AMB ELEGÀNCIA

STEVE QUERALT – “SWALLOW”

A LA VISTA

Al final s’ha atrevit. Steve Queralt, el baixista de Ride, ha decidit llançar també el seu àlbum en solitari.

‘Després d’alguns intents fallits, vaig començar a dubtar totalment del projecte’ explica Queralt. ‘Al seu dia, una de les maquetes em recordava a Lush, amb qui Ride havia anat de gira els 90, així que vaig contactar amb Emma pensant en que seria la veu perfecta. Però estava confosa. Em va dir que mai havia cantat com a veu principal.  Però al cap d’un temps, va contactar amb mi per dir-me si podia enviar-li algunes pistes. Després d’intercanviar alguns arxius, ens vam trobar a l’estudi i va sortir Lonely Town i Swiss Air’.

L’àlbum es diu Swallow, que és producte d’un munt d’esbossos guardats durant anys. A més d’Emma Anderson que apareix en dos talls, a Messengers hi participa Verity Susman (Electrelane). Sortirà  a mitjans de juny via Sonic Cathedral. Gran part del disc serà instrumental. ‘S’han fer àlbums instrumentals increïbles els darrers anys’ es justifica sense que faci falta.

Ha compartit Lonely Town, una de les dues amb Anderson, de la que explica: ‘El ritme i el tempo son Joy Division, un cop van estar en el lloc, la part del baix va venir amb naturalitat. Emma segueix la melodia amb el sintetitzador. Just després d’acabar-la, se li van ocórrer més parts vocals que eren massa bones per deixar-les córrer. Així que vam tornar a l’estudi’. Segons Anderson, la lletra parla de ‘retornar a un lloc familiar i refrescar els teus records tal com eren en realitat els fets i no com creies que eren al recordar-los’.

‘Swallow ha acabat sent molt millor del que esperava, en gran part gràcies a les col·laboracions d’Emma i Verity, que li donen forma a l’àlbum’. Com a bon baixista, més humil és impossible ser. 

         

COM UN BON CÒCTEL

EGGY – “FROM TIME TO TIME”

NOU REGISTRE

La gent es posa reptes. Els australians Eggy, se’ls plantegen des de la combinació dels diferents gèneres que han sigut capaços d’aglutinar.

El resultat ha acabat sent interessant per totes les parts. Reconeixen que els hi ha sortit un àlbum especialment eclèctic, en una mescla de John Cale i Ennio Morricone. És el tercer àlbum editat des que s’hi van posar a finals de la dècada passada, i es troba al carrer des de fa 10 dies via Flightless. Es diu From Time To Time, i ha estat enregistrat als Phaedra Studios, a Coburg, als afores de Melbourne, per John Lee.

(fot Ben Jones)

Conté 10 cançons que es despleguen com un arc de Sant Martí. ‘Voliem fer un àlbum que ens desafies a créixer i a sortir de la nostra zona de confort’ explica Dom Moore, cantant i guitarra de la banda. ‘Que combinés l’antic i el nou; sons tant analògics, com digitals. Hi ha bombos MIDI i caixes clàssiques, un violoncel, un violí i veus tunejades. Té una atmosfera de passat i de futur’ ha afegit Moore.

   

 

La tintinejant Two Horses és una cançó d’indie-pop que fa referència a una antiga historia bíblica sobre un cavall cec que era guiat per un altre cavall amb una campaneta lligada al coll, cada nit. Colouring The Silence és una cançó sobre l’expressió i les seves múltiples formes amb un piano clàssic i uns redobles que ens transporten als solistes de patilla ampla dels setanta. La imaginativa Open Field amb un ritme motorik per allà al mig o aquesta Are You Not Entertained? amb un violí que juga amb el desvariejar d’un sintetitzador, son algunes de les perles que amaga aquest disc amb totes les gràcies que han sabut relligar, superades. 

              

FEM UN STOP DE TANT EN TANT

CHARLIE CUNNINGHAM – “IN LIGHT”

NOU REGISTRE

La veritat és que aquest nou disc del músic de Londres Charlie Cunningham, entra com una seda.

Es diu In Light i actua com un salvavides, mai millor dit, per si no som capaços d’aturar-nos i contemplar la vida, caçar mosques si convé, deixant de banda ni que sigui per la mitja hora que dura l’àlbum, tota la porqueria que ens arrossega avall.

