ENTREVISTA
(fotografies Star Trip: María Carbonell i Susana Godoy)
Els
valencians Star Trip, fa un mes i mig que han llançat el seu afinadíssim tercer LP.
Convertits en ambaixadors del power-pop més proper, no hem pogut passar per alt el fer-nos ressò del prodigi d’aquestes onze cançons fetes per gent d’aquí. Brillants melodies i sedosos cors que fan que la vida agafi color.
Contactem
amb Vicente Prats, l’impulsor del
fenomen i tenim una agradable conversa on ens explica que les coses son més
senzilles del que poden semblar. Només cal posar-hi ganes i passió.
fotografies Star Trip: Maria Carbonell i Susana Godoy
Vicente Prats: Em dius que l’entrevista
l’estàs gravant?
TdP: Si,
i després la transcriurem.
VP: Ah OK, o sigui que la idea
de saludar a la mare i a la tieta en directe, no funcionarà...
TdP: Ha ha ha... més aviat no. Poden passar uns quants dies a que rebin la salutació... Bé, felicitar-vos pel disc.
VP: Doncs gràcies! Perquè no et
pots fer idea de la il·lusió que ens fa que algú et digui que li ha agradat
l’àlbum. Al final és el que li dona sentit al fer música, quan veus que la gent
la rep així. Tenim un cercle més o menys reduït de seguidors, però la veritat
és que amb aquest últim disc estem notant una més gran acollida.
TdP: A
que creus que és degut?
VP: Doncs no sabria dir-te.
L’únic que intentem, és fer cada dia millors cançons.
TdP:
Doncs l’intent no només ha funcionat, sinó que se us estar rebent amb els
braços oberts. Tinc curiositat: us coneixeríeu al FIB...
VP: A Benicàssim?
TdP: És
broma.
VP: Ha ha ha... no ben be. Hi
anàvem junts, això si, però ens coneixem de fa bastants més anys. Excepte l’Alvaro, el Rafa, David i jo ens
coneixem d’anar a un bar aquí a València que es deia Tranquilo Niebla, molt conegut els anys 90. D’allà van sortir o es
va ajudar a la formació de moltes bandes com La Habitación Roja, que encara estan en actiu. Allà començàvem
tots. Ells han fet una carrera sempre com La
Habitación Roja i nosaltres no recordo ni el nom amb el que funcionàvem en
aquella època. Alvaro es va unir més
tard, però està amb nosaltres des de fa molt de temps també, però ja després
dels dies que anàvem al FIB ha ha ha...
TdP: A
vegades se us situa a Alacant...
VP: Si, però és perquè editem
amb Pretty Olivia Records i el seu
impulsor, Javi Abad, té la seu a L’Altet (Baix Vinalopó) que pertany a Alacant
i consta així en la bandcamp del segell.
A vegades es produeix aquesta confusió, però no té cap importància. Som tots de
València i assagem a la ciutat, encara que ara per temes de feina i família l’Alvaro viu a Castelló.
TdP: Ara
està preciosa València...
VP: Comencem a semblar-nos a Barcelona...
TdP:
Ui!... doncs compte amb això...
VP: Si clar, comencem a semblar-nos
a Barcelona i això mola, encara que l’únic inconvenient és el tema de la
massificació turística d’alguns espai, que acaben semblant-se a un parc
d’atraccions i això ens està ja començant a passar aquí també. A mi m’encanta
Barcelona, sempre descobreixo nous espais guapíssims
i sempre dic que València és el mateix, però més petita, més manejable.
TdP:
Doncs això és important
VP: Ara com saps, tenim la sort
de comptar amb El Loco Club i el 16 Toneladas, dues sales que tenen una
programació increïble. De fet, a vegades veig que inclús bandes que toquen
aquí, a Barcelona no ho fan. Bé, al revés també passa i a vegades em dona molta
enveja. Però sí és cert, i és només la meva opinió, que molts grups del nostre
gènere, de power-pop, no toquen allà
dalt.
