Experimentació en estat pur. Un investigar per
canalitzar pensaments i actes de forma introspectiva i que cadascú ensopegui
amb el que més ràbia li faci.
El duo amb base a Ciutat de
Mèxic Pidgins fa un parell d’anys
es van llançar en la seva primera exploració. Es deia Refrains Of The Day, Vol.1. Ara, encara no fa una setmana, han tret
la continuació, literal, Refrains Of The
Day, Vol. 2 repetint amb Lexical
Records.
(fot Rodrigo Vásquez)
Els exploradors son Milo Tamez en les percussions i Aaron With a l’electrònica i veu. La
seva intenció és ‘transformar els mètodes
orals i rítmics dels rituals tradicionals de “trance” mitjançant la combinació
de frases mètriques, melòdiques i retòrics’ expliquen. Els seus instruments
passen per tambors tradicionals, gongs, güiros i campanes formant un arsenal
amb el que enfrontar-se als dimonis.
Amb tot, configuren un tetris
còsmic de sorolls harmònics primitius i avantguardistes de la família de
personal militant a Orange Milk Records
com l’argentina Aylu (Ailín Grad), Tropical Interface o més electrònics, com Horse Lords. Un tetris per despertar els sentits.
Aquest és un altre disc per utilitzar de
salvavides. Per a aquests dies d’intensa pressió arterial, en que s’ha de ser
ràpid, espavilat i cultivat. No sé si m'explico.
És el tercer àlbum de la
banda de Bristol, Snails.
Artesania pop en format rodó per a persones que els hi agrada viure en pla.
Melodies, una darrere l’altra, brodades en fil d’or. Cançons de ritme reposat
que recorden bastant a gent d’aquella escena britànica d’atmosferes
nebulítiques com Kevin Ayers o Robert Wyatt.
Dan Weltman s’acompanya d’Anna Kissell (veu), Holly McIntosh (baix, veu), Steve Dixon (bateria) i Matthew Chaney (teclats) per a
confeccionar aquest nou treball que es diu Just
Look Around i que els hi edita, per segona vegada, Glass Modern.
Amb peces com Through
Moss, amb un delicat punteig que acarona les veus de Weltman i Anna Kissell, la
delicada Sunny Day, a ritme de vals, per demanar a Sant Job que ens doni paciència o aquesta Someone que ens enamora i ens gronxa en l’oceà de la vida, ara sí, que ja som a punt.
Una col·lecció de ganxos de colors que donen,
des de diferents matisos, una càlida benvinguda per formar part d’aquesta
alegria de viure que ens envolta.
Serà el quart disc de The Golden Dregs, es dirà Godspeed i sortirà via Joy Of Life International (el
segell pròpi), End Of The Road Records i Rough Trade a finals de mes.
L’assumpte en qüestió, posat en marxa pel music i productor Ben Woods, per
aquest nou treball s’ha envoltat d’uns quants músics que aporten a l’àlbum un
aire més suelto i col·laboratiu. Michael
Clark (guitarra), Ted Mair (baix,
violoncel, teclats), Matt Merriman
(bateria) més les veus de Isabelle
Armstrong, David Roderick, Lily Wolter (Penelope Isles) son part de la colla.
(fot Declan Haughian)
En un comunicat, descriuen el
disc ‘com un àlbum que explora les contradiccions de la vida urbana, la soledat
entre multituds, l’estranya comoditat de l’anonimat i els fugaços moments de connexió...
Com la cresta d’una ona en una platja de Cornualles que, just quan comença a
caure, es suavitza i es converteix en les que coneixem’ que afegeix ‘És un
disc profundament personal, però m’agrada pensar que és personal però amb els
braços oberts, en una experiència per compartir’.
Ha avançat un parell de
pistes i ara aquesta Big Ideas. Una
cançó de ritme suau on les veus de Woods
i d’Armstrong es mesclen en una
declaració de principis que fan a la tornada: #No em deus res
/ però sento que et desanimes / passant el ganivet per la meva galta / així que
no et facis grans idees / no et facis grans idees#. Certament, no s’ha de
ser pessimista, però és que de bones expectatives no n’hi ha gaires.
Encara que no ho sembla, Jon Cardiello porta més d’una dècada funcionant com a Bombshell Nightlight. Renovar-se o
morir. Ni que sigui una mica.
