MOVIMENT REGULAT

THE INFINITES – “ARCHETYPES”

NOU REGISTRE

Ideal per balancejar-se, inspirar profundament les partícules contaminades de l’aire de la ciutat i sentir-se relaxat i feliç.

No és que el nou disc de The Infinites porti un prospecte i haguem llegit les instruccions dels experts. Qualsevol que escolti l’àlbum pot viure l’efecte. Son simplement la veu destensada de Jared Leibowich (The Zoltars) i les línies de guitarra de Dan LeVine (Guetto Ghouls) i Ian Rundell, que ens afluixen les cames. La qüestió es trobar un agradable racó per viure l’experiència en pau. El ritme el marquen Miles Kelley al baix i Sam Jordan (The Hermits) a la bateria.

És el segon àlbum de la banda d’Austin. Es diu Archetypes i els hi ha editat fa 15 dies Meritorio Records. Mantenen l’ímpetu i el flux constant que no apagaria ni la flama d’una espelma. Vas llançat de forma agradosa amunt i avall, com si fóssim muntats en uns caballitos de fira. No hi ha pressa per que s’acabi el disc ni res.

Expliquen que el nom de la banda està influenciat pels loops interminables que utilitzen com a base per a les cançons i per l’univers infinit de personatges que volen crear amb elles. Amb aquest nou disc, a més d’explicar històries curtes de persones anònimes com en l’anterior, continuen les exploracions sobre els diferents arquetips amb els que ens organitzem. Ens ho posen ben fàcil.

SOROLL i TOT EL CONTRARI

TORREY – “TORREY”

A LA VISTA

En algunes cases de la badia de San Francisco sembla que el bon rotllo que regnava fa una eternitat, volen mantenir-lo. Ni que sigui com a testimoni.

És el que intenten fer Torrey, que és com dir els germans Gonsalves, Ryann i Kelly Gonsalves. Des d’Oakland, a un quart d’hora passant pel Golden Gate, volen que ens enamorem de les capritxoses desgracies que ens envolten. El 2019 van treure un EP i dos anys després debutaven amb Something Happy, tots dos treballs gravats als nous estudis Tiny Telephone a Oakland. Els va obrir el mateix John Vanderslice quan, per culpa de l’alt lloguer, va haver de tancar els originals a Mission District i marxar, al convertir-se, com no, en un barri hipster.

(fot Katie Lovecraft)

Amb aquest segon treball de títol homònim, continuen jugant amb el pop de textures bromoses, de suaus freqüències i delicades guitarres. Per moments, son aquestes mateixes textures les que es converteixen en ampul·loses onades transmissores de predecessors seus, no massa difícils d’endevinar, i ens arrosseguen pel túnel del temps. 

Les 10 cançons que componen l’àlbum, els hi van donar forma a l’estudi que Ryann es va muntar a casa amb l’ajuda de Matthew Ferrara (The Umbrellas) que a vegades fa també d’enginyer de so, pels col·legues. Sense que es refredessin les tomes, el van enllestir repetint als Tiny Telephone.

En aquest disc, parlen de les paradoxes de la vida. De que les coses poden ser una cosa i tot el contrari. Han compartit un primer single, aquest melòdic No Matter How farcit de capes de guitarres distorsionades, melangiosos teclats i cors angelicals. Torrey, a més dels germans Ryann (baix, veu) i Kelly Gonsalves (guitarra, veu), son Matthew Ferrara als teclats, més Adam Honingford (guitarra, veu) i Keith Ival (bateria). Surt via Slumberland la primera setmana de març. 

BONS SENYALS

BUM MOTION CLUB (ESPANYA) + HEAL (CATALUNYA)

DS. 27 GEN’24 – 21:30

SALA VOL – BCN

ASSISTÈNCIES

Aquest dissabte passat, hi va haver l’ocasió de veure i escoltar a dues bandes amb les que en aquests moments, assegures aprofitar el temps i gaudir de música intel·ligent feta per persones humanes.