TdP:
Cert. Però a vegades la distància no té perquè ser un impediment massa
important per desplaçar-se.
VP:
De fet, nosaltres encara
tenim pendent tocar-hi a Barcelona. Però ho solucionarem el proper dia 19 de
novembre, que tocarem al Barbara Ann.
TdP: És un espai petit, però molt acollidor...
VP: Millor. Així podrem dir que
hem tocat a Barcelona i que vam fer un sold-out!
ha ha ha...
TdP:
Pregunta inevitable: Big Star, Matthew Sweet, Teenage Fanclub, és el principal vincle entre els quatre o hi ha un
infiltrat entre vosaltres que és més de Motorhead
i ho porta en secret?
VP: Doncs sííííí!... ha ha
ha... l’Alvaro. Mira, a finals de
mes marxem a la mítica Fundación Club 45.
És al llarg d’un cap de setmana, on toquem, donem entrevistes, i vam dir, osties!
que farem amb l’Alvaro, perquè si li
pregunten influències dirà que li molen els Pantera!
TdP: Bé,
ningú és perfecte, ha ha ha...
VP: T’explico: Rafa i jo tenim els gustos molt
similars, Matthew Sweet, Velvet Crush, de fet, no t’ho perdis,
en un braç porta tatuat Teenage Fanclub
i en el altre Big Star perquè et
facis una idea. Al David, el
bateria, també li agraden, però te una vena més britànica. I l’Alvaro, que és el més jove, 43 anys em
sembla, li encanta Weezer, els TFC, bandes amb les que tots connectem,
però si et poses a parlar amb ell, no triga a deixar-te anar que també li
flipen Pantera i grups semblants i
li diem, vale, vale... tranquil, no passa res, ha ha ha...
TdP:
També pot aportar alguna cosa interessant al resultat final...
VP: Si, de fet en els concerts
a l’Alvaro el posem en el centre de
l’escenari i quan veig alguna foto o vídeo, diem cony! si sembla Dimebag Darrell, el guitarra de Pantera! Està be que hi hagi idees
diferents, al final enriqueix a la banda.
TdP: Has
parlat de Velvet Crush. El nom del
grup té alguna cosa a veure amb la cançó del seu segon àlbum?
VP: És totalment robat... ha ha
ha. Ens flipa la cançó, el grup i com sonava, i vam dir: doncs ens direm Star Trip... i també per si algú es
desorienta...
TdP: Hi
ha una altra referència bastant clara. There
She Goes de The La’s en el track
Velocidad...
VP: Home! La bateria la vam
haver de canviar perquè si ho deixàvem com l’havíem tocat originalment era un
plagi total, ha ha ha... et diré més, el principi d’aquesta cançó és un plagi
entre Save It For A Rainy Day de The Jayhawks i la de The La’s, s’olora de lluny. És que There She Goes és el puto cel. No hi ha
més. Si ens hi apropem una mica ja estem molt contents. Al final penso que és
inevitable que hi hagi alguna semblança. Després, quan passa pel teu filtre, ja
agafa la seva pròpia personalitat.
TdP:
Doncs està molt ben filtrada...
VP: Gràcies, perquè al final és
el que volem, captar l’esperit d’aquestes cançons tan màgiques.
TdP:
També us sentireu propers a bandes d’aquí com per exemple La Granja o una mica més lluny en el temps, grups com Los Brincos... aquest pop de guitarres
que s’emmirallava al pop anglès dels seixanta encara que amb un segell propi
d’aquí la península...
VP: La veritat és que no ha
sigut algo fet de manera conscient a l’hora de fer les cançons, però si que ens
ho ha dit més gent, que recordem a Juan
y Junior. Quan els escoltàvem pensàvem que eren els putos mestres i ara que
els escolto més arrel de comentaris com el teu, ens sentim contentíssims si és
que ens hi assemblem una mica. Per nosaltres que diguin això és un elogi. De
fet, en propers concerts intentarem fer alguna versió d’ells.
