THE KIDS ARE ALRIGHT

SHARP PINS

DJ. 29 MAIG’25

HELIOGÀBAL – BCN

ASSISTÈNCIES

La cosa, malgrat l'olla a pressió en la que es va convertir el localet de Gràcia, s'ho mereixia.

Son conscients de la urgència de les seves cançons. Per això, l'hora i quart de concert, la van convertir en una mena d’esprint, per satisfacció del grapat de gent – ojo! mitjana d’edat, 30/40 tacos – que no ens vam voler perdre la classe magistral d’aquests gairebé adolescents (Kai Slater ha fet 20 anys). 

Se saben la lliçó de carrerilla. Encarnen l’energia vital de les bandes de power pop. Probablement, si els germans McDonald ensopeguen amb ells algun dia, es veuran retratats amb 35 anys menys. No va passar res que no sabéssim abans d’entrar. Per bé i per mal. Els hi falta una mica bastant de taules, però ves, a la seva edat se’ls hi perdona. Jo als seus anys ja tenia el carnet de família nombrosa. Però ara ja sabem que tot va més lent.

El fet és que vam acabar exhausts, però vam poder escoltar un repàs de la seva breu carrera i algun tema nou. Bettie Wait, Bye Bye Basil, del seu primer àlbum i aquells que tots volíem escoltar, curiosos per veure si en directe els hi treien el mateix suc, Every Time I Hear, When You Know, Lorelei, I Can’t Stop, Is It Better, per acabar amb September Gurls amb la que ens van posar els pels de punta emocionats de veure... que no tot està perdut.

Kail Slater es troba molt a gust amb Sharp Pins – ja te altres fronts amb els que anar provant, Dwaal Troupe, Lifeguard – i la formació que l’acompanya, Joe Glass al baix i Peter Cimbalo a la bateria, son els socis perfectes. A la sortida, la satisfacció de veure que progressen adequadament.

                         

ANAR DESAPAREIXENT

SWIMMING BELL – “SOMNIA”

NOU REGISTRE

Les seves cançons evoquen paisatges emocionals idíl·lics. El tòpic, avui inexistent: un vespre, un cotxe, una carretera tranquil·la, un lloc plàcid, on bufi una suau brisa per acabar-hi posant els peus.

Tenen un punt nostàlgic, a Laurel Canyon. Swimming Bell – Katie Schottland – de Brooklyn va fer el salt a Los Angeles on avui resideix. Escoltant-la em venen al cap totes les grans, Joni Mitchell, Linda Ronstadt, en aquells primers anys de la dècada dels setanta. Un soft-pop sofisticat del que vam quedar penjats.

Va començar fortuïtament el 2015, quan va haver de fer bondat un temps per una fractura de turmell i va aprofitar per aprendre pel seu compte els acords de les cançons de Harvest Moon de Neil Young. Ha tret ja un parell d’àlbums i ara acaba de llançar aquest preciós i delicat EP de títol Somnia via Perpetual Doom amb producció de Rob Schnapf (Elliott Smith, Kurt Vile, Cat Power).

Indaga el món com des de sota l’aigua, cercant un nou punt de vista. ‘Volia que aquest EP oferís la sensació com d’enfonsar-se a l’aigua, on tot es suavitza i queda com en suspens’ explica. Obra amb la nostàlgica Meet My Shadow on canta amb tota la seguretat de la que és capaç: #No vull conèixer a cap heroi / Perquè mai podré ser un heroi#. A I’m Always Down sent quan una relació no és el que necessàriament semblava: #Sempre està deprimida / Mai està a la vora#. 

Amb aquesta 95 At Night ens apropa als records de persones i llocs: #Vells amics / Enyoro als meus vells amics / Ha passat massa temps des de que van poder comptar amb mi#. Atmosferes que van desapareixent.

                           

ANEM PREPARANT-NOS A GUST

KILYNN LUNSFORD – “PROMISCUOUS GENES”

NOU REGISTRE

En temps de patètiques auto-censures i revolucions disfressades de puritanisme, s’agraeixen coses com les que fa Kilynn Lunsford.

