per Dangerhouse l’any 1978 els va llançar a ser una de les primeres bandes de punk de LA, de l’allau que n’havien de venir.

Per aquest... retorn?, s’hi van posar fa dos anys, enregistrant cinc temes en dos dies amb producció de Rob Schnapf. Fins aquest passat gener, que hi van tornar per mirar d’acabar la feina i gravar la resta. La portada és un original de Wayne White, amic de la banda. Ens sona a totes perquè una de les seves obres, Nixon, va ser utilitzada pel disc del mateix nom de Lambchop.  Els temps han canviat, i ells també.

MOURA, RESSONS DE LA GALIZA MEDIEVAL

NOU REGISTRE

Com dèiem fa uns dies, a la zona atlàntica d’Europa hi passen coses

Portugal i Galiza s’han convertir en la boca d’on hi ragen les bandes més inspirades d’un estil que ens remet a sons medievals. Cants druídics que ens envolten, danses místiques que et poden fer perdre el sentit per entrar en un de millor. A l’olla han sabut incorporar els tres ingredients màgics: psicodèlia, progressiu i folk autòcton.

Des de A Coruña, Moura debuten amb àlbum homònim via Spinda Records. Encara que els seus membres tenen el cul pelat de funcionar en altres bandes, han decidit unir esforços en algo potser més intencionat. Son Diego Veiga (guitarres i veu) Hugo Santeiro (guitarres) Fernando Vilaboi (teclats) Pedro Alberte (baix) i Luis Casanova (percusions). Pel disc s’han acompanyat de Irmandade Ártabra, que l’integren músics destacats de l’escena del folk gallec com Belém Tajes (veus i aturuxos) Pedro Villarino (bombo, tarrañolas), Susana Pérez (clarinet), Brais Maceiras (acordió), Pablo Revoiras (zanfona), Miguel Vázquez (pandeiro, tamboer, pandeireta) i Antonio Prado (lata, pendeireta, efectes). El retorn a Canterbury.

EL CAS DEL TROUBADOUR, UNA OCASIÓ MÉS

EFECTES COL·LATERALS

El famós club Troubadour de Los Angeles porta fent una campanya a traves de GoFundMe/Troubadour per poder tirar endavant

La seva actual propietària, Christine Karayan, filla d’Ed Karayan cofundador de la sala amb Doug Weston, pel fet d’estar dins la programació de la fase 4 ha explicat a Los Angeles Times que ‘això significa obrir entre mitjans i finals d’any i possiblement limitats a un 25% de l’aforament. No crec que pugui amb això’. Segurament no serà l’única.

Al Regne Unit han engegat una campanya similar SaveOurVenues per salvar a més de 500 locals de música. Diuen que ja han superat el milió de lliures. Hi ha donacions de Beggars Group, Amazon Music, Sony Music... i l’ajuntament de Londres. No fa bona pinta. En aquest cas, serà allò de canviar coses per a què no canviï res.

Si és cert que s’han acabat les subvencions – l’engalipada de l’estat del benestar – el que haurà tingut de bo això del coronavirus és que amb una mica de sort recuperarem les regnes d’algunes coses. Tret d’algun cas, els subsidis només serveixen per a que uns quants visquin amb la calma que donen els diners del papa, que quan ho considera oportú, reclama el cobro amb qüestions de dubtosa qualitat o afavorint interessos que no son precisament públics.  

RVG, SALTEN AL LLOC MÉS ALT

ÀLBUM DEL MES

Ho reconec. Soc una malalta del pop dels Go-Betweens. Per això estic amb el nou disc dels RVG que no cago

Serà aquest l’any dels grans segons discos? El de la banda de Melbourne sens dubte. Feral te la urgència dels àlbums cridats a quedar-se entre nosaltres per uns anys. Aquella mescla letal de pop i punk que provoca que tot caigui, que se’t posi la pell de gallina i que et sembli que si fas una glopada d’aire, te l’hagis d’acabar. 

Una veu inquieta, acompanyada per unes guitarres transparents que guspiregen sense parar omplint l’atmosfera de colors. Son energia pura. RVG son Romy Vager, Reuben Bloxham, Marc Nolte i Isabele Wallace i el van enregistrar als estudis Head Gap obligant a Victor Van Vugt (PJ Harvey, Nick Cave) que viu a Berlin, ha moure el cul fins a Austràlia per fer la feina de producció i aprofitar l'ocasió. És al carrer via Fire Records.

Feia temps que no sentia un single com I Used To Love You. O aquest Perfect Day on canta ‘I only want you to see the things I think you deserve / You’ve got too much going on right now’.

ANNA KARINA, EXEMPLE IL·LUSTRATIU

ICONES

Protagonista de clàssics del cinema francès, la seva imatge va lligada a una manera de fer i de ser

Entre mig de tants reptes, la seva desaparició de fa uns mesos, hauria de provocar en totes nosaltres una reflexió sobre a on ha anat a parar el desaparegut setè art.

