La historia de la creació del cuarteto de noise-rock de Filadèlfia My Wife’s An Angel, és com a mínim, divertida.
Normalment, les bandes expliquen
que el procés de formació per arribar a considerar-s’hi, no és senzill. En
canvi, G, el líder de My Wife’s An Angel descriu el procés, d’una
sola nit d’epifania:
‘Una nit estava
per casa donant voltes, crec que era un dimecres més o menys, i vaig entrar a l’habitació
on Kels (la seva dona) estava plegant
roba i li vaig dir: "Ja ho tinc!" i ella va dir, "...el què tens?!?" i li vaig dir: "Que si alguna vegada tinc una banda, li diré Road Rage! Perquè sona immediat,
fort i perillós". I ella va dir: "Ah si? Crec que millor hauries de dir-li La
Meva Dona És Un Àngel (My Wife’s An
Angel)". Tio, em pixava de riure allà mateix i vaig dir-li: “I tant!... És
això collons!"... i ja va estar.
La banda, formada per G (veu), Boone (guitarra), Fancy
(baix) i Jagwah (bateria), té previst
per a mitjans d’aquest mes la sortida del seu primer àlbum. Es dirà Yeah, I Bet i els hi llançarà
conjuntament Knife Hits Records, Broken Cycle Records i GRIMGRIMGRIM.
Transmet energia i actitud
davant la vida. Explica G: ‘Sona com un nen blanc pengim-penjam corrent
sota el sol intens de l’estiu fent-li gestos obscens al veí mentre aquest li
crida que no entri al seu preciós jardí o li donarà una patada al cul. El nen
es para en sec es gira cap al vell, se’l mira directa als ulls, s’agafa l’entrecuix
amb una mà mentre li ensenya el dit del mig de l’altre. Així és com em sento
quan escolto a la gent queixar-se d’estupideses’.
Han avançat alguns temes,
tots ells d’una vitalitat no apta per a veïns tocacollons. Si en tens algun aquest estiu al càmping, fot-li a tota llet el disco. Quan arribi el cas, sempre li pots dir
que és una versió de Willie Nelson,
que també hi és.
En aquest Good AdviceG canta: #Dormo tot el dia / bec tota la nit / delinqueixo / inclús
em salto semàfors en vermell / ... / aquest món es teu / tot teu, de veritat /
que es foti una hòstia / estic parlant de tot el pastís / l’elecció és teva /
podries repartir-lo bé / eeeeh, a la merda / col·locat força / sí, sí, sí, /
col·locat molt#.
Continuen prioritzant més la
creativitat que el virtuosisme. Tendència de la que des d’aquí, som del tot
afins.
L’enigmàtic duo de psycho-pop de Los Angeles, Monde UFO, presenten el seu
tercer àlbum, aquest Flamingo Tower
que és el primer per a Fire Records.
En
aquests moments en que regne la perplexitat absoluta al veure el què aporten els
que remenen les cireres, o sigui res, ells aporten tota la riquesa musical en
constant evolució que son capaços de fer. Brian
Bartus, alies Ray Monde (Velour Afternoon, Farmer Dave & The Wizards Of The West) i Kris Chau formen part del fèrtil ressorgiment de l’underground DIY de Califòrnia.
Han fet un pas endavant,
sense importar-los si a la piscina hi ha aigua o no. Confien en que la reconducció
cap a sons alguns més lleugers i altres més rebuscats, els que els seguim, ho
percebem com una aposta d’èxit compartit. Hi ha menys dub i hi ha més risc. No abandona el seu cacofònic i exòtic so
característic world beat, i el
vesteix amb pinzellades de fascinant avant-jazz. Deixar caure els filtres és el que té.
DE NO ARRIBAR A TEMPS DE PREPARAR-SE EL KIT DE
SUPERVIVÈNCIA: 00
DELS EFECTES SECUNDÀRIS DE LA VACUNA DEL VIRUS
MALIGNA / CÀNCER / ALTRES: 09
NO SABEN / NO CONTESTEN: 14
Aquestes son algunes de les persones que ja s’han
quedat sense bunyols de quaresma.
El primer de mes traspassava Joey Molland, qui va ser guitarra de la
banda anglesa Badfinger. En el seu
currículum hi consta també l'aparició a All Things Must Pass de George
Harrison, així com a The Concert For
Bangladesh i en l’àlbum Imagine
de Lennon. Ho va fer als 77 anys en
un hospital de St.Louis Paerk, Minnesota, per complicacions derivades de la
diabetis que patia.