TdP:
Parlant de versions. Toqueu The One I
Love de R.E.M. i ho heu fet amb Ken Stringfellow... De quins altres
temes feu versions o us agradaria fer-les?
VP: D’entrada dir que el tema
de les versions en els directes, per nosaltres és algo fonamental. És un bon
complement acabar un concert amb alguna versió. Com ens comparen molt amb Teenage Fanclub, crec que no hi ha cap
directe que no l’acabem amb un o dos temes dels escocesos. També fem alguna de Big Star, September Girls per exemple, la toques i es desferma una bogeria.
Un dia vam fer un concert només de versions, ha ha ha...
TdP:
Domineu molt bé el tema de les veus.
VP: És que aquesta qüestió la
tractem amb molt de carinyo. Que les
harmonies funcionin, però sobretot de forma natural. Rafa i jo portem molt de temps junts cantant i tenim una estranya
facilitat a l’hora de fer-ho plegats, de connectar. També hi ha qui ens diu que
semblem els Everly Brothers (riures
fluixets), intentem no forçar res.
TdP: Els
arranjaments son bastant flipants. Per exemple Cuando Estás Lejos De Aquí s’escolta amb molt de cos.
VP: En aquesta cançó en concret,
i en el disc en general, tots els teclats son de Santi Campos. Ha fet una gran feina. També hi te la seva part en
els arranjaments un col·lega d’aquí, de València, Txema Mendizábal que toca el pedal
steel meravellosament. Després ens van ajudar molt també Seba Rubin i Juan Carlos Marioni d’una banda argentina que es diu Los Andes, a la cançó Todos Lo Saben Pero Nadie Dice Nada, ens
acompanyen amb unes harmonies genials. Ah!... i la guitarra de dotze cordes de Velocidad és d’Andrew Taylor dels Dropkick.
TdP: Heu
estat tocant en dues de les llars del millor power-pop europeu, Glasgow i Edimburg.
VP: Si, ja fa un temps, va ser
abans de la pandèmia. Però ara hi tornarem. Aquest març proper. Va ser
fantàstic. Vam tocar amb Attic Lights,
Wellgreens i ara tocarem amb Daniel McGeever, Kev Sherry el cantant d’Attic
Lights i tornarà a ser genial. Per nosaltres anar allà és com quan els
japonesos venen aquí a tocar la guitarra flamenca, ha ha ha...
TdP:
Considereu la música com alguna cosa més que un simple entreteniment?
VP: Parlo per mi, encara que
crec que tots pensem igual. Nosaltres ara no vivim de la música, però és algo
molt important en la meva vida. Treballo per poder fer això. El meu treball és
important perquè és el que em permet poder fer el que faré ara quan acabem
l’entrevista, que és anar a l’estudi a tocar. No és només per passar l’estona,
no m’imagino la vida sense el procés creatiu de fer cançons. El fet de no
dependre econòmicament de la música també em permet fer el que m’agrada,
segurament si em professionalitzés no ho podria fer. Toco quan vull, el que
vull, no he de seguir cap norma. Tan si m’escolten dues persones com dues-mil.
També sabem que som afortunats, perquè estem en un punt en que ni vivim d’això
ni guanyem diners, però ens en podem anar a llocs on ens ve molt de gust tocar
i que no ens costi diners. Poder anar a Escòcia, o a Madrid, o a Barcelona,...
poder fer una bona mescla pel proper àlbum... aquestes coses.
TdP:
Cobriu despeses.
VP: Exacte. I això per
nosaltres ja és tot un èxit.
TdP: Que
tal amb Pretty Olivia? Teniu una molt
bona relació, si es pot dir així...
VP: Dir Pretty Olivia és dir Javi Abad. És un membre més del grup. Li estem
tremendament agraïts. Star Trip no
existiria si no fos per ell. Va ser ell que un dia va dir: ‘Flipo amb aquestes cançons i la gent les ha
d’escoltar. I a més en vinil’. El 2008 jo estava fent cançons sol, a casa,
i les penjava al MySpace, ha ha ha...
i les va escoltar, de quan les publicava com a Vicente Prats. Llavors, un dia rebo un correu en plan: ‘Escolta que m’agraden molt les teves cançons i voldria que parléssim de
publicar-les’. Em pensava que era un bromista i vaig estar a punt d’esborrar-lo.