Així doncs, aquest A Year As A Cloud es pot considerar l’àlbum
debut de The Pond, la nova
banda de Cardiello. Provinents de
Butte, Montana, arriba en una formació de cuarteto
per donar forma a una dotzena de cançons en el millor estil slowcore.
Profunditza en les coses
fràgils de la vida, els dolors que ens resistim a abandonar, ruptures de
relacions amoroses que s’estiren a mesura que n’arriba una de nova mesclades
amb pèrdues d’éssers estimats, mentre es baralla amb la brevetat de la creació
artística mentre som aquí.
A compartit un primer single,
la delicada i penetrant When A Song Dies,
que comença com si fos a punt de trencar-se per, passat un minut, entrar en una
mena de catarsi vital. ‘És una cançó que
vaig escriure en un treball de composició amb Dave Benton (Trace Mountains).
Va sorgir de mi després de seure al piano... sentint que tot el que feia sonava
massa cursi’ explica Cardiello.
El van enregistrar als estudis The
Unknown, d’Anacortes, Washington, a mitjans de 2023 amb Nicholas Wilbur. Sortirà
en un mes a través del segell que dirigeix Cardiello,
Anything Bagel, conjuntament amb Hidden Bay Records (FR) i Wood of Heart (JP).
El músic veterà de Massachusetts Stephen Pierce, ha estat en diferents
estadis des que tenim coneixement de la seva existència a principis dels 2000.
Els canvis sempre son
poderosos, pel que Pierce (Aerosols, Ampere, Kindling) deu tenir més poders que Superman. Amb el seu projecte Gold Dust mostra la seva fascinació pels sons psicodèlics de la costa oest.
Després d’un parell d’LP’s, un homònim auto-editat el 2021 i The Late Great Gold Dust (Centripetal Force Records – 2022),
arriba un tercer àlbum, en el que hi tenim moltes esperances. Per què? Doncs
per que s’ensuma un escurçar distàncies a allò que se’n va dir Paisley Underground. Totes tenim
debilitats.
(fot Bryan Lasky)
Es dirà In The Shade Of The Living Light que sortirà a mitjans del mes que
ve de nou via Centripetal Force. L’han enregistrat amb el productor Justin Pizzoferrato i el llançament inclourà un
insert casi-fanzine amb notes de Sean Yeato (Parquet Courts) que repeteix. Per a l’ocasió, Stephen Pierce s’ha vestit amb una
banda comme il faut: Ally Einbinder (Potty Mouth) a la guitarra, Sean
Greene (The Van Pelt) al baix i Adam Reid (Nanny) a la bateria. També hi ha contribucions de Gretchen Williams (Kindling), Meghan Minior
(Ampere), Josh Robbins (Late Bloomer),
Fred Thomas, Drew Gardner (Elkhorn)
amb el vibràfon i Anthony Saffery (Cornershop) al sitar.
Pierce explica en motiu del llançament: ‘Ho veig com una banda que va descobrint la
seva identitat a través de l’enclavament. És una cosa que enyoro, de quan les
diferents parts del país i del món, tenien els seus propis moviments musicals,
provinents de les comunitats generalment relacionades amb l’entorn, ja sigui
geogràfic o cultural’ i ho aclareix ‘La
nostra zona rural de l’estat de Massachusetts, és molt diferent culturalment de
la seva àrea metropolitana. He estat recopilant música de tot el món que m’influeix
i l’he relacionat amb allò que evoca específicament la Nova Anglaterra rural’.
Han compartit una primera
pista, aquest An Early Translation Of
Later Work. ‘Pel que fa a la meva
forma de tocar la guitarra, estic més orgullós d’aquesta cançó que de qualsevol
altra cosa que haguem llançat fins ara. Per mi, aquesta és la cançó que anuncia
on ens trobem com a banda ara mateix i com podria ser el camí que tenim per
davant’ comenta Pierce. El tema
ha comptat amb la col·laboració estrella al sitar elèctric de J Mascis, fet que ho fa tot plegat, encara
més interessant.
Continua el seu procés de recerca a través de
la música. Incansable, la comparteix amb tothom qui vulgui també buscar.
Artista visual i músic
experimental avançada, Cosey Fanni Tutti, aquest juny aportarà una nova proba d’aquest exhaustiu treball.
