PASSAR-HO BÉ i TENIR EL CAP CLAR

BANANAGUN – "WHY IS THE COLOUR OF THE SKY?"

A LA VISTA

El que fa la banda de Melbourne Bananagun no és gens original. Fan allò que està tan de moda: anar a la seva. Això si, la seva conveniència, musicalment parlant, la gaudim tots.

Fa quatre anys van debutar amb The True Story Of Bananagun, un àlbum que ens va servir per passar els dies de la pesta negra. Després, malgrat això i les mesures repressives instaurades (allà deien que la gent gairebé no es podia moure de la rajola) passaven amagats pels controls militars per trobar-se i anar avançant de cara a poder continuar amb aquest segon disc.

Per a Nick van Bakel, el compositor i portaveu de la banda, no va ser fàcil. ‘Tot eren desafiaments’ explica. ‘Els membres de la banda havien de moure’s, així que va passar temps fins que vam superar la fase “para, arranca, para, arranca” i recuperar de nou l’impuls’. Aquest clima, d’alguna manera es percep en Why Is The Colour Of The Sky? que sortirà el divendres que ve dia 8 via Full Time Hobby. Mantenen les experimentacions i mescles explosives representatives de la banda, però com més trempada.

Instal·lats a l’estudi Button Pusher, utilitzant equips analògics i fins altes hores de la nit, el propòsit d'aquest mètode era proporcionar ‘la forma més orgànica i real de gravar, volíem fomentar un ambient on poguéssim fer algo de màgia, capturar els fenòmens de les ones sonores inter-actuant entre sí a la sala. Era exactament el que desitjàvem, que sonés pro-humà’ explica un combatiu Nick van Bakel.

‘També és un treball que es resisteix a un món cada vegada més impulsat per la tecnologia i l’aïllament, cada vegada més deshumanitzador en la seva recerca d’una suposada perfecció. No voler perdre el cap i no deixar-se sobre-estimular. Crec que val la pena. Poder comunicar-se i compartir idees i adaptar-se a un món que canvia molt ràpid, sense ser jutjat ni encasellat. Preservar les necessitats humanes, per a no ser homogeneïtzats, aïllats i enverinats per l’estupidesa i l’obediència’. Nosaltres no ho hauríem sabut expressar millor.

Sobre aquest Free Energy, Jimi Gregg, el bateria, diu: ‘Tracta de l’energia que ens envolta i que intercanviem entre nosaltres i les seves infinitats possibilitats. És una força més gran que nosaltres, que podem aprofitar per fer coses genials com una escultura, una cançó o un rostit’.

          

ELS CANVIS SEMPRE SON BONS

THE GREEN CHILD – “LOOK FAMILIAR”

A LA VISTA

Es van conèixer a Oakland. Es trobaven allà amb les seves respectives anteriors bandes. Quan van tornar a casa, a Austràlia, es van posar a treballar junts.

Ara ens arribarà el tercer àlbum de The Green Child, resultat d’aquella decisió. Es diu Look Familiar i agafa un to més dúctil respecta els dos anteriors. Sortirà a mitjans de novembre compartit entre Upset The Rhythm i Hobbies Galore.

Els seus impulsors, Raven Mahon (Grass Widow, Rocky) i Mikey Young (Eddy Current Suppression Ring, Total Control) s’endinsen en sonoritats properes a 4AD i sintetitzadors dels 80 intentant avançar. Pot ser també que, la incorporació de dos nous membres. Alex Macfarlane (ex-Twerps, The Stevens i director del segell Hobbies Galore amb el que editen) a la guitarra i sintetitzadors, més Shaun Gionis (Boomgates) a la bateria, hagi ajudat.

‘Per aquest àlbum, la meitat de les idees sorgien de Raven i l’altre meitat de mi’ explica Young. ‘Notava que ho parlàvem més i vam invitar a Alex i a Shaun a que s’incorporessin amb idees seves. Al final ho veig com un pas endavant en molts sentits. Semblava alguna cosa diferent i nova. És inspirador fer música amb altres persones, trobar una nova combinació per a que el resultat es senti més fresc’.

