PASSAT i FUTUR QUE ES TROBEN

LONE BISON – “WAVE CONSTRUCTION”

NOU REGISTRE

Una persona es pot enamorar de moltes coses. Cadascuna sabrà el que es fa.

Nick Bonell, amb el pseudònim Lone Bison, quan se li van despertar els sentits ho va tenir clar. El primer cop que va tenir a les mans un Korg MS20 de segona mà, va començar a notar papallones a l’estómac. Des de llavors que ja no va ser el mateix. Va perdre la gana i l’interès per cap altra cosa que no fossin els sintetitzadors.

Viu al costat del mar a Ramsgate, Kent, i amb els dies s’ha penjat de la música electrònica alemanya dels 70 i de les bandes sonores més o menys també de l’època. El 2021 va debutar amb un senzill i l’àlbum Transistor Memory a través de Polytechnic Youth, l’artesanal segell dedicat a l’escena de Sheffield i el krautrock.

Fa un parell de setmanes va llançar aquest Wave Construction via Castles In Space. Porta 11 temes de brillants tonades electròniques, freqüències laminades amb precisió quirúrgica i ritmes motorik tenyits de tots els colors de ressonàncies passades... i potser també futures.

SYMPATHY FOR THE DEVIL

KID CONGO & THE PINK MONKEY BIRDS  (USA)

DG. 15 OCT’23 – 21.00

MARULA CAFÈ – BCN

ASSISTÈNCIES

Arribàvem al club del carrer d’Escudellers amb el mateix pensament

Brian Tristan, àlies Kid Congo Powers, hauria encaixat perfectament en l’Escudellers de putes i d’empaitar mariners ianquis dels anys 70.

Ara, dedicat exclusivament als guiris, aquell carrer que en un altre època va ser distingit, no te cap gràcia ni interès. Afortunadament, la presència del músic nord-americà, va rescatar de l’oblit l’ambient canalla del lloc.

Convertit en llegenda – suposem que d’aquí el ple de la sala – Kid Congo Powers (The Gun Club, The Cramps) amb la seva banda, The Pink Monkey Birds, va fer una parada a Barcelona enmig de la seva ruta europea.

Aquí ho va fer amb Mark Cisneros al baix i flauta i Ron Miller a la bateria. Hi va haver sentits records per a The Cramps amb New Kind Of Kick i Goo Goo Muck, i per a The Gun Club amb l’explosiva Sex Beat. Al sortir, de nou la crua realitat: ni una puta ni un marino. 

(fot Claudi Ros)

ELS DARRERS MOHICANS?

SEX BEAT – “CALL ME”

NOU REGISTRE

Diuen que formen part de l’arrogant comiat d’una generació que se’n va pel forat del wàter

Sex Beat son un quartet punk de gairebé mitjana edat de Berlín, format per no-encaixats i descol·locats ex-models. La seva intenció a l’unir esforços? Despotricar dels polítics, les collonades individuals, al final, el desgavell del mon actual de sempre.

(fot Víctor Puigcerver)

Com sigui, no sabria dir si l’autentica fórmula agonitza o no, perquè sonen tremendament punks. El discurs NO FUTURE està més present que mai, en les seves ànimes i les nostres. La prioritat d’acabar amb els hereus que mantenen un sistema depravat i sanguinari és tan necessari com gustós.

El 2020 van treure una demo amb dues cançons. Ara acaben de llançar l’esperat debut amb el títol de Call Me que els hi edita This Charming Man Records. Píndoles amb títols com Don’t Let Elevator Bring You Down, What Would Hüsker Du, Sort It Out o aquest Tillie formen part d’aquest suculent disc, on Florian Pühs, ens parla de les paradoxes que ens transporten al desengany i tot el contrari. De cant del cigne res de res!

ENTENDRE AQUEST MON i NO UN ALTRE

SOFT SCIENCE – "LINES"  (USA)

NOU REGISTRE

Aires de que alguna cosa transcendent ha de passar. Com si demanessin pas, la música de la nova entrega de Soft Science, posa l’intermitent per avisar de l’avançament

Des de sempre, les seves composicions provoquen que posem en elles tots els sentits. És un dream-pop amb capes de guitarres agrupades que desafien contínuament el següent pas a fer. Així, amb la veterania que els hi dona el temps i la feina ben feta, mantenen la frescor ideològica del moviment, nascut a finals de la dècada vuitanta.

