NO SENSE ELLS

PRISON – “DOWNSTATE”

A LA VISTA

Aquest és pels amants dels treballs compromesos amb les avantguardes. Herència d’algunes bandes èpiques: Blue Cheer, Pink Fairies, MC5 i les seves derivacions més addictives branca experimental.

El col·lectiu de Nova York Prison – en actiu des de 2015 – anuncia el que serà el seu segon treball. Es diu Downstate, l’han enregistrat als estudis Rockaway i és la lògica continuació d’Upstate, que l’estiu passat ens va agafar literalment amb els pixats al ventre. Avisats, ens volen tornar a posar a to en el procés de recuperació post-Nadal. Surt a finals de gener, per a qui a aquelles alçades encara no hagi tret l’escudella i carn d’olla, donar-li una nova oportunitat.

Ens recargolaran de nou les orelles a base de riffs desguitarrats, bases d’alt tonatge i crides a la supervivència. La formació actual consta dels propulsors Sarim Al-Rawi i la seva veu desafiant, de Matt Lilly i de Paul Major, i completant el dispositiu detonant Marc Razo i Adam Reich a les guitarres, Matt Leibowitz al baix i Dave Smoota al trombó. La gravació inclou la veu i guitarra del lamentablement traspassat Sam Jayne.

Per anar fent boca, han compartit Eyes For Keys, un primer tall que acompanyen d’un vídeo dirigit pel mateix Matt Lilly i editat per Johnny Celentano. Puja el volum i clavat una injecció de pa amb tomàquet. Un antídot per al verí mediàtic. Sens dubte la millor vacuna que ens podem posar. 

            

UNA MICA D’AQUÍ i UNA MICA D’ALLÀ

BRYAN’S MAGIC TEARS – “SMOKE & MIRRORS”

NOU REGISTRE

No tenen res de japonesos. Però recreen i copien a la perfecció les referencies del brit-pop i tot allò del moviment baggy.

Son de París i tot i la tírria que es tenen francesos i anglesos, bavegen per tot allò que va passar en el transcurs del darrer swinging London, aquell que es va donar a finals dels 80 i al llarg dels 90 a l’altre costat del canal que els separa. Bryan’s Magic Tears acaba de llançar el seu quart àlbum amb deu noves cançons que be podrien haver llançat els germans Gallagher, els Reid o la troupe de Shaun Ryder.

Es diu Smoke & Mirrors i produït pel mateix Benjamin Dupont i Marc Portheau, es troba al carrer des de fa dues setmanes via Born Bad Records. La banda, liderada per Dupont i Lauriane Petit, que han escrit la majoria de temes, surfegen de manera capritxosa per les diferents onades que van dominar aquella escena.

Ja ens posa a cent la primera nota de Crab Kiss amb un teclat que pica l’ullet a Born Slippy d’Underworld. Stream Roller trasllada The Haçienda de Manchester a París. Stalker casi ens posa els pels de punta com ens els posava la banda de Mark Gardener. Death Row casi agita tota l’elegància amb la que Elizabeth Fraser ens enaltia. Beauty And The Beat i Deep Blue roden entre les restes de la tempesta desfermada per Kevin Shields i els seus. Un bon deixeble, copia, aprèn del mestre i difon la seva obra. 

Al final també és una forma d’avançar i sinó, mira els japonesos.

           

SABER VEURE QUE ESTÀ BÉ COM ESTÀ

ROSE CITY BAND – “SOL Y SOMBRA”

A LA VISTA

El títol del disc Sol y Sombra m’ha fet pensar en el bar que hi havia al costat de la Monumental i que encara vaig conèixer d’esquitllada.

Imagino que ni deuen haver centenars de bars que s’hi diuen de Sol y Sombra. A partir d’ara també si dirà un àlbum que també ens fa pensar, una mica, en aquells enregistraments que es coneixen com a private pressing, molt habituals les dècades dels 60 i 70 especialment. Fervents seguidors com som de Wooden Shijips i Moon Duo, no podem deixar de costat els treballs que Ripley Johnson va editant també com a Rose City Band.

