ASCENSIÓ AL CEL

TITANIC – “VIDRIO”

NOU REGISTRE

Pel dia de Tots Sants, en un moment o altre, sempre s’acaba parlant del Día de Muertos mexicà. De com de bé que sembla que s’ho passen.

A Ciutat de Mèxic hi ha una escena de música experimental que va en augment. Nascuda a Guatemala, però resident a la capital mexicana, Mabe Fratti és una d’aquestes ments inquietes al davant de diferents propostes. El multi-instrumentista Héctor Tosta (I. La Católica), veneçolà però també instal·lat a Ciutat de Mèxic, és una altra d’aquestes ments. 

Encara que cadascú està amb les seves coses – Fratti te a punt un àlbum amb Amor Muere – han trobat el temps per desenvolupar una proposta d’exquisit pop de cambra amb el nom de Titanic i debutar amb l’àlbum Vidrio, enregistrat als Tinho Studios, Progreso Nacional i Pedro y el Lobo Studios, que ha sortit fa 10 dies de la mà de Unheard of Hope.

Amb uns complexos i rics arranjaments per orquestra organitzats per Tosta, la veu de Fratti navega sense complexos al llarg del trajecte del disc amb vuit temes que poden acabar fregant el free-jazz. La incorporació del saxo de Jarrett Gilgore en aquest misteriós Hotel Elizabeth, mentre Fratti ens xiuxiueja que #no me puedo resistir# i que #ya no puedo parar#, ens introdueix en la vigília de la nostra ensopida i tradicional festivitat i ens consolem pensant que nosaltres, tampoc ens podem resistir i tampoc podem parar de menjar panellets, que no ens convenen.

OSCIL•LACIONS ESPERANÇADORES

OFFICE DOG – "SPIEL"

A LA VISTA

Càrregues de profunditat que desprenen ones psicopedagògiques un cop entren en contacte amb una atmosfera poc afortunada.

Guitarres saturades i trompades sonores de la mà d’Office Dog. Érem a finals de 2021 i els viatges solitaris i essencials (mudança) que impulsaven a Kane Strang, veu i guitarra, cada vegada que havia de desplaçar-se en cotxe d’Ōtepoti (Dunedin) a Tāmaki Makaurau (Auckland) van acabar, afortunadament, per conformar el terceto que ens ocupa. D’aquesta manera es va completar la formació, amb Rassani Tolovaa (baix) i Mitchell Innes (bateria), que els coneixia de col·laboracions anteriors, apareixent en escena el 2022 amb els primers singles.

(fot Violet Hirst)

El debut es diu Spiel, enregistrat a Roundhead Studios, produït per De Stevens (School Fair, Marlin’s Dreaming) i masteritzat per Jonathan Pearce (The Beths), l’album els hi edita el ja prestigiós Flying Nun Records i New West Records a finals d’aquest gener. Strang explica del disc: ‘Estem molt orgullosos d’ell, vam posar-hi tot de nosaltres en aquestes cançons’.

Han compartit aquest Gleam del que expliquen: ‘En la lletra hi ha moltes metàfores que tenen que veure en espais clars i foscos. Probablement perquè en essència és un disc sobre els canvis en el temps. És una cançó esperançadora, perquè per mi representa alguna cosa o persona que és una força positiva per la que val la pena tirar endavant’. Melodia i distorsió per no perdre el nord.

CRÒNICA ÈPICA

THE ISLAND BOOK OF RECORDS VOLUME I

1959 – 1968

editat per: NEIL STOREY

publicat per: MANCHESTER UNIVERSITY PRESS

LLIBRE

Som davant d’un treball arqueològic que farà les delícies de totes les aficionades a descobrir bocins d’història musical.

L’ex-cap de premsa de Island Records, Neil Storey, que es va posar a la feina fa més de 15 anys, ha promès que aquest llibre, i el següent, que rastregen la història del mític segell, son tot el més definitiu possible que es pot aconseguir. El període va des del primer llançament de la companyia a Jamaica el 1959, fins que Chris Blackwell va vendre el segell el 1989.

