VOLS TRENCAR AMB LA TEVA PARELLA?...

ART KITCH

...i vols que sigui definitiu? Regala-li un telèfon-llepador

Ara que sabateries i museus obren amb estrictes mesures de seguretat perquè ens estimen tant que pateixen i no volen que ens passi res, els hi vols agraïr el detall? Regala-li un telèfon-raspallet a tot l’equip de gerència.

Hi ha dos estudiants de la Royal College of Art de Londres que destaquen especialment. Son Sandeep Hoonjan i Xianzhi Zhang. Ells dos son els autors d’aquest projecte que si no vaig errada, anirà directa a on jo sé, però ells dos, llestos com gaseles, més tard o més d’hora segur triomfen en el planeta terra.

L’invent, anomenat Feel the Conversation son telèfons que tradueixen la conversa del que parla en una sèrie de patrons hàptics basats en l’entonació. Un dispositiu pot produir el de llepar-te l’orella amunt i avall a través d’una llengua de silicona i l’altre el de massatger-te el l’òvul amb un raspallet que dona voltes. Ho han fet també perquè ens estimen i volen el millor per a totes nosaltres, terrícoles desagraïdes. Per a què podem no tan sols connectar amb els nostres éssers estimats sinó generar-los un trauma de per vida. Hoonjan ho explica millor: ‘En una conversa, vaig descobrir que hi ha un augment de les ganes de tocar-nos i això pot acabar sent un problema de veritat per la nostra salut mental, ja que som criatures socials i el contacte és una part important d’això’, va dir. Amb un audio o una vídeo-trucada es veu que no n’hi ha prou per entendre el que passa. Ho volen acabar de perfeccionar per poder enviar-ho a traves de USB, WiFi, Bluetooth o qualsevol altre mitjà que transfereixi dades digitals.

Al final sí que acabarem malament del cap, però no serà pel que diu.

TOMORROWS TULIPS, DIY EN SUPERLATIU

REVISANT FORMES i MANERES

AMUNT PERISCOPI

A la vista l’any 2013. David Bowie treia The Next Day després de 10 anys de musicalment no dir ni fava

Des del 2011 al 2018 Tomorrow Tulips van treure quatre àlbums. Aquest Experimental Jelly (Burger Records) – del que se’n van editar mil unitats – és el segon que van enregistrar novament sense moure’s gaire de casa. Tot i això, van fer un pas endavant. Continuaven amb la tònica més underground però sense sonar com si fossin al lavabo. Quan l’agulla toca el disc i sentim els primers acords de Flowers On The Wall, ja sabem què hem de fer. Posar els peus a sobre la taula i les mans al clatell. A continuació, amb He Quits ens podem posar un coixí sota els peus. Al cap d’uns minuts, quan mig obrim els ulls i observem mentre va sonant Free que res s’ha mogut, ens preguntarem si la Velvet Underground han tret nou disc.

MELENAS, DESMELANADES

NOU REGISTRE

...El cuarteto de pop independiente Melenas proviene de Pamplona, ​​España, una pintoresca región ubicada justo al sur de los Pirineos..., diu la introducció a la 'bandcamp'

Déu n’hi do. M’imagino el Matias Prats Cañete posant-hi la veu. Al gra. Han editat un disc ple d’energia pop. Onze temes d’un calibre del quinze, dibuixats per la veu, guitarra i teclat de Oihana Herrera i Maria Zubiaur i compassats amb el batec just de la mà de Leire Zabala i Laura Torre. Primer Tiempo, Despertar, 3 Segundos i En Madrid fins a onze temes que fan desaparèixer allò de l’espai temps en ressonàncies d’un sol fil conductor. El disc es diu Dias Raros, i està al carrer via la barcelonina Snap! Clap! Club!, la basca Elsa Records i la nord-americana Trouble In Mind. Se les situa en l’ona del que també fan, per exemple, les parisenques En Attendant Ana – també a Trouble In Mind – potser sí que son cosines-germanes. Per això em faria molta il·lusió ser comptada en el proper dinar de família. Però si pot ser, que el facin a la capital d’Euskal Herria.