El 2019 es va fer visible amb un àlbum homònim que va editar amb Jean Sandwich Records. Els tres següents ja van sortir amb Thrill Jockey i per aquest cinquè continua en el segell amb seu a Chicago. 

Acompanyat de Barry Walker (pedal steel), Paul Hasenbergh (teclats), John Jeffrey (bateria) i la participació especial de Sanae Yamada (veu, sintetitzador) presenta deu noves cançons destinades a aclarir-te la ment. ‘Amb Rose City Band, generalment intento fer música que animi als que l’escolten, que et faci passar una bona estona’ explica Johnson. ‘Encara que aquesta vegada no vaig poder evitar que l’ombra estigués més present. No hi ha forma d’escapar d’ella. L’ombra sempre està allà. Així que la vaig deixar allà’. 

             

EN MODE METAMORFOSI

FACS – “WISH DEFENSE”

A LA VISTA

Si t’agrada la pintura de Francis  Bacon, Facs son el teu grup i no preguntis per què, perquè no ho sé ni jo. Però m’ha vingut al cap. Per un punt tortuosos? Potser si.

La banda de Chicago amb Jonathan Van Herik de nou al baix – conseqüència de la baixa d’Alianna Kalaba – Brian Case a la veu, guitarra i teclats i Noah Leger a la bateria, han anunciat el seu sisè disc que sortirà la primera setmana de febrer amb el nom de Wish Defense via Trouble In Mind. 

És la continuació d’Still Life In Decay de 2023 i Maggot Brain 020324, el directe auto-editat a principis d’any. Com a dada extra, resulta que aquest Wish Defense és el darrer treball que va tenir entre mans com a enginyer de so, el desafortunat Steve Albini.

El van gravar en dos dies en els Electrical Audio a principis de maig (Albini va traspassar el dia 7) i Sanford Parker, també enginyer de so i amic de la banda va intervenir per acabar l’enregistrament 24 hores després. A continuació, John Congleton va fer la mescla apropant-se tant com va poder notes en mà, a com ho hauria fet Albini.

L’àlbum és una introspecció sobre qui som, d’on venim i a on anem. Cada un dels membres del grup es va enfrontar als seus dimonis i ho van plasmar en les composicions. Les lletres es basen en el que es diu doppelgängers, observant què ens motiva a posar el peu a terra cada matí. Han llançat un primer tema que porta el nom de l’àlbum, acompanyat d’un vídeo dirigit per Joshua Ford, col·laborador habitual d’ells, amb coreografia de Megan Paradowski.

            

SAINT ETIENNE BY NIGHT

SAINT ETIENNE – “THE NIGHT”

A LA VISTA

‘Saint Etienne ens porta dolçament de la mà, per a submergir-nos profundament en les capes de la nit i treure les ments esgotades del llindar de la desesperació’.

Son les paraules de Benjamin Myers, el reconegut periodista i escriptor anglès, escrites en motiu de l'anunciada sortida de The Night, el nou àlbum del terceto de Londres i que serveixen molt bé per presentar-lo. 

Bob Stanley per exemple, explica: ‘Volíem que aquest fos un àlbum que calmés, càlid i serè, però al mateix temps també que fos alguna cosa atractiva i densa. Estàvem mirant de trobar l’estat que es viu entre estar despert i adormit, amb pensaments com flotant, fragments de diàlegs, de llocs, carrers en els que mai has estat’.

Per la seva banda, Pete Wiggs ho corrobora: ‘La intenció era continuar amb l’estat d’ànim tranquil del darrer disc. Però al final ha sortit un àlbum diferent, no es basa en samples. Les cançons i les peces recitades entren i surten mentre a fora, la pluja cau a bots i barrals. És el tipus de disc que m’agrada escoltar a les fosques o amb els ulls tancats’.

Sortirà a mitjans de desembre via Heavenly Recordings i és el disc d’estudi que fa dotze, continuació d’ I’ve Been Trying To Tell You (Heavenly / [PIAS] – 2021). La nova entrega busca proporcionar ‘un moment de calma a les ments estressades i un respir al ritme implacable de la vida moderna’ insisteix Wiggs. 

