VÍDEO DE LA SETMANA

VÍDEO

GOODBYE HONOLULU – Mother To A Brother

Dirigit per: Ben Roberts & Jaek Eastcott

7” DIGITAL SINGLE

2017 – FRIED RECORDS

goodbyehonolulu.bandcamp.com

JAUME SISA POSA UN EXEMPLE

RELACIONATS

En el programa de CatRàdio “El Suplement” d’aquest cap de setmana Ricard Ustrell va entrevistar en Jaume Sisa i com sempre, el resultat és ben sucós. Parla de tot una mica amb la seva ironia característica sense la que ni ell ni nosaltres podríem viure.

Sobre el famós referèndum:

‘L’excitació sexual sense resoldre, provoca el que col·loquialment es coneix com a mal d’ous.’

Per escoltar-la, aquí.

FOTOS DE L'HIVERN

ÀLBUM FAMILIAR

KONIEC!

GUEST ARTIST

Dissabte passat els currantes de L’Olla Expréss van presentar al bar Almirall del barri xino, la interessant edició d’un doble CD dels Koniec! una de les bandes més representatives del moviment musical progressiu de Barcelona. A banda de material inèdit, inclou els dos discos oficials, Senza Parole (1985) i Silenci en Bla (1993). Anteriorment ja havien fet el cas amb Moisés Moisés – anaven de la mà – un altre dels assumptes que es barrejaven discretament amb l’escena entupinada del moment a Barcelona. Son coses imprescindibles.

Moisés Moisés al ‘Picapuça’ de TVECatalunya l’any 1988

JEFF TWEEDY TASTA LA INTOLERÀNCIA

QÜESTIONS COL·LATERALS

Dissabte va assistir com un més a la marxa contra el seu nou president i va penjar algunes fotos al facebook, així com d’altres amb Barack Obama en el comiat d’aquest, i sembla que hi ha hagut gent – cosa estranya – que no els hi ha semblat bé.

Després d’aquests comentaris negatius, s’ha decidit a publicar una nota:

Dear fellow citizens who are being mean in our comments section,

I don’t know you so it’s hard for me to accurately guess how much time you spend on your devices commenting on and unfollowing “celebrities” and moderately well known music figures. My assumption is that it’s more than even you would care to admit. Since I don’t know you it’s extremely difficult for me to weigh the degree to which I should take you seriously. Still, it’s easier to infer things about you than it is to take on board your criticism of me. For example: When you say something about Bill Clinton it makes me realize that you’re old (or at least as old as I am) but it means nothing to me because I don’t care for the man and I don’t know where anyone would get the idea that I do.

Anyway, it occurred to me that being in the position I’m in – where people devote their time and energy to negatively comment and insult their Formerly Approved of Musician™ (F.A.M. – I think that’s going to really take off as a phrase in these upcoming years) for lending his support to things he and his band mates and all of our families have feelings about – I should take advantage of the opportunity to occupy your time and energy as often as possible to infiltrate your minds. Not because I have much hope of changing your opinions (again, I don’t know you, so I’m not sure what your bag is) but I mean, MAYBE our sincerity about the things that concern us can inspire some deeper investigation into those concerns. I suppose that’s why we share our opinions on Facebook, social media, etc., but I think it’s more often than not just a helpful reminder to like-minded people (our bubble?) not to despair and to try to remain hopeful. It’s a place for us to model some coping strategies that have made us feel better as citizens and to remind people to participate.

Speaking of bubbles…sure, we live in a bubble. I’d love for more of you to share our bubble though! It’s awesome! In our bubble I know cops and rappers and grocery store cashiers and artists and garbage collectors…so many decent people that don’t really care that much about people being different than they are. If you can trust a reality TV star billionaire when he says, “believe me,” surely you can believe me when I say you’re welcome in my bubble. I grew up in what I think might be something like your bubble. You should at least try this one! Come on in!

Or….maybe you just get off on getting people angry and it helps you blow off a little steam and feel a tiny bit more in control of your life. Good for you. Or…maybe you’re serious about all the hurtful things you’ve been saying. If you ARE serious, I would like to welcome you back to our little corner of the web to spit and foam anytime you like. I can take it. I’m not afraid of you. There are more of us here and there always will be. So please come back! We’ll keep laying out dishes of warm outrage for you to lap up in the form of our vision of a better world, causes we believe in, actions we’re taking, etc., and in turn we’ll have peace of mind in knowing that you aren’t out in the world acting on the anger so evident in your hastily typed and misspelled defenses of a man who has been elevated to a position of immense power but in whom I’ve yet to see any evidence of virtue. You’ll be here where we want you and the most vulnerable among us will have one less danger to encounter.