TAMBÉ HI HA ‘WORLD DRACULA DAY’

ICONES POP

Entrar en el mon del personatge creat per Stoker és entrar en un món casi tan fascinant com el de la música

La recerca de l’eterna joventut, com el pols que mantenim amb la música. La necessitat de sang, com la necessitat de l’estrèpit sonor. Poca gent es pot resistir a la llegenda. Els cineastes especialment, hi han caigut com mosques a la temptació de recrear-ne el mite. Aquí en van uns quants:

Nosferatu (1922) de F.W.Murneau, el Dracula (1931) de Bela Lugosi, Vampyr (1932) de Carl Theodor Dreyer, The Fearless Vampire Killers (1967) del Polanski, tots els Terence Fischer amb Christopher Lee o el parell de Ingrid Pitt, les de Jess Franco o els de l’inigualable Jean Rollin, Son Of Dracula (1974) amb Harry Nilsson i Ringo Starr, la de Werner Herzog (1979) amb Klaus kinski i Isabelle Adjani, The Hunger (1983) amb un Bowie xuclant sang a les discoteques, les de Dario Argento, la imprescindible Låt Den Rätte Komma In (2008) de Tomas Alfredson, Only Lovers Left Alive (2013) de Jim Jarmusch o la que va fer a continuació Ana Lily Amirpour, What We Do in the Shadows (2014), i no ens deixem la sèrie de 3 episodis que la BBC ha estrenat aquest any. Podríem estar-nos tota l’eternitat.

fotograma de La Vampire Nue (1970) de Jean Rollin

The Hunger (1983) 

El pop hi va associat. Hi ha una pila de temes que parlen del fenomen. Des dels Blue Öyster Cult a l’àlbum Specters i la cançó Nosferatu, Roky Erickson and the Aliens amb Night Of The Vampire inclosa al disc homònim del 1980 o aquest Bela Lugosi’s Dead de la banda britànica Bauhaus i el seu primer single editat el 1979. I així podríem estar fins que se’ns fes de dia...

Amb tota la mandanga en que estem submergides, s’haurà posposat o directament anul·lat l’exposició que havien de fer a Barcelona a l’ex-Fabrica Casa Ramona de Montjuïc? Ahir va ser el Dia Internacional de Dràcula. Si jo manés, seria festiu. Tenint en compte a més que hi ha molta gent que, la sang, se la deixa xuclar tot l’any. 

el compte Von Count als Muppet de Barri Sèsam

12" amb Bela Lugosi's Dead de Bauhaus

VAISSEAU, DESCOBRINT EL SYNTH-DOOM

NOU REGISTRE

Des de Brest a la Bretanya, Vaisseau s’han inventat l’estil synth-doom. Per donar-lo a conèixer han tret un disc que tindrà tants defensors com detractors, per allò de l’erudició local

El duo francès, sense manies, es disposen a entrar al mercat toqui o no toqui. Amb un sintetitzador i una bateria com a companys de viatge, debuten amb Horrors Waiting In Line via el segell danés Totem Cat Records. Té moments de Tangerine Dream, moments Jean-Michel Jarre i moments Air. Tot molt setantes amanit amb pebre negre. Es va enregistrar en dues tongades en dos estudis diferents, els sintetitzadors de C.L’Hostis per una banda i la bateria de E.Padovan per un altre. Des de mitjans de març que ja es pot demanar pel sistema habitual. Menció especial per a Jason Wayne Barnett, autor de la funda. Tot plegat perfecte per una peli de John Carpenter.