Obrien la nit, el quartet resident a Barcelona, Heal. Van encetar el set amb l’estimulant Pills, amb el que van escalfar motors. Van continuar amb Your Anger i Crows, tots tres talls inclosos en BCN Breakdowns, el seu EP de debut, llançat el novembre. Entremig van aparèixer Backyard i el seu escandalós hit Not A Big Deal, totes amb la potent veu de Laia Vehí, les traumàtiques cordes de guitarra de Dani Ambrosí i la precisa base rítmica d’Edu Mató al baix i bateria de Raúl Pérez. Van aprofitar per presentar i anar fent rodar tres temes nous que acaben d’enregistrar amb el reconegut productor Paco Loco, At The Dock, Closer i Nope.

En l’escenari, trobem que guanyen. A les cançons els hi aporten una energia vital que potser es troba a faltar en les gravacions d’estudi. Intuïm que porten una bona velocitat, adequada per fer-nos-ho passar bé i enriquir l’escena indie-rock de proximitat, il·luminar el nostre cel musical – si us plau, us ho demanem, senyor – i ocupar un tros de l’espai que porta massa temps criant malves.

Després va ser el torn de la ja veterana banda de Madrid Bum Motion Club. Arribaven amb un molt bon producte a sota el braç, el també debut però en format LP del quintet madrileny, el brillant Claridad Y Laureles. Amb un bon grapat de singles i un molt atractiu EP, van sembrar el que els hi ha produït uns bons i avantatjosos fruits. Amb la mescla que practiquen de shoegaze i dream-pop se’ls veu a gust i funcionen amb visible comoditat.

Van engegar amb la extensa 44 que tancava l’EP de 2020. Un instrumental llarg que d’entrada ens va semblar que era una forma valenta d’arrencar. Per sort, ràpidament va venir La Muerte del Mañana, un enganxós i ballable tema del seu recent disc amb el que, amb la timbrada veu de Pablo Vera i el teclat d’Alberto Aguilera aportant-los un mig synth-pop, la connexió banda/públic va ser immediata. Del nou, van sonar també Afecto Y Simpatia, la sentida Deprisa, Deprisa i vam provar les engaltades de guitarra d’Alejandro Leiva a Casi Un Buen Dia y Abismo, amb les que l’entrega del personal ja estava beneïda.

ENS CALEN MÉS REINVENCIONS

MEATBODIES – “FLORA OCEAN TIGER BLOOM”

A LA VISTA

Les persones creatives i que fan coses, mai parlen bé de les seves obres passades. Sempre les acaben insultant.

‘L’últim disc va ser més aviat una versió animada de qui érem: simples, sense aprofundir en els conceptes importants’  explica Chad Ubovich. El que dèiem.

Però l’home te el cul pelat de fer directes i música sol i amb d’altres com Ty Segall i la seva banda, els FUZZ. El seu vaixell insígnia però, és Meatbodies, el que li ocupa el major nombre d’espai en el cap.

El 2014 va treure un primer àlbum, després, el 2017 va venir Alice i després la patacada. ‘Era com si el cotxe s’hagués quedat sense gasolina en mig de la carretera i saps que encara tens un llarg camí per davant’. Es va mig retirar en un forat de Los Angeles, intentant fer un reset. ‘Vivia com un vampir tret d’un còmic, ensopegant per la ciutat amb la gent i tractant d’oblidar’ explica Ubovich. Finalment i amb la col·laboració de Dylan Fujioka, entre el 2018 i 2019 va posar en marxa la producció d’un nou disc, però per discrepàncies amb l’estudi es va aturar a mig fer.

