MODERN NATURE, INTROSPECTIUS

NOU REGISTRE

L’any passat, Modern Nature van debutar amb el brillant How To Live. A primers de juny han llançat aquest Annual, via Bella Union. Un mini-LP que ens tindrà ben entretingudes.Com a mínim fins que tinguem més noticies

(fot. Benedicte Dacquin)

El van enregistrar abans d’acabar l’any passat, als estudis Gizzard de la mateixa ciutat de Londres. És un disc molt melòdic, reflexiu, on el saxo continua tenint un paper important alhora de donar aquest toc de recolliment. Jack Cooper explicava que fomenta la llibertat d’expressió dels companys d’estudi. ‘Vull que qui estigui tocant, pugui expressar el que cregui que és aquesta música’.

El vídeo per Harvest, una preciosa peça cantada per Kayla Cohen (Itasca), és obra del mateix Cooper amb la seva dona Tsouni. Aclareix al respecte: ‘Vol ser una instantània d’un any a través d’objectes quotidians. De la mateixa manera que el disc es mou d’hivern a hivern. Acabant on comencem. Molts dels objectes semblen els mateixos però tot ha canviat’. Músic i filòsof.

THE REVOLUTIONARY ARMY OF THE INFANT JESUS, COM UN CREDO

ALTRES EDICIONS

Una banda que ha editat tres discos en 30 anys – aquest és el quart –, canten en diferents idiomes i les comparacions, que no poden faltar mai, van de Death In June a Nico, figura que seran complicats. I ni de bon tros

Tot son opinions. The Revolutionary Army Of The Infant Jesus han tret dos discos que van junts però separats, i és amb aquests que fan que tornem a fixar-nos en ells amb passió cega. Son Nocturnes i Songs Of Yearning. En aquest darrer hi ha cançons cantades en grec, francès, anglès, llatí, finès i rus. Ambdós àlbums via Ocultattion Recording. Es consideren de Liverpool i la formació actual consta de Paul Boyce (clarinete, teclats i veu), Jon Egan (harmònium,  teclats i veu), Leslie Hampson (percusió, guitarra, teclats i veu), Elisa Carew (violonchelo), Hannah Harper (flauta i piano ), Jessie Main (veu) i Zander Mavor (baix i guitarra). 

Escoltar-los interpretar el tema Vespers o Belonging/O Nata Lux amb la mescla de classicisme i electrònica posa els pels de punta. Així, les diferents atmosferes que fabriquen, simplifica i ajuda a entendre que no hi ha res a entendre. Només parar l’orella. L’elecció de les imatges del fotògraf surrealista Man Ray pel vídeo Paradise, fa que la definició genèrica de pop de cambra, al final sigui amb la que em trobo més a gust. Del recent, del milloret.

A LA COOPER NO SE L’ATRAPA TAN FACILMENT

ESTIMULANTS

Sempre hi haurà gent impertinent i amb poca feina

En una entrevista que dies enrere li va fer Heather Brown a Alice Cooper per a l’emissora de radio KZZK i a la pregunta de si l’epidèmia aquesta l’havia fet reconsiderar la idea de retirar-se aviat, va contestar: ‘That word doesn’t exist in my vocabulary’ (minut 7:45 de l’entrevista reproduïda a sota).

Fa temps ja va dir que el dia que faci un concert en una ciutat i no hi anés ningú, llavors sabria que s’havia acabat. I això no ha passat. Cooper continua editant i donant concerts. Mai he sabut per què és tan pesada alguna gent.

A punt d’editar nou àlbum, dies enrere i per animar, va editar el single Don’t Give Up.

ASTEROID #4 MÉS CONSOLIDATS QUE MAI

A LA VISTA

The After Glow és el darrer senzill dels Asteroid No.4. Tenen previst per un dia d’aquests el llançament de l’àlbum, el que farà deu (contant-ho tot) des que van posar en marxa el deflector d’ones lisèrgiques a finals dels noranta

Aquest disc serà un referent per ells. Instal·lats del tot a San Francisco, és, a més, el primer d’elaboració pròpia, sense músics convidats ni ningú més que ells dirigint en els taulells. La formació actual la conformen Scott Vitt (veu i guitarra), Eric Harms (guitarra), Adam Weaver (bateria i veu) i Matty Rhodes (baix i veu) i és el mateix Scott Vitt qui s’explica: ‘El nostre so es basa principalment de la música indie britànica dels 80 i 90, que és amb la que vam créixer’. No han enganyat mai a ningú. Sempre han dit que una de les seves més grans influencies és Spacemen 3. Explica també que ‘les lletres fan referència al moment tan xungu que estem vivint, social i políticament parlant. Volíem fer un àlbum que aportés una mica de bon rotllo o inclús nostàlgia, recordar a la gent que hi va haver uns dies millors si els comparem amb els actuals’. No, si de ganes de que passin ja en tenim. Però potser hauríem de fer alguna cosa més. Com deixar d’obeir. Dic jo.

