AMB EZRA FURMAN, NO ANIRÍEM DE COPES

NOU REGISTRE

L’activista de causes perdudes i de guanyades Ezra Furman recupera forces i torna amb un grapat de bones cançons sota el braç.

Acaba de llançar All Of Us Flames a través de Bella Union amb producció de John Congleton (Angel Olsen, Sharon Van Etten, Future Islands). Des de Twelve Nudes (Bella Union – 2019) que ni ella ni el mon, no han canviat gaire, per no dir gens. Per tant, en les seves lletres manté el discurs i amb aquest darrer àlbum, tanca el que presenta com una trilogia que va començar amb Transangelic Exodus (Bella Union – 2017).

‘Vaig començar a pensar en les dones-trans (els homes-trans que s’espabilin) com una societat secreta: escampades per tot arreu, però òbviament unides, tant per ser vulnerables com per tenir una visió compartida per canviar un component fonamental de la societat partiarcal’ va dir no fa gaire. ‘El fet que els governs ens vagin suprimint drets, no és l’apocalipsi’, diu, i continua ‘No poder comprar cubitus de gel, no passa res, no és l’apocalipsi. Hem d’aprendre a fer-ne nosaltres mateixes i portar-los a les nostres veïnes de l’escala’.

Així, la majoria de les lletres parlen de idees de solidaritat com a armes. De la lluita per la supervivència, específicament referint-se a la comunitat jueva. Sí, la mateixa que es carrega palestins des de fa 70 anys i te lobbys depredadors escampats arreu del mon, també com una societat secreta. Furman, de 35 anys i manipulant modes, fa bona música, però res més. 

WINTER, UNA MICA D’AQUÍ, UNA MICA D’ALLÀ

NOU REGISTRE

Fa temes que tant poden servir per un còctel, com per agafar el cotxe i saltar-te totes les normes. O sense el cotxe.

La brasilera Samira Winter, des de la seva residencia de Los Angeles, te a punt un nou treball de pop eteri. Es diu What Kind Of Blue Are You? I te prevista la sortida a mitjans d’octubre via Bar/None Records. 

L’anunci be acompanyat d’un parell d’avançaments, un d’ells aquest Atonement. La cantant explica: ‘Sento que he tancat un cercle fent un disc que li agrada al meu jo que comença amb aquest projecte’ referint-se a que ha escurçat el nom a només Winter. Com si fos tan fàcil satisfer el jo.

DE QUAN ELS STONES EREN REBELS

MACUTUS i CABELLS LLARGS

D’una manera o altra, els Rolling Stones sempre son notícia. Porten molt avantatge. Recorregut no els hi falta.

Watts que ha deixat el vaixell. La resta de membres camí dels 80 anys mentre intenten fer alguna cosa semblant a una gira. Richards que anuncia a "Apple Music 1" noves cançons per abans de que acabi l’any. I qui dia passa, any empeny. Tenen material per colgar-nos sota una muntanya d’àudios i pel·lícules.

Un dels darrers, aquest We Love You datat el 1967 i penjat per primera vegada. En el document se’ls veu enfotent-se de la batuda que va fer la policia a la casa de Richards a Redlands a la recerca de drogues, on es van veure involucrats el mateix Richards, Mick Jagger i Marianne Faithfull. La pel·lícula ha sigut remasteritzada en 4K (Ultra HD) i es veu a Richards fent de jutge, mentre Jagger i Faithfull recreen el judici. 

MANNEQUIN DEATH SQUAD, DESCÀRREGA D’ADRENALINA

A LA VISTA

No se massa be per on agafar-los. Son veterans i tenen potencial. S’ho fan entre ells dos, guitarra i bateria. Enganxen com una mala cosa.

El so que fan la parella d’scuzz-punk de Melbourne Elena Velisnky i Daniel Cohn, és cru. Amb el nom de Mannequin Death Squad aspiren a ser uns ‘enfants terribles’, a base d’escridassar-se i d’uns riffs salvatges. Disposen del seu primer treball seriós, Super Mental Psycho, previst per a finals d’aquest mes que ve, en el que han comptat amb el suport del productor Mark Opitz. 

Comparteixen el tema que dona títol a l’àlbum, aquest Super Mental Psycho, una cançó que reflexiona sobre les inestabilitats que aconsegueixen les relacions d’ara sí ara no. Un tema tremendament apropiat per entendre de què va la cosa.