WALKER PHILLIPS, HUMIL RECONEIXEMENT

A LA VISTA

Es mou còmodament pels ambients folk/poètics de San Francisco. Hi troba tot el que necessita per mantenir-se en aquest espai. Cosa que no fa més que augmentar les ganes de traslladar-m’hi

L’avançament del segon disc de Walker Phillips continua produint-nos el desbordament i la consegüent expansió de les cèl·lules més disposades a continuar les cerimònies de l’estiu de l’amor. 

La cançó es diu Bottles Of Glass que estarà inclosa en l’àlbum God’s Eye que sortirà, si Déu nostre senyor vol, aquest mes que ve a través del seu propi segell creat especialment per anar editant obres amb perfum de sàndal. Continua trastejant amb aparells analògics. Cosa que es nota i s'agraeix. També explica que toca tots els instruments tret d'esporàdiques col·laboracions com la que va tenir en el disc anterior, amb la flauta d’Evan Francis.

A continuació, per a les amants de les etiquetes, un brillant tema de Neo-Àcid-Psych-Folk. Quedem a l’espera del disc sencer. 

JETSTREAM PONY, DELICATESSEN

NOU REGISTRE

Han editat varis singles i EP’s i ara ve l’estrena en disc gran. Son pura delícia pop. Una suau veu, cors, guitarres sorolloses i ritme ressonant acompanyen unes lletres que parlen de relacions humanes. De llibre

Jetstream Pony son Beth Arzy a la veu (Trembling Blue Stars, Aberdeen, Luxembourg Signal), Shaun Charman guitarra i segona veu (The Wedding Present, The Popguns) i Kerry Boettcher (Turbocat) al baix amb la incorporació de Hannes Müller darrera la bateria. Son veteranus. Arzy i Charman son els que van engegar la cosa, gravant les primeres idees en els seus iPad. Hi tenien ganes. Els apadrina el segell alemany Kleine Untergrund Schallplatten amb qui aviat es van fer notar figurant, fulgurantment, en algunes llistes del milloret de l’any. En principi, l’àlbum hauria d'haver sortit aquest divendres passat. Charman troba que ‘hi ha una connexió entre l’indie-pop i alguna cosa més fosca, post-punk o inclús shoegaze’. No ens barallarem.

CONFINAMENT ARTÍSTIC

THE LOCKED ROOM – 1969

ART - INSTAL·LACIONS - DISSENY

En relació a l’experiment de paciència a que estem sotmeses, l’escriptora i assagista Rahel Aima recorda una interessant acció que van portar a terme un grup de professors i estudiants a Londres un any després dels fets del maig del 68. La diferència, que llavors experimentaven per trencar normes. Avui experimenten per posar-ne més encara

El 1969 es va fer fer un treball als estudiants de primer any d’escultura de la Saint Martin’s School of Art de Londres consistent en fer-ne entrar una dotzena – entre ells uns joves Richard Deacon i el cineasta Tony Hill – a un espai tancat, una vegada havien estat identificats amb un targetó i se’ls hi havia fet entrega d’un cub de poliestirè embolicat en un paper marró. Un cop dins, es trobaven els seus noms enganxats a terra separats entre ells i una llista de normes. Se’ls hi va dir que no podien ni parlar de l’habitacle, ni entre ells. Que no podien treure res de la sala. Que no se’ls permetia sortir de la sala des de les 10 del matí fins a dos quarts de cinc de la tarda, excepte per anar a buscar alguna eina. A més, un professor els ‘supervisaria’ en tot moment. Em sona això.

Quan els estudiants van entrar a la sala la segona setmana, se la van trobar completament buida de tot el que havien estat treballant. El cub de poliestirè havia sigut reemplaçat per un rotlle de paper Kraft, una bola de fil, un sac de guix i aigua. Seguien sense cap indicació de temps, intencions o terminis. Evidentment els estudiants si arribaven tard o es saltaven una norma eren amonestats. Va ser força controvertit i en algun moment es va pensar en una possible conseqüència psicològica. Els tutors s’ho passaven bé especulant sobre aquestes conseqüències i sobre com s’ho prenien els estudiants. Això també em sona.

