TRASPASSOS RECENTS

Richard Street, membre destacat dels Temptations, moria el 27 de febrer. L’endemà, Daniel Rozoum, més conegut com Daniel Darc  traspassava amb 53 anys a París. Formava part del grup Taxi Girl, pertanyent a l’escena new wave francesa de finals de la dècada dels setanta.

 

El març no començava millor, el dia 3 ens deixava Bobby Rogers, membre dels Miracles. Als 68 anys Deret Watkins, poc conegut però part essencial del pop al ser gairebé el trompetista de practicament totes les bandes sonores de les pel·lícules d’en 007. Deke Richards, compositor i productor de la Motown, el passat dia 24. Un altre productor, conegut pel sobrenom del Papa del Pop, Phil Ramone, moria ahir a Nova York als 72 anys. El considerat precursor de les revistes musicals, Paul Williams, moria el 27 a Califòrnia. Amb Crawdaddy! va obrir camí per les que després serien les que s’ho menjarien tot, Cream i Rolling Stone. A Londres, el dia 7, Peter Banks amb 65 anys deixava al seu darrera un profund rastre, primer amb Syn, per continuar amb Yes o més tard amb Flash. L’holandès Tony Ronald, icona popular dels setanta, una de les cares públiques del pop d’aquell període, arribant a editar els seus èxits en català, anglès i espanyol, ens deixava a Barcelona a primers de mes, el dia 3, després d’una llarga malaltia. L’emblemàtic guitarrista anglès Alvin Lee, que moria el 6 de març a la localitat espanyola d'Estepona, sense que s’hagin especificat gaire les causes. No em cansaré d’escoltar els Ten Years After d'Undead, Stonedhenge o Ssssh i el seu I’m Going Home interpretat a Woodstock que em queda com un dels himnes del festival. I fa poc m’assabentava de la defunció de Jason Molina que va morir el dissabte 16 com a conseqüència, sembla ser, que de la seva adicció a l’alcohol i problemes derivats. Tenia 39 anys.

 

I de moment, això és tot.

 

Richard Street 1942 – 2013

 

Daniel Darc 1959 – 2013

 

Paul Williams 1948 – 2013

Peter Banks 1947 – 2013

 

Tony Ronald 1941 – 2013

 

Alvin Lee 1944 – 2013

Jason Molina 1973 – 2013

LLOYD ZIFF

PROJECT ROOM

 

ROBERT MAPPLETHORPE AND PATTI SMITH (1968 – 1969)

 

MARÇ 28 – MAIG 4, 2013

 

A la galeria Danziger de Nova York, aquest dies s’exposen un conjunt d’esplèndides i espectaculars fotografies de Robert Mapplethorpe i Patti Smith, preses a finals dels seixanta per Lloyd Ziff. Segons el fotògraf, ara és el moment i per això les ha desempolsat i les mostra al públic. És evident que el seu interès va més enllà de l’artístic, com és també evident la força amb que es deixaven empènyer cap a l’alliberament. Impossible captar millor l’avorrits que devien ser aquells dies.

 

 

FANZINES

Algunes coses que passen em fan pensar més del normal i estic de vacances. Una d’elles l’he observat tafanejant per les botigues on s’ofereixen tot tipus de productes per a la gent jove – no entraré en detalls per no deprimir-me – i és el mític fanzine que, sorprenentment, continua estan a la venda. Estem entrant en aquella fase de l’existència en que hi ha objectes, productes de la nostre quotidianitat, que es resisteixen a deixar pas als nous que en teoria els haurien de reemplaçar. I aquest és el tema que em fa rumiar, que no tan sols no deixen pas, sinó que sembla que s’hi queden i passen a ser objectes d’una certa reverència. 

 

Viuré dues realitats paral·leles? La de les noves tecnologies i les velles consentides, potser per un sentimental romanticisme? Soc del parer que és una proba de que la creativitat va més enllà de conceptes mercantilistes i, en aquest cas, es sustenta en el seu mateix format físic com la millor publicitat de sí mateixa. Així doncs, de la mateixa manera que el vinil es reafirma, sembla que el fanzine també. 

 

Fora la vulgaritat! Pas a la autenticitat!

 

 

 

imatges d’un fanzine de l’any 1993, quan vivien el seu moment de natural existència

 

Thurston Moore amb el mateix fanzine

NICK LOWE

BLUES & RITMES 

Nick Lowe ens torna a visitar. Aquest vegada tot sol amb la seva guitarra i formant part del cartell del festival Blues & Ritmes que es mou per Badalona. Als seus 64 anys recent fets, manté la directa posada enregistrant i circulant per l’autopista que ens condueix a la glòria del pop.