Però per sort, vaig confiar en l’instint. I si fos sincer? Vam començar per
editar un vinil com a Vicente Prats
i arrel d’això van començar a sortir-me concerts. A mi no m’agradava sortir en plan Manolo Escobar. Tenia una banda. Llavors vaig suggerir de posar-nos
un nom i així va començar Star Trip.
Ja portem tres discos editats. Javier Abad va ser com el primer àtom.
TdP: Ja
no sou afortunats. Sou el següent.
VP: Si, ha sigut com trobar
l’amor de la teva vida, ha ha ha... Té un segell que és tot passió amb bandes
molt bones que val molt la pena seguir.
TdP: Heu
tret un disc cada cinc anys. Entenc que l’objectiu és gaudir de cada
llançament, sense angoixes...
VP: És tal i com van sortint
les coses. També és veritat que aquest darrer any, se’m va posar la mosca
darrera l’orella i vaig comentar als companys de que havíem de pensar en treure
alguna cosa. Havíem de donar senyals de vida!
TdP: Però
per aquesta regla de tres, 2015, 2019, 2024, el proper no arribarà fins el
2029?
VP: Ha ha ha.. no tio! A mida
que et vas fent gran, també observes que et queda menys temps i el que hagis
que fer, ho has de fer ja. O sigui que el proper tardarà menys. Ara estem amb
la mentalitat de treure algun single.
Si tenim la cançó, que hi és, perquè no llançar-la?
A veure
que pensa el Javi, perquè no t’ho he comentat, però ell diu que es vol jubilar.
Encara que és com si jo digués que vull deixar la música. És alguna cosa, com
una pulsió, que sempre la duràs amb tu. També és cert que si abans treia quinze
discos a l’any, ara en treu dos o tres.
TdP: La
portada ens agrada molt. La fotografia dels quatre a la coberta és algo que ja
no es porta gaire, és bastant retro... Ara les portades son més conceptuals...
VP: Aprofitant lo guapos que
som vam dir de sortir-hi per vendre més, ha ha ha... Les dues últimes portades
s’han dissenyat a Barcelona. Laura Kensington és la responsable. Les fotos ens
les va fer Maria Carbonell una noia d’aquí València i la seva parella, Susana
Godoy que ens van fer en una sessió de fotos fa com tres anys i ens agradaven
molt. Jo recordava una portada d’un àlbum de Beachwood Sparks que mesclaven foto i dibuix que m’agradava molt.
N’hi vaig parlar i la veritat és que la Laura ho va pillar ràpid fent un
treball fantàstic.
TdP: Hi
ha alguna cançó a l’àlbum que volíeu incloure sí o sí amb algun tipus de
missatge concret? Per exemple, cantes #yo
no quiero ser como los demàs#. Com son els demés?
VP: Et confesso que no hi ha
res en absolut. Tots nosaltres venim d’una cultura musical en anglès, que per
nosaltres era pèssim. No hi ha cap missatge, ni cap més intenció que complaure
a la melodia. Busquem més això que el missatge final. No hi ha res premeditat,
senzillament deixem que les paraules vagin apareixent i vinculant-se amb la
cançó de forma natural. Si que és cert que en aquest disc, he intentat cuidar
una mica més les lletres. Estaran en el meu subconscient i al cantar-les, cadascú
li donarà el sentit que li arribi a ell. Però res més. Sigues com vulguis.
TdP: En
el disc anterior, Salto Al Vacio, em
pots dir que soc un snob o algo
pitjor, però penso que en aquest, el so és més net.
