CASA USHER ( 2 )

Bona noticia. Casa Usher ja ha traslladat els singles que tenia a la botiga del carrer Pujades (definitivament tancada) a Sepúlveda. 

 

De moment, els petits ja son a l’abast.

 

TEEN - DEBUT ESPERANÇADOR

Moltes de les bandes que se’ns presenten com la nova sensació un cop les escoltes i/o observes uns instants, veus que allò grinyola per tot arreu. Però en aquesta ocasió claudico davant d’aquesta banda all-female de Brooklyn. Teen son Kristina “Teeny” Lieberson (sí, ex Here We Go Magic), les seves germanes Katherine i Lizzie (que entranyable) i Jane Herships, una amiga. Després d’un EP, el seu primer llarga durada, Limbo, està enllestit i a punt de sortir per Carpark. La producció a càrrec de Sonic Boom. 

 

I sí que és veritat, alguna cosa hi ha de Galaxie 500 i Broadcast. Però deixem estar el que també a Velvet Underground.

CASAMENT DE RUFUS WAINWRIGHT

Dijous passat, el nen mono del pop se’m va casar. Ja no viu en pecat. O casi. Ho va fer amb el que ha estat la seva parella fins ara, Jorn Wiesbrodt i envoltats de membres de la faràndula com Antony Hegarty, Lou Reed, Laurie Anderson o Yoko Ono i Sean Lennon. La parella te una filla de 18 mesos fruit de la donació de l’esperma d’un dels dos feliços conjugues i que va gestar Lorca Cohen, filla de Leonard Cohen. Chapeau!

 

Foto en exclusiva per a la revista People. Folklòrics als USA?

 

L'ACUSTIQUETA

El que faltava.

THE FLAMING LIPS - THE FIRST TIME EVER I SAW YOUR FACE

Wayne Coyne que fa el clip, Erykah Badu que s’enfada, Wayne Coyne que ha de trobar qui la substitueixi, et voilà, Amanda Palmer que sembla que s’apunti a un bombardeig, resulta ideal.

El tema pertany a l’exclusiu darrer àlbum, The Flaming Lips And Heady Fwends, ferm candidat als primers llocs de les llistes de finals d’any. Com a mínim de la meva.

 

Sortir nua equival a que tothom parli de tu i ho deixi de fer amb la mateixa rapidesa. Tan fugaç i immediat com les edicions digitals.

 

Erykah Badu

 

Amanda Palmer

AL SO DE CAFÉ DE FLORE

Café de Flore o quan la música juga un paper prou important en una pel·lícula com per destacar-ho. La dicotomia respecta el nostre pas per aquest món i la forma en que ho fem, en un passeig on figuren també les 30.000 coses insignificants que se’ns creuen pel camí mentre flueix la música de Sigur Ros, de The Cure, de Matthew Herbert, de Sophie Hunger o de Pink Floyd.

 

Jean-Marc Vallée se la juga de nou i se’n surt encara que amb alguna esgarrapada. Les actrius principals però, Vanessa Paradis i Hélène Florent, brillen amb la màxima intensitat.  

 

 

 

THE KINKS I MUZIKALIA

Ahir, la pàgina web Muzikalia comentava la notícia de la sortida d’un recopil·latori de la mítica banda anglesa The Kinks. Res d’estrany si no fos pel fet que vaig haver de llegir dues vegades el titular.

 

Però què està passant? Fa uns dies era La Vanguardia Española qui batejava a Jimi Hendrix com a Jimmy. Ara aquests, als Kinks els bategen com a Kins. Comença a ser patètica la manca de responsablitat i de rigor, doncs no només ho pengen sense corregir, sinó que així es queda per aeternum.

 

EL DARRER VOL DE NEIL ARMSTRONG

1930 - 2012 

 

Molt s’ha especulat sobre el què va passar aquell 20 de juliol del 1969. Sigui com sigui, aquest home forma part indiscutible de la historia del pop com una icona més de tantes i tantes que en aquella famosa era d’aquari ho van ser. Dissabte va remuntar de nou el vol.

 

HOLLINS AND STARR – SIDEWALKS TALKING / 1970 (OVATION)

Des de Chicago, únic enregistrament publicat de Chuck Hollins i Dave Starr, tot ell, composicions pròpies. Només començar a girar el disc, sents que tot va bé. Una veu harmoniosa amb un acompanyament de flauta net i clar et dóna la benvinguda. El conjunt, a estones dolç, a estones experimental, a estones amb tocs de psicodèlia folk, resulta un àlbum en el que, com anant de branca en branca, acabes fruint de tot un paisatge musical destinat a passar a la historia. La promo original ja parlava del seu virtuosisme: en referència a Starr, et diu que aprèn i fa les seves primeres composicions sent una criatura i als 20 ja era membre de la Simfònica de Chicago i de Hollins, que un dia va començar a tocar la guitarra com si ho hagués fet tota la vida i amb el temps, eficaç amb les paraules, les aplica de manera brillant en la música que composa. Un disc sorprenent per la seva dilatada i sàvia bellesa. Possibles referents? De Nick Drake a Love.

 

Reeditat aquest any en CD i en LP (1000 i 750 unitats respectivament) per Lion Productions.

 

 

JIMI HENDRIX I LA VANGUARDIA

Tota una Vanguardia Española bateja a Hendrix amb un nou nom de pila. 

Deplorable.

(noticia apareguda avui a la seva pàgina a internet)