Propera sortida: al Teatre Zorrilla el 12 d’abril.
 

Keith Morris /Redferns/Getty Images (1979?)

Richard Perry (2011)

Hi ha cançons que ho defineixen millor que milers de definicions wikipèdiques.

I aquesta n’és una: 

 

GATS QUE SABEN

Me’n recordo quan vaig haver d’escriure quatre ratlles per la presentació d’un llibre sobre l’autoestima dels catalans. Asseguda davant del portàtil, em mirava lo tranquil·les que vivien – i que continuen vivint – les meves dues gates. L’observació d’aquesta simple actitud em va servir per fer l’escrit. Els gats no s’han de preocupar de res més que de ser gats. No es plantegen la possibilitat de ser res més, entre altres coses per què seria del tot absurd. A diferència dels gossos, son ben amos de la seva vida. I a partir d’aquí, em desfogava. 

 

És sabuda, des del seu vegetarianisme, la militància combativa de Morrissey en la defensa dels animals. La cancel·lació d’una gira pel Canadà, per recolzar el boicot contra els seus productes en protesta contra la caça de foques o marxar de l’escenari del Festival de Coachella per l’olor a carn a la brasa que impregnava a tot Déu, en son uns exemples. “Si t’agraden els animals, és obvi que no vulguis fer-los mal” ha comentat en més d’una ocasió. El 2006 va ser fortament criticat per donar suport explícit a Animal Rights Militia declarant que entén els seus mètodes contra grangers i científics, referint-se a la mateixa violència que ells apliquen com a l’únic mètode que entenen.

 

 

La Fanny i Morrissey es van fer amics de seguida que es van veure. És la gata del fotògraf Jake Walters, amic i col·laborador del músic que comenta que va ser un amor a primera vista. “Sembla com si portes allà al damunt del seu cap tota la vida i evidentment van ser tan sols uns segons. Te una expressió de dominar la situació i de que els demés som els que no entenem que trobo genial”. La foto la va prendre el 2010 i encara que originalment pertany a un encàrrec, posteriorment ha estat utilitzada per l’organització PETA (People For The Ethical Treatment Of Animals).

 

 

John Lennon

 

 

Michelle Phillips

 

Joey Ramone

 

Patti Smith

 

Kurt Cobain

EDWYN COLLINS

[La 2] – BARCELONA

 

24 – 03 – 2013

 

Retrobament amb un dels grans del pop. L’ambient era una barreja d’expectació i familiaritat, com quan, per Nadal, espero l’arribada de l’oncle hippie que viu a Amsterdam i no sé mai amb que em sorprendrà. Està girant presentant el seu nou disc Understated, acompanyat de James Walbourne a la guitarra acústica i elèctrica i Carwyn Ellis – que va fer també de teloner – als teclats i guitarra acústica a part de incorporar les segones veus. Va barrejar clàssics de la seva etapa Orange Juice com Blue Boy, Falling And Laughing o la que per a mi és el veritable himne Rip It Up amb d’altres de la segona etapa tot sol, pre i post afectació com Home Again, It Dawns On Me, Losing Sleep, A Girl Like You – somnio el dia que ho deixi de fer – o el bis Don’t Shilly Shally amb la que va finalitzar la nit.

 

L’amiga que m’acompanyava feia pocs dies es va incorporar al club Apolo 113, un carnet que t’ofereix la sala i que inclou entre altres coses, sucosos descomptes a la barra. Va voler inaugurar-la. “La primera cervesa, paga la casa, com a benvinguda”, li va dir la noia de l’altre costat. “I les següents?” Es va atrevir a preguntar la meva amiga. La pobre noia que la servia, no sabia quina cara posar quan li va dir que normalment en fan pagar 4,50€ pel gotet que li acabava de posar i que, a partir d’aleshores, es podria estalviar els 50 cèntims. No vaig poder evitar etzibar-li: has picat!

 

VIDEO DE LA SETMANA

(setmana nº 13)

 

BO NINGEN – Nichijyou

LINE THE WALL

2012 – STOLEN RECORDS

 

boningen.info/

 

EL PREU DELS DISCOS

Quin és el problema? Per què alguns han de tenir aquests preus? Qui ha decidit que el futur del vinil passi a ser objecte només del que té diners? Per què quan el mercat respon a un producte, els preus es disparen, cremant-lo ràpidament? Per aquest camí, és del tot normal i entenedor que les persones recorrin a descàrregues poc legals.

