Fer un documental sobre la seva persona no ha
estat només una bona idea d‘en David Amills i Simón Borràs, és també un senyal
de bona salut. La personalitat d’en Flowers
en una ciutat com la nostra, és curiosament estranya per dos motius: el primer,
pel fet de reivindicar de manera convençuda i sense descans la història del pop
i el segon, per la seva curiosa manera de ser, diferent – com tots sabem, l’importa
una merda el que diguin les tendències i diu les coses que pensa quedant-se tan
ample – tant una cosa com l’altre difícils d’entendre per la gent que fem tot
el contrari, o sigui tots els demés.
Ahir nit em vaig apropar als Cinemes Girona
per assistir a la que havia de ser la darrera projecció de les tres anunciades,
no sent així pel fet de que donat l’èxit que ha obtingut, han decidit
allargar-ho tres sessions més. I és que no n’hi ha per menys.
El documental es composa en la major part de
comentaris seus, però també hi surten una pila d’amics o coneguts que van
opinant sobre la seva persona. Des d’una guapíssima Àngels Bronsoms, un Francesc
Fàbregas que casi no se’l sent, un perspicaç Eduardo Möller o el bon minyó d’en
Gay Mercader entre molts altres, tot molt ben posat, encaixat i entretingut.
El nostre protagonista assisteix en persona a
cada una de les sessions, presenta la pel·lícula i quan acaba, improvisa un
monòleg dels seus homenatjant als Doors, reivindica i aconsella discos en vinil
que agafa d’una pila i finalitza llançant les seves eternes consignes: “Esto es lo que teneis que escuchar y no la
mierda que se hace ahora” o amb un rigorós “¡Educaros!” per tancar el parlament i que va arrencar els
aplaudiments de tots els presents a la sala com si no anés amb nosaltres la
cosa. Va sortir passadís amunt, donant la mà a dreta i esquerra.
Brillant.
I per què no està a l’In-Edit 2012?
(en plena recomanació del primer dels Kinks)