Durant el patètic 2020 i per matar el temps, acompanyat de Fujioka, recuperant el temps mort i les gravacions, van enllestir ‘l’àlbum perdut’, 333. Problemes de salut relacionats amb substàncies varies i canvis dràstics a la seva vida diària, el van portar a un ingrés hospitalari. La recuperació va passar per una nova gira amb FUZZ per motivar-se, cosa que va funcionar. El retorn va ser triomfal, piles recarregades i concentrat en treure Flora Ocean Tiger Bloom. Va mesclar l’àlbum ell mateix en el nou estudi Magic Garden i el disc està acabat. Sortirà amb In The Red Recordings la segona setmana de març en format de doble LP.

L’àlbum desfila per assumptes relacionats amb l’amor i la pèrdua, el derrotisme, l’hedonisme, les alteracions de la realitat i moltes més coses d’aquestes. Ha tingut temps. ‘Meatbodies mai ha sigut una màquina de fer xurrus, però també és cert que volia fer alguna cosa més profunda. Després de tot el que m’havia passat. Amb la sensació de vuit, vaig voler fer música que estigués més allunyada de les coses, cançons que tinguessin a veure més amb la transmissió de sentiments’.

Ha compartit un parell de temes fascinants. El trepidant Hole i fa una setmana aquest Move del que diu: ‘Volia fer una cançó hipnòtica per conduir i que semblés una mica perillosa. Hi ha una energia innegable’. Com diu la nota de premsa, Ubovich s’enfronta a les probes de sobrietat, redenció i reinvenció, tot mentre literalment aprèn de nou a caminar i a tocar. Com d’aquí un temps en digui pestes, ni haurà per matar-lo.

PROMISCUÏTAT

AGENT BLÅ – “STAB!”

A LA VISTA

Amb l’edat, a no ser que falli alguna cosa, s’hauria d’agafar seguretat, perícia i habilitat amb la feina.

Seria el cas de la banda de Göteborg Agent blå. Però que no es distreguin gaire, semble que han entrat en la ‘zona còmoda’. Si no van en compte, s’acabaran assemblant més als seus veïns d’a-ha que a Radio Dept. A través d’un resultón primer avançament, s’hi tornen a posar després de l’honrós Morning Thoughts (Luxury/Through Love Records – 2019).

El nou disc porta per nom STAB! i sortirà via Vårø i Kanine Records a mitjans d’abril. Prometen poliestils, sumar krautrock i psicodèlia a la seva relació amb l’indie-rock. Al final és allò que si vols deixar satisfet a tothom, no hi deixaràs a ningú. Perquè hi ha sumes que resten.

L’àlbum el van enregistrar a Studio Bella Figura de Göteborg en unes estranyes condicions que no han acabat de definir i que asseguren van afectar a les sessions. Aquest primer tema que han compartit, Discount, el descriuen com el fet de ‘trobar amistat i consol en allò inquietant o que t’empaita’. En el crescendo dels primers acords i l’entonació èpica que aporten, els empaita el seu llegat, opulentes guitarres entremig d’una tonada d’anunci de perfum glamurós. Bona olor fa, però les olors son temporals.

AL FINAL, TOTS CONTENTS

ASTREL K – “THE FOREIGN DEPARTMENT”

A LA VISTA

Els canvis sempre son bons. És més, al llarg de la vida cal moure’s i que la vida vagi prenent altres formes. Rhys Edwards ho sap. Potser fa un parell d’anys no n’era conscient.

Té llest per entregar el seu segon àlbum. Li ha posat The Foreign Department, com a metàfora del seu exili i els dos trasllats no planificats, de Londres a Estocolm, en dotze mesos: el primer al començar una relació i el segon a l’acabar-se. Arribarà a les “botigues” la primera setmana de març via Tough Love Records.

Astrel K és el projecte en solitari del màxim responsable d’Ulrika Spacek, Rhys Edwards. Amb ell s’apropa a composicions més estructurades, amb arranjaments de vent i metall que possiblement el converteixen en alguna cosa important per a ell i per a nosaltres. Es reinventa. S’inspira en els discos de Mercury Rev (sona molt Deserter’s Songs) i de Leonard Cohen (etapa Death Of A Ladies’ Man).