‘Les cançons del disc son com una sèrie de vinyetes que descriuen paisatges i records. Vaig tractar d’incloure anècdotes que havia escoltat de la meva família i que desconeixia i així recordar-les’ diu Mahon. Aquest Wow Factor ‘va ser modelat pels esdeveniments que van canviar la realitat del món’ i continua ‘The Lawn, per exemple, tracta sobre la meva avia i el lloc on va viure, en el desert, en una comuna que no va durar gaire’. 

           

COM A MÍNIM, VERSÀTIL

PAPA M – “BALLADS OF HARRY HOUDINI”

A LA VISTA

El concepte l’artista fulano de tal “ha tornat” sempre he pensat que era poc afortunat. Tornar d’on?

Papa M, o el músic David Pajo (Slint, Tortoise, i de col·laboracions mil, Will Oldham, Stereolab i tothom que li poses cara de llàstima i li demanés unes notes, a més de formar part dels actuals Gang Of Four) ha anunciat un nou àlbum. Es diu Ballads Of Harry Houdini i sortirà a finals de novembre via Drag City. El seu darrer treball va ser l’acustic A Broke Moon Rises el 2018.

Amb aquest ens trobem de nou amb les recargolades i agitades melodies d’un músic que sovint, trobem a faltar. Sis cançons a l’estil shred, gruixudes i diferents, gravades per ell mateix, utilitzant el seu temps, refugiant-se en dins la closca, construint i destruint per tornar-hi fins que li agradava el resultat o li semblava que era l’hora d’anar a sopar. 

Temes com aquest People’s Free Food Program, fan que pensem que torna... a fer-ho. Meravellar-nos amb exercicis turbulents de gimnàstica musical.

          

PARES (i MARES)

JELLEPHANT – “UNDEAD”

NOU REGISTRE

Poques vegades un disc ens ha enganxat tant des del primer tall. És sincer i mostra tota la parentela per a que ningú s’enganyi.

Les onze cançons son un tast del que Hellephant (Jelle Haagsma) reconeix: el seu amor incondicional per la música. En aquest Undead escoltem influències de tot tipus, Neutral Milk Hotel, Guided By Voices, Jay Reatard, Sonic Youth que s’amunteguen en un ordre escrupolós per donar forma a aquest disc, el catorzè de la seva carrera (si, ca-tor-zè) que va encetar el 2011 amb A Room Full Of Time.

Si no fos per alguns talls relaxats, el disc s’inspira en un fons d’armari de garatge des del que tonteja amb els diferents gèneres que el tenen atrapat. Jo crec que s’asseu a l'estudi de casa seva d’Arnhem, als Països Baixos, i obra la porta a la imaginació per crear tots els passatges musicals que es va empescant.

La fotografia de la coberta la va fer el seu pare el juny de 1997, el dia que feia anys. Quins plans tindria son pare per a ell? S’imaginava que acabaria fent temes com aquest excitant i distorsionat W/You?

           

EL MILLOR i SENSE FER SOROLL

CINDY LEE – “DIAMOND JUBILEE”

A LA VISTA

Editar les teves creacions en format físic per a uns pocs privilegiats i en conseqüència que no et preocupin gaire les vendes, és un bon senyal.

Cindy Lee és el nom amb el que Patrick Flegel (ex-Women) publica les seves històries quotidianes d’amors i anhels, a base de tonades espontànies. Porta fent-ho des de fa més d’una dècada. Els seus darrers treballs, What’s Tonight To Eternity i Cat O’Nine Tails, editats en pocs mesos de diferència, ja apuntaven cap a dures experiències personals de la seva adolescència.

A principis d’aquest any, va llançar Diamond Jubilee que va penjar a internet sencer amb el nom inicial de Darling Of The Diskotheque. El daltabaix que va produir – alguns ja l’han posat a la llista del millor d’aquesta dècada – va fer que amb més interès que mai, el segell de San Francisco Superior Viaduct i el seu satèl·lit W.25th, no dubtessin en seguir donant-li suport i preparessin el llançament en un triple vinil. Aquestes 32 cançons de pop hipnagògic de l’àlbum, van ser escrites al llarg de varis anys mentre era a Toronto, Durham, Calgary i Montreal, enregistrant-los en els Realistik Studios amb mescla de Steven Lind.