La primera setmana d’aquest mes d’octubre, va sortir el primer volum, que documenta en 392 pàgines, tots els àlbums llançats pel segell entre 1959 i finals de 1968. Cada llançament està il·lustrat amb portades (incloent edicions no angleses), etiquetes, folletos, entrades de concerts, anuncis i l’extra d’àlbums inèdits, programats, però no arribats ha editar.

Neil Storey

També s’hi troben entrevistes amb els músics, dissenyadors, fotògrafs i productors que van treballar en cada llançament, així com amb Chris Blackwell, el seu fundador. 

El llibre està dissenyat per Jayne Gould, ex-directora creativa d’Associated Newspapers i actualment directora d’art de Tatler, el magazine britànic dedicat al mon pijo. Pel llibre en demanen £85.00, sobre uns 100 € (més despeses). Està previst que a finals de l’any que ve, la MUP editi el Volum II (1969-1970). Caldrà anar fent guardiola.

 

Chris Blackwell

MONS PARAL•LELS

STARSAILOR – “ WHERE THE WILD THINGS GROW”

A LA VISTA

Malgrat la seva qualitat, igual que aquell que sempre queda el segon a la classificació, Starsailor mai han deixat de formar part de la resta del grup.

El grup és l’anomenat New Acoustic Movement, que encapçala la banda de l’insufrible Chris Martin. Els que fan coses entenent que participar de la competència per ser el més llest de la classe, no és més que una altra mostra de individualisme narcisista, seran els més suggestius. Des d’aquest lloc, James Walsh i companyia han participat inevitablement del circ, però al costat del que talla les entrades.

Sis anys després d’All This Life (Cooking Vinyl – 2017), agafen alè amb Where The Wild Things Grow, amb llançament previst per a finals del proper hivern, via Townsend Music i producció de  Rick McNamara, inclòs extraoficialment com un cinquè Starsailor.

Comparteixen un primer tema que porta el nom de l’àlbum, del que Walsh explica: ‘La vaig escriure una nit en el meu vell apartament. Podia escoltar els més petits sorolls i pensava en les obres de Maurice Sendak (l’il·lustrador nord-americà) i Stanley Donwood (dissenyador de Radiohead). Beneath The Heart Of Darkness, una de les primeres cançons d’Ed Harcourt també la tenia al cap. La inquietant foscor d’un altre món’. Pensem que s’apropen bastant. 

SOBRE LA HUMANITAT CONTEMPORÀNIA

LOOSE WING – “MIRACLE BABY”

NOU REGISTRE

Com s’acostuma a dir, la músic de Seattle Claire Tucker ho ha tornat a fer. Amb Loose Wing, la formació amb la que es mou com a banda, en quinze dies entrega una nova peça d’orfebreria pop.

Tucker és una dona inesgotable. Fa un any va debutar en solitari amb l‘àlbum Interior Monolith. Aquest passat abril va organitzar amb Josh Golden, un concert per ajudar als familiars de Mimi Parker de Low, traspassada a finals de 2022. Ara té enllestit el que serà el segon àlbum de Loose Wing. Es diu Miracle Baby i els hi llança Drums & Wires Recordings. Van submergir-se en els Bear Creek Studios de Woodinville, WA – Big Thief hi va enregistrar U.F.O.F. – on van abocar, entre relaxamentes, totes les idees que se’ls hi anaven passant pel cap.

Capital Alphabet és una cançó que te molta molla. Tucker la va escriure quan tenia una feina de creació de pàgines web que odiava. ‘Sentia molt ressentiment cap al model de vida predominant, en el que et lleves, poses totes les ganes a la feina i tornes cap a casa feta caldo. Quan intentava fer bé aquell paper, envoltada de gent que semblava que s’ho passessin bé fent allò, em sentia fora de lloc’.

La cançó vol ser un toc d’atenció a les expectatives del món capitalista en el que vivim. ‘Les coses van bé per a l’empresa, comprarem la lluna. Les coses van bé per a ells’. De ritme enganxós, vibrant, va agafant alçada amb cops de guitarra que entren a mig tema i la veu de Tucker, calmada i contundent alhora, ens recorda que no hem de despistar-nos. Farà les delícies de fans de The New Pornographers (llegeixis Neko Case) o Belly. 