A través del disc, es va donar aquella segona oportunitat que no tothom sap aprofitar. Es va saber envoltar de companys de viatge que el van ajudar a construir un àlbum biogràfic i acaba de compartir el primer single, aquest Darkness At Noon. Una preciosa peça de pop barroc amb la que segur, ja s’ha alliberat de les cebes que el marejaven. Si és que al capdavall, sempre hi ha un final feliç. 

EL RESTABLIMENT DEL NO FUTURE

GODS GIFT – “TURN ALL THE LIGHTS OUT”

DEMOS / LIVE RECORDINGS

La recuperació dels treballs d’antigues bandes és del tot imprescindible per saber on som actualment i així plorar més a gust.

A Manchester – de fet a tot Anglaterra – des que van posar de primera ministra a la Thatcher, les coses van començar a anar en caiguda lliure. Per la classe treballadora és clar. Ara, aquest grup de persones s’ha extingit, o ha sigut assimilat, com tot altre grup que podia canviar les coses. Com que la música anava estretament lligada al que passava al seu voltant, sense seguir cap moda ni tendència de torn dictada des dels mitjans de desinformació, feia d’altaveu a les lluites d’aquells que patien.

(fot Glenys Brierley)

Stephen Murphy era el guitarrista d’una d’aquestes bandes. Es deien Gods Gift i entre mig de les seves feines diàries per guanyar-se la vida en un hospital psiquiàtric, pujaven dalt d’un escenari i llançaven les seves consignes contra les promeses d’un futur millor predicades per la Thatcher. 

Ara el segell de Berlín Play Loud, ha publicat onze cançons entre demos i talls en viu de la banda de post-punk de Manchester, que van de 1979 a 1985, algunes inèdites, que han sigut recopilades per Murphy. Inclou també un DVD amb les úniques imatges existents de la banda, en un concert a Rotterdam de 1984.

Cançons com Good And Evil, Anaesthetic o aquesta Discipline, canalitzen una ràbia que avui es troba a faltar. A les notes que ha escrit i que acompanyen al vinil, es pot llegir: ‘Manchester era com una cova, sempre en penombra. Els edificis eren grisos i això li donava una atmosfera opressiva. Crec que molta gent va reaccionar i va respondre en conseqüència. Era l’època de Thatcher, per descomptat, i també s’havia d’afegir l’horror d’un cap de policia que es deia James Anderton. Penso que la unió de la vida degradant i el treball de 60 hores a la setmana en una residència d’avis victoriana, van ser factors fonamentals per l’aparició de Gods Gift’. Hi ha coses inevitables. 

AVANT-POP SENTINELLA

TOMATO FLOWER – “NO”

A LA VISTA

Amb aquest nom, el llistó l’han posat molt amunt. Flor, fruit i llavor. Caldrà esperar per desvelar com continua.

De moment, l’any passat Tomato Flower van editar un parell d’EP’s, Gold Arc el febrer i Construction a l’agost. Dos treballs on navegaven per la psique de manera transversal. Aviat, a principis de març, arribarà aquest primer àlbum que es diu No. No què?

(fot Missy Malouff)

La banda de Baltimore, formada per Jamison Murphy (veu, guitarra), Austyn Wohlers (guitarra), Ruby Mars (baix) i Mike Alfieri (bateria) es troba a gust amb el segell Ramp Local, que els hi torna a editar aquestes 12 noves inquietants i estimulants cançons.

Han compartit un parell d’elles. Fa uns dies va ser Saint, on deambulen per territoris preterits als que segueixen de ben a prop el rastre. Primer però, va venir Destroyer, un al·lucinant tema on exposen tot el seu poder. Un breu tros d’art-rock en estat primitiu que ens ventila com si fóssim un matalàs de llana a qui li cal ser desparasitat a base de cops.