Les exquisides i màgiques composicions d’aquest Diamond Jubilee  de Cindy Lee, amb el segell personal dels que saben el tresor que porten sota el braç, funcionen com un purificador d’aire. Recentment ha col·laborat a la guitarra en el single Defense, el primer avançament del proper disc de Panda Bear previst per al febrer que es dirà Sinister Grift.

         

QUI CANTA ELS SEUS MALS ESPANTA

THE TUBS – “COTTON CROWN”

A LA VISTA

La música sempre ha estat una forma d’expressar l’estat d’ànim. La formació gal·lesa The Tubs son dels que més ho posen en pràctica: psicosis amoroses, el comportament descontrolat dels malalts mentals i... la humiliació de treballar com a músics a Londres.

Després de debutar l’any passat amb Dead Meat, han anunciat el segon àlbum. Sortirà a primers de març de 2025 via Trouble In Mind. Es dirà Cotton Crown, una picada d’ullet a l’àlies del seu vocalista, Owen Williams en solitari. El disc gira en torn la vida del propi Williams després del suïcidi de la seva mare, Charlotte Greig, cantant de folk i escriptora. Han compartit un primer tema, Freak Mode.

(fot Robin Christian)

Williams explica sobre la cançó: ‘Tracta de tenir cites mentre estava de dol per la mort de la meva mare. De fer suposicions romàntiques tràgicament còmiques i de ser un freak convertint-ho en un fenomen emocional, però també de ser conscient d’això i explicar-ho a la persona que sigui amb la que t’estàs anant al llit’ i afegeix ‘Varies vegades vaig intentar escriure cançons sobre això, però sempre em semblava massa simple o com si estes venent el meu propi trauma. Però quan vaig acabar-la, em vaig sentir be, perquè parlava sobre les coses estranyes i divertides que tots, incloent-me a mi, fem després de suposadament entrar en raó’

Amb Williams – que se’l compara amb un jove Richard Thompson – componen la banda George Nicholls a la guitarra, Max Warren al baix i Taylor Stewart a la bateria, tots ells menys aquest darrer, membres de Joanna Gruesome. Les lletres depressives compensades amb un so alegre i enganxós és la clau per la que el quartet s’ha convertit en un autèntic revulsiu de l’encallamenta en la que es troba escena indie britànica. Cançons pop perfectes que transpiren sinceritat i aire renovat.

La portada de l’àlbum és una fotografia de la mare de Williams donant-li el pit en un cementiri, imatge que es va utilitzar originalment com a portada del single d’ella, editat en un 7” de Woman With A Black Name. 

       

NO TENIM CAP PRESSA

KARATE – “MAKE IT FIT”

NOU REGISTRE

Hi ha bandes que formen part de la nostra vida. Son familiars i sempre, abnegadament, esperarem notícies seves. Com la que formen Geoff Farina, Jeff Goddard i Gavin McCarthy, o sigui: Karate.

Si és cert que han fet algunes gires esporàdiques de tot tipus i colors. Però des d’aquell Pockets de 2004 que no editaven. Vint anys han passat fins que el passat gener van decidir entrar en un estudi a gravar nou material que acabaria donant forma a aquest genial Make It Fit, el seu setè disc.

Es van reunir a Nashville amb el seu col·laborador de sempre, Andy Hong. Gràcies als directes, duien el rodatge fet amb les noves cançons. Després Farina va fer alguns retocs a l’Experimental Sound Studio de Chicago. L’àlbum ha sortit fa una setmana via Numero Group.

El vesteixen deu impol·luts talls. Engeguen amb Defendants, una enèrgica empenta que ens dona accés i ens endinsa en el món pedagògic de tota la vida que practica el terceto de Boston. Segueixen amb Bleach The Scene on ens diuen que no comprem xurros. Serà perquè cada dia costa més trobar una xurreria? 

L’elegant Liminal ens dona entrada a l’apunt Television de Rattle The Pipes. Amb Around The Dial ens apropen a suades essències soul de jazzístics puntejos a través de la guitarra de Farina. Tanquen la barraca amb Silence, Sound per recordar-nos d’on venen. Nosaltres sempre esperarem les seves postals.

           

RECAPTACIÓ DE FONS PER A MATTHEW SWEET

MALES NOTÍCIES

A hores d’ara, ja estem tots assabentats del vessament cerebral que ha patit Matthew Sweet.