Half Light és el primer tall que presenten. Un relaxat tema de minut i cinquanta-tres segons que efectivament et porta a un estat entumit immediat. A qui li costi dormir, és ideal perquè et vingui la son. ‘Tracta sobre el tombant de la nit, els darrers raigs del sol parpellejant a través de les branques dels arbres en comunió amb la natura i veient les coses que podrien no ser allà’. Tal qual. 

            

BAFS EVOCADORS

TE HUHU – “DEELISHIS HERBS”

NOU REGISTRE

És hora de recuperar el llum de lava. Aquell que vam guardar dins d’una caixa la darrera mudança i allà es va quedar.

De tornar a encendre les barretes d’encens i posar-se el collaret de rudres. De jeure sobre els coixins de plomes i mirallets i tornar a perdre el món de vista amb més ganes que mai. El responsable de la moguda, és el disc de Te Huhu, la banda de Tāmaki Makaurau que ens ha portat de nou a la utopia del pau i amor.

Van començar a principis de la dècada passada. El 2019 van llançar Recychedelia, un primer viatge que ara reprenem amb aquests deu nous temes de Deelishis Herbs, un àlbum que ha sortit aquest 1 de novembre. 

Enregistrat amb el suport de l’enginyer de so Olly Harmer i la mescla de Cameron Willicott a The Lab Recordings Studios d’Auckland, mantenen la mateixa formació, Ben Mortensen (baix, veu), Cameron Willicott (guitarres, teclats, veu), Dave Weir (veu), Mason Fairey (bateria, veu) i Samuel Smith (guitarra acústica, veu). Delicades guitarres i veus compassades que no ens descobreixen res, però que, cecs com continuem, ens acompanyen com un bon gos pigall.

           

ESTRUCTURA HONESTA

DELIVERY - “FORCE MAJEURE”

A LA VISTA

El post-punk australià s’ha instal·lat entre nosaltres i per sort es troba ben còmode. Els darrers en acomodar-se, aquest quintet que respon al nom de Delivery.

‘Volíem traspassar els límits i no tenir por d’experimentar. Vam confiar molt més en els nostres instints, crec. Les guitarres sonen més intenses i les harmonies sobresurten... inclús la idea d’afegir un bon carregament de percussió’ explica James Lynch, el líder de la banda. El resultat és un àlbum directe que respira simplicitat, com les bandes de rock de dècades passades que ens emocionaven amb els seus murs de guitarres i una forta secció rítmica al darrere i prou.

(fot Oscar O’Shea)

És el segon treball de la banda de Melbourne. Es diu Force Majeure i els hi editarà la segona setmana de gener el prestigiós segell anglès Heavenly. Encara que el disc es va gravar amb la mateixa formació que Forever Giving Handshakes, posteriorment hi ha hagut alguns canvis. 

Lynch (veu, guitarra, synth) i Rebecca Allan (baix, veu) es mantenen impertèrrits al capdavant, mentre que Daniel Devin, el bateria, s’ha afegit a The Belair Lip Bombs i els guitarres Sam Harding i Lisa Rashleigh han preferit seguir un altre camí. A aquests dos, els han substituït Scarlett Maloney i Jordan Oakley i Liam Kenny ha ocupat la bateria.

Aquest Force Majeure és fruit d’un esforç col·lectiu. ‘Sempre havíem volgut obrir la porta a qui volgués escriure alguna cançó per a la banda’ diu Allan. ‘Pensàvem que havia de ser així, sense importar qui estigui a la banda. Després les arrodonim a base del que en diem Lynch-ismes’.

Aquest Digging The Hole és el primer senzill que van treure. Reflexiona sobre la perseverança davant de l’adversitat, animant a continuar encara que intentin obstucalitzar-te. No badem i no fem cas de res.

            

MOSTRANT IDEES

SOMETHING BETTER CHANGE d’Scott Crawford

DOCUMENTAL

En aquest documental, es mostra que lo important no és guanyar o perdre, sinó l’actitud que es té davant dels problemes.