 

Si aquesta és la tan esbombada recuperació del format, no trigarà gaire a sentir-se pudor de fum.

 

 

DAVID BOWIE

DAVID BOWIE IS

DEL 23 DE MARÇ A L’11 D’AGOST

VICTORIA & ALBERT MUSEUM

 

EXPOSICIÓ RETROSPECTIVA DE LA VIDA I OBRA DE DAVID BOWIE

 

Aquesta és una d’aquelles exposicions que només poden produir-se a casa. I quan dic casa, em refereixo a la de veritat. Amb tots els honors, va ser pre-inaugurada aquest dimecres a l’espera de l’oficial prevista per a demà dissabte i que sens dubte serà una de les exhibicions de l’any. Serà també de les que faran història al tractar-se d’un personatge únic amb una èpica història en el món del pop. Serà també important tema de conversa en els àmbits musicals, i no tan musicals, de Londres. 

 

 

Amb 66 anys complerts i tot just uns dies després d’editar-se el nou àlbum, torna a ser noticia amb aquesta exposició, homenatge a tot una llegenda viva. Més de 300 objectes, com la lletra escrita a mà de Rebel Rebel, entre fotos originals, veritables icones com la fotografia de Terry O’Neill per a Diamond Dogs, cartells, esbossos, vestits, com el de Pierrot per al vídeo del 1980 Ashes To Ashes, tot curosament presentat entre les sales del prestigiós museu. Ahir dijous, s’havien venut ja anticipadament gairebé 50.000 entrades.

 

A vegades la ment es reserva records que no tenen cap explicació ni motiu aparent per a què comporti tal fet. Com per exemple, el d’aquell dia en que estava allotjada en un Bed & Breakfast. La casa, amb la inevitable moqueta per tot arreu, era molt agradable. Esmorzava en una petita habitació al costat de la cuina amb la corresponent entrada de servei semi-soterrada tal i com manen els cànons de les cases angleses. La cambrera era negra i servia el també típic esmorzar consistent en un horrorós cafè, té i torrades amb melmelada i mantega. El que més bé conservo és l’aroma que flotava en l’ambient i el que estava sonant per un aparell de ràdio que la senyora tenia posat. Era Young Americans de David Bowie. 

 

Així, potser ara es tancarà el cercle.

 

 

 

 

 

 

Noel Gallagher i Tilda Swinton entre els assistents la nit del dimecres a la pre-inauguració

 

Pixie Geldof

Bobby Gillespie

 

VANESSA PARADIS - H&M

 

Avui al sortir del metro: Vanessa Paradis per H&M.

 

La firma sueca lluitant per un lloc en el mercat de la moda amb modelets econòmics i ecològics. Polièster 100% reciclat i de cotó orgànic.

 

 

 

 

 

amb Iggy Pop el desembre de 1999 a París

 

 

FARADAY

El Faraday ha fet saber el cartell que conforma la seva desena i última edició. El retorn de la banda anglesa The House Of Love és el component més atractiu del festival que compte també amb Jonathan Wilson, Cass McCombs, Junip, Tokio Sex Destruction, Monnone Alone, Wind Atlas, i una llarga llista de gent, autòctons i forans de la vila, que passaran pel recinte a mostrar el seu talent.

 

...i tal dia farà un any.

 

SÓNAR

Les productores que porten la gestió de la marca Sónar han anunciat la cancel·lació del l’edició de Sao Paulo. Sembla que les circumstàncies desfavorables a la zona així ho recomanen. El comunicat oficial fa servir les expressions “dificultats i inestabilitat del mercat brasiler d’entreteniment”. O sigui que el personal haurà d’entretenir-se amb alguna altra cosa. Força entenedor i aclaridor del que tenen entre mans per part de l’organització. Les edicions japoneses i la de Barcelona, sense “amenaces” de cap tipus, continuen en peu.

 

ROBIN WILLIAMSON ( 2 )

Per si alguna ànima ho ha llegit, demano sincerament disculpes per un error comès en l’entrada del divendres 15 sobre la visita al nostre país de Robin Williamson. Sí que va baixar els 150 kilòmetres que separen la ciutat de Lleida de la metròpoli. Ho va fer en el marc del Barnasants dissabte en el Jamboree en dos concerts la mateixa nit.