La banda de Sacramento es va formar el 2009 de la xispa que hi va haver entre Katie Haley (Holiday Flyer, California Oranges) i els germans Ross i Matt Levine (The Tank, Welt, California Oranges). En una dilatada carrera, aquest Lines, al carrer des de fa un mes via Spinout Nuggets a Europa, és el quart àlbum, continuació d’aquell Maps (Test Pattern Records – 2018) que els va convertir en uns clàssics de la melodia sorollosa.

S’hi van posar a treballar immediatament després del llançament de Maps, afortunadament per a ells a l’estudi de que disposen a casa seva, sense que ningú els emprenyés durant el malson persecutori.

Aquesta sensació de fer el que toca fer, sense pressions externes, és alliberada en aquest disc. True se sent com un himne a la comprensió. ‘En realitat la cançó explora el sentiment de que allò que creus fantàstic, no ho és tant. Entenent-ho, reconeixes l’esperança d’allò real i veritable’ expliquen.

El vídeo que acompanya al tema, és un fragment de la pel·lícula de 1946, The Strange Love Of Martha Ivers. ‘Vam pensar que seria genial muntar-la amb una pel·lícula antiga que persegueix una història complicada’. Amb les seves 10 cançons, l’àlbum pretén tractar les complexitats que comporta viure en el nostre mon digital i accelerat... sense sortir-ne gaire abonyegada.

REACTIUS

SYSTEM EXCLUSIVE  (USA)

DIJ. 12 OCT’23 – 22.00

CAFÈ DEL TEATRE – LLEIDA

ASSISTÈNCIES

Trepidants sons carregats d’estètica vuitantera totalment disposats a prendre’ns la poca voluntat que ens queda

Amigables sintetitzadors i la càlida bateria de Matt Jones (Male Gaze) fan de base a la guitarra i especialment a la veu torrada d’Ari Blaisdell (Lower Self), que posseïda per l’esperit de Martha Davis, alliberen torrentades de hits d’aquells de copa en mà.  

System Exclusive van oferir dijous passat un concert d'intens sabor new wave a la capital del Segrià per un grapat de fanàtiques disposades a fer botifarra a la hispanitat a base de castanyes electro-pop. 

L’abril van editar un EP de tres temes que van sonar, incloent la versió de Rick James, Party All The Time. Van obrir amb Game Of The Fool del seu àlbum de títol homònim de l’any passat, tancant la nit amb Maybe It’s Better del mateix àlbum i Lose Control, un dels temes de reforç. Agraïments a la banda de Pasadena per aturar-se a Lleida en la seva gira europea i a la sala per acollir-los.

(fot Claudi Ros)

MÚSICA PER DEIXAR LES ADDICCIONS

UNI BOYS – BUY THIS NOW!

NOU REGISTRE

El power-pop és un estil que agrada a Déu i sa mare. Com aquell amic o amiga que li cau bé a tothom

Uni Boys continuen la història on la van deixar bandes com Milk ‘N’ Cookies o The Quick a principis de la dècada dels 70. Des de Los Angeles, a base de melodies molt Brian Wilson, construeixen afavorides tonades que s’escolten com si res, mentre prepares el dinar amb aquell davantal estampat que et poses en les ocasions especials.

(fot @seven_ruck_)

Ara han llançat el seu segon disc oficial, amb l’oportú títol de Buy This Now! És la continuació de Do It All Next Week de l’any passat, els dos editats per Curation Records. L’àlbum els hi ha produït Brian i Michael D’Addario dels novaiorquesos The Lemon Twigs, en el seu estudi d’East Williamsburg a Brooklyn.