El disc es dirà Northern Songs i sortirà via Cardinal Fuzz Records al continent i Little Cloud Records als USA. 

FLIPANT EN COLORS I EN UCRAÏNÈS

DISSENY

No és cap decorat surrealista per una sèrie de Netflix. Entre altres coses perquè les obres les van començar el 2008 i la multinacional de l’entreteniment per aquelles dates encara no ens atabalava

fot. Alex Ivanov i Andrey Avdeenko

És el resultat de la idea que van tenir l’estudi Archimatika format per Dmytro Vasyliev, Aleksandr Popov i Olga Alfiorova per uns habitatges de baix cost de l’etapa soviètica a la ciutat ucraïnesa de Kiev, convertint una zona industrial en el que es veu a les fotografies. Un complex residencial de nom Comfort Town, format per 180 blocs que, segons diuen, amb el canvi transmeten una sensació de benestar i de protecció destinat principalment a famílies joves i professionals amb vincles culturals amb l’Europa occidental.

(totes les imatges cortesia d’Archimatika)

L’obra va guanyar l’any passat el primer premi del World Achitecture Festival que es celebra a Amsterdam. Però això no ha evitat la polèmica. El país es troba en una situació econòmica delicada i hi ha qui no ho veu amb bons ulls. Per altre banda, al tenir aquest punt de inspiració més occidental, serveix de refugi a professionals arribats amb els canvis, com el cas del ciutadà de Zimbàbue, Neuro Lloyd, que va venir per estudiar medicina i ha sigut atacat en altres zones de la ciutat. Aquí a Comfort Town diu ‘no he tingut cap d’aquests problemes. Em sento molt més còmode i tranquil caminant aquí, especialment de nit’.

Com sigui, però s’ho han copiat del barri d’Oliveres de Santa Coloma de Gramenet. Aquells blocs que es veuen sortint per la C-58.

LITTLE SHRINE, AL FIRMAMENT POP

NOU REGISTRE

Another female fronted band, va ser un slogan dels noranta. El recuperen amb molt d'honor. Little Shrine son de San Francisco i es mouen des del 2014 pel que en diuen la Bay Area

The Good Thing About Time és el seu segon disc després d’aquell Wilderness ja premonitori. Al darrera de la noia al front hi ha Jade Shipman, propulsor i inductor d’aquestes tonades exuberants carregades de nervi. La veu de Carrie Brownstein harmonitza a la perfecció amb l’atmosfera que executen la guitarra de Tony Schoenberg, les baquetes d’Andrew Griffin, el teclat de Garrett Warshaw i especialment el violí de Ryan Avery. Per aquest nou vídeo, Shipman explica que van contar amb el cineasta Charlie Stellar i que volien mantenir el concepte del ritme i la ballaruca. A mi el que em recorden és el bon rotllo de les musiques de, per exemple, David and Meredith Metcalf amb Bodies Of Water o Go Music Go. Oblida’t de tot el que et diuen i deixa’t portar cap al firmament.

MARK GARDENER ENS EXPLICA INTIMITATS

EDITA UN SENZILL AMB COL·LABORACIÓ AMB 2SQUARE DE TELEPOPMUSIK

ALTRES REGISTRES

Les coses a vegades van soles. La vida campa per allà on vol, sense el control que ens pensem exercir sobre ella

Imagino que a Mark Gardener – encara que no li agradi, si és que no li agrada –  liderar una banda com Ride li comportarà a part de grans dividends, un cert pes per tot el que li aboquem. Imagino també, que d’aquí les seves explicacions sobre com han passat les coses: ‘Vaig acabar vivint a França durant quatre anys, experimentant un descans molt necessari. Era just el que em va receptar el metge! Vaig recuperar tot el que sentia que havia perdut després de Ride i els posteriors anys de festa a Oxford’. I continua: ‘vaig escriure Chained, reflexionant sobre la meva antiga casa allà a Oxford, que s’havia convertit en un club nocturn obert les 24 hores, quan la ruptura de la banda, i es va sortir de mare. Hi havia un amic que sempre apareixia amb algunes substancies. Jo intentava sortir-ne, però no era gens fàcil quan continuava entrant per la porta principal de la casa’. Així doncs, després de This Is Not A Safe Place el nou disc del 2019 i la corresponent gira dels renovats Ride, es sincera una mica amb el què va passar els anys entre mig de la separació i el retorn.