Porta dues dècades movent-se en diferents bandes de Filadelfia i d’allà on es trobi a gust, bandes de post-punk, experimental, noise, com Taiwan Housing Project o exposant les seves fotos i collages en galeries de tot el món. El 2022 va decidir estrenar-se en solitari i va llançar Custodians Of Human Succession amb el que es va fer un lloc en el punt de mira de tot cristu que està fins el pebrots de que li prenguin el pèl i li pengin llufes.  

Ara acaba d’incorporar-se a l’escena real amb el seu segon, aquest suggestiu Promiscuous Genes compost per 15 pistes farcides de disbarats i grapes llançades amb mala llet a través del segell punk Feel It Records. Els sabotejadors principals son Lunsford i el seu acèrrim col·laborador Donald Bruno. Els acompanyen en la trama Hunter Hartman (guitarra, teclats), Shawn Kilroy (baix) i Thomas Storck (bateria).  

L’àlbum és un festival de no wave, punk desvergonyit, algo d’spoken-word i primitivisme lasciu pel que Lunsford es mou com si es trobés en el pútrid i excitant Nova York dels setanta. Obre el disc Nice Quiet Horror Show amb un riff de guitarra punxegut i ritme tribal i el tanca amb Saddest Of Dreams com qui mai ha trencat un plat cantussejar sobre una caixa e ritmes del fracàs total i absolut d’un home que és incapaç de aixecar el cul del sofà.

Entre mig, estimulants experiments com les extraterrestres versions de Disney Girls dels Beach Boys i de You Never Give Me Your Money dels Beatles o aquest tema que dona nom a l’àlbum del millor de l’avantguarda actual. En un món en que qualsevol dia voldran que ens tornem a posar el morrió, hem d’estar preparats. 

                       

BALLEM MENTRE PUGUEM

TVOD – “PARTY TIME”

NOU REGISTRE

El títol d’aquest àlbum, sona com una broma, però no ho és. La cosa és molt seriosa.

És el tercer àlbum de la banda de Brooklyn TVOD – TeleVision OverDose –  i li han posat Party Time. El van enregistrar, totalment en viu, a Gamma Recording Studio de Montreal amb la producció de Félix Bélisle i Samuel Gemme i ha sortit via el segell alternatiu Mothland. Son Tyler Wright (veu), Serge Zbrizher (guitarra), Denim Casimir (guitarra), Micki Piccirillo (baix), Elizabeth Wakefield (baix), Jenna Mark (veu i sintetitzadors) i Mem Pahl (bateria, sintetitzadors).

Onze talls en trenta dos minuts d’accidentades guitarres, teclats fora de control, veus esquerdades i ritme desesperat.  Els mateixos onze talls amb lletres desmoralitzadores i un únic missatge: anem a prendre pel cul, però ens trobaran de festa. Aquest segle XXI havia de ser el que ens faria a tots sants i el que ens ha fet és més encantats, tòtils i ignorants. És un àlbum per plorar mentre gaudeixes d’una explosió d’alegria pel final del patiment. És un disc per a clubs a vessar de cossos suats on finalment alliberar-nos.

#Mo mentiré / Et diré perquè / Oh, per favor no ploris / només soc un tros de merda / Però no vull morir# canten a la vibrant i refotudament divertida MUD, mentre que amb Pool House es sinceren #Ja no vull ser aquí / Realment m’estàs deprimint / Vull prendre drogues i sortir de festa amb altra gent / I després quedar-me#... i així tota l’estona. 

El col·lapse social ha arribat. La vida moderna i intel·ligent ja és aquí. Passem-nos-ho bé mentre puguem. 

                      

ATEMPORAL

POOR CREATURE – “ALL SMILES TONIGHT”

A LA VISTA

Afortunadament, a vegades sorgeixen propostes com les d’aquests tres irlandesos, disposats a reinventar i donar una nova oportunitat a la música folk, des de l’enyor, però també des de l’experimentació.