A LA RECERCA D’UN BON LLOC A LA BARRA

TRUTH CLUB – “RUNNING FROM THE CHASE”

NOU REGISTRE

Que bonic seria un món amb bandes com Truth Club, sense més pretensions que els mateixos mínims que podem tenir nosaltres. I a sobre, te la pots trobar tocant a la sala de la cantonada.

Formats a Raleigh, North Carolina, per Travis Harrington (veu, guitarra), Kameron Vann (guitarra) i Elise Jaffe (bateria) amb la ràpida incorporació de Yvonne Chazal (baix) immediatament després del llançament de Not An Exit (Tiny Engines – 2019), el seu àlbum de debut.

(fot Alex Montenegro)

Running From The Chase son cançons desdibuixades, amb arrels familiars amb la banda indie per excel·lència de Stockton o l’slowcore dels novaiorquesos Codeine. Son malenconia parapetats en gegantins murs de guitarres estripades i ritme turbulent que continuen allà on ho van deixar els seus parents.

Enregistrat l’any passat als Drop Of Sun Studios a Asheville, a 4 hores  en cotxe de casa, el setembre el van començar a enviar a diferents segells. ‘De seguida vam organitzar una mini gira per a que la gent d’aquests segells on el vam enviar, anessin a veure’ns tocar’ explica Jaffe. Al final se’l va endur l'independent de Brooklyn, Double Double Whammy, que els hi ha editat fa 15 dies.

Dotze cançons que van directament del cervell de Harrington al nostre. ‘A vegades em sento tan perdut, que ni tan sols sé per on començar’ explica. Ens trobarem a la barra.

ÉS BO DESCARREGAR PES

UPCHUCK – “BITE THE HAND THAT FEEDS”

NOU REGISTRE

Cançons que parlen de la necessitat de continuar endavant sense defallir. Cançons que només volen ajudar quan arribi l’explosió final.

Son Upchuck, una banda d’Atlanta de punk, sense cap més afegitó. Tralla a base de potents riffs de guitarra, una bateria agressiva i la veu detonant de la seva líder, Kaila Turner – KT – amb els seus missatges. ‘Intento mostrar les coses tal i com jo les veig, però sense criticar a ningú. Veig la forma com actuen algunes persones i sento que he de dir-hi alguna cosa. És tot el que pots fer, viu i deixa viure’ explica KT.

Es van formar el 2018, van debutar amb Sense Yourself (Famous Class Records – 2022) i ara treuen el seu esperat segon àlbum, aquest Bite The Hand That Feeds, repetint amb Famous Class. El disc els hi ha produït Ty Segall al seu estudi de Topanga Canyon a Califòrnia, en un temps record de 5 dies per a les 13 cançons que descriuen així: ‘Estan pensades per ser escoltades mentre estàs aixafat contra una tanca, a tot drap, a través d’altaveus col·locats tan a prop de les teves orelles que els puguis tocar’.

De fet, el disc es va gestar durant la seva darrera gira, en mig dels frenètics directes i el poder del contacte amb la gent. Son pura energia, on el seu únic desig és el de fer participar tothom d’aquesta mateixa energia que per a KT és tan alliberadora: ‘Amb tot el que la vida et porta cada dia, a vegades només necessito alliberar alguna cosa, necessito sentir-me com una alienígena i subjectar-me en el meu alter ego salvatge’. Amb el vídeo que acompanya a Crashing, potser han volgut exemplificar-ho. 

Risograph Zine de 16 pàgines

AMB TOTAL CONFIANÇA

EXEK – “THE MAP AND THE TERRITORY”

NOU REGISTRE

Convertits en banda de culte, EXEK mantenen un pols amb el corrent post-punk.