Enregistrat a París, en el petit apartament d’Stephan Haeri (o 2Square de Telepopmusik) a l’àrea d’Estrasburg-Saint Denis, Gardener desitja que a d’altres també els hi aporti una mica de pau allunyant-nos de la bogeria actual. Chaines està disponible a través del seu Bandcamp i d’altres plataformes que s’aniran anunciant. També estan previstes l’edició d’altres temes (desconeixem en quin format) fruit d’aquesta col·laboració, i que s’anunciaran aquest estiu.

NIT DE SANT JOAN – SOLSTICI D’ESTIU

24 DE JUNY - DIA NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS

RELACIONATS

Ens han tancat la Rambla i el que no és la Rambla

Fraga – per les més joves, dir que va ser un dels ministres feixistes de la dictadura de Franco i dels individus que després va seguir tan panxo – un dia que estava inspirat va dir: ”La calle es mia”. A dia d’avui, sembla que tot tiri enrere i que el carrer torni a ser d’ell. Gairebé de festes populars ja no se’n fa ni una. I amb l’estat d’excepció i de tonteria, encara menys. Ens calen més fogueres de Sant Joan que mai. 

HAWK, AMB LLUM PRÒPIA

NOU REGISTRE

De tant en tant, apareixen bandes tremendes – qui diu bandes diu col·laboracions que acaben en alguna cosa tangible – que il·luminen el cel. Aquest no és cap debut, però sí el que segurament els faci brincar més del normal

Però sempre hi ha un alglutinador. En aquest cas és el bellugadís David Hawkins, que a part de pintor i cofundador de The Black Mountain Arts Collective ajunta al seu redós a Ken Stringfellow (The Posies) – amb qui mantenia ja una certa relació de treball – Pete Thomas (bateria dels Attractions de Costello) i a Morgan Fisher (teclats de Mott The Hoople) per anar editant cançons. En el seu anterior disc, Bomb Pop (2016), a més va enganxar a Gary Louis (The Jayhawks) que passava per allà.

Aquest passat 15 de maig va llançar Fly, un disc farcit de bones melodies pop, carregat de guitarres que et fan la clenxa, interpretades amb passió i ganes de passar-ho bé. Pel tema I Still Want You ha editat un vídeo que segons explica, està inspirat en les clàssiques actuacions de la Velvet Underground i els Exploding Plastic Inevitable de Warhol. Doncs això, llums estroboscòpiques que il·luminen el cel.

EL RETROBAMENT AMB THE FIERY FURNACES

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC EN 7"

Eleanor i Matthew Friedberger, aparquen per uns dies els seus treballs individuals

Després de 10 anys, els germans de Brooklyn decideixen donar-li aire al seu bé comú. Així via Third Man Records (el segell de Jack White) llancen un 7” de The Fiery Furnaces on a la cara A hi posen Down By The So And So On Somewhere i a la cara B The Fortune Teller’s Revenge. Segons les seves pròpies paraules per a la presentació del single, 'no son cançons tan tristes com semblaven en un principi'. Un percentatge dels beneficis d’una de les edicions, es donarà a Black Lives Matter i AACM Chicago. Esperem l’àlbum.

BOB DYLAN, BRINDO PER ELL, TOT EL DEMÉS, INNECESARI

NOU REGISTRE

Després de gairebé vuit anys, ahir divendres, Bob Dylan va treure oficialment el seu trenta-novè àlbum, Rough And Rowdy Ways

Un treball sense pretensions o floritures innecessàries, amb tot a lloc. Potser son els anys. O potser no. No entraré a fer cap comentari de si el disc és això o allò altre. A aquestes alçades de la pel·lícula seria com opinar sobre el què ha passat els darrers tres mesos. També innecessari.

I com que he dit, per innecessari, que no faria cap comentari del disc, en faré un de frívol que poc hi té a veure. Als seus 79 meravellosos anys, a més de treure discos, pintar i fer escultures, te energia per obrir el Heaven’s Door Distillery and Center For The Art a Nashville, un espai en una antiga església que estarà dedicat, a més de vendre el seu whisky, a programar concerts, exposicions i que albergarà una biblioteca i un restaurant. La inauguració, encara que estava prevista per aquesta tardor, s’endarrereix fins a l’any que ve. Ja se sap, les obres. Déu el guardi molts anys... i salut!