With love (seriously),

Jeff Tweedy

OVERSTEEPED

LITTLER

MINUTS MUSICALS 

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Aquestes noies de Filadèlfia han editat un doble amb un grapat de bones cançons per fer-nos passar el fred i el que no és el fred. Guitarres i veus acompanyades de sentiment i passió donen com a resultat el producte desvergonyit que ens cal a totes per fer desaparèixer les lleganyes.

(fot Scott Troyan)

El disc es diu Of Wandering i l’han clavat. Oversteeped és en el darrer EP, Bad Hand. De les bandes a seguir. Feinada!

CACAOLATS A L’APOLO

RUMIAMENTES I BARRINADES

En els darrers temps he observat una empenta en la tendència a fer servir els nens, i les nenes, com a un tros de carn més per practicar el consumisme o si més no, anar-lo acostumant a ell. Penso jo que disfressat com a activitat cultural, als pares o el que siguin, cada cap de setmana els hi venen propostes fàcilment digeribles. 

Se m’acut al llegir la crònica del concert que aquest passat dissabte van oferir els Rubinoos a la sala Apolo ... anunciats a les sis de la tarda i per a tots els públics. I torno a pensar: com una opció més per anar a escoltar música, sí; per anar ensenyant a els/les joves, de què va la cosa, també. Tenint en compte que el cronista diu que eren de quatre, sis o vuit anys, llavors, com a carn de canó, no.

Al final no és això el que hem parlat tantes vegades de lo bonic que seria veure pares i fills junts en un concert. Ojo que per aquí ens la fotran de nou.

Per cert, cal anomenar-los homínids? 

(foto i fragment de la crònica de Nando Cruz)

FOTOS DE L'HIVERN

ÀLBUM FAMILIAR

AQUASERGE

LAISSE ÇA ÊTRE

NOVETAT DISCOGRÀFICA

El treball d’Aquaserge m’enganxa i em sorprèn pels quatre costats. Aparentment simple, concentra tota la bellesa que son capaços d’expressar.

Ni punyetera idea de com han arribat a conformar-se com a banda. Concentrats a Toulouse, son uns quants entre els que hi ha Julien Gasc (Stereolab), Julien Barbagallo (Tame Impala), Benjamin Glibert (Melody Echo Chamber), Audrey Ginestet i Manon Gilbert.

El darrer que han editat és Guerre, un EP editat en 12” que m’ha deixat la típica angoixa de quan ha de venir alguna cosa gran. D’imminent aparició. O sigui, a primers de febrer.

LA IMAGINACIÓ AL PODER!

(o títol 2: LA CENSURA ENCOBERTA)

PER LLOGAR-HI CADIRES

En el darrer vídeo promocional – divertidíssim – de Cherry Glazerr, abans no arrenca surt allò del 'Parental Advisory' i a sota ‘Strong Sexual Behaviour’. És evident que la gent que va penjant aquests cartellets, pateix alguna pertorbació mental greu i no els importa anar-ho esbombant per remarcar la seva estupidesa. També és evident que, pel que es veu en el vídeo, una de les coses que continua fent-los més por és justament el poder de la imaginació.

Ara bé, si en un altre vídeo a una persona li tallen el coll, a un altre l’esbudellen viu, a un altre li esclafen el cap, i tot això de les mil i una maneres possibles en que surti més sang i faci més fàstic, son les imatges que les nostres suposades criatures innocents està bé que vegin.

L’ensenyament és clar: sigues el més violent que puguis i arribaràs lluny. Sempre que siguis més ràpid que l’altre, naturalment.

Però sobretot, sobretot, sobretot!: no et toquis que et tornaràs cega!

BSO TRAINSPOTTING 2

CINEMA

Com que el panorama de les estrenes continua sent d’apretar a córrer, ens hem de conformar amb segones parts de pel·lícules com aquesta o les que es passen en els festivals i/o programacions especials – cada vegada menys – d’arriscat resultat.