Les 12 cançons estan escrites a mitges entre els dos impulsors del quartet, Reza Matin i Noah Hash. Son clàssics d’amor i desamor en un escenari com el d’avui, en que la gent “es coneix” per la pantalleta del mòbil. Obren l’LP amb aquest Let’s Watch a Movie amb el que festegen el decidir no fer res quan acabes la feina del dia... mirar al mòbil tampoc val.

UNA MENT INQUIETA

ELAINE MALONE – PYRRHIC

NOU REGISTRE

Anotació del dia: celebrar un genocidi i enaltir el patriotisme nociu és el que algunes avui celebren. O donem alguna puntada de peu o mirem de passar-hi de puntetes. Fi de l’anotació.

Aquesta músic de l’encantadora ciutat de Limerick, es va traslladar a Cork, des d’on porta més d’una dècada formant part de la seva activa escena experimental. El 2018 va treure l’EP Land i ara debuta amb el seu primer treball com Elaine Malone amb aquest Pyrrhic, una bomba de psych-folk, enregistrat amb Cathal MacGabhann (The Altered Hours) el 2021 i que li ha editat el segell de Dundalk Pizza Pizza Records.

El nom del disc l’ha extret del concepte dramàtic de victòria pírrica, d’aquí que la temàtica principal sigui la carnisseria psicològica a la que triomfalment ens condueix. Ho fa acompanyada de Sam Clague (Crying Loser), Ruairí Dale (Elastic Sleep) i James Christie (The Bonk).

Amb l'estil propi que ha sabut construir-se, s’hi poden escoltar un ampli espectre de influències que passen per les obres de Neu!, Nico o Cocteau Twins. Passades pel turmix, ho ajusta amb l'empremta que li sorgeix dels seus altres projectes, com l’esfereidor folk de Mantua, el punk de Land Crabs, el krautrock de Soft Focus o l’experimentació amb els portuguesos Pôt-Pot.

Els 9 temes que conformen l’àlbum, ens aixopluguen d’efemèrides miserables. Des de la que obre el disc, la punyent Open Season, amb la carícia d’una guitarra que a mitat de la cançó es transforma creant una paret de soroll o aquesta bella Moontread, amb la que desafia els pecats de totes les mortals amb una inquietud que s’hauria d’encomanar.

CANÇONS PER FER ARRELS

IDA MAE -  THUNDER ABOVE YOU

NOU REGISTRE

Hi ha persones, que es podria considerar el fet de que haguessin nascut fora de temps i de lloc. Amb un bitllet directe al planeta, però amb retard, es planten en un moment de la història que no seria el seu

El duo britànic Ida Mae, el matrimoni format per Chris Turpin (veu, guitarra, percussió) i Stephanie Jean Ward (veu, teclats) el 2019 es van traslladar a Nashville que és d’on no haurien d’haver sortit si la mare naturalesa no s’hagués distret. Allà van debutar amb Chasing Lights, dos anys després va venir Click Click Domino, tots dos editats per Vow Road Records i després de dos anys més, va venir un fill i el tercer àlbum recent sortit, aquest Thunder Above You.

(fot Dean Chalkley)

El van composar just abans de convertir-se en pares. ‘Steph estava prenyada de set mesos quan vam veure que la cosa anava per pels’ diu Chris. ‘Tothom ens deia: Heu d’acabar el disc abans de que neixi la criatura. Vam descobrir que amb la panxa ampliada, a l’hora de cantar, em donava un to més ric ’ afegeix Stephanie rient.

‘Ens vam inspirar en els dramàtics paisatges que veiem mentre travessàvem el país en els aproximadament 500 shows donats des que ens vam mudar. Quan vam donar per acabada la gira, vam tornar a Anglaterra i vam habilitar a Norfolk un estudi en una mansió del temps d'Art & Crafts i vam fer el disc en 7 dies’. Van treballar de nou amb els seus habituals companys per gravar el disc, el multi-instrumentista Ethan Johns (bateria) i Nick Pini (baix), més el suport de l’enginyer Fraser Latimer. ‘Vam viure junts aquella setmana, cuinàvem el nostre menjar i gravàvem dues cançons per dia. No hi havia cabines, de manera que es creava com una gran connexió a la sala. Ens escoltàvem els uns als altres. La veritat és que va ser màgic’ explica Turpin. Música amb arrels i per fer arrels. 

