TOTES SOM PETE DOHERTY

EMBOLICA QUE FA FORT

Pete Doherty ha sigut finalment multat per una jutgessa de Margate, al comptat de Kent, a pagar £6.000, a més de no poder conduir durant dos anys

Ens hem de remuntar un any enrere, quan a Doherty se li va escapar un dels gossos amb els que viu i va sortir a buscar-lo en la seva scooter. Eren la 1,40 de la matinada i la policia el va aturar i el va detenir – podem imaginar per què – no abans de fer-se unes selfies amb ell. Doherty ja tenia prohibit conduir per quedar-se sense punts i sense assegurança. El que argumenta és que no s’imaginava que la prohibició de circular inclogués  també fer-ho en una scooter elèctrica. Ha afegit que la parella de polis, els de les selfies, li van dir que si anava per la vorera no passava res. L’advocat del músic, Paul Shingleton, diu que tot és només un malentès. Per sort, el gos el va trobar.

(fot. Instagram/ @Dalby Cafe)

DOUBLE GRAVE, GOODBYE, NOWHERE!

NOU REGISTRE

En aquests dies de xafogor i humitat, que portar el morrió converteix la part inferior de la cara en un hivernacle on hi pot créixer de tot, la banda de Minessota Double Grave, ha entregat el seu primer llarga durada amb la sana intenció de distreure’ns amb el seu excitant nervi

Entre rumors de separacions i retrobaments, el disc es va enregistrar al llarg de la primera meitat de l’any passat, just abans de l’edició d’ Ego Death Forever, l’engrescador mini-lp llançat el juny. Jeremy Warden (veu i guitarra), Bree Meyer (baix) i Seth Tracy (bateria) broden les nou melodies slowcore tant elèctrica com acústicament, d’aquest flamant Goodbye, Nowhere! editat via Forged Artifacts. La cadència embriagadora de The Farm, la dolça malenconia a la que et submergeix Long Drive Home, o l’exaltació sònica de Nowhere, converteixen el morrió en una anècdota. 

FESTIVAL INTERNACIONAL DEL DISC I DEL CÒMIC A PERPINYÀ

FID & BD 2020 – 32èna EDICIÓ

DINÀMIQUES DE MASSES

D’aquí divuit dies, el dissabte 26 i diumenge 27 de setembre, es celebrarà a la capital del Rosselló, un nou Festival del Disc et De La Bande Dessinée – alors, parce que dans la langue de l’empire, même les plus stupides le comprenent

L’espai serà l’habitual, la històrica església dels Dominicans, a tocar del centre de la ciutat. Malgrat les desagradables circumstancies en les que ens trobem, la que es vegi amb ganes de passar una nova proba, segur que es podrà endur una bona recompensa cap a casa. Ànims i bona caça!

PREPARADES, LLESTES... JAAAA!!!!!!

NOU REGISTRE

Arriba una de les bombes de l’any. Without The Eyes dels CLT DRP, llançat per Small Pond a les darreries d’agost

Aquest terceto de Brighton ens dispara directament a la cara perquè sortim d’una puta vegada d’aquesta adormimenta en la que ens han embotit. Te tots els ingredients: energia, promiscuïtat i salvatgisme. Annie Dorrett canta com si l‘estiguessin apuntant tot un escamot d’afusellament, la guitarra d’Scott Reynolds treu fum i les trompades de Daphne Koskeridou et foraden el timpà. Comprova-ho amb  Worth It. Un aplec de idees bolcades en un disc que recorda moments tan excitants com aquell debut dels Yeah Yeah Yeahs. En directe seran l’hòstia. Però de moment, els papas no ens els deixen veure. Podem prendre mal.

NATION OF LANGUAGE, ES DESPENJEN AMB GOUGE AWAY

A LA VISTA

La dècada dels 60 i la dels 80 estan a la grenya. Psicodèlia versus synth-pop. El costat creatiu del cervell se’ns ha assecat. Per les drogues o les píndoles. O per les dues coses

Tampoc em queixo, doncs els estils de música imperants aquells anys, segueixen generant grans discos. La banda de Brooklyn Nation Of Language – per algunes ‘the most exciting synth-pop debut in years’, per a d’altres un nou hype – després del seu debut en LP aquesta primavera, han anunciat l’edició d’un single en plan raresa. Una versió del Gouge Away dels Pixies. Sortirà el novembre en 7” amb el tema inèdit One More Try a la cara B. La banda la composen Ian Devaney (veu), la seva parella Aidan Devaney (teclats) i Michael Sui-Poi (baix). Psicodèlia versus synth-pop. Per a mi, de moment hi ha empat. Diuen que no van escoltar el tema original fins que no la van tenir enllestida. No és una contradicció això? 