Al carrer des de fa 15 dies, el va enregistrar en cinc setmanes a Tottenham, amb una mínima edició, deixant a la vista càlides tonalitats, acollides per uns arranjaments que defugen tota urgència. Ha comptat amb la col·laboració de Leo Abrahams posant textures i de Liam Hutton a la bateria, amb producció de Luke Smith.

Cunningham ha volgut capturar l’essència que tenim des que naixem de la capacitat innata per crear, i ho fa en el moment perfecte, en el que la falsa i manipuladora intel·ligència artificial ho vol dominar tot. La seva filosofia, en un món en que la tecnologia homogeneïtza les expressions artístiques, és acceptar la imperfecció i la vulnerabilitat com aspectes fonamentals dels homes i dones. 

El seu compromís amb els temps actuals, és clar: a This House, explora l’aspecte de ser receptius a la vibració d’un lloc, tenint en compte com aquest pot influir-nos i en aquest Shape Of Tomorrow aborda l’inquietant control de dades de les nostres vides privades. 

         

NO ENS N’ATIPEM

SOUNDWIRE – “COLLIDER”

NOU REGISTRE

Els anys 90 van donar molt de sí. Tant, que hi ha qui es resisteix a deixar de fer-los cas.

Com els de Soundwire. Es van formar a mitjans de la dècada passada a Cardiff, al sud de Gal·les. Van debutar amb un àlbum homònim el 2019, amb el que ja van posar a sobre la taula la seva poc dissimulada tirada cap a tot el que va succeir al Regne Unit, potser, la darrera dècada gloriosa. Ara acaben de llançar la continuació d’aquell bell mostrari.

Es diu Collider, que els hi edita conjuntament Sister 9 Recordings i Little Cloud Records. La gravació ha comptat amb la producció i la mescla de Thighpaulsandra (Julian Cope, Spiritualized, Coil, Hawkwind) i ha estat masteritzada per Ian Button (Death In Vegas).

La banda, formada pel vocalista Simon Court (Sweetest Ache) i el guitarrista Peter Moore, la completen David Jones (guitarra), Adam Freeman (baix) i Richy Lee (bateria). Els cinc, dinamitzen amb precisió tot el safareig que va amanir aquells anys. En aquest segon àlbum seguim trobant-hi ecos de part de la flor i nata del segon Swinging London: algo de la banda dels germans Reid, algo de la de Bobby Gillespie, de Tim Burgess, de la de Martin Carr, i que ningú se m’enfadi, de la de Ian Brown. Amb un munt de riffs despietats i unes bases rítmiques que ens despentinen la cabellera, abracen tota aquella essència de la que com ells, molts seguim encara bastant penjats.

             

AMOR INCONDICIONAL

L.A. WITCH – “DOGGOD”

A LA VISTA

Mesclen el rock’n’roll de tota la vida amb un ventall de tics que vertebren i acaben ajustant en un so personal d’estètica de barri xino.

Ho han ajustat a base de directes de taverna i un parell d'àlbums. L.A. Witch van encetar camí el 2017 amb un àlbum homònim, seguit de Play With Fire el 2020. Cercant influències, Sade Sánchez (guitarra, veu), Irita Pai (baix) i Ellie English (bateria) es van desplaçar fins a París, a Motorbass Studio per enregistrar DOGGOD, un tercer treball que les consolida i que sortirà a finals de la setmana que ve, via Suicide Squeeze Records.

El títol del disc és un palíndrom que fusiona GOS i DÉU: una exaltació del submís i una subversió del diví. ‘Em sento com una mena de serventa o esclava de l’amor’ explica Sánchez. ‘Hi ha una disposició a morir per amor en el procés d’oferir-lo... tal com ho faria un gos lleial i submís’ continua i afegeix: ‘Existeix una connexió simbòlica entre les dones i els gossos que expressa la posició subordinada de les dones a la societat. Qualsevol cosa que representi tals característiques divines mai mereix ser una paraula que s’utilitzi com un insult’.

On més s’hi apropa és en el tema que li dona nom a l’àlbum on Sánchez canta #Lliga'm amb una corretja / Mentre espero la meva alliberació#. Han compartit un parell de singles, 777 i aquest The Lines que evoca simultàniament el sagrat i el sacríleg acompanyat d’un vídeo que presenta a la intèrpret d’ASL i ballarina Lark Detweiler. Sánchez diu de la cançó: ‘Per a mi és una peça clau en quant a la producció d’aquest àlbum. Hem fet servir efectes que no havíem utilitzat abans, com un pedal Chorus, o Flanger i altres com un sintetitzador Solina o el Roland VP330. Aquest és el vincle entre les nostres influències surferes i de garatge californià i les més ràpides i fredes... inclús podríem dir que les influències més europees’.