Encara que els van fer servir de conillets d’índies, formava part d’un experiment quan experimentar formava part del creixement de les persones. Es va anomenar The Locked Room, va funcionar un parell d’anys i es va acabar (hi ha llocs que diu quatre) considerat també un experiment pedagògic. Els autors eren els professors Garth Evans, Gareth Jones, Peter Harvey i Peter Kardia. Precisament aquest darrer, va establir una pedagogia basada en la paradoxa: ‘Literalment empresonar als estudiants per a alliberar-los’. Un company seu i també activista de l’acció subratllava la importància d’aquestes pràctiques de negació: ‘Si un no va amb compte com a professor d’art, pot acabar creient que te l’obligació de dir-li a un estudiant què fer. El que vaig apendre de The Locked Room és que tot el que se li pot dir intel·ligentment a un estudiant és què no fer’.

Es considera de les primeres obres d’art conceptual, un moviment que naixia en aquella època a Europa. De fet, posteriorment l’artista Joseph Beuys, cofundador de Fluxus, treballava en el que en deia “escultura social”. El 1970, Christopher Burstall va fer un documental per la BBC, A Question of Feeling, i el 2019 se’n va fer una exposició a la galeria Laure Genillard de Londres i es va editar The Locked Room: Four Years That Shook Art and Education, 1969–1973 publicat per MIT Press, ambdós comissariats per Rozemin Keshvani.

LUCES NEGRAS, MOUEN FITXA

EP A LA VISTA

La banda Luces Negras escalfen motors? Un cop escoltat aquest nou tema ho desitgem amb ganes

Després de gairebé dos anys que van penjar aquell pastisset de tres capes l’octubre del 2018, poca cosa n’hem sabut. Ara arriba aquest Ventilador de la mà de Hidden Track. Manté l’essència pop inicial, amb la veu parsimoniosa esquivant les esgarrinxades que surten de la guitarra de Blanca Frade. El resultat, una rigorosa tonada sostinguda digne del milloret garatge-rock. El vídeo promocional és d’Alejandra Núñez i segons diuen vol ser una celebració al relax i la ganduleria. Esperem que no s’ho prenguin tan en serio i s’hi posin. 

LES NINES RUSSES ES POSEN AL DIA

PATIREM

És evident que aquest serà el Nadal del caganer i la caganera amb morrió. Els ‘artesans’ catalans ja deuen estar a ple rendiment confeccionant-los per al desembre fer l’agost

Els russos, amb les seves nines, les matrioixques, ja fa dies que estan fent calaix. Amb els caganers hi haurà bufetades. Al tiempo, que diuen.

Aprofitar el moment, encara que sigui dramàtic, és molt humà. Per això la gent de Semyonov, la ciutat russa famosa per la fabricació de les matrioixques, no perd el temps, estan fent hores extres. Les nines d’aquest any s’han posat al dia i venen amb la mascareta pintada a mà com a part de la indumentària tradicional que ha incorporat també motius inspirats en el COVID-19. Una de les artesanes, l’experta Tamara Koryova explica que ‘en comptes de dibuixar-los unes formoses galtes enrojolades i somrient, les decoro amb un semblant entristit i la mascareta, després de tot, l’artesania sempre ha de mostrar els temps que vivim’.

El morrió, de la manera més natural, ha passat a ser part habitual de la nostra indumentària diària. Ens semblava estrafolari quan veiem els japonesos amb les mascaretes. Ara ja no tant.

THE RESIDENTS, BENEÏDA LOCURA

DISTORSIONANT

Amb The Residents, mai se sap. Aquesta entranyable colla de barandes de San Francisco, uns dels màxims practicants del que es denomina art-rock, estan a punt d’editar un altre treball. Sortirà el juliol i es dirà METAL, MEAT & BONE: The Songs Of Dyin ‘Dog.