Joey Molland
El dia 3, que va ser un dia
molt negre, el músic nord-americà Bob
Rupe. Va ser fundador de The Silos,
membre de Cracker, va col·laborar
amb Sparklehorse i va ajudar a
muntar el super-grup Gutterball. Va
traspassar als 68 anys sense que s’hagi especificat la causa exacte.
Bob Rupe
El mateix dilluns 3, el també
baixista “Tino” Grandío, membre de
la banda progressiva gallega N.H.U.
(Una Hermosa Noche llegit al reves) amb qui va editar un únic àlbum. Va
traspassar als 68 anys a Santiago de Compostela sense que s’hagi donat a
conèixer més detalls.
“Tino” Grandío
El mateix dia també moria el
nord-americà Jeffrey Runnings,
membre de la influent banda de post-punk For
Against als 61 anys de càncer.
Jeffrey Runnings
També el 3, Herb Greene. El
reconegut fotògraf que va captar moltes de les imatges de la contracultura dels
seixanta i setanta a San Francisco, de bandes com Grateful Dead, Janis Joplin,
o la que il·lustra la portada de Surrealistic
Pillow de Jefferson Airplane. Va
traspassar a Maynard, Massachusetts als 82 anys d’un càncer de pàncrees segons
ha informat la seva esposa, Ilze Green.
Herb Greene
Continuem amb John “Morsehead” Weider, guitarrista
britànic que va militar a la Shotgun
Express amb Rod Stewart abans
d’unir-se a The Aynsley Dunbar
Retaliation i continuar amb una llarga i sucosa carrera. No hi ha més
informació.
“Morsehead” Weider
Acabem el fatídic dilluns,
amb l’actriu italiana Eleonora Giorgi que també guionista i directora, entre
les que destaca la seva participació a Inferno
de Dario Argento el 1980. Va traspassar a Roma d’un càncer de pàncrees detectat
el 2023, a l’edat de 71 anys.
Eleonora Giorgi
L’endemà Harry Elston, cantant de The
Friends Of Distinction i co-fundador amb Floyd Butler. Ho va fer als 86 anys sense que s’hagi donat més
informació.
Harry Elston
El mateix dia 4, l’influent Roy Ayers. Vibracionista, compositor i
productor va ser figura clau en el desenvolupament del jazz-funk des de mitjans
de la dècada dels seixanta. Va traspassar en un hospital de Manhattan després
de la llarga malaltia als 84 anys.
Roy Ayers
El dia 6, el guitarrista
angles Brian James, membre de The Damned i The Lords Of The New Church amb Stiv Bators. Va traspassar als 70 anys sense que s’hagi especificat
la causa.
Brian James
Després de 10 dies de calma,
el 16 reprenia la llista Jesse Colin
Young de The Youngbloods.
Després de la seva dissolució, va continuar amb una interessant carrera en
solitari. El 2012 li van diagnosticar la malaltia
de Lyme. Segons un comunicat, va morir a casa seva d’Aiken, Carolina del
Sud als 83 anys, d’una malaltia cardio-vascular.
Jesse Colin Young
També el diumenge 16 el músic
i percussionista català Quicu Samsó.
Va ser un referent en el jazz i la música experimental i tot el contrari amb
bandes com Setfree, Koniek, Macromassa o El Pont d’Arcalís.
Com és habitual, tot i ser un traspàs de proximitat, a part de que va morir a
Girona, tot ben fosc i amagat, no fos cas.
Quicu Samsó
L’endemà, el músic i membre
de Fruupp, Peter Farrelly. Va ser el baixista, flautista i cantant de la banda
nord-irlandesa durant la d’ecada dels setanta. Les portades dels dos primers
àlbums eren obra seva. Tenia 76 anys i no s’han donat més detalls de la seva
mort.
Peter Farrelly
El mateix 17, Rod Clark, que va tocar el baix als Moody Blues el 1966, entre la sortida
de Clint Warwick i l’entrada de John Lodge. Entre altres, després va
estar a Storyteller. Tenia 82 anys i
no s’ha especificat gaire cosa més.
Rod Clark
El 18 moria Bob Harvey als 90 anys. Va ser el baix
original de Jefferson Airplane abans
de ser re-emplaçat per Jack Casady.
Tenia 90 anys.