SALVEMOS LAS TIENDAS DE DISCOS

(que vol dir: SALVEM LES BOTIGUES DE DISCOS)

DINÀMIQUES DE MASSES

De què les hem de salvar? No serà que no estic preparada per aquestes convocatòries terapèutiques? 

Aquest dissabte 20 de juny, els que pensen, han organitzat un dia especial per a elles. Una espècie de Record Store Day però com de socors, producte del tifus que hem viscut. Avui escoltava que els empresaris turístics tenen apunt rebre una injecció d’uns quants milions d’euros. No se si parlaven que des del govern de la ciutat, la província, la regió, l’estat o l’europeu. Això se m’ha escapat. Que els hi desviïn un parell que no es notarà i tot arreglat.

I per què no comprem discos al llarg de tooooooooooot l’any i no caldrà avisar a Serveis Socials i així les botigues seran més INDEPENDENTS que mai?

MY LUCKY DAY, ANIMA LA TROCA

ALTRES REGISTRES

“El que té art va a qualsevol part”, diu un proverbi japonès. I jo afegiria, “i si ho pilles fas maravilles”, que en definitiva és el que fan moltes vegades al Japó

El Japó, convertit en el segon bressol del shoegaze, manté la bandera de les guitarres distorsionades fins lo que ve després de dalt de tot. D’entre els milers de bandes que hi ha concentrades en aquell trosset de món, n’hi ha una que, sortida de la ciutat de Kumamoto – la seva àrea metropolitana no arriba per poc al milió i mig d’ànimes – ha fet posar totes les orelles dretes. Es diuen My Lucky Day, son Miku Taniguchi (guitarra i veu), Momoka Asato (guitarra i cors), Momoka Nakamura (baix i cors) i Masahiko Fujisaki (bateria i cors) i porten des del 2018 fent soroll allà on els deixen amb la seva barreja de shoegaze i dream-pop. Han confeccionat un primer EP (per desgràcia de moment tan sols digital) que està penjat des d’aquesta setmana. L’enganxosa March, l’acompanyen del que serà el vídeo més pop de l’any. Ara que ja poden tornar a visitar la Sagrada Família, alguna s’anima a portar-les?

EMMANUELLE SEIGNER ÉS DEBBIE HARRY

fotografiada per ELLEN VON UNWERTH

GUEST ARTIST

El suplement dels dissabtes de Le Figaro edita un reportatge de la fotògraf alemanya Ellen Von Unwerth on diferents actors i actrius caracteritzats dels seus personatges favorits dels 80 responen a tres preguntes:

1. Quina imatge tens d’aquella dècada?

2. El personatge del que t’has caracteritzat, per què l’has escollit?

3. Què t’agradaria tele-transportar de la dècada de 1980 fins al 2020?

Resumeixo el que l’actriu i cantant Emmanuelle Seigner, posada a la pell de Debbie Harry, ha respost a les tres preguntes en el mateix ordre:

1. Tinc el record d’un París glamuros... No estàvem preocupats pel futur, com ho estem avui. Havia més amor i menys odi.

2. M’agrada el seu costat ultra-glamuros,... sexy. És una verdadera estrella del rock.

3. L’alegria de viure... Hi va haver un culte a l’encant i la bellesa de les coses, els somnis... –

No hi ha més preguntes, senyoria.

Amb l’Epée, Emmanuelle Seigner l’any passat va treure amb els dos membres de Limiñanas i d’Anton Newcombe el disc Diabolique (Because Music/A Records)

JARVIS COCKER ENS TORNA A CANTAR A L’ORELLA

A LA VISTA

Jarvis Cocker, per anar fent temps en aquests dies d’ensopiment total, dies en que si no fas el pi mentre vas dient improperis contra el rei, no surts ni a la tele 3, va decidint allargar l’aparició del seu projecte anomenat Jarv Is, a la pista central

La banda es va gestar a Islàndia el 2017 com la cosa més normal, i començant com un experiment, el resultat ha acabat en format disc. Es diu Beyond The Pale i la nova data és mitjans de juliol via Rough Trade Records/Everlasting Popstock. Son Jarvis Cocker (veu, guitarra i percussió), Serafina Steer (arpa, teclats i veu), Emma Smith (violí i guitarra), Andrew McKinney (baix i veu), Jason Buckle (sintetitzador i sorollets electrònics varis) i Adam Betts (bateria, percussió i veu). Els avançaments oficials House Music All Night Long, Must I Evolve? o aquest Save The Whale, prometen no decebre a les seguidores de la insondable veu. Cada dia s’assembla més a Leonard Cohen o només m’ho sembla a mi? El vídeo diuen que ha estat editat per ell mateix a casa seva durant aquests dies en que si sortíem ens deixaven anar els gossos. Pel què es veu, havia d’estar molt avorrit.