Va fer del serrell una causa. La va batejar Coco Chanel, quan d’adolescent es guanyava les garrofes posant per a ella. Li va cantar al Tibidabo a la pel·lícula La Vie Est Magnifique (1964). Quan va baixar del ‘tren penjat’, va lligar amb Jean-Luc Godard, i amb ell va fer obres cabdals de la nouvelle vague, com Alphaville (1956) o Made in Usa (1966). A la pel·lícula feta per a la televisió, Anna (1967) del director Pierre Koralnik – un dels supervivents – va cantar Gainsbourg. Per si fos poc, a sobre va néixer a Copenhague.

Què se n’ha fet d’aquella cosa tan cool? Es pot dir més alt, però no més clar.

MOURN, NOU TEMA

A LA VISTA

Després de l’engrescador Sorpresa Familia de fa casi dos anys, per fi llancen nou material

Continuant amb Captured Tracks, el nou tema es diu Call You Back. Amb ganes de no supeditar-se a l’actual situació, el mouen amb un vídeo que ho demostra. Expliquen que tenien altres intencions per manifestar la lluita interna de que parlen. Al final però, no hi ha hagut més remei que utilitzar l’eina de la que cap de nosaltres s’ha pogut desempallegar aquest dies. El tema manté les pautes de la casa amb veus sincronitzades i guitarres ben punxegudes. El resultat és tremendament encomanadís. La quarantena els ha provat. Que no les deixin sortir de casa fins que tinguin el disco sencer. 

THE BETHS, S’ENYOREN

A LA VISTA

A les neozelandeses The Beths, els hi arriba el moment de fer un nou pas

Des d’aquell brillant Future Me Hates Me del 2018 que no han parat quietes a casa i entre concert i concert Elizabeth Stokes anava fent feina. El resultat és aquest Jump Rope Gazers via Carpark Records, que si el Covid 19 vol, sortirà aquest estiu. Potser el juliol. El disc planteja temes més existencials sense deixar el punt de bullida que li correspon a una banda de power pop. Stokes diu ‘En el punt de la vida que ens trobem, tothom, amics i família es dispersa als quatre vents. Hem fet el mateix. Quan ets a casa, enyores a tothom, i quan ets lluny, enyores a tothom. Ens passem la vida enyorant’. Després de la promo, que s’agafin unes merescudes vacacions.

PENDENTS D’ARGENTO

VIDES QUOTIDIANES

M’imagino els col·laboradors de Dario Argento desesperats i estirant-se dels cabells

Algunes fonts, després del desmentiment dels productors, asseguren igualment que el mateix director italià, a prop de fer els 80, ha confirmat que sí, que Daft Punk seran els encarregats de posar la música al seu nou projecte de pel·lícula, Occhiali Neri. La protagonista serà la seva filla i musa de professió Asia Argento.

El diari La Repubblica ha estat qui va aixecar la llebre. El cineasta va dir en declaracions a aquest diari que Daft Punk son fanàtics de les seves pel·lícules i quan van saber que estava preparant aquesta, es van posar en contacte amb ell per poder treballar junts. I afegia que aviat li enviarien les primeres cançons. La informació al voltant del geni del genera giallo no és clara. De fet, el 2014 es va posar amb The Sandman, la pel·lícula on Iggy Pop fa de dolent, i de moment encara no està clara la seva distribució. Ara hi afegirem Occhiali Neri en el suspens. En realitat és el mestre de la intriga.

els musics francesos en una imatge retrospectiva a l’estudi de Terry Richardson

PRIMERS DE MAIGS DIFERENTS

DINÀMIQUES DE MASSES

Es van fundar el 1992 amb l’objectiu de portar a cap tot el contrari al que aleshores recomanaven els que obstinadament ens diuen el que podem, i el que no podem fer: unir música i missatge polític

Atari Teenage Riot eren Alen Empire, Hanin Elias i MC Carl Crack. El 1997 se’ls hi va afegir Nic Endo i el 2000 es van separar oficialment. MC Carl Crack va morir de sobredosi un any després, cosa que va fer que hi hagués una dispersió general dels que van quedar cap a altres formes de ficar el dit a l’ull.

Carl Crack i Alex Empire – UK 1992 (fot Martyn Goodacre)

Tal dia com avui del 1999, els membres del grup berlinès, van acabar detinguts després de la seva performance en el transcurs d’una manifestació acusats de incitar a la violència.

La forma d’actuar, segurament hagi deixat d’estar al carrer i hagi de passar per altres tipus d’accions més selectives, potser tornar als col·lectius reduïts i autònoms. De moment però, lamentablement estem més mortes que vives.