I allà, el problema es deia Derek Corrigan. El 2018, el líder de la banda punk DOA de Vancouver, Joey “Shithead” Keithley, va decidir competir en les eleccions municipals contra l’alcalde de Burnaby. 

Amb tan sols un pressupost de 7.000 dòlars va guanyar el seu escó en el consell de la ciutat i així ajudar a fer saltar de la butaca a Corrigan, un personatge que en una ocasió va dir: ‘Mai li donaria ni un centau a una persona sense llar perquè podria robar-me el rellotge’. De Derek Corrigan n’hi ha a totes les ciutats.

Something Better Change és un documental, ja estrenat, d’Scott Crawford – director de Salad Days: A Decade of Punk in Washington, DC 1980/1990 (2014) i Boy Howdy! The Story of Creem Magazine (2019) – que narra la metamorfosi que va realitzar Joe Keithley de músic punk a activista polític. 

També és un interessant anàlisi de com passar de les paraules a l’acció en un clic. En el documental es poden escoltar declaracions de músics com Ian Mackaye (Minor Threat, Fugazi) o Alec MacKaye (The Faith, The Warmers, Hammered Hulls).

Pete Seeger, Arlo Guthrie, Brian i Joey "Shithead" Keithley, 1986 

(fot Connie Kuhns)

La música fins no fa gaire era una arma potent, amb una certa influènca en qüestions socials que treballaven per un canvi en la societat. En les eleccions de l’octubre de 2022 va ser re-elegit. Ell ho continua intentant.

              

SOTA LA INFLUÈNCIA DE LA NATURA

MOUNT EERIE – “NIGHT PALACE”

NOU REGISTRE

Phil Elverum es refugia en la natura. Però la real: la del foc, el vent, la pluja, la boira. Li agrada ser-hi, sentir-la i fer-la servir com allò que sempre està.

Elverum, en els darrers 25 anys, sigui amb The Microphones, D+ o com Mount Eerie ha llançat més de 30 àlbums. Ara acaba de treure l’onzè treball com a Mount Eerie, el primer àlbum en cinc anys que sortirà via el seu segell, PW Elverum & Sun. Es diu Night Palace i es pot definir com una ruptura, una culminació i un renaixement. 

(fot indigo free)

Ha passat la major part de la seva vida a les petites illes que hi ha disperses entre Washington i la Columbia Britànica. Després del traspàs de la seva dona el 2016 i d’una breu estada a Nova York el 2018, va tornar cap allà. Ara es troba a les Orcas Island, a una hora en ferry d’Anacortes, la seva ciutat natal.

En un doble vinil de 81 minuts, continua als seus 46 anys buscant respostes i tractant d’explicar-se el significat del camí recorregut en base a una certa comprensió del que ens passa al voltant nostre. ‘El vent i la boira mai m’abandonaran’ canta en el moment que defineix que està més en pau. A I Saw Another Bird reflexiona sobre lo ridícules que som com a persones, que treballem dur, però el sublim sempre es mou per sobre d’això afortunadament.

‘El foc és una metàfora preciosa i aterradora pel meu tema favorit: la impermanència que és l’única cosa permanent’, recrea a Huge Fire. Parla també de política en aquests temps tant buits en cançons com Non-Metaphorical Decolonization, Co-Owner Of Trees o I Spoke With a Fish on culmina amb uns cors i el peix, que amb la veu de Jeff Bridges – d’un tall de Big Lebowski – diu: ‘A mi també m’agrada el teu estil, noi’. El sentit de l'humor no s'ha de perdre. 

Elverum sent una gran connexió espiritual amb la terra, la mateixa en la que està aixecada la seva llar, construïda sobre els ossos dels indígenes que reclamen allò que és seu. #M’amago dels veïns quan passen, mentre dic un encanteri contra els seus cartells de propietat privada# canta maleint als turistes absents que deixen les llums enceses de les seves cabanes durant tot l’hivern. 

Donen per a molt aquestes 26 reflexives i turbulentes cançons.