Portarà el nom de 2t2 i sortirà via Conspiracy International, el seu propi
segell. Creat, interpretat i produït per ella mateixa, l’àlbum de nou pistes,
consta d’una sèrie d’exploracions electròniques en una reflexió personal, una
mena de diari, que desvetlla aquesta capacitat a través dels diferents talls de
les dues cares del disc, una però més rítmica i l’altre més pausada.
(fot Chris Carter)
El procés creatiu de l’obra de
Cosey, en les seves diferents
formes, es transforma en un poderós mantra: ‘Una vegada que t’hi poses, escoltar, tramar i fer els collages de so,
és una sensació meravellosament gratificant que et transporta a un món interior
profund i a la vegada fora de tu mateixa’ afirma. Ha compartit un primer
tall, aquest Stound, que relaciona directament
amb aquesta experiència: ‘Els cants harmònics
de la cançó van ser part d’això, connectant amb el teu ésser interior, amb el
més profund de tu, emocional i físicament, permetent que els sons penetrin i
calmin, a més de crear una sensació de poder, resistència i resiliència davant
del que ens enfrontem’.
A l’àlbum hi ha moments d’un
cert dramatisme, però també en aquests, hi ha d’haver discerniment com
comparteix: ‘És un reconèixer que està bé
estar trist, és part de la vida, però també hi ha molta alegria al recordar les
pèrdues. Aquesta alegria és la nostra resistència’. A Cosey fa anys que l’empaitem, des dels temps del col·lectiu COUM Transmissions, la seva etapa porno,
la formació del grup industrial Throbbing
Gristle, fins posteriorment el seu duo com a Chris & Cosey i les edicions
i re-edicions de llibres i obra musical. Tot, transformat en una bona quantitat de vehicles.
La historia de la creació del cuarteto de noise-rock de Filadèlfia My Wife’s An Angel, és com a mínim, divertida.
Normalment, les bandes expliquen
que el procés de formació per arribar a considerar-s’hi, no és senzill. En
canvi, G, el líder de My Wife’s An Angel descriu el procés, d’una
sola nit d’epifania:
‘Una nit estava
per casa donant voltes, crec que era un dimecres més o menys, i vaig entrar a l’habitació
on Kels (la seva dona) estava plegant
roba i li vaig dir: "Ja ho tinc!" i ella va dir, "...el què tens?!?" i li vaig dir: "Que si alguna vegada tinc una banda, li diré Road Rage! Perquè sona immediat,
fort i perillós". I ella va dir: "Ah si? Crec que millor hauries de dir-li La
Meva Dona És Un Àngel (My Wife’s An
Angel)". Tio, em pixava de riure allà mateix i vaig dir-li: “I tant!... És
això collons!"... i ja va estar.
La banda, formada per G (veu), Boone (guitarra), Fancy
(baix) i Jagwah (bateria), té previst
per a mitjans d’aquest mes la sortida del seu primer àlbum. Es dirà Yeah, I Bet i els hi llançarà
conjuntament Knife Hits Records, Broken Cycle Records i GRIMGRIMGRIM.
Transmet energia i actitud
davant la vida. Explica G: ‘Sona com un nen blanc pengim-penjam corrent
sota el sol intens de l’estiu fent-li gestos obscens al veí mentre aquest li
crida que no entri al seu preciós jardí o li donarà una patada al cul. El nen
es para en sec es gira cap al vell, se’l mira directa als ulls, s’agafa l’entrecuix
amb una mà mentre li ensenya el dit del mig de l’altre. Així és com em sento
quan escolto a la gent queixar-se d’estupideses’.
Han avançat alguns temes,
tots ells d’una vitalitat no apta per a veïns tocacollons. Si en tens algun aquest estiu al càmping, fot-li a tota llet el disco. Quan arribi el cas, sempre li pots dir
que és una versió de Willie Nelson,
que també hi és.
En aquest Good AdviceG canta: #Dormo tot el dia / bec tota la nit / delinqueixo / inclús
em salto semàfors en vermell / ... / aquest món es teu / tot teu, de veritat /
que es foti una hòstia / estic parlant de tot el pastís / l’elecció és teva /
podries repartir-lo bé / eeeeh, a la merda / col·locat força / sí, sí, sí, /
col·locat molt#.
Continuen prioritzant més la
creativitat que el virtuosisme. Tendència de la que des d’aquí, som del tot
afins.
L’enigmàtic duo de psycho-pop de Los Angeles, Monde UFO, presenten el seu
tercer àlbum, aquest Flamingo Tower
que és el primer per a Fire Records.