(fot. Fabrizio Moretti) 

NARROW HEAD, TREUEN EL SEGÓN

NOU REGISTRE

El grup texà Narrow Head acaba de llançar el seu segon àlbum, 12th House Rock, via Holy Roar Records. Un doble vinil que tema a tema, va aixecant una paret compacta feta del millor soroll dels noranta, la darrera dècada en que es va fer honor al rock en majúscules

Per tot arreu ressonen els Alice In Chain, Soundgarden, Helmet, Quickness o Smashing Pumpkins en muntanyes de so distorsionat i feedbacks sobre la veu de Jacob Duarte. Amb ell, segueixen William Menjivar (guitarra), i Carson Wilcox (bateria) amb els nous afegits Kora Puckett (guitarra) i Ryan Chavez (baix), que completen el quintet. Duarte explica alguns detalls sobre el disc: ‘El vam fer en les darreres i primeres hores del dia. Aquells moments de tranquil·litat en els que el silenci i la meva automedicació feien possible escapar dels meus propis pensaments. També és veritat que era un moment concret en el que no em cuidava gaire i prenia decisions no massa encertades. Aquestes cançons van ser un canal d’evasió.’ Sobre aquest nou senzill, Night Tryst, ha afegit: ‘ Vaig voler crear un mon bastant fosc amb el text. Alguna cosa així com el que va fer Burroughs amb Naked Lunch, un mon llardós de borratxos i drogadictes, de llargues nits de substancies desconegudes, plaers i penediments’. Un bon resum del millor dels noranta.

SALÓ DIANA (1977-1978) – EL FANTASMA DEL PARADÍS BARCELONÍ

EDITAT PER LA VIRREINA CENTRE DE LA IMATGE i ARCÀDIA (en català i castellà)

PATI DEL PALAU DE LA VIRREINA – BARCELONA

03 – 09 – 2020

LLIBRES

Aquest dijous es va presentar a la Virreina el llibre del Diana. És un treball de investigació i recerca de material, per deixar constància de que hi ha altres maneres factibles de funcionar

Presentava Rosa Badia i a la taula l’acompanyaven Mario Gas, Vicky Peña, Juanjo Puigcorbé i Ricard Borràs. A part d’explicar algunes dels centenars d’anècdotes que hi van passar, es va fer una reflexió de l’estat actual de les coses a partir de l’anàlisi d’aquells dos irrepetibles anys. No cal dir quin dels dos moments va sortir mal parat. Mario Gas, amb 73 anys i força combatiu, posant l’accent en la necessitat de tornar a replantejar-ho tot, proposava reprendre la ’acció directa’ sense manies. Referint-se a com es funciona avui va afegir: ‘Hem de fer alguna cosa contra aquesta esclerosi de la verticalitat’. I abans de concloure ens va recordar allò tan sagrat de que ‘a més de treballar, ens divertíem’.

'la taula'

Mario Gas

Montse Badia 

Certament eren altres temps, però l’actitud, la passió i creure cegament en el projecte era i és la fórmula màgica per tirar endavant les coses. Si no sabem fer res sense l’ajuntament, la conselleria o el ministeri, no cal que comencem. El Saló Diana, un antic cinema situat al carrer de Sant Pau del barri Xino, no del Raval, va ser fruit del treball d’autogestió en el marc d’un funcionament assembleari, encetat per Mario Gas, Carlos Lucena i Albert Dueso. En els pocs mesos que va durar, va produir des de dalt del seu escenari més experiències humanes que les produïdes els darrers vint anys a tota la Barcelona Disney World.

El llibre està escrit per Montse Badia i el propi Mario Gas. Entre el fotimer de informació, hi ha entrevistes a persones que aleshores, d’una manera o altre hi estaven força implicades, com ara el propi Mario Gas o Vicky Peña, Sílvia Munt, Ricard Borràs, Juanjo Puigcorbé, Pau Riba o Carme Elias. De lectura obligada.

Vicky Peña

Juanjo Puigcorbé 

Ricard Borràs

GENT EXPANDIDA A L’AGOST

TRASPASSOS

Aquest mes d’agost, transcorregut en l’agradable antiga normalitat, en una ciutat amb molt pocs pixapins i encara menys guiris, en l’apartat de marxes de famosos, o casi famosos, el moviment que hi ha hagut tampoc ha sigut per tirar coets

A part dels de Manuel Alférez Canos dels Decibelios i Jaume Triay dels Cerebros Exprimidos, tots dos traspassats el dia 25, amb 65 i 56 anys respectivament, hem d’afegir d’altres. Per exemple el de David Cort, que va marxar encara fora del mes, el 31 de juliol, amb 85 anys. Va ser cofundador del col·lectiu Videofreex, juntament amb Parry Teasdale i Mary Curtis, després de que Cort i Teasdale es coneguessin al festival de Woodstock. Va ser un dels grups més combatius de vídeo-art les dècades dels 60 i 70. 