#Sé que m’esperes a casa# s’esgargamella Murphy, #Sé que ets allà quan estic sol# ens avisa. ‘Tracta de veure persones a l’ombra, però la cosa canvia i el que parla queda posseït, es converteix en el destructor. La cançó va aparèixer de cop durant un període d’insomni i caos. Després la vam anar arrodonint’ continua explicant-nos Murphy. Sota ritmes i melodies enganxoses, ens avisen de la mà de fantasmes que ens vigilen. Fem-los cas i No badem.

SON SOLUCIONS

ACCIDENTE / NIGHTWATCHERS

SPLIT – NOU REGISTRE

Andy Warhol, era com era, i aquí ara no obrirem cap debat sobre això, però tenia una cosa clara: que havia de donar tot el suport a bandes de l’escena underground.

Sense elles, la música seria un altre flanc més totalment absorbit i manipulat, sense cap credibilitat, ni social ni cultural. Per això son imprescindibles formacions com Accidente o Nightwatchers. 

Accidente és una banda de Madrid que porten des de 2010 en actiu. Han voltat incansablement pels escenaris de mig mon amb el seu pop-punk sota el braç. El resultat son milers d’animes que a través de les lletres i actitud combativa del grup, s’han impermeabilitzat de la merda que ens llancen diàriament des dels mitjans desinformatius.

Amb la banda de Toulouse Nightwatchers tenen a punt un split que sortirà en vinil a finals d’aquest mes via Stonehenge Records. Accidente aporten quatre cançons, tres originals i una versió del tema Colgado de Tí del també grup madrileny Alarma!!! tots ells enregistrats, com va sent habitual, a Musigrama per Pablo Martínez (company de banda) durant el novembre de 2022.

Des del seu “bandcamp” volen donar tot el seu suport cap a tots aquells que assalten i s’organitzen contra aquesta màquina de cobdícia que destrueix les nostres comunitats. Hem de recuperar i reparar els nostres vincles, diuen. ‘Necesito a mi gente alrededor’ canta Blanca a Interdependencia.

De l'altra part, Nightwatchers aporten sis talls, enregistrats a La Cuve Studio d’Angers, per Elliot Hsr i Steeven Ludard, amb textes basats en Le temps des léopards de 1969, el segon volum de quatre, sobre la guerra d’Algèria de l’escriptor Yves Courrière. 

COSTUMISME MUSICAL

THE LOVELY BASEMENT – “LAZY TRAVELLERS”

NOU REGISTRE

Fan un indie–pop com aquell que fa la mateixa carretera cada dia: amb els ulls tancats. Posen tot l’èmfasi en elevar la música a l’efectisme d’un relaxant muscular a la vegada que excitant cerebral.

La música que practiquen The Lovely Basement, està directament emparentada amb la música alternativa, per entendre’ns. El ventall és ampli i tremendament ben aplicat. Des de VU fins  Stereolab, encara que en aquest Lazy Travellers, el seu tercer treball, deixen bastant enrere les composicions properes als franco-anglesos, que trobàvem en el seu anterior treball.

Son Katie Scaife (guitar, vocals), Kevin Bache (guitar, vocals), Paul Waterworth (baix) i Steve Dew (bateria), un quartet de Bristol que porten des de 2017 junts i fent allò que més els agrada. Conté 10 deliciosos i irresistibles talls que els hi edita – i a nosaltres que ens estimula – el segell de Reus No Aloha Records. Passem des de la melodia gronxadora de Gas Station With A Bar, la velvetiana Wait A Minute, passant per l’alternative-country de Mysterious Ways o Gasómetro, que bé podria cantar-la Robert Wyatt, en una d’aquelles incursions que fa a l’idioma que nunca fue impuesto.