En
aquests moments en que regne la perplexitat absoluta al veure el què aporten els
que remenen les cireres, o sigui res, ells aporten tota la riquesa musical en
constant evolució que son capaços de fer. Brian
Bartus, alies Ray Monde (Velour Afternoon, Farmer Dave & The Wizards Of The West) i Kris Chau formen part del fèrtil ressorgiment de l’underground DIY de Califòrnia.
Han fet un pas endavant,
sense importar-los si a la piscina hi ha aigua o no. Confien en que la reconducció
cap a sons alguns més lleugers i altres més rebuscats, els que els seguim, ho
percebem com una aposta d’èxit compartit. Hi ha menys dub i hi ha més risc. No abandona el seu cacofònic i exòtic so
característic world beat, i el
vesteix amb pinzellades de fascinant avant-jazz. Deixar caure els filtres és el que té.
DE NO ARRIBAR A TEMPS DE PREPARAR-SE EL KIT DE
SUPERVIVÈNCIA: 00
DELS EFECTES SECUNDÀRIS DE LA VACUNA DEL VIRUS
MALIGNA / CÀNCER / ALTRES: 09
NO SABEN / NO CONTESTEN: 14
Aquestes son algunes de les persones que ja s’han
quedat sense bunyols de quaresma.
El primer de mes traspassava Joey Molland, qui va ser guitarra de la
banda anglesa Badfinger. En el seu
currículum hi consta també l'aparició a All Things Must Pass de George
Harrison, així com a The Concert For
Bangladesh i en l’àlbum Imagine
de Lennon. Ho va fer als 77 anys en
un hospital de St.Louis Paerk, Minnesota, per complicacions derivades de la
diabetis que patia.
Joey Molland
El dia 3, que va ser un dia
molt negre, el músic nord-americà Bob
Rupe. Va ser fundador de The Silos,
membre de Cracker, va col·laborar
amb Sparklehorse i va ajudar a
muntar el super-grup Gutterball. Va
traspassar als 68 anys sense que s’hagi especificat la causa exacte.
Bob Rupe
El mateix dilluns 3, el també
baixista “Tino” Grandío, membre de
la banda progressiva gallega N.H.U.
(Una Hermosa Noche llegit al reves) amb qui va editar un únic àlbum. Va
traspassar als 68 anys a Santiago de Compostela sense que s’hagi donat a
conèixer més detalls.
“Tino” Grandío
El mateix dia també moria el
nord-americà Jeffrey Runnings,
membre de la influent banda de post-punk For
Against als 61 anys de càncer.
Jeffrey Runnings
També el 3, Herb Greene. El
reconegut fotògraf que va captar moltes de les imatges de la contracultura dels
seixanta i setanta a San Francisco, de bandes com Grateful Dead, Janis Joplin,
o la que il·lustra la portada de Surrealistic
Pillow de Jefferson Airplane. Va
traspassar a Maynard, Massachusetts als 82 anys d’un càncer de pàncrees segons
ha informat la seva esposa, Ilze Green.
Herb Greene
Continuem amb John “Morsehead” Weider, guitarrista
britànic que va militar a la Shotgun
Express amb Rod Stewart abans
d’unir-se a The Aynsley Dunbar
Retaliation i continuar amb una llarga i sucosa carrera. No hi ha més
informació.
“Morsehead” Weider
Acabem el fatídic dilluns,
amb l’actriu italiana Eleonora Giorgi que també guionista i directora, entre
les que destaca la seva participació a Inferno
de Dario Argento el 1980. Va traspassar a Roma d’un càncer de pàncrees detectat
el 2023, a l’edat de 71 anys.
Eleonora Giorgi
L’endemà Harry Elston, cantant de The
Friends Of Distinction i co-fundador amb Floyd Butler. Ho va fer als 86 anys sense que s’hagi donat més
informació.
Harry Elston
El mateix dia 4, l’influent Roy Ayers. Vibracionista, compositor i
productor va ser figura clau en el desenvolupament del jazz-funk des de mitjans
de la dècada dels seixanta. Va traspassar en un hospital de Manhattan després
de la llarga malaltia als 84 anys.
Roy Ayers
El dia 6, el guitarrista
angles Brian James, membre de The Damned i The Lords Of The New Church amb Stiv Bators. Va traspassar als 70 anys sense que s’hagi especificat
la causa.