L’ENCREUAMENT DE PENNY LANE PODRIA CANVIAR DE NOM

DINÀMIQUES DE MASSES

De la mateixa manera que d'allò del #meetoo ja quasi ninguna se’n recorda, passarà amb l’huracà d’emocions motivades pels darrers assassinats de gent negra a mans dels Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat. Resumit, la policia que tant ens estima

Son manifestacions carregades de raó. Però perquè ara? Això se’n diu foguerada. Les coses, per a què siguin de veritat duradores, s’han de fer amb la sang freda. D’altre manera tal dia farà un any. L’encreuament d’Smithdown Road amb Penny Lane de Liverpool, famós per la cançó del seu conegut quartet, estan pensant en canviar-li el nom si es confirma que està relacionat amb un comerciant d’esclaus del segle XVIII, un que es deia James Penny.

La setmana passada, les indicacions del lloc van ser malmeses al córrer la veu de la possible vinculació. L’alcalde, Steve Rotherham, no fos que per aquí perdés punts, li va faltar poc per dir que si les sospites arribaven a ser concloents, es crearia una comissió d’aquestes de fer bonic per decidir i aprovar el canvi de nom. Ell mateix, ojo, va assegurar que havia estudiat el cas i va insinuar que el lloc també ‘podria estar lligat a un peatge d’uns centaus que es feia pagar per creuar el carrer’. És serio això. A llocs de l’illa com Bristol, uns quants monuments van ser triturats per les protestes del Black Lives Matter.

Així doncs, què diem que passa amb el pirulo de la plaça del Portal de la Pau de Barcelona? Que és molt alt?  

LIZ PHAIR, CONTINUA FICANT EL DIT A L’ULL

HISTORIAS DE TERROR (HORROR STORIES) 

edita: LA CONTRA

(primera edició en anglès: octubre 2019)

AUTOBIOGRAFIA

Em resulta curiós el criteri de selecció que utilitzen les editorials a l’hora de decidir quin llibre ha de ser traduït a l’espanyol i quin no. Em refereixo als musicals

Aquest cas, l’autobiografia de Liz Phair és especialment interessant tenint en compte el poc coneguda que és per aquí baix, tot i que ara totes jurarem que això no és veritat. La ha organitzada en disset moments especials de la seva vida, en forma de contes que expressen diferents estats emocionals. Segons explica ella mateixa ‘parla de les petites indignitats que totes patim a diari’. Doncs només te 320 pàgines.

A falta de llegir-lo, en angles no ho hem fet, ens clavem en el Exile In Guyville (Matador - 1993), el seu extraordinari debut. I un altre curiositat: la portada aquesta vegada no l’han canviat. A les llibreries el mes que ve. No es vendrà per internet. És broma.

Liz Phair a Lounge Ax – Chicago 1993

fot. Marty Perez/Liz Phair

HAPPYNESS... i ESPLENDOR

NOU REGISTRE

Especial alegria pel llançament del tercer treball de Happyness, de nom Floatr. Que des del 2016 que no pul·lulaven pel paisatge musiquero ni de Londres ni d’enlloc

Al llarg del disc, es van alternant sons desdibuixats i de més definits. Melodies guitarreres i la veu arrossegada més Elliott Smith que mai. Que ja ens agrada. A primers d’any, Benji Compston, un dels fixes, va deixar la banda quedant amb format duo amb Jonny Allan i Ash Kenazi, que amb el seu look renovat s’ha proposat sortir a totes les portades dels mitjans disposats. Els temes Vegetable, What Isn’t Nurture o Ouch (yup), joies de la corona. Prenent l’aire des de primers de maig via Infinit Suds ( ? ). La coberta, de les millors del que portem d’any. 