PRIMAVERA

CITROËN 2CV

 

 

Un clàssic entre els clàssics, referent dels anys seixanta i setanta (tot i que la seva producció es remunta bastant més enrere). De quan conduir encara no s’havia convertit en un acte d’alt risc, tant per la sofisticació dels cotxes i dels motors en particular, principal causa del pànic que sento quan em toca portar-lo a la revisió anual, o passar la ITV, o quan em paren per qualsevol control i em comencen a demanar papers en idiomes estrangers, bé, això no és nou. Va haver un dia, i això no és nostàlgia sinó constatació, que érem lliures a l’hora d’agafar un volant o d’anar asseguts al costat del conductor. Que mentre viatjaves, podies estirar-te al seient del darrera a fer la migdiada sense que això fos cap delicte. I ara parlen de sensació de llibertat. Quin contrasentit! 

 

 

Immillorables la seva genuïna conducció sobre uns amortidors que et produeixen la sensació d’anar en barca, l’original obertura de les finestres laterals a base d’un cop sec cap a dalt, els estridents colors de les tapisseries, la seves sinuoses línies, o el sostre descapotable que el feien, i el fan, un automòbil perfecte per saltar-me totes les normes conduint-lo a partir d’avui, primer dia de PRIMAVERA.

 

CAROLYN HESTER – SIMPLY / 1963 (COLUMBIA)

Impressionants cançons tocades amb tota la sensibilitat del món. Cançons tradicionals que expliquen històries d’amor, de mort, del sofriment humà, amb una sincera i simple bellesa carregada d’un optimisme final, com diuen les notes de la contraportada. Aquest és el que es considera segon àlbum de Hester (gens fàcil d'assegurar-ho), editat per Columbia i injustament menys valorat probablement pel fet que el senyor Bob Dylan va tocar en algunes de les cançons del primer i en aquest no. Nascuda a Texas però instal·lada a Nova York des del 1955, aviat es va situar en l’epicentre de l’activitat folk de la ciutat dels gratacels o sigui al Greenwich Village. Col·laboracions amb el mencionat Dylan o amb Richard Fariña, amb qui va estar casada, encara que va durar poc, o ser la candidata a formar un trio folk amb Peter Yarrow i Paul Stookey a partir de la proposta d’Albert Grossman i que va rebutjar a favor de Mary Travers (trobant la fama com a Peter, Paul and Mary) formaven part de la seva quotidianitat. Malgrat això i el seu reconegut treball, mai va tenir la popularitat de companyes de feina com Joan Baez o Judy Collins. A finals de la dècada i primers de la següent, va fer una breu incursió amb aires psicodèlics de resultat interessant però en la línia habitual de manca de repercussió. Continua en actiu acompanyada de les seves filles Amy i Karla Blume.

A poc a poc i amb bona lletra.

 

 

MADONNA DE BOY-SCOUT

  

Espectacular Madonna aquest dissabte passat a Nova York en la 24a gala anual de l’Aliança de Gais i Lesbianes Contra la Difamació (GLAAD). 

 

Faran un comunicat els del Centre Excursionista de Catalunya?

 

 

 

Madonna amb el periodista premiat Anderson Cooper

(fotos Jamie McCarthy/Getty Images per GLADD)

FESTIVAL DE CREACIÓ FEMENINA

Adoro aquest costat pseudo-revolucionari que ens queda a les dones. És el rastre de les lluites feministes i d’alliberament d’anys passats i ni que sigui per donar la nota ja val la pena liar-la, per exemple: el festival de cine de les dones, el de cantautores, l’exposició de no se què, o aquest Festival de Creació Femenina, el FEM. Encara que si hi penso, de la mateixa manera que les segueixo i hi participo en la mesura que puc aportar-hi alguna cosa, tot plegat ho veig convertit en una forma més d’expressió mediàtica. Ep! que no està malament i que sempre en queda alguna cosa.

 

 

Des del dia 8 i fins aquest dissabte (sense voler s’ha allargat) la gent de UntitledBCN ha programat una pila d’activitats en el marc d’aquest FEM. Així, fins dimecres, encara es pot veure a la mateixa galeria, l’exposició Hole, mostra col·lectiva d’artistes comissariada per Sophie Aguilera i el dissabte a les 7 de la tarda, al mateix espai del carrer Topazi, una xerrada sobre L’Art i la Dona – Un Espai a Reivindicar (sic) a càrrec d’Emma Fernández, historiadora i cofundadora d’AndronaCultura.