Bob Harvey
També el dia 18, l’actriu i
cantant italo – nord-americana Nadia
Cassini. Va agafar popularitat amb moltes pel·lícules rodades principalment
a Itàlia del dit gènere dubtós. Per canviar d’aires, després de la seva època
italiana va tornar als Estats-Units on demostrava que el que passa avui a Eurovisión, està ja molt sobat. Ha traspassat
de la llarga malaltia a Reggio,
Calabria amb 76 anys.
Un parell de dies després,
moria Leanne Cowie, bateria de la
influent banda de Perth, The Scientists
formada el maig de 1978. Cowie no va
entrar fins 1984, primer com a manager i després substituint a Brett Rixon. No hi ha més detalls.
Leanne Cowie
El 21 ho feia Larry Tamblyn, teclista, i a vegades
cantant, de la banda de los Angeles, The
Standells. Va traspassa amb 82 anys sense que s’hagi especificat més
detalls.
Larry Tamblyn
El 22 (dia en que es va donar
a conèixer el traspàs) Paul “Wags” Wagstaff, guitarrista de Paris Angels i dels post-Happy Mondays, Black Grape, a més de col·laboracions varies amb bandes de l’escena.
No s’han donat tampoc més detalls. Aquest mes hi ha hagut poques ganes de
treballar.
Paul “Wags” Wagstaff (és el de l'ull tapat)
El 23 Joe Goode (nascut José
Bueno, s’entén el canvi). Pintor considerat dins del grup art-pop, va estar també fortament vinculat amb el moviment Light and Space de la Costa Oest dels
seixanta. Va traspassar per causes naturalsmentre dormia un dia abans de fer
els 88 anys.
Joe Goode
El mateix dia Dave Arbus, tocava violi, flauta i saxo
a la reconeguda banda de Bristol de prog-rock, East Of Eden. Informació
addicional: és el violí de Baba O’Reilly
dels Who. Tampoc hi ha més detalls
del fet, més que tenia 83/84 anys.
Dave Arbus
El dimarts 25 Clarence “Chet” Willis, membre de Ohio Players. Va pasar a formar part
del grup el 1975, coincidint en l’inici de la seva època daurada. Ha traspassat
amb 74 anys sense que tampoc hi hagi més detalls.
Clarence “Chet” Willis
Tanquem el recull esperant
que no ens haguem deixat a ningú dels que no han arribat a temps de provar els
bunyols amb Terry Manning, productor,
compositor, enginyer de so, fotògraf i music conegut de sobres. Es va mudar d’Oklahoma, on va néixer, a El
Paso, abans de instal·larse definitivament a Memphis, on va treballar durant
anys per Ardent Studios i
especialment per a Stax Records. De
retorn a El Paso va morir també el dia 25, després d’una caiguda accidental a
casa seva, amb 77 anys.
En el personatge de Dràcula de Bram Stoker, hi
podem trobar molta saviesa.
El fugir de la ignorància a
través del coneixement que ens durà al veritable amor, és un dels missatges que
el compte ens aporta. Perquè en realitat els vampirs no son la mala gent que
ens volen fer creure. És amb d’altres hem de fer servir els alls i el què faci
falta per fer-los desaparèixer.
Tot i que al seu tercer àlbum
– que ara finalment es pot trobar en vinil via Casa del Puente – l’han titulat Entre Sombras, la banda de Buenos Aires Buenos Vampiros, vol posar llum al panorama del pop de saga
gòtica. Des que es van formar el 2018, han intensificat el seu compromís amb
els sons post-punk. Irina Tuma
(guitarra, veu), Ignacio Perrotta
(guitarra, veu), Luana Giobellina
(baix, veu) i Mora Murguet
(bateria), la formació actual, posen el fre i assumeixen una producció més
acurada. ‘Un dia Nacho ve i em diu: che,
tinc com quatre cançons, anem a rematar-les i gravar el tercer disc, pel què
vaig assumir que també m’havia de posar les piles’ recorda Irina. ‘De sobte, les cançons anaven sortint soles, teníem ja vuit temes i uns
altres tres els van anar composant a l’estudi entre tots’.
Li donen importància als
texts: ‘Hi ha lletres més literàries,
inventades de històries imaginades’ explica Irina, que afegeix ‘En cada
cançó hi ha diferents emocions de manera que les fa úniques. Però a la vegada,
si es posa atenció, es veu que connecten entre elles sense adonar-nos. De totes
maneres, és mera coincidència, es va anar donant sol’.