            

DESAFIADORS

CAR SEAT HEADREST – “THE SCHOLARS”

A LA VISTA

Quan penses que poques coses ja et sorprendran, t’adones que encara hi ha qui li dona voltes a les coses, el suficient com per marcar diferències.

La veterana banda de Leesburg amb base a Seattle, Car Seat Headrest, anuncia la sortida d’un nou treball després d’aquell Making A Door Less Open de fa cinc anys. Si crèiem que era una més de les víctimes de les circumstàncies, aporten aquest The Scholars, un àlbum que presenten com una opera rock – això vol dir temes llargs – que sortirà a primers de maig via Matador Records. A aquestes alçades ja ningú s’hauria d’espantar. Ambientada en una fictícia Parnassus University, es recrea i agafa com a leitmotiv als personatges que l’alternen.

(fot Carlos Cruz)

Les cançons giren al voltant de la vida dels estudiants i el personal que hi treballa, les complexitats dels quals mostren una narrativa de vida, mort i renaixement. Will Todedo explica: ‘Hi ha una part de mi que encara és un nen al que li agrada faltar a l’escola. Així un es pot relaxar i contemplar els detalls de la vida’. Sembla que ha començat a explorar pràctiques de meditació de corrent budista, circumstància que la inspirat a l’hora de dissenyar l’àlbum.

Una meitat del disc, es centra en el profund anhel i la crisis espiritual dels acadèmics. La segona, presenta a una sèrie d’epopeies que mostren l’enfrontament entre els defensors dels texts clàssics ‘i el jove al que no l’importa la història, que bàsicament ho destruirà tot’ diu Toledo. ‘I així, dintre del campus, es desencadena una guerra’. Es va inspirar també en aquests clàssics al escriure les lletres i l’arc argumental, mentre que la música ho fa, respectant les distàncies, també amb els clàssics, en aquest cas, clàssics com Tommy o Ziggy Stardust.

Han compartit una primera pista, de nom bíblic, aquest Gethsemane del que la banda ha explicat: ‘Rosa estudia medicina a la Parnassus University. Després de reanimar a un pacient, mort clínicament, comença a recuperar uns poders reprimits de la infància: la capacitat de sanar als altres assumint el seu dolor’. Cada nit, en lloc de somnis, es troba amb les històries de les ànimes amb les que al llarg del dia ha tingut contacte. La realitat es difumina i és transportada a les profunditats de instal·lacions secretes que hi ha sota la facultat de medicina, on éssers ancestrals que regnen encobertament sobre la universitat, porten a terme els seus obscurs plans. A que no ens ho esperàvem això?

             

ARTISTA COMPLERT

JEFF BRIDGES – “SLOW MAGIC, 1977 – 1978”

A LA VISTA

A Jeff Bridges no li conec massa la faceta de músic. Però no m’estranya que ho sigui. Segurament també pinta. Artista complert.

The Last Picture Show (Peter Bogdanovich – 1971) i uns anys després The Big Lebowski (Joel Coen – 1998) son dues pel·lícules molt especials, amb les que tots hem gaudit del seu paper entre entranyable i rebel. Però entremig del seu treball d’actor, sempre ha fet incursions en el business musical.  

Als anys 70 ja li anava el rollo d’agafar una guitarra, ajuntar-se amb uns quants amics i tocar. D'aquesta manera, amb la típica història de la cinta trobada per casualitat que posava “July 1978” el segell Light In The Attic ha anunciat la sortida d’aquelles gravacions perdudes.

Com sigui, no deixa de ser un material estimulant, no només pels cinèfils, sinó per a tots els cercadors de rareses musicals. Sona fresc i atrevit. La gravació es va dur a terme, més o menys, en l’època en que Bridges va participar en la nova versió de King Kong l’any 1976, pel·lícula que per a algunes d’aquestes cançons li va servir d’inspiració.