LUKE HAINES & PETER BUCK ENS CONVIDEN A UNA ODISSEA

A LA VISTA

Unir esforços, la majoria de vegades dona grans resultats. Si a més s’inclouen les follies que cadascú aporta, el resultat pot ser magistral.

Luke Haines, tot sol, amb The Auteurs, Black Box Recorder o Baader Meinhof, ens ha fet gaudir de sensacions peculiarment diferents. Per la seva banda, Peter Buck, formant part d’episodis amb Robyn Hitchcock & The Venus 3 o The Minus 5 – cal nombrar REM? – també hi ha contribuït a aquests moments peculiars. Junts, el 2020, van editar Beat Poetry For Survivalists. Ara han anunciat la seva esperada continuació que es diu All The Kids Are Super Bummed Out, un doble disc que veurà la llum física a finals d’octubre via Cherry Red Records.

El contingut, en 17 cançons, tracta de la poca esma i la desmoralització que regne acualment en nens i nenes (i adults, no?...). Per aquest viatge, han comptat amb Scott McCaughey, Linda Pitmon i Lenny Kaye. La travessia és d’obligada assistència. Passarem llista.

Side 1

1) The British Army On LSD

2) The Skies Are Full Of Insane Machines

3) Sunstroke

4) 45 Revolutions

Side 2

1) Won't Even Get Out Of Bed

2) Psychedelic Sitar Casual

3) Subterranean Earth Stomp

4) The Commies Are Coming

5) The First Time I Met God

Side 3

1) Minimalist House Burns

2) Exit Space (All The Kids Are Super Bummed Out)

3) Iranian Embassy Siege

Side 4

1) You're My Kind Of Guru

2) Flying People

3) Diary Of A Crap Artist

4) And We Will

5) Waiting For The UFOs.

RECUPERAR ELS ANTICS DISSENYS

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

No ens enganyem, els dissenys de sis i set dècades endarrere, tenien, i segueixen tenint, molt d’encant. I sinó, per què el seu valor econòmic continua pujant? El diner ho mesura tot.

Acaba de sortir, de nou, el SUPER PHONIC HE-3000. Un equip de dissenyadors va trobar-ne un de vell en un magatzem i expliquen que malgrat l’estat, encara emanava una energia que molts fabricants voldrien per a ells ara. 

A partir d’aquell re-encontre, han elaborat un equip estèreo en el mateix estil de la dècada dels seixanta, fusionant-lo amb “les noves tecnologies”. ‘En el mon actual, on tot està digitalitzat, hem intentat fer un ‘remix’ que permeti gaudir de les coses físiques de sempre’ explica el cap de l’equip. 

L’equip és el Future Life Factory de Panasonic. L’estan presentant aquests dies  al NAKANOSHIMA MUSEUM OF ART a Osaka, en el marc de l’exposició Minna no Machi: Portraits Of Osaka.

(

(totes les imatges cortesia de Panasonic)

ELS BUZZCOCKS, HAN ACABAT ANIMANT-SE

NOU REGISTRE

En menys d’un mes, estarà ja disponible el desè àlbum d’una de les bandes històriques del pop-punk de finals dels setanta.

Es diu Sonics In The Soul i estarà al carrer via Cherry Red. En dic sec des de 2014 en que van autoeditar-se The Way, i després de l’inesperat traspàs de Pete Shelley el 2018, per fi els Buzzcocks es van posar les piles i van acudir a l’Studio 7 de Londres, amb el nou lideratge per part de Steve Diggle (veu, guitarra), Chris Remington (baix) i Danny Farrant (bateria). Diuen que el van enregistrar durant aquells miserables dies de pandèmia – anirien amb morrió? – amb producció del mateix Diggle i Laurence Loveless.

‘No tenia sentit voler ressuscitar el passat, has d’arriscar-te i ser una mica valent. Tinc 60 anys ara i no vull escriure coses com Nobody Loves Me. Per la meva part, seria una tonteria fer veure que som de tornada a 1978’, diu Diggle. Tranquil, que ni que hi poséssim moltes ganes i imaginació.

NUCLEAR DAISIES, A LA LÍNIA DE SORTIDA

A LA VISTA

Com a seguidores de la banda texana Ringo Deathstarr, no podem deixar passar per alt el nou projecte de la seva baixista, Alex Gehring, que es diu Nuclear Daisies.