VP: Si, i té una explicació ben
senzilla. El disc anterior el vaig gravar i mesclar jo, i això va ser un
error... o un encert, ningú pot fer que sonis tan malament, ha ha ha... No, en
serio, per exemple a mi m’agrada molt l’època de Guided By Voices quan sonaven molt lo-fi horrible. Cançons
tremendes embolicades en un soroll brutal, i que cap productor pot fer-ho
millor. Aquell disc senzillament si sona malament és perquè hi ha algú que està
intentant treure’l tècnicament lo millor possible sense tenir cap possibilitat.
O sigui que s’arriba a un punt en que probablement ningú altre no arribarà
perquè ningú sap, ni ell mateix, com ha arribat fins allà, ha ha ha... No, ara
seriosament, aquest disc el vam gravar nosaltres en el meu estudi a casa, però
la mescla que sona tan bé és de Carlos
Soler un col·lega d’aquí València que també fa coses com a Damien Lott i a nivell tècnic és Déu.
Li vaig passar una primera mescla i ell la va agafar i la va dur a un altre
nivell. A més, mesclar un mateix, és com enfrontar-te als teus propis dimonis.
Perds la perspectiva.
TdP: Es
detecta també bon rotllo Potser és perquè no hi ha pressions de cap tipus,
lloguer d’espais, etc... Parla’m de l’ambient, de l’escena musical a València i
en general...
VP: Crec
que estem en un bon moment. Hi ha moltes bandes en actiu. Es percep i en gent
jove. Bé, jo tic un fill que aviat farà 19 anys i és un crack. Ara mateix està
en un grup que ho estan petant, encara que no tenen res a veure amb nosaltres.
Es diuen Mala Gestión, toca el baix.
Però ara està amb Hank Idory que son
més semblants a nosaltres... vaja, m’ha sortit la vena paternal i he perdut el
fil, ha ha ha...
Tdp:...
l’escena
VP: Ah!
si. Per aquí hi ha bastant moviment de guitarres. És cert que fent el que fem
nosaltres, no hi ha massa gent. ‘És que
ho feu molt bé!’ ens diuen, però és que no hi ha ningú més fent el que fem
nosaltres, ha ha ha... Potser perquè tenim una edat, menys l’Alvaro, que estem en els 50 i som de la
vella escola, tenim coses ben apreses.
TdP:
Doneu la sensació de que al matí no us costa aixecar-vos del llit. Teniu
aquella energia pop, vital d’una banda jove, ejem, més jove...
VP: Si. A vegades ho comentem.
La gent que està ficada en el món del rock, a no ser que acabis fotut per
drogues, sense pinyos... per exemple,
l’altra dia vam veure als Stems, la
banda australiana de Dom Mariani que
també ja tenen una edat, doncs tocaven super-bé i tenien una energia i una
classe dalt de l’escenari envejable. També no fa gaire, vam obrir per a Those Pretty Wrongs, de Jody Stephens, el bateria de Big Star, el tio també ja té una edat i
tenia una energia increïble. Potser sí que si et mantens en el món de la
música, també mantens el mateix esperit, com si fossis jove.
TdP:
Plans
VP: Doncs els directes de
presentació del disc i anar traient alguns singles. Però ho parlàvem l’altre
dia amb el Rafa, el secret és no
tenir expectatives. Si no les tens, tot surt bé. Cada vegada que sortim a
l’escenari, toquem com si fos l’últim concert de la nostra vida. Com si ens anessin
a matar a l’acabar. Qui vingui al concert de Barcelona, ho podrà comprovar.
TdP:
Això és la química que es produeix entre vosaltres quatre...
VP: Potser si. L’altre dia en
el CalaPop de Málaga, el dissabte, el
dia que tocàvem nosaltres, va caure una tromba d’aigua brutal. No vam poder fer
prova de so, la llum marxava cada dos per tres, tot era molt raro, i vam sortir
i es va obrir el cel,... No sé el que durarà això. Però el que duri, ho haurem aprofitat a tope.
Ho deixem aquí, que ha d’anar a l’estudi a preparar el nou àlbum que ja estem desitjant escoltar.