Des de 2016 que observen una escrupolosa constància amb l’edició de sis fascinadors àlbums. The Map And The Territory és el darrer, inspirat en textos de l’escriptor i periodista polonès Ryszard Kapuściński. Llançat amb Foreign Records la primera setmana d’octubre, el sextet de Melbourne entrega 8 nous temes que et deixen de volta i volta.

Son el multi-instrumentista Albert Wolski, també en les funcions de lideratge, Jai ​​Morris-Smith (guitarra), Andrew Brocchi (teclats), Valya YL Hooi (trompeta, veu), Ben Hepworth (baix) i Chris Stephenson (bateria) els que fan que ens endinsem en la nebulosa d’Orió a través de subtils impactes retro-futuristes. Amb una seqüència més relaxada, el van enregistrar durant el 2021 i 2022. ‘Potser és menys ambiciós que els nostres anteriors treballs, en un sentit positiu, òbviament’ comenta Wolski.

S’hi troben talls més curts i directes, amb tonades més enganxoses. Igualment, trastegen amb el soft-funk amb elements jazzístics com a Seamstress Requires Regular Breaks i Glow Of Good Will o amb tot el nomenclàtor del motorik més proper al post-punk ben entès. Encara que per aquí ens quedem amb el que va ser el primer senzill compartit, el simfònic i delicadament sexy Welcome To My Alibi. Màxima serietat garantida.

SORTIDES

HOTLINE TNT – “CARTWHEEL”

NOU REGISTRE

A “la caixa tonta”, als dolents els hi diuen llops solitaris. Doncs pensem que a vegades, ser-ho, dóna bons resultats. Volem dir ser llop solitari. Si dolent o no, no sabríem dir-vos.

Will Anderson a vegades es converteix en una cuca de forat. Hotline TNT va sorgir després de que es traslladés de Vancouver a Minneapolis, on va funcionar amb Weed, una banda de noise-pop durant aquesta segona dècada. ‘Vaig estar be allà, però també em sentia una mica sol’ ha dit a NME.

(fot Wes Knoll)

‘Tenia una certa dificultat en l’àmbit social i simplement em vaig arraulir i vaig formar la banda. És tot amb el que em vaig concentrar. Això sempre ha sigut una sortida quan no en tenia una altra’ diu. A finals de 2019 es va mudar a Brooklyn, on encara viu i l’octubre de 2020 va debutar amb Nineteen In Love, un disc que es va auto-editar ja com a Hotline TNT.

Per d'aquí a un parell de setmanes, te en marxa el llançament de la continuació d’aquell primer i estimulador àlbum. Es diu Cartwheel i sortirà via Third Man Records, el segell de Jack White. La banda no manté uns membres permanents. Sosté una rotació de personal. En aquest cas, el disc el va gravar en dues sessions diferents amb la col·laboració del music art-punk Ian Teeple (Silicone Prairie, Sn​õ​õper) i l’enginyer de so Aron Kobayashi (Momma).

L’àlbum manté la recerca de l’amor i l’amistat. ‘Estic tractant de mourem en aquest nou món mentre faig que la banda sigui divertida per a la gent i interactuï. Dirigeixo un fanzine i poso el meu número de telèfon. Vull anar més enllà de simplement fer música i publicar-la’ explica Anderson quan parla d’aquesta nova etapa. Cartwheel és una concurrència de bones intencions que naveguen per un món on el seu des-propòsit, és convertir-nos a totes en llobes solitàries. Quan no hi hagi cap més sortida.

L’ESPERIT “DEAD”

LEON III – “SOMETHING IS TRYING TO CHANGE MY MIND”

NOU REGISTRE

Els multi-instrumentistes Andy Stepanian i Mason Brent, quan van decidir traslladar-se a Houston, era per alguna cosa.

Venen de la banda de Virginia formada el 1999 de country-rock alternatiu Wrinkle Neck Mules i tenien al cap, explorar altres formes de connexió amb l’estil. És la principal causa per la que va sorgir Leon III. Expliquen que la seva més gran influència – a part dels Pink Floyd psicodèlics – son els Grateful Dead. Potser Stepanian i Brent han fet el procés a la inversa dels Dead amb la posterior formació dels New Riders Of The Purple Sage.