En mig de molt de misteri, van informant en compte-gotes de les passes que fan i que els portarà al llançament del seu àlbum de debut de títol homònim, via Portrayal Of Guilt Records, aprox cap a finals d’octubre o més o menys.

A principis d’any van avançar Heaven In Your Head i ara acompanyat d’un vídeo dirigit per Will Campbell, comparteixen aquest Cinnamon Kiss. Una pila de distorsions que amb el volum adequat et rebentaran els timpans per portar-te directa a una millor qualitat de vida. I sinó, dóna’t temps. Quedem a l’espera...

TOMATO FLOWER, RETORN AL FUTUR

NOU REGISTRE

Hi ha qui li diu el so del futur. En tot cas serà del mateix futur que Stereolab o encara de més futur com The Free Design o Eternity’s Children.

Com sigui, la proposta avant-pop de la banda de Baltimore és del present d’ara. Es diuen Tomato Flower i és una dèria de quatre amics de tota la vida, que es van donar a conèixer aquest passat hivern i que han llançat dos EP pràcticament a la vegada. El primer, Gold Arc, a principis d’any, i ara la seva continuació, Construction que acaba de sortir.

Conceptualment poden formar part d’un engranatge de modernitat mal entesa, perquè en definitiva, el què fan és un pop equilibrat i d’exquisida factura. Son Austyn Wohlers (guitarra, teclats, veu), Jamison Murphy (guitarra, veu), Mike Alfieri (bateria), i l’agregació de Ruby Mars (baix) que practiquen melodies amb designi de nocturnitat, però amb tota la bona fe del mon.

THE VALLERY TRAILS, MELODIES SENSE EDAT

NOU REGISTRE

No podem dir, que no hi hagi gent inspirada. Bandes que continuen construint una bona melodia, sense edat, que reculli tota la brillantor de les tonades que ens han fet postrar-nos de genolls al llarg de la història.

Després de sis llargaruts anys, el terceto de Brisbane The Valery Trails, brota de nou amb un àlbum farcit de cançons que desprenen un re-vitalitzant flaira de power pop sense més bàlsam que unes dringants guitarres i uns cors perfectament encaixats. Es diu The Sky Is Blue i el reflexa de bens de Déu com els Go-Betweens, els Triffids o els obligats Teenage Fanclub, el trobem en cada plec.

És el seu disc més ambiciós. A més d’Andrew Bower (veu, guitarra), el seu germà Sean (baix) i Dan McNaulty (bateria) han comptat amb amics com Tim Steward i Skye Staniford a més d’una secció de vent i cordes d’Atlanta, la Terminus Horns i de Filip Magnusson, un reconegut músic suec.

D’aquest Zancudo, Andrew Bower (que fa de líder) explica que la va escriure 'després d’una ràpida fugida a Costa Rica (diu que abans de que instauressin les dictadures i no se si creure-me'l) on amb la meva família, vam llogar una caseta al costat de Playa Zancudo i la cançó vol ser un exercici de captura de l’esperit i l’estat d’ànim del lloc i la seva gent'. Doncs en alguna vida ens hi haurem de deixar caure. 

GIRLS IN SYNTHESIS, SENSE TREVA

A LA VISTA

Continuem amb propostes que alimenten esperances. Aquesta vegada pel costat post-punk experimental del terceto format a Londres el 2016 Girls In Synthesis.

Després del single auto-editat The Mound / Disappear aquell mateix any, van venir varis EP en vinil a través del desaparegut segell experimental Blank Editions, una compil·lació i el 2020 l’àlbum de debut, Now Here’s An Echo From Your Future, editat pel segell Harbiger Sound.

En aquests dos darrers anys de paranoies i derivades, han tingut l’humor d’editar un parell més de mini-lp. Ara, amb ganes de donar molta guerra, anuncien la sortida del segon àlbum, aquest The Rest Is Distraction, amb més soroll i unes lletres que parlen sobre el costat més fosc de la interacció humana, sense manies a l’hora de parlar de l’estat de confusió que vivim.

Watch With Mother és el primer senzill que comparteixen, al que li seguiran properament My Husband el setembre i Cottage Industry a l‘octubre, ja amb la sortida imminent de l’àlbum sencer en físic, via el propi segell de la banda, Own It Records i de Cargo Records.