Es fan dir Poor Creature i son Ruth Clinton (Landless), Cormac MacDiarmada (Lankum) i John Dermody (The Jimmy Cake). Ara han anunciat el seu debut junts, amb aquest All Smiles Tonight que sortirà a mitjans de juliol via River Lea Records, el segell cosí-germà de Rough Trade i que els hi ha produït John “Spud” Murphy, reconegut músic i productor, amic de tots tres per haver format part de les seves altres formacions.

(fot Cian Flynn)

El seu propòsit és donar aire a unes cançons que existeixen molt abans que els nostres resaviats culs anessin escanpant pudor per aquest món. Ancorat en el temps, es disposen a honorar aquest poc valorat llegat, ara més oblidat que mai, a la vegada que el re-col·loquen en el present. El disc té com a denominador comú, la pèrdua i la separació. ‘Hi ha alguna cosa en el quotidià i en allò fantàstic, entrellaçat, que crec que la música irlandesa aconsegueix capturar molt bé’ assegura Clinton.

Han compartit un parell de pistes: The Whole Town Knows, una adaptació d’una cançó de Ray Lynam i Philomena Begley que va de cors enganyats i que evoluciona cap a una reflexió sobre que no podem seguir vivint al ritme que ho fem, i aquest Adieu Lovely Erin, que narra la història real de William Hill, un falsificador de Belfast que va ser deportat a Austràlia el 1826. Excavar i trobar en l’atemporalitat humana.

                         

EL PRIMER QUE ET VE AL CAP

STRANGE PILGRIM – “TOO BRIGHT PLANET”

A LA VISTA

Son donant voltes a l’òrbita de Plutó. Allà, a la quinta punyeta galàctica, es retroben amb les arrels de la psicodèlia relaxada de bandes de la costa oest nord-americana.

L’estiu de 2022, la banda de Portland, va debutar amb un àlbum homònim que ja ens va sucumbir en la misèria més ben entesa. Strange Pilgrim et submergeix en les relaxants profunditats narcòtiques, conduint-te a un estat de pau i amor en simbiosi amb tot el que t’envolta. O sigui, que bé. A l’estar en tal estat, han necessitat el seu temps per confeccionar la continuació del viatge. El tenen preparat per llançar a finals de setembre, en impassible actitud, repetint amb el segell Royal Oakie Records.

(fot Katie Oscar)

Es dirà Too Bright Planet i la formació, liderada pel multi-instrumentista i compositor Josh Barnhart, es completa amb Elliott Kay al baix i Pat Spurgeon (Rogue Wave, Dandy Warhols) a la bateria. El van enregistrar a Bocce Recording, a Vancouver, WA, amb producció del propi Barnhart. Entre els convidats a l’arrossada, Maggie Morris (Sunbathe) a les veus, Cory Gray (The Delines) als teclats i Caleb Nichols a les campanetes a One Day.

Preguntat per les inspiracions, suggereix la poesia de Robert Hass, les pelis de Wenders i Kurosawa i el genial pintor nascut a l’Alemanya de l’Est Gerhard Richter. A partir d’aquí, ho podem comprovar amb els dos senzills que han compartit, Some Quiet Dream i aquest Late Light del que Barnhart explica: ‘Comença com un retrat surrealista d’un esgotador torn nocturn, aquelles hores en les que el temps sembla suspès i el final de la jornada laboral no arriba mai, convidant a qui l’escolti a entrar en un espai on els límits del mundà i l’oníric es fonen. La repetitiva progressió d’acords figura el ritme en bucle del treball nocturn, en un suau descens en espiral’.

La portada presenta una pintura del seu avi, Dale Barnhart, un pintor que va apropar-se al cubisme: ‘El quadre està penjat a casa d’una de les meves germanes i sempre m’ha agradat. La seva atmosfera la sento profundament en sintonia amb el món que he volgut representar a l’àlbum. Va ser una de les primeres imatges que em van venir al cap per a la portada’. El primer pensament, acostuma a ser sempre el millor.