Son com preses improvisades en les que trobem a Bridges acompanyat per Stan Ayeroff i David Greenwalt a les guitarres, Matthew Bright al baix i Steve Baim a la bateria. Consten “altres col·laboradors” descrits com LA oddballs (bitxos raros) que inclou a membres del teatre de guerrilla de Los Angeles The Mystic Knights Of Oingo Boingo o a Burgess Meredith que posa la veu en algunes pistes. Les sessions, en el seu dia, van ser supervisades per Ken Lauber, arrenjador i col·laborador de Bob Dylan que s'havia traslladat allà justament per treballar amb ell i membres de The Band a l'estudi Shangri-La de Malibú.

‘La música és com una mala herba que creix constantment de la planxa de formigó de la meva vida. Simplement sembla voler sortir’ explica Bridges que afegeix ‘És increïble que una cosa com aquesta que va passar fa 50 anys, vulgui emergir’. Ha avançat un primer tema, aquest Obnoxious, on satiritza sobre la timidesa i és descrit pel segell com ‘un portal a un món ocult de creativitat i camaraderia extravagants a Los Angeles dels 70’. El cert és que la cançó té l’ànima en tots els sentits posada en The Band d’una manera llaminera.

El llançament constarà d’un vinil de color, un llibret amb fotografies, notes de Sam Sweet i una breu entrevista al mateix Jeff Bridges. Així mateix, també hi ha preparats una sèrie de curts documentals sobre la producció d’Slow Magic. L’àlbum sortirà el 12 d’abril dins dels actes del Record Store Day.

              

NO ÉS TAN DIFÍCIL

FAMOUS LOGS IN HISTORY – “MIND THE BOLLARDS”

NOU REGISTRE

És realment impressionant. Fan un pop mescla de garatge i new wave amb un posat com si fossin molt famosos. No ho son i els preocupa tant que per les nit no poden agafar el son.

Es fan dir Famous Logs In History, son de Nova York i porten des de 2018 editant cassettes gairebé a un per any. Quan sembla que ningú donava un duro per la seva continuïtat, sorprenen i ens alegren la vida llançant un nou plàstic amb 8 encomanadisses i addictives cançons que es diu Mind The Bollards i que està disponible des de fa una setmana amb una edició ultra-limitada de 20 primeres unitats.

No cal rumiar gaire per entendre que tenen totes les gràcies. Cançons curtes, insistents, arquetip DIY entre la seva espècie. Una re-encarnació dels B-52 formada per la família Log: Anna Log (teclats, guitarra, veu), Log Off (guitarra, veu), Log-O-Rhythm (baix, saxo, veu) i Log Lady i Back Log (bateria). Estarem davant d’una nova tanda d’excitants i elogiables bandes que des de la seva modèstia, empenyen endavant? Si us plau, deixem pas.

 

              

PERFECTES PER A LA BENVINGUDA

LAKE – “BUCOLIC GONE”

NOU REGISTRE

Anem a relaxar-nos i quina millor manera que escoltant el desè àlbum d’estudi de LAKE, la banda de Washington formada el 2005.

Escoltar-los és, vulguis o no, com prendre’t un tranquil·litzant. Cançons de pop sofisticat. El seu secret, deixar-se dur per les melodies gens pretensioses que sorgeixen de les experiències quotidianes, sempre amb un esperit assertiu i mantegós, de manera que per una orella t’entrin i per l’altra et surtin. L’àlbum, enregistrat als seus estudis respectius i a The Unknown, a Anacortes, es troba al carrer des de fa 10 dies, porta per nom Bucolic Gone i és el primer per a Don Giovanni Records.

Ashley Eriksson, Eli Moore i Andrew Dorsett es tornen a posar amb 10 pistes més o menys ensucrades que circulen per diferents estadis. Amb Ferrari, Airplane o Glad Rags els trobem en una brillant bombolla de soft-pop de la que no voldríem caure. Love Is Deeper Now ens introdueix en una mescla de downtempo i dub amb la seva càlida percussió, el trombó d’Steve Moore (Earth, Sufjan Stevens) – una de les moltes col·laboracions que es poden trobar – i els xiuxiuejos d’Ashley Eriksson. 

Fan també un homenatge al seu germà amb My Dear Brother, que va escriure quan va perdre al seu germà els dies en que només hi havia una malaltia per anar als hospitals. Tanquen amb No Wonder I, un tall que bé podria pertànyer a l’escuderia Sarah o Slumberland Records, diguem The Springfields o The Softies per dir-ne un de cada segell. Un bon disc per donar la benvinguda a la primavera.