És la primera vegada que
tenen una aparició estel·lar. Es tracta d’Ana
Curra, amb la que van compartir escenari quan va anar a Argentina. ‘Les seves parts les va enregistrar a Madrid.
Quan vam compartir dates aquí a Bueos Aires, ens va dir que havíem de fer
alguna cosa juntes. Li vaig dir que estàvem gravant un disc en el que havia dos
temes en els que encaixaria molt bé, Alguien Te Espera i Desorbitado. Ha estat
un somni acomplert’ diu Irina.
El 24 i el 25 d’abril estaran
tocant en el nostre país dintre de la seva primera gira europea. La primera
data a l’espai La Residencia de
València i la segona al Casal de Joves de
Can Ricart de Barcelona acompanyades de la banda local, Tetas Frias. Per fi la vida eterna!
Al final s’ha atrevit. Steve Queralt, el baixista de Ride, ha decidit llançar també el seu àlbum en solitari.
‘Després d’alguns intents fallits, vaig començar a dubtar totalment del
projecte’ explica Queralt. ‘Al seu dia, una de les maquetes em recordava
a Lush, amb qui Ride havia anat de gira els 90, així que vaig contactar amb Emma pensant en que seria la veu
perfecta. Però estava confosa. Em va dir que mai havia cantat com a veu
principal. Però al cap d’un temps, va
contactar amb mi per dir-me si podia enviar-li algunes pistes. Després d’intercanviar
alguns arxius, ens vam trobar a l’estudi i va sortir Lonely Town i Swiss Air’.
L’àlbum es diu Swallow, que és producte d’un munt d’esbossos
guardats durant anys. A més d’Emma
Anderson que apareix en dos talls, a Messengers
hi participa Verity Susman (Electrelane). Sortirà a mitjans de juny via Sonic Cathedral. Gran part del disc serà instrumental. ‘S’han fer àlbums instrumentals increïbles els
darrers anys’ es justifica sense que faci falta.
Ha compartit Lonely Town, una de les dues amb Anderson, de la que explica: ‘El ritme i el tempo son Joy Division, un cop van estar en el lloc, la part del baix va
venir amb naturalitat. Emma segueix
la melodia amb el sintetitzador. Just després d’acabar-la, se li van ocórrer més
parts vocals que eren massa bones per deixar-les córrer. Així que vam tornar a
l’estudi’. Segons Anderson, la
lletra parla de ‘retornar a un lloc
familiar i refrescar els teus records tal com eren en realitat els fets i no com
creies que eren al recordar-los’.
‘Swallow ha acabat sent molt millor del que esperava, en gran part gràcies
a les col·laboracions d’Emma i Verity, que li donen forma a l’àlbum’.
Com a bon baixista, més humil és impossible ser.
La gent es posa reptes. Els australians Eggy, se’ls plantegen des de la
combinació dels diferents gèneres que han sigut capaços d’aglutinar.
El resultat ha acabat sent interessant
per totes les parts. Reconeixen que els hi ha sortit un àlbum especialment eclèctic,
en una mescla de John Cale i Ennio Morricone. És el tercer àlbum
editat des que s’hi van posar a finals de la dècada passada, i es troba al
carrer des de fa 10 dies via Flightless.
Es diu From Time To Time, i ha estat enregistrat
als Phaedra Studios, a Coburg, als
afores de Melbourne, per John Lee.
(fot Ben Jones)
Conté 10 cançons que es despleguen
com un arc de Sant Martí. ‘Voliem fer un àlbum
que ens desafies a créixer i a sortir de la nostra zona de confort’ explica
Dom Moore, cantant i guitarra de la
banda. ‘Que combinés l’antic i el nou;
sons tant analògics, com digitals. Hi ha bombos MIDI i caixes clàssiques, un violoncel,
un violí i veus tunejades. Té una atmosfera de passat i de futur’ ha afegit
Moore.
La tintinejant Two Horses és una cançó d’indie-pop que fa referència a una antiga
historia bíblica sobre un cavall cec que era guiat per un altre cavall amb una
campaneta lligada al coll, cada nit. Colouring
The Silence és una cançó sobre l’expressió i les seves múltiples formes amb
un piano clàssic i uns redobles que ens transporten als solistes de patilla
ampla dels setanta. La imaginativa Open
Field amb un ritme motorik per
allà al mig o aquesta Are You Not Entertained?
amb un violí que juga amb el desvariejar d’un sintetitzador, son algunes de les
perles que amaga aquest disc amb totes les gràcies que han sabut relligar, superades.