BITLLET NOMÉS D’ANADA

SEABLITE – LEMON LIGHTS

NOU REGISTRE

Potser sí que no es fa res més que comparar-los amb Lush o Velocity Girl. Però al quartet de San Francisco Seablite, això, per una orella els hi entra i per l’altre els hi surt

El seu indie-pop és atemporal. És pop alliberat de lligams, captiu només de l’essència a les que totes ens sotmetem, les corrents que circulen a través de nítides i/o sorolles guitarres sinceres. 

Arriba el moment de la consolidació amb aquest segon àlbum, Lemon Lights, llançat fa deu dies via Mt.St.Mtn. amb la coordinació de Mark Gardener (Ride) a la part tècnica.

Mantenen la formació inicial de Lauren Matsui (guitarra), Jen Mundy (guitarra), Galine Tumasyan (veu, baix) i Andy Pastalaniec (bateria). Lliscar sense rumb a través de les melodies de Seablite, s’ha convertit en l’esport favorit d’aquesta redacció. On ens portin és el de menys. L’important és el viatge. 

CATIFA DE VELLUT i LLUENTONS

PRISCILLA de SOFIA COPPOLA

MÚSICA i CINEMA

Ahir, a les 8 del vespre d'un dissabte, vam anar a una sala de cinema d’una petita ciutat a veure la darrera pel·lícula de Woody Allen, Coupe de Chance, de producció francesa. En una sala per a una capacitat de 150 persones, érem 7, comptades una a una

És evident que la gent ha decidit que, això d’anar al cinema, no es porta. Ara es porta tragar series escarxofades a casa, no cal esforçar-se ni pensar gaire. Per això no acabo d’entendre com segueixen fent pel·lícules destinades a la pantalla gran - les que queden - com si no passés res. Parlo de les pel·lícules que es fan, dins de les considerades com a setè art.

Dins d’aquest sector de professionals del "ja sé que ningú anirà a veure-la, però em dona igual", aquest passat festival de Venècia, en la seva 80èna edició, s’han pogut veure entre d’altres, els darrers treballs del mencionat Woody Allen, Poor Things de Yorgos Lanthimos – que es va endur el Lleó d’Or – o Priscilla de Sofia Coppola.

Coppola aborda les seves histories sempre des de la perspectiva de les dones. L’any passat al mateix escenari es passava Elvis de l’australià Baz Luhrmann. Priscilla, com el mateix títol ja deixa clar, va de la que va ser companya del mite. I això és el que s’ha proposat la directora, hi ha mites que semblen infrangibles: ‘És en gran mesura una historia sobre Priscilla convertint-se en qui és i descobrint el seu propi sentit de la feminitat. Em vaig posar en la perspectiva de Priscilla i vaig intentar fer una pel·lícula sobre què passaria si tu fossis ella. Les etapes de la infància a dona adulta’.

Priscilla va conèixer a Elvis quan tenia 14 anys i ell 25, la relació es va mantenir tot lo secretament que es deuria poder, i finalment es van casar el 1967. Van tenir a Lisa Marie Presley i es van divorciar el 1973. ‘Era molt amable, molt dolç i carinyós, respectava els meus 14 anys. Estàvem molt alineats en com pensàvem i em va obrir el seu cor en tots els sentits i jo era allà per escoltar-lo’ explicava la mare. Per la seva part, Coppola va explicar que sentia una certa proximitat en la història, justament pel fet de recordar-li la generació de la seva mare i com aquesta va créixer amb un marit de tan de pes.

Per fer el biopic, Coppola s’ha basat en el llibre Elvis and Me, les memòries escrites per la pròpia Priscilla, que van ser editades el 1985. Priscilla Presley ha exercit de productora executiva, i quan la va veure per primer cop li va dir que no agradaria als fan d’Elvis, a lo que li va respondre: ‘No la he fet per a ells’. Els protagonistes son Cailee Spaeny i Jacob Elordi. S’estrena el 3 del mes que ve.