Insisteixen en que han tastat el desencant, però per sort, s’hi van trobar a gust. Ho expliquen així: ‘Relaxat, fantasiós i somiador per moments, hem ancorat les nostres cançons en la clàssica combinació de dues guitarres, baix, bateria i fines harmonies, per deixar que surin els nostres pensaments efímers’... i els nostres.

UN VIATGE NARCÒTIC

LUPO CITTÁ – “LUPO CITTÁ”

NOU REGISTRE

Han confeccionat una mescla explosiva. Han sabut aglutinar garatge i indie-rock amb un resultat que ens fa volar pels aires les neurones.

Es fan dir Lupo Cittá, un nom que els sorgeix dels spaghetti-western i les pel·lícules de por italianes dels anys 70 que els porten de cap. Els seus components s’havien de trobar sí o sí, i va ser el 2021 en el transcurs de la inauguració d’una exposició privada, que es van caure bé i posteriorment les dues noies li van demanar al noi si les podia acompanyar a la guitarra en una cançó. Es van engrescar, van anar venint una cançó darrere l’altra i al final, la cosa va acabar inevitablement en Lupo Cittá.

Sarah Black (guitarra, baix), una activista de les performances i l’escena de Minneapolis, tocant amb grups com Kickball, Period, Plain Jane, Bleeding Hickeys o Lie-Ons, entre altres. Jenn Gori (veu, bateria), també pertanyent a la mateixa escena, s’havien creuat varies vegades en algunes bandes. Chris Brokaw (guitarra, veu), és el que disposa de més projecció a l’haver format part de bandes amb quota de popularitat més alta com Codeine, Come, The New Year o d’altres menys conegudes però igual de interessants com The Martha’s Vineyard Ferries.

El seu debut ve de la mà del prestigiós segell d’Austin, 12X U Records. El disc, de títol homònim, transporta 10 talls de combustió lenta, a base de construir calitjosos paisatges de carretera en direcció equivocada. Guitarres farcides de retroalimentació només començar com a White Bracelet, l’espatarrant balada Gallup To El Paso de sèrie B, o el so garatge d’Only Love, de fosca i premonitòria llesca. No ens penedirem gens de sumar-nos al viatge.

MY WAY – SID VICIOUS vs FRANK SINATRA

COVERS

Hem posat la d’en Sinatra pel fet de ser, segons majoria, la més coneguda, encara que no és pas l’original, com tots sabem.

Les versions haurien de ser això. El resultat final, ha de ser una aproximació i un èxit. Que la que et clavi l’ancora al cap sigui la versió, no l’original. En el cas de My Way, la versió que en va fer Sid Vicious, ho clava. Com va dir Leonard Cohen – desconeixem si és només una llegenda – ‘Mai em va agradar aquesta cançó, fins que la va fer Sid Vicious’.

Fa desaparèixer tota la nyonyeria conceptual de les diferents versions: l’home vell que fa les coses per avorriment, l’home que ja veu que té un peu a l’altre barri i es vanta de tot el que, pobre home, n’està orgullós. Vicious la converteix en un himne a l’auto-destrucció.

A mitjans de 1978 i per la pressió que Malcolm McLaren va fer sobre ell després de la dissolució dels Sex Pistols, l’abril d’aquell any va gravar a l’Studio de la Grand Armée de París la cançoneta, que va sortir originalment el 1979 com un 12” en edició francesa i que posteriorment va ser inclosa com a part del fals documental The Great Rock’n’Roll Swindle de 1980 dirigit per Julien Temple.

Hi ha títols per a tots els gustos, Comme d’Habitude, A Mi Modo o Al Meu Parèixer. Ell, va canviar una part del text i va accelerar el ritme. En el vídeo apareix amb la seva habitual actitud provocadora i cantant davant d’un públic ric i snob que sembla que es diverteix. Al final treu una pistola i els dispara indiscriminadament, allò que a vegades segurament ens agradaria fer davant de segons qui.