I qui és Dyin ‘Dog? Segons ells va ser un músic de blues de Lousiana de la dècada dels setanta de nom real Alvin Snow que havia estat associat amb Roland Sheehan, un dels primers Residents. El 1976, el dia 13 de gener per a ser exactes, va desaparèixer no sense abans haver enregistrat deu temes format demo. Segons continuen explicant, se senten molt afortunats d’haver-les descobert, fent-les servir com punt de partida pel nou disc. Així, l’àlbum presenta aquestes deu cançons ‘originals’, els mateixos temes re-interpretats en versió The Residents i sis noves cançons inspirades en el personatge de Dyin ‘Dog.

Aquest és el primer senzill, Die! Die! Die! que compta amb la col·laboració d’un enfurismat Black Francis que després d’enregistrar-lo explicava que ‘feia molt de temps que no gravava algo tan exaltat i furiós’. El tema es va gravar a la mateixa ciutat californiana i l’utilitzen per carregar contra la política que ha fet servir Trump amb el xou del Covid-19. Bromistes però conscienciats. Una cosa no treu l’altra.

És el primer àlbum d’estudi de The Residents des de la mort de Hardy Fox l’octubre de 2018. Serà editat per CherryRed/MVD. El vinil serà doble amb les demos, però sense els sis nou temes. Tot plegat ho acompanyen d’un documental del cas. 

THE HOMESICK, SALUDEN PER QUEDAR-SE

NOUS REGISTRES

Tothom s’ha posat les piles o què? El terceto de Dokkum, de l’àrea urbana del Ranstad holandès, s’aferma.

Fa tres anys, amb Youth Hunt, el seu debut en el segell holandès Subroutine, The Homesick ja apuntaven maneres i la ciutadania, més llesta que la gana, ja es va quedar amb ells. I com si es tractés del joc de l’oca, de Subroutine a SubPop i tiro perquè no soc badoc. Els ha fixat el segell nord-americà i certamen no baden. Saben les possibilitats de fer-se veure i el que això comporta i ho aprofiten. Tenen la urgència i el ganxo de bandes com British Sea Power. També hi ha qui diu que tenen el segell Factory. Per dir, que no quedi. El disc funciona sol.

(foto Sarah Cass)

“MORTS NATURALS”

VIDES QUOTIDIANES/TRASPASSOS

Cada setmana hi ha un canvi de dimensió per part d’alguna persona diguem-ne destacada per la seva activitat – destacar per una no activitat no és tan mencionable encara que sí igual o més profitós

Aquests darrers dies però, han sigut especialment moguts en aquest àmbit. D’aquí la menció i pel fet també de que eren, menys en Little Richard, grans persones, grans en el sentit de meritòries tot i no ser del grau Premium del Richard.

El dia 9 obria la llista el propi Little Richard (87 anys), un dels més grans influents de la música tal i com la vivim, a causa del càncer. El 10 va ser Betty Wright (66 anys), una de les grans del soul, també càncer. L’11 Moon Martin (69 anys), l’home tranquil del power-pop, ‘causes naturals’. El 12 Astrid Kirchherr (81 anys), la primera en arribar i retratar als Beatles, etapa rockera d’Hamburg, de càncer. I el 15, feia el canvi de pas Phil May (75 anys), membre fundador dels imprescindibles Pretty Things, per complicacions quirúrgiques desprès d’un accident de bicicleta. És que la vida continua, amb o sense el Covid-19. 

Betty Wright a Londres el 1975 – Central Press/Getty Images

ASIMOV AND THE HIDDEN CIRCUS,... i JA ESTÀ

NOU REGISTRE

Em situo de nou en una de les terres que estimo i continuo deixant-me seduir per les coses que hi van passant aquests darrers espais temporals. Parlo de Lisboa

Deu ser algun nou vent que bufa de l’Atlàntic? O només que s’han pres alguna cosa? D’un temps cap aquí, s’ha produït una deflagració de bandes que tenen per credo la psicodèlia més intemporal, incorporant tot tipus d’artefactes i desenvolupant viatges musicals cap a dimensions alliberades. 