John Linger (veu, baix), Jim Cubitt (guitarra, teclats) i Nicole Pinto (bateria) han comptat amb els seus amics habituals “funkcutter” (vents) i Stanley Bad (violí), més la ex-The Fall Eleni Poulou (teclats) en un parell de temes. La producció ha anat a càrrec de la pròpia banda, de la mescla se’n va cuidar Max Walker i de la masterització Ayumu Matsuo als estudis LaVache a França.

MARTHA, ADDICTES AL POWER POP

A LA VISTA

Van debutar amb Courting Strong (2014 – Fortuna Pop!). Des de llavors que vivim enganxades a les seves envestides de potent power pop.

La banda de Durham, Martha, torna amb les seves bones vibres a base de simples himnes de indiepop-punk. Aquesta tardor faran entrega del disc que farà quatre, Please Don’t Take Me Back a través de Specialist Subject i Dirtnap Records. Enregistrat a JT Soar, a Nottingham per l’enginyer, music i promotor “Bad” Phill Booth, aporta en aquest precís moment un bon grapat de cançons per ‘resistir l’embat de la sensació de que els bons temps, han quedat enrere’.

Comparteixen un nou tema, aquest enganxós Baby, Does Your Heart Sink, la clàssica cançó de daltibaixos amorosos. ‘Si hi ha múltiples línies de temps, mons i universos, t’hauries de preguntar com estan anant les coses amb els que t’envolten, no?’ explica la banda. En el vídeo hi ha participat Ross Millard dels Futureheads i a Michael McKnight dels Frankie and the Heartstrings.

IMARHAN + GRUFF RHYS, COL•LABORACIONS EN EL DESERT

ALTRES REGISTRES

La banda algeriana Imarhan, aporta les notes precises per endinsar-nos en els silencis del desert i a falta d’aquests, en les planures de La Segarra.

A principis d’any, van editar el seu tercer treball, Aboogi, via City Slang. Ara, en motiu d’alguns concerts europeus, acaben de compartir Tadalat / The Distance en col·laboració amb Gruff Rhys, aportant una mística que ni ell segurament s’esperava. Rhys ja va col·laborar en el darrer disc de la banda tuareg, en el tema que tancava l’àlbum, Adar Newlan.

 

El músic gal·lès va dir sobre l’experiència: ‘The Distance és la meva adaptació en anglès de la cançó Tadalat. La vam enregistrar en viu, per divertir-nos al final d’una sessió, en el estudi Aboogi que el grup te al desert. Sonorament, crec que canalitza be la desolació del desert: amb molt poc llenguatge tradicional més enllà de la música, la meva interpretació es va fonamentar més en el sentiment, que en un intent de traducció directe. The distance is long – the longing is longer’.

Per la seva banda, Imarhan puntualitzen: ‘Tadalat és una simple cançó d’amor. Des d’on et trobis veuràs el verd, arribarà el monsó i et capbussaràs en l’espera, aquí estàs, aquí està la capbussada anhelant...’. Però escoltant la cançó, poc que cal puntualitzar.

JANE DOE ENSEMBLE, UNA DE LES PROPOSTES DE L'ANY

NOU REGISTRE

“Sorpresas te da la vida...” cantava Rubén Blades l’any 1978. Doncs continua donant-ne i fins i tot de bones.  

A les meves orelles no para de sonar, a part del brunzir nocturn dels mosquits, aquesta petita meravella representativa de l’actitud inquieta d’aquest terceto de Nova York, format el 2016 per Efrem Czajkowski (guitarra, veu), Wren Krisztin (teclats, veu) i Aaron Batley (bateria, veu) i que es diuen Jane Doe Ensemble. El 2020 van llançar en un 7” Pink Liquor/ Respect, una primera mostra física, de que el millor estava per venir.

(fot Kate Hoos)

Acaben de treure el seu àlbum de debut, aquest The Corruption Of What Cheer?, onze temes – incloses noves gravacions dels dos del single – de pura energia creativa. Recullen el testimoni de bandes punk dels setanta com els Modern Lovers o Suicide, experimenten, i entreguen un producte de pop contemporani que al compàs de cançons com Comment Is Free, Thought Is Bought, Can You Ever, Wat Is Left Is Also What Is Right o R U Okay, que son les que em tenen més enganxada, ens trasllada a finals dels seixanta passejant pels voltants d’Union Square. Una molt estimulant proposta.