                      

SEGUIM MIRANT EL SOSTRE

MOURNING [A] BLKSTAR – “FLOWERS FOR THE LIVING”

NOU REGISTRE

Son un col·lectiu que imposa. Creen ritmes atmosfèrics diferents a les nyonyeries habituals d’ascensor. Son afro-futuristes. Una banda on agafar-se.

Mourning [A] BLKstar reapareixen tan aviat com han pogut amb un nou àlbum que ens predisposa a seguir des d’allà on ens van deixar amb The Cycle, aquell esplèndid doble LP de 2020, si no comptem experiments posteriors. Son un col·lectiu format per diferents generacions, totes amb el comú denominador de no distreure’s amb discursos imposats i manipuladors, i afrontar de cara com diuen ells ‘l’imminent apocalipsi nord-americà’.

Entre gires per Europa i els Estats Units, col·laboracions per encàrrecs com el de la Company Christoph Winkler i el Museu d’Art de la seva ciutat, el col·lectiu de Cleveland troba el temps per submergir-se en territoris que coneixen bé. Acaba de sortir aquest Flowers For The Living via Don Giovanni Records amb el que s’erigeixen definitivament, en artesans dels ritmes profunds i magnètics, que desapareixen i tornen a aparèixer en espai obert.

Les veus de RA Washington, James Longs i LaToya Kent, la guitarra i teclats de Pete Saudek, el baix de Jah Nada, la bateria de Dante Foley i la trompeta de Theresa May configuren mil paisatges cohesionats per notes de R&B, funk i gospel que recullen i adapten magistralment. Obre el disc aquest Stop Lion 2, amb la participació del seu amic Lee Bains (The Glory Fires) en la tonada i la darrere estrofa, una peça que ‘va ser escrita molt abans de les sessions d’enregistrament i que va passar per diferents estadis abans de convertir-se en aquesta fascinant i suggestiva cançó’ expliquen. #Continua mirant el sostre/ ... /Deixa d’enganyar-te# ressona dins les nostres orelles. 

                      

LA VIE EN ROSE... FINS QUE DEIXA DE SER-HO

GOON – “DREAM 3”

A LA VISTA

A vegades la vida et posa a proba. Quan et trepitgen l’ull de poll és quan es veu si hem aprés alguna cosa a part de fer el ridícul, o no.

Alguna cosa semblant és el que li ha passat a Kenny Becker, el mestre de cerimònies de la banda de Los Angeles, Goon amb el seu nou àlbum. ‘Vaig començar aquest disc amb moltes ganes’ ha explicat en un comunicat de premsa. ‘La composició estava menys pre-definida, fet que va permetre deixar-me anar i guiar-me per l’instint de que aquesta dinàmica, era la bona. Tot anava bé. Fins que va venir el moment més devastador de la meva vida’. És jove.

(for Sabrina Gutierrez)

Serà el tercer àlbum, es dirà Dream 3 i sortirà via Born Loser a mitjans de juliol. Pel disgust o el què sigui, esperem que hagi procurat que no es noti. En lloc de fer-se petit, Becker va tirar-se de cap a la seva fractura matrimonial. Els companys hauran ajudat lo seu, encara que Dillon Peralta (guitarra), Tamara Simons (baix, veu) i Andy Polito (bateria) inevitablement, van empatitzar amb la causa i al final, segons expliquen, la gravació va transcórrer per camins emocionals inexplorats. El millor, com es pot veure, és no fer plans.

El resultat, un disc que no es defineix pel procés concret de renovació i reciclatge, utilitzant la paraula de moda, sinó sobre reconèixer les restes del naufragi. Ha compartit un primer tall, aquest Closer To, on, en un ritme enutjat, hi posen també la delicada veu de Simons i un tranquil·litzador decrescendo final. Després de la tempesta, la calma.