Es dirà Flowers i serà el nou àlbum dels Asimov And The Hidden Circus del que en trauran 300 copies limitades. A més de Carlos Ferreira, João Arsénio i Rodrigo Vaz, han comptat amb la violoncel·lista Joana Guerra i el reforç de la guitarra de Peter Wood. Han explicat que totes les cançons del disc formen part d’un projecte consistent en tenir el seu corresponent vídeo i s’aniran publicant fins que l’àlbum sigui editat físicament. Això serà en els propers mesos, no han especificat més i s’entén. Els calendaris d’aquest any, els podem fer servir per embolicar els entrepans.

Aquí en van tres...

LA MARCA "SUPREME", TORNA A TIRAR LA CANYA

VIVERETES

Som especialistes en engolir fins el més impensable. Desmitificar és un bon exercici. Ara és el torn de Daniel Johnston

Segons la pàgina de Wikipedia, Supreme és una marca de roba amb seu a Nova York en marxa des del 1994. El primer vídeo promo que va llançar va ser, coses de la vida, amb la música del tema de Coltrane, A Love Supreme. Feliços i originals. Entre els seus diguem-li col·laboradors, cita a Takashi Murakami, David Lynch, el dissenyador Peter Saville, les bandes Bad Brains i Public Enemy o el dibuixant Robert Crumb. Recentment també ha fet estampats de My Bloody Valentine i ara, com a darrera novetat, comunicant amb el més enllà, ha fixat a Daniel Johnston. Els seus famosos dibuixos surten en samarretes a 48€ o en camises a 148€. Es van posar a la venda aquest dijous i pràcticament no en queda cap. Kill your idols.

P.E. SON DE IMPROVISACIÓ ACTIVA

REGISTRES AGITATS

Debuten amb aquest Person. Son de Nova York i es fan dir P.E.

Sorgeixen de l’escena art-punk i electrònica underground i es creen a partir de la desfeta de la inquieta banda de Brooklyn Pill (Veronica Torres + Jonathan Campolo + Benjamin Jaffe) i dels membres de Eaters (Robert Jones + Jonathan Schenke). Sirenes i brunzits que apareixen al darrere de  la veu de Torres i el saxo de Jaffe, son part de les coses afortunades que resulten de la improvisació. No en và ‘els primers concerts que van donar van ser del tot improvisats, el que va permetre al grup desenvolupar una química que ha provocat un procés de gravació igualment lliure’, expliquen des de Wharf Cat Records que els hi edita l’àlbum. Els hi agrada definir-ho com ‘a happy accident’. Dotze temes compactes, permeables als vestigis que Schenke, a la producció, va deixar passar per tancar el sortilegi.

Seria fals dir que la música de P.E. és de gota freda. Amb l’experimentació, han aconseguit el que no és gens habitual en aquest àmbit, que amb els seus patracols escalfin com l’estufa de butà que a aquestes alçades ja toca guardar. Excitant és dir poc d’aquesta estrena. 

PUNK i POST-PUNK DEL 1976 AL 1986

LLIBRE GRÀFIC

Andrew Krivine, ha seleccionat el milloret de la seva privilegiada col·lecció de material gràfic i objectes de la històrica etapa punk i post-punk del Regne Unit i dels EEUU i ho ha condensat en les 352 pàgines de Too Fast to Live Too Young to Die: Punk & Post Punk Graphics 1976-1986

The Damned: UK tour poster amb The Dead Boys 

Elizabethan Rooms, Manchester (1977)

El 1976, el cosí de Krivine, va fundar les botigues Acme Attractions i BOY a Londres, i per aquelles coses de l’atzar, vivien sota el mateix sostre. Durant la jornada un despatxava punk i l’altre el va començar a col·leccionar. Entre exposició i exposició que va fent allà on el criden, per aquest llibre ha escanejat més de 600 objectes d’alguns dels originals corresponents a posters, cartells, fulls de publicitat, anuncis i portades d’aquells anys. El disseny del volum és dels populars Malcolm Garret i Peter Saville, dissenyadors de portades per New Order o els Buzzcocks entre moltíssimes altres. Hi ha dues versions, la normal i la cara. L’autor, actualment viu a Nova York. Continua col·leccionant.