Era l’any 1996 que vaig quedar amb el pols disparat durant dies després de veure Trainspotting, el film dirigit per Danny Boyle, el culpable de les susdites pulsacions esvalotades. Imatges i música anaven compassades de manera especialment eficaç per racons i raconets de la preciosa Edimburg. Ara, mentre espero l’estrena, diuen que el 3 de març a la península, escolto aquella banda sonora sospirant per a que no defraudi el muntatge de la continuació d’aquella experiència.

De moment, els temes ja son públics.

Danny Boyle (amb gorra) i Ewan Bremner en plena feina

VÍDEO DE LA SETMANA

VÍDEO

FOXYGEN – On Lankershim

Dirigit per: Foxygen i Danny Lacy

HANG

2017 - JAGJAGUWAR

www.foxygentheband.com

MADONNA'S SHOW

MENCIONS APART

Aquests dies Madonna és tema altre vegada per algo que no és cantar. S’ho pot permetre. Està clar que aquest actor de fireta, mr.Trump, genera temàtica per donar i vendre, contínuament, com si portes el pilot automàtic. Només la clenxa ja faria per uns quants llibres d’institut beauté.

El cas és que hi ha convocada a Washington  una marxa de dones ( sic ) per aquest dissabte vinent per ensenyar-li les dents. I va i a la seva compte de Twitter i Instagram hi penja el text ‘Només fes-ho. Afegeix-te a la marxa d’1.000.000 de dones’ acompanyat d’una foto del logo de Nike retalladet en el pel del pubis. Tothom ha donat per fet que és ella. Que la foto és de Marius Sperlich per la revista Nakid. Diuen.

Sí, molt bé, però què hi té a veure Nike amb tot això? 

 la imatge

FOTOS DE L`HIVERN

ÀLBUM FAMILIAR

THE MISSING LEECH – PROTAGONISTA PRINCIPAL

LA [2] – SALA APOLO

CONCERT

El dissabte 28, The Missing Leech celebrarà els 10 anys com a tal i presentarà, de forma oficial, Sacsejant el Sotabosc, el seu tercer disc. No sé si va en aquest ordre o al reves. Ho farà en companyia de bona part del personal que conforme el panorama més legítim de la música que es fa en quest país. I les coses com siguin, hi ha gent que forma part indiscutible d’aquest paisatge musical, potser familiar, i que genera, com en aquestes passades festes, trobades grupals d’obligada presència si no és que et vols perdre alguna cosa d’aquelles que amb el pas dels anys, te’n penediràs segur. Presentarem els nostres respectes.

SOPES DAVID BOWIE

DINÀMIQUES DE MASSES

El millor comença quan et mors. Sinó que li preguntin a David Bowie. Fins i tot a La Puntual – la botiga de llegums cuits de la cantonada del meu carrer –  li faran un homenatge aquest dissabte.

Cantants, llibreters, periodistes, mestresses de casa, psicòlegs, senyores i senyors metges i senyores i senyors advocats, totes trobem una estona per retre-li homenatge.

Bonic de veres.

FOTOS DE L'HIVERN

ÀLBUM FAMLIAR

“DAVID BOWE IS” A BARCELONA

EXPOSICIONS

A donat més voltes que un ventilador des que li van donar el tret de sortida a Londres. Ja ha passat per Paris, Chicago, ara és a Bolonya i anirà a Tòquio abans de parar a la “grapadora” i fins que després es planti a Nova York.

Ni que sigui per descobrir per a moltes persones la seu del Museu del Disseny a la pobre plaça de les Glòries, el lloc està ben triat. A sobre es veu que d’entrada ni el MACBA, ni el CCCB, ni el MNAC, ni el CaixaForum donàvem el ‘si, la vull’ als senyors promotors (oportuníssims en pensar l’exposició), l’argentí Daniel Grinbank i la madrilenya Sold Out, que son els que estan fent una sucosa pasta.

Organitzada pel Victoria & Albert Museum, la podrem veure a partir del 25 de maig i fins no se sap. Diuen que més o menys uns tres mesos. La web del museu no ho posa.

PLANET CLAIRE

THE B-52’S  (1979)

RECUPERANT CLÀSSICS

N’hi ha alguna de més divertida, enginyosa, creativa, sofisticada, pop, ...  tantes coses, no. Van començar el camí el 1976, passant a ser una de les bandes de new wave més populars amb una pila de singles exitosos. Aquest tema obria la primera cara del seu primer lp amb el mateix nom de The B-52’s. 