Andy Stepanian (esq) i Mason Brent (dreta)

(fot Rick Wittenbraker)

Acaben de llançar el seu tercer àlbum d’estudi, Something Is Trying To Change My Mind, produït per Mark Nevers (Bonnie “Prince” Billy, Lambchop, Silver Jews) via MonoSonic Records/Soundly Music. Un recull de cançons per encetar un viatge trans-sensorial a base de capes de instrumentacions i els arranjaments de corda de Peter Stopchinski, un dels molts col·laboradors.

Amb aquest Dogwood Blooms, podem fer-nos una idea. Amb la participació del sitar de Mahesh Pathmakumara, Stepanian convoca als fantasmes del lloc on va néixer, a Richmond, agafant de inspiració els bhoots, fantasmes hindús que ocupen els cossos dels vius i floten amb els peus a centímetres de l’aigua.

‘La ciutat va ser un punt fort de la Confederació durant la guerra civil nord-americana’ explica. ‘Pensava en tot el que podia passar arrel de les protestes per George Floyd, amb la destrucció de monuments confederats. La cançó és una història fantàstica fora de la nostra època, sobre una persona, potser un soldat que ha desertat, que es troba amb un fantasma al riu James, a la meva ciutat, a Richmond’. Parafrasejant la dita popular gallega “Eu non creo nas meigas, mais habelas, hainas” constatarem que els fantasmes no existeixen, però d’haver-n’hi, n’hi han.

CONNEXIÓ A LA SEGONA EDAT

THE LIBERTINES – “ALL QUIET ON THE EASTERN ESPLANADE”

NOU REGISTRE

Els anglesos ho tenen això. Poden ser una banda del tot mainstream i alhora mantenir l’status indie. No o què?

De fet, el seu líder, Pete Doherty, algunes vegades ha volgut pertànyer al mon real. Que sapiguem, amb les seves estades pel barri de Sarrià, per La Floresta o les actuacions en petits locals amb els The Puta Madres, ho ha volgut intentar. Crec que estem justificant-nos per parlar de The Libertines.

(fot Ed Cooke)

Be, son una banda amb un cert recorregut, sobretot individualment. Després hi ha la famosa química, que amb el temps a vegades s’esfuma. No és el cas. Quan eren joves, van treure dos àlbums, Up The Bracket (Rough Trade – 2002) i The Libertines (Rough Trade – 2004), els dos convertits en clàssics. Quan es van recuperar, es van reunir i van treure Anthems For Doomed Youth (Virgin/Emi – 2015) i ara, 8 anys després, anuncien el llançament d’All Quiet On The Eastern Esplanade per a principis de març del proper any, via els gegants Republic Records i Casablanca Music.

Doherty i Carl Barât van posar-s’hi l’any passat des de Jamaica, literalment. El febrer es van trobar amb John Hassall (baix) i Gary Powell (bateria) als estudis de gravació localitzats a The Albion Rooms, on van enregistrar l’àlbum amb el francès resident a Londres, Dimitri Tikovoï a la producció. El nom de l’àlbum és una doble referencia, el títol de la novel·la d’Erich Maria Remarque All Quiet On The Western Front i la adreça de l’estudi, a Margate.

Han compartit un primer single, aquest Run, Run, Run del que Barât ha comentat: ‘Tracta d’estar atrapat i mirar d’escapar de la teva pobre vida. Una mica com en el llibre Post Office de Charles Bukowski. El pitjor per a The Libertines seria quedar atrapats en una rutina d’anar per feina, en un “run, run, run”, tractant només de reviure el nostre passat’.

Per la seva banda, Doherty diu de l’àlbum: ‘Sento com si haguéssim completat un cicle com a banda i, finalment, podem afegir aquestes cançons al repertori, que crec que hi ha algunes joies. Vam poder estar a l’estudi, fer servir les instal·lacions només per a nosaltres i tot va funcionar de meravella’. Sí, però de tot, lo més xulo és això de quedar a Jamaica per treballar.