EINSTÜRZENDE NEUBAUTEN,... NO ENS MANCA RES

ESTIMULANTS

Els veterans Einstürzende Neubauten son noticia per dues raons, la celebració del quarantè aniversari i el que és més important, que editen nou disc

Aquest Alles In Allem que ja porta dies en boca de totes, successor d’aquell Lament del 2014, sortirà a finals de setmana via Potomak, el segell de la marca Neubauten. En les notes promocionals comenten que els 10 temes que contené l’àlbum vaguen per records, somnis i parts d’experiències viscudes a Berlín. El disc ha comptat amb una bona participació de fans. Blixa Bargeld va obrir la finestra perquè formessin part del procés creatiu, fins i tot a través de connexions web en directe, on van poder contrastar el treball amb el grup. No ens manca res més. 

OHIO, NIXON i ELS SEUS SOLDADETS DE PLOM

RECUPERANT CLÀSSICS

El 4 de maig de 1970, hi va haver una manifestació pacífica al campus de la universitat de Kent, a l’estat nord-americà d’Ohio. Pacífica fins que la policia va començar a disparar contra els estudiants matant-ne a quatre

fotografia premiada amb el Pulitzer

Formava part del moviment de protesta per la invasió de Cambodja per part dels exercits dels Estats Units i Vietnam del Sud en una nova acció bel·ligerant d’aquests. El resultat va ser de quatre estudiants assassinats per aquests famosos cossos que desgraciadament vetllen per la nostra seguretat. Onze dies després, a Jackson State College, a l’estat de Mississippi, en mataven a dos mes. Aquell mateix divendres, David Crosby, Stephen Stills, Graham Nash i Neil Young entraven a Record Plant per enregistrar Ohio. Ho van fer en directe i en unes poques tomes. Es va editar en el temps de premsar el vinil de 7” i amb una sòbria portada.

La va escriure Neil Young quan va veure les fotos a la revista Life i no com una cançó carrinclona, sinó una potent versió dels fets amb veus i guitarres desfermades. Fa 50 anys d'aquells dies, i la policia continua actuant impunement aquí i allà sense que ningú els hi pari els peus.

(versió en directe del 1970)

BANSHEE, COM SI FOSSIN DE DETROIT

REGISTRES EN RESSONÀNCIA

El 1970 hi podia haver una banda absolutament bestial que edités un disc encara més bestial i que d’aquest se’n venguessin només 500 còpies. Per una mala gestió promocional, una mala distribució o una baralla

Llavors, és així com arribats al 2020, aquestes 500 còpies es valoren com si fossin un àtic amb vistes al passeig de Gràcia. Avui, al mateix 2020, el grup en qüestió ja no espera la patacada. Directament només editen les 500 còpies i quan s’acaben, s’acaben. No hi ha risc ni emoció, però no ens enganyem, el 2070 una d’aquestes 500 còpies valdrà no sé si com un àtic al passeig de Gràcia, però sí com un tros de felicitat. Al pas que anem, sens dubte.

( portada desplegada )

Banshee son de Boston i una banda més que destil·la psicodèlia-rock. En el seu cas, encara que no siguin de Detroit, podrien ser una re-encarnació dels Stooges o els MC5. El disc es diu Livin’ In The Jungle i a Europa l’edita Cardinal Fuzz. Una explosió de riffs, retrons de baix i percussió, una veu que sorgeix de sota el ventre i demana un lloc al palmarès. Han editat 500 còpies.