Sempre els durem al cor.

HE’S GONNA STEP ON YOU AGAIN

JOHN KONGOS (& CHRISTOS DEMETRIOU) – Fly Records / 1971

HAPPY MONDAYS - Factory / 1990

COVERS

De la mateixa manera que hi ha persones amb diferents cares, hi ha cançons amb diferents versions. És a dir, de bones i de no tan bones. Així, a partir de l’original – sempre hi ha un original – altres, habitualment col·legues, en fan el seu dibuix. A vegades, la versió costa de superar. A vegades, millor oblidar-la. Altres es pot semblar com un ou a una castanya. El que sí penso que és important és que sempre la nova interpretació disposi de la personalitat de l’intèrpret. Sinó, malamente, que deia aquell.

D’aquest Step On, hi ha varies versions.

Aquí però, la dels Happy Mondays contra el tema del músic sud-africà John Kongos.

Demetriou al piano i Kongos de negre a la dreta de tot 

Happy Mondays

PORTADES ( 8 )

ART COVER

EL MINIFESTIVAL

22è MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT DE BARCELONA

1r.DIA:   DISSABTE 11 DE MARÇ (ESPAI JOVE LES BASSES)

2n.DIA:  DISSABTE 25 DE MARÇ (LA CAPSA DEL PRAT)

DINÀMIQUES DE MASSES

Encetat el 2017, no ens distraurem i ja podem anar pensant amb el Mini d’aquest any. Assaborirem novament la intel·lectualitat de Luke Haines (The Auteurs), la barreja del punk+pop+dance dels gal·lesos Helen Love, els més que brillants (que també repeteixen) Linda Guilala de Galicia, els també anglesos False Advertising i els seus esquitxos elèctrics o Últim Cavall de Barcelona fins a completar un cartell amb quatre bandes més.

Dos caps de setmana abans haurà hagut l’avançament a l’espai habitual de Nou Barris amb Cristina Quesada & Andreas Jonsson, Salad Undressed (ex-Salad, la banda indie anglesa dels 90) o (la Usura) Ana Béjar.

Un cartell únic.

Luke Haines 

Helen Love

False Advertising

Ana Béjar

THE LOSER

THE RACKET SQUAD

MINUTS MUSICALS

Eren força populars a Pittsburgh, la seva ciutat, encara que va ser amb Jubilee de Nova York que van treure un parell de grans el 1968 i 1969 i varis singles, sempre sota la batuta de Sonny DiNunzio el seu cap visible.

Aquest The Loser forma part del seu primer disc de llarga durada.

ESTÈTICA HIVERNAL

MA NUIT CHEZ MAUD

ERIC ROHMER – 1969

FILMS

A la meva ment juganera, aquests dies en que el fred es deixa notar – aclareixo d’entrada que soc molt fredolica – si li calgués posar imatges per referenciar-ho de cara a algú que no sabés de què li parlo, tiraria mà d’algun dels fotogrames en blanc i negre que Néstor Almendros va captar pels voltants de Clermont-Ferrand dies abans de Nadal per a Eric Rohmer i la seva ultra-meravellosa pel·lícula Ma Nuit Chez Maud (1969).

És clar que els models també hi van ajudar.

Françoise Fabian i Jean-Louis Trintignant

Trintignant amb Marie-Christine Barrault

DIFERENTS PERÒ (CASI) NO ES NOTA

D’ESQUITLLADA

El 25 de Desembre (Fum, Fum, Fum), El Noi de la Mare, Les Dotze Van Tocant, A Betlem Me’n Vull Anar, segurament que hi deu haver versions d’aquestes o d’altres nadales interpretades per en Ramón Calduch, en Josep Guardiola o Els T.N.T que formen part d’un paisatge que té molt d’alguna cosa marciana.   

El 1970 al voltant d’en John Peel es van trobar Marc Bolan, Robert Wyatt, Mike Ratledge, Rod Stewart, Kenny Jones, Pete Buckland, Romie Young, Sonja Krystina, Ian McLagan, Ronnie Lane, Ron Wood i Ivor Cutler per fer també 'els pastorets'.

És ben bé que el món el fem entre tots.