Brian James
Després de 10 dies de calma,
el 16 reprenia la llista Jesse Colin
Young de The Youngbloods.
Després de la seva dissolució, va continuar amb una interessant carrera en
solitari. El 2012 li van diagnosticar la malaltia
de Lyme. Segons un comunicat, va morir a casa seva d’Aiken, Carolina del
Sud als 83 anys, d’una malaltia cardio-vascular.
Jesse Colin Young
També el diumenge 16 el músic
i percussionista català Quicu Samsó.
Va ser un referent en el jazz i la música experimental i tot el contrari amb
bandes com Setfree, Koniek, Macromassa o El Pont d’Arcalís.
Com és habitual, tot i ser un traspàs de proximitat, a part de que va morir a
Girona, tot ben fosc i amagat, no fos cas.
Quicu Samsó
L’endemà, el músic i membre
de Fruupp, Peter Farrelly. Va ser el baixista, flautista i cantant de la banda
nord-irlandesa durant la d’ecada dels setanta. Les portades dels dos primers
àlbums eren obra seva. Tenia 76 anys i no s’han donat més detalls de la seva
mort.
Peter Farrelly
El mateix 17, Rod Clark, que va tocar el baix als Moody Blues el 1966, entre la sortida
de Clint Warwick i l’entrada de John Lodge. Entre altres, després va
estar a Storyteller. Tenia 82 anys i
no s’ha especificat gaire cosa més.
Rod Clark
El 18 moria Bob Harvey als 90 anys. Va ser el baix
original de Jefferson Airplane abans
de ser re-emplaçat per Jack Casady.
Tenia 90 anys.
Bob Harvey
També el dia 18, l’actriu i
cantant italo – nord-americana Nadia
Cassini. Va agafar popularitat amb moltes pel·lícules rodades principalment
a Itàlia del dit gènere dubtós. Per canviar d’aires, després de la seva època
italiana va tornar als Estats-Units on demostrava que el que passa avui a Eurovisión, està ja molt sobat. Ha traspassat
de la llarga malaltia a Reggio,
Calabria amb 76 anys.
Un parell de dies després,
moria Leanne Cowie, bateria de la
influent banda de Perth, The Scientists
formada el maig de 1978. Cowie no va
entrar fins 1984, primer com a manager i després substituint a Brett Rixon. No hi ha més detalls.
Leanne Cowie
El 21 ho feia Larry Tamblyn, teclista, i a vegades
cantant, de la banda de los Angeles, The
Standells. Va traspassa amb 82 anys sense que s’hagi especificat més
detalls.
Larry Tamblyn
El 22 (dia en que es va donar
a conèixer el traspàs) Paul “Wags” Wagstaff, guitarrista de Paris Angels i dels post-Happy Mondays, Black Grape, a més de col·laboracions varies amb bandes de l’escena.
No s’han donat tampoc més detalls. Aquest mes hi ha hagut poques ganes de
treballar.
Paul “Wags” Wagstaff (és el de l'ull tapat)
El 23 Joe Goode (nascut José
Bueno, s’entén el canvi). Pintor considerat dins del grup art-pop, va estar també fortament vinculat amb el moviment Light and Space de la Costa Oest dels
seixanta. Va traspassar per causes naturalsmentre dormia un dia abans de fer
els 88 anys.
Joe Goode
El mateix dia Dave Arbus, tocava violi, flauta i saxo
a la reconeguda banda de Bristol de prog-rock, East Of Eden. Informació
addicional: és el violí de Baba O’Reilly
dels Who. Tampoc hi ha més detalls
del fet, més que tenia 83/84 anys.
Dave Arbus
El dimarts 25 Clarence “Chet” Willis, membre de Ohio Players. Va pasar a formar part
del grup el 1975, coincidint en l’inici de la seva època daurada. Ha traspassat
amb 74 anys sense que tampoc hi hagi més detalls.
Clarence “Chet” Willis
Tanquem el recull esperant
que no ens haguem deixat a ningú dels que no han arribat a temps de provar els
bunyols amb Terry Manning, productor,
compositor, enginyer de so, fotògraf i music conegut de sobres. Es va mudar d’Oklahoma, on va néixer, a El
Paso, abans de instal·larse definitivament a Memphis, on va treballar durant
anys per Ardent Studios i
especialment per a Stax Records. De
retorn a El Paso va morir també el dia 25, després d’una caiguda accidental a
casa seva, amb 77 anys.