Va ser la seva representant, Catherine Lyons qui va donar la noticia sobre el músic de 60 anys: ‘Matthew Sweet, estimat amic i la nostra inspiració des de fa molt de temps, va patir un vessament cerebral la setmana passada a Toronto, durant els primers dies d’una nova gira. De manera inesperada i tràgica, s’ha vist obligat a suspendre la gira per emprendre un llarg i incert camí cap a la recuperació’.

Un cop estabilitzat i amb la seva vida fora de perill en el Toronto Western Hospital, ha estat traslladat a un centre de rehabilitació a prop d’on viu, a Omaha, per sotmetres a les teràpies de recuperació. S’ha llançat una campanya per recollir fons a GoFundMe per ajudar en les despeses mèdiques i no mèdiques. Segons la mateixa Lyons, preveuen un total proper al quart de milió de dòlars.

El 2021 va treure el seu quinzè àlbum, Catspaw. 

          

RITMES REVELADORS

PYPY – “SACRED TIMES”

NOU REGISTRE

Del 2014 cap aquí, han passat unes quantes coses. Pypy son aquí de nou per demostrar que el temps és relatiu.

Com si no hagués passat res, la banda de psych-punk de Montreal, via Goner Records, ha llançat Sacred Times, el seu tercer disc per desincrustar-nos les lleganyes que anem arrossegant de quan van treure Pagan Day ja fa una dècada. 

Ocupats amb altres bandes, Duchess Says o Red Mass o ves a saber en quantes activitats de l’escena underground de la ciutat, la co-fundadora i multi-instrumentista Annie-Claude Deschênes i el guitarra Roy Vucino mantenen la banda en peu de guerra amb Philippe Clement (baix) i Simon Besré (bateria).

Tornen amb més ímpetu. Ritmes frenètics i ballables d’influències diverses que vas escoltant amb les dues orelles mentre es van posant vermelles a mida que van passant les cançons. Erase conté una descàrrega de noise-punk que inter-connecta allà on ho van deixar les bandes punk-wave de Nova York. 

Poodle Wig com uns B-52 empeltats per Devo, amb la veu d’Annie-Claude ens tornen a fer bellugar les perruques. Amb els sintetitzadors de Vanishing Blinds o les acrobàcies d’aquest She’s Back deixarem de preocupar-nos del tot i entendrem Einstein. 

           

TROBADES AFORTUNADES

ALL SEEING DOLLS – PARALLEL”

A LA VISTA

Quan el cap et va a mil per hora i mai en tens prou, tirar mà de les amistats per fer alguna cosa conjunta, te la seva gràcia.

D’Anton Newcombe no cal afegir gaire. Convertit en una de les deïtats del supra-món psicodèlic, fa i desfà tant com li convé i amb qui li convé. El resultat sempre s’ha de tenir en compte. A part del seu treball amb Brian Jonestown Massacre les seves col·laboracions, participacions o digues-li com vulguis, son moltes.

‘Ens vam conèixer a Edimburg. A Anton i a mi ens va unir l’amor per les primeres gravacions d’Opal... Un dia em va trucar per dir-me: “Si t’agrada aquesta música, soc el teu home”... i jo li vaig dir: “Si, ho vull”. Durant setmanes vam parlar de tot de coses relacionades amb la vida, la ciència, la realitat, l’amor, la família i la música...’

‘...Vam intercanviar cançons que ens agradaven i vam descobrir que ens enteníem bé. A partir d’aquí jo li vaig enviar coses que havia gravat amb la guitarra, el piano, l’auto-arpa i ell feia el mateix, cosa que m’encantava. Mai em va enviar res que no m’agradés. Així és com suposo que vam experimentar aquesta confiança en la que ens trobem’ son les paraules que Dot Allison utilitza per explicar com va anar la cosa.

La carrera de la music escocesa Dot Allison és igualment amplia. El 1993 amb One Dove va treure l’espectacular debut i únic treball, Morning Dove White, per continuar fent ombra per tot arreu on passava desplegant-se en solitari.

Newcombe i Allison han anunciat un disc conjunt amb el nom d’ All Seeing Dolls que es dirà Parallel. Sortirà el febrer de 2025 i de moment han llançat aquest impressionant That’s Amazing Grace en un 10".