THE FLAMING LIPS, RIURE’S DEL MORT I DEL QUI EL VETLLA

VIVERETES

Aquests ho tenen clar. Igual que si s'haguessin fotut un darrera l'altre vint petes, imposen el seu comercial sentit de l’humor

Perquè al final el que convé és ser noticia. Els ja veterans The Flaming Lips van aprofitar la seva participació aquest dimecres passat al programa Late Show d’un tal Stephen Colbert, per tocar el seu clàssic Race For The Prize amb tota la banda dins d’unes bombolles de plàstic. De fet Wayne Coyne habitualment ja ho fa això de ficar-se dins d’una d’aquestes en les seves actuacions per llençar-se a fer crowdsurfing. Però la cosa no acaba aquí. La gràcia del xou va ser que els que feien d’assistents també els hi van posar dins de bombolles. Un altre gràcia també va ser que no van tocar el seu nou single, l’avorrit Flower Of Neptune 6. També han tret una samarreta relativa al abans i el després. I mascareta no?

HOLLOW SHIP, CALIDESA NÒRDICA

NOU REGISTRE

A dia d’avui, en que hem passat del tot s’hi val a lo més restret, on només que sentim que el del costat tossi una mica, totes apretem el cul, és normal que dominin els senderis més diversos. No és ni millor ni pitjor que altres períodes. És diferent

El quintet de Göteborg Hollow Ship, després d’un single a finals d’any, debuten amb un disc que hauria pogut sortir el 1975 i figurar com dels millors de l’any. Son temes amb inspiracions de rock i jazz. Com al 1975. El protagonisme és gairebé individual de cada instrument. Guitarra i bateria mantenen el pols des de subtils incursions a ritmes afro-beat o funky. Com alguns clàssics del 1975. Cançons com We Were Kings, We Came Too Late, Magic Mountain o Take Off que obre el disc, son capaces d’obrir l’escorça de la terra i empassar-nos a totes. Cosa que per pena nostra no passarà. Estem abusant del terme psicodèlia. No ens detenen – de moment – si li diem progressiu. Future Remains l’edita l’escandinava PNKSLM (Punk Slime Recordings). Del 1975.

NIANDRA LADES, TERCER I DEFINITIU DISC

NOU REGISTRE

Son de la ciutat occitana de Clarmont d’Alvèrnia (en francès Clermont-Ferrand) i des de principis de la dècada que van fent pop d’una elegància litúrgica

El 2017 van treure un àlbum que ja els va posar en el mapa musical. Ara, amb el pedal del gas a fons, Niandra Lades treuen You Drive My Mind, un àlbum amb el que probablement responguin a aquests temps de ràbia continguda amb una pretesa cruesa que abans mantenien menys a la vista. Potser sí que encara sonen més a l’indie dels noranta. I què? A aquestes alçades de la pel·lícula, que no sona tot a alguna cosa? Al carrer des de l’abril via Cut Cut Records – RMA Records.

LLUITAR CONTRA UN ALTRE VIRUS

SOBRE EL CAS DE GEORGE FLOYD – RUMIAMENTES I BARRINADES

De quin color toca ara portar el llaçet a la solapa?

Estem davant de fets consumats i aquella acció de pensar per una mateixa ja està a punt de perdre’s del tot, com els entremesos en els menús de cap de setmana. Les solucions a la violència dels Estats no passa per protestar durant uns dies, per a poc a poc anar-se desinflant com l’espuma, que és el que sempre passa.  Moda?

Moda - definició (diccionari.cat): Conjunt de gustos, costums i maneres de comportar-se propis d’un període de temps d’un grup de persones.

“Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha uns altres que lluiten un any i són millors. Hi ha els qui lluiten molts anys i són molt bons. Però hi ha els que lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles” Bertolt Brecht

Pete O’Neal - al centre - dels Black Panthers, el 1969

(a punt de fer els 80 anys, continua exiliat a Tanzània)

PEEL DREAM MAGAZINE, MENTRE PASSAVEN FIGUES

NOU REGISTRE

Si poden veure nombroses influències per a un resultat final escandalosament brillant. Stereolab, Galaxie 500, Broadcast i és clar, la banda de Kevin Shields figuren entre les primeres que se’m passen pel cap

La distorsió passada pel colador xinès, afinada, amb lletres que quan es poden sentir al darrera dels murs de feedback volen ser reflexions teòriques, conformen aquesta segona entrega de Joe Stevens al capdavant de Peel Dream Magazine. Shoegaze intel·lectual? També. Condensar-ho bé, com ho han fet ells, sense deixar-te res pel camí, no és fàcil. Des de Brooklyn, llancen Agitprop Alterna via Slumberland/Tough Love. Diu que el van enregistrar en un estudi a la vora de casa seva, per lo del virus. No, si al final haurà tingut el seu costat positiu no tenir res a fer.