David Cort

Jan Savage, en realitat Buck Jan Reeder, amb 77 anys, membre de la mítica banda The Seeds de Los Angeles, traspassava aquest dia 5.

Jan Savage

El dia 10 ho va fer Toni ‘Vesper’ Brossa, amb 65 anys. Va participar amb el saxo en el poc conegut disc L’Home Reanimat (1982 – Edigsa) de Suck Electronic i va ser membre actiu de la vida cultural de la Garrotxa.

El 13, de l’escola post-Coltrane, Steven Mark ‘Steve’ Grossman. Amb el saxo, amb tan sols 19 anys, va substituir a Wayne Shorter en la banda de Miles Davis, abans de continuar una fructífera carrera.

Steven Mark ‘Steve’ Grossman

El mateix dia, el pintor i escultor de Monistrol de Calders, Josep Puigmartí, amb 88 anys, especialment actiu els anys 60, 70 i 80 en el camp del surrealisme.

Josep Puigmartí i Valls

L’endemà Peter Frederick ‘Pete’ Way. Va tocar amb UFO del 1969 al 1982 i després va anar entrant i sortint. Tenia 69 anys.

El dia 17, el guitarra dels fantàstics Supersuckers i The Hangmen, Ron ‘Rontrose’ Heathman.

Ron ‘Rontrose’ Heathman

El també guitarra Jack Sherman, dels dos primers àlbums dels Chili Peppers. El dia 18, amb 64 anys.

El mateix dimarts, Roger Quigley, als 51 anys, músic anglès membre de l’interessant banda At Swim Two Birds i The Montgolfier Brothers.

El dia 22 traspassava Walter Lure, amb 71 anys. Va tocar la guitarra amb els Heartbreakers de Johnny Thunders. Evidentment se’l pot escoltar al famós L.A.M.F. del 1977.

Walter Lure

(foto Erica Echenberg/Redferns)

Per finalitzar, un no-music. El dia 26, el dibuixant Joseph ‘Joe’ Ruby amb 87 anys. Va donar vida als personatges d’Scooby-Doo, la més coneguda de totes en les que hi va posar el seu talent. Fins d’aquí a uns dies.

Joseph ‘Joe’ Ruby

ARAB STRAP – THE TURNING OF OUR BONES

RESURRECCIÓ SENSE PASQUA

Entre bromes dient que tornen de la tomba i missatgets a la xarxa especulant en el retorn, el secret ja no es pot guardar més

El duo escocès Arab Strap, format per Aidan Moffat i Malcolm Middleton, editen a toc de trompeta un single després de gairebé 15 anys fent aparicions puntuals al súper del costat de casa i en algun festival com van fer el 2017 al Iceland Airwaves de Reykjavík. Editat en 7”, sortirà el proper 23 d’octubre de la mà del segell també escocès Rock Action (segell de Mogwai), es dirà The Turning Of Our Bones i a la cara B hi haurà The Jumper, que és com si no existís. El tema principal, segons han explicat, ‘està inspirat en un ritual voodoo originari del poble malgaix (Madagascar) que es diu Famadihana, on es balla amb els cadàvers dels éssers estimats; va de ressuscitar i follar’ (en l’original en anglès, han utilitzat l’expressió col·loquial shagging). Tot molt ben triat per continuar amb les bromes.

MOURN EDITEN SELF WORTH - AMB LES PILES CARREGADES

A LA VISTA

La vida és canvi. Trobar-te aturada per pròpia voluntat, encara. Però per alienes, és mal assumpte. Era el que passava a la banda Mourn, que les coses no anaven ni endavant ni endarrere

Ens hem de situar a la primavera de l’any passat quan les coses amb el bateria no fluïen ni apretant. Carla: ‘No ens enteníem. La seva sortida era inevitable. La seva marxa ens va aportar la tranquil·litat que necessitàvem per treballar en un nou àlbum’. A partir d’aquí, alliberades, per esbossar les primeres idees, la Jazz i la Carla van desaparèixer uns dies, lluny de tota influència, positiva i negativa. Després ja a finals d’estiu, amb la Leia i el nou bateria, Victor Pelusa, van arrodonir les cançons. Aquest disc i el que significa, asseguren que les ha fet més fortes. A Mourn se li havia diagnosticat depressió i ansietat, i pel que ens han deixat escoltar, ho han superat de sobres. Després d’aquell primer adelanto amb el tema Call You Back, ara afluixen This Feeling Is Disgusting. A la vista el quart àlbum. Via Captured Tracks a partir del 30 d’octubre.