dimecres, 6 de novembre del 2024

CONCLOENT i FRESC

GINA GLORY – “DIED LAUGHING”

NOU REGISTRE

La banda de Pittsburgh Gina Glory ens rescata per uns dies del fons del pou.

Les propostes més interessants sorgeixen i te les trobes per casualitat, fet que fa augmentar la sensació de que hi ha vida més enllà d’on ens trobem. Ritmes slowcore, tonades recargolades i molta retro-alimentació. 

Van idear el títol de l’àlbum amb la intenció de que es llegís conjuntament amb el nom de la banda, com un obituari. ‘Crec que les coses que fan por son divertides en el context d’una vella pel·lícula de terror dels anys 80: una cosa cursilona i exagerada, en lloc d’algo típic de Netflix sobre crims de veritat’.

(polaroid de Sadie Shoaf)

Acaben de llançar una mena de debut que es diu Died Laughing editat pel seu amic Eric Stevens de Michi Tapes. Els tretze talls que inclou aquest dispositiu d’auto-reconstrucció ideat per Veronika Cloutier (guitarra, veu), Dylan Henricksen (teclats, bateria) i Connaley (baix, veu) esquematitzen amb un geni i naturalitat poc habituals el panorama del pop actual.

El single principal, If This Love Wasn’t True, havia de ser una cançó romàntica quan Cloutier la va composar el 2020. ‘La vaig escriure mentre estava en una relació, sobre per què havia de suportar a aquella persona si l’amor no era de veritat’ va dir això i va esclatar a riure. El vídeo el va filmar Joe Praksti (Rave Ami) en un sol dia, en el parc d’atraccions històric de la ciutat, descrit per Stevens com el purgatori d’Adventureland.

Van enregistrar l’àlbum en el Trinity Island Studio i va ser mesclat per Warren Pryde. ‘El setembre de l’any passat, van tenir la primera sessió amb Pryde. Va ser fàcil’ diu Henricksen. ‘Ningú de nosaltres havia gravat res abans en un estudi’. Vol donar força a la importància d’ ‘estar sempre obert a experimentar amb maneres de fer les coses que amb el temps han perdut fiabilitat i tractar de re-interpretar-les per a que tornin a ser fresques’. 






           

dimarts, 5 de novembre del 2024

SEMPRE LA MATEIXA CANÇÓ

NOTÍCIES

Venen temps que seran estranys per als que tinguin una edat. Serà impossible dur a terme iniciatives privades, tot passarà per mans dels ajuntaments o altres estaments ciutadans a base de...  SUBVENCIONS.

Preus elevats, traves burrocràtiques, canvis d’hàbits, etc. faran que no puguis fer res que no tingui un numero de registre. Per aquí, assistim al tancament de sales o a canvis màgics de mans, amb la mateixa indiferència que si veiéssim passar la professor de Setmana Santa. Una mica més lluny, on la música encara te un valor, sorgeixen iniciatives que a la llarga serviran per explicar a la vora del foc.

Mentre hi ha subvenció el negoci rutlla. Quan deixa d’arribar, bona nit i tapat. Les ajudes de la gent sempre son ben rebudes i d’agrair, però més tard o més d’hora els quartos es tornen a acabar i cal una nova ajuda. I així: tot molt normal.

El Salford Lads and Girls Club és un espai per a joves i no tan joves on es fan actes artístics i culturals de l’àrea del Gran Manchester, a Salford. Ara es troba sota l’amenaça d’haver de tancar per la retirada de la subvenció i en conseqüència, la manca d’un pressupost a la mida dels temps. Per això ha sorgit una campanya de solidaritat amb una pàgina a GoFundMe i varies donacions de famosos.

Primer va ser Graham Nash. Ara ha sigut Morrissey. El primer molt vinculat a l’espai abans inclús dels Hollies, ha donat 10.000 lliures que se sumen a les 5.000 dels Courteeners. Morrissey, que ja els ha ajudat en varies ocasions i de diferents maneres, ara ha donat 50.000 lliures més. La seva vinculació consta en la sessió fotogràfica realitzada per a l’àlbum The Queen Is Dead de 1986.

L’ajuntament, ja tindrà temps de recuperar les 100.000 que ha posat, que sumades a la resta, ja van per més de 200.000 lliures de les 250.000 que diuen necessitar per tirar un temps més. Continuem. 


           

dilluns, 4 de novembre del 2024

D’EXCURSIÓ EXPERIENCIAL

DEAN SPUNT – “BASIC EDITIONS”

NOU REGISTRE

Experimentació nivell alt. La música que fa Dean Spunt (No Age), està a les antípodes de qualsevol altre expressió sonora.

Paradigma d’artista inquiet, a més de per a la música i per a dirigir el segell Post Present Medium, troba el temps per submergir-se en l’exploració del que pot significar el que ens entra per les orelles. Per això descriu el procés del que fa quan pretén desconcertar-nos, com “utilitzar sons, en lloc de crear sons”.

Utilitza mòduls de sintetitzador E-MU antiquats – com el Mo’Phatt que va comprar per 50 dòlars –  per llançar-se de cap a fer experiments MIDI, sigles de Musical Instrument Digital Interface (doblar, interrompre i intercomunicar dispositius de diferents tipus i marques).


Ansiós per conquistar l’univers audible, el seu desig no és processar els sons sinó re-situar-los en un altre àmbit. Confusion Is SysEx és la més atrevida, amb un diàleg de missatges MIDI convertits en un galimaties. A Fructose, es mesclen timbals de guerra amb esquitxos d’electrònica en una singular batalla. A The Eternal Present ens fa entrar en un estat meditatiu acompanyats d’unes sirenes en comptes de campanetes tibetanes per acabar amb Find Me In The Forums, gaudint d’un crepitar crepuscular del que podria ser un loop d’un vinil en les seves darreres hores.





           

diumenge, 3 de novembre del 2024

DIFICULTATS PER DEFINIR-SE?

DEAR MISSES – “COOL DOWN UNDER”

NOU REGISTRE

Suïssa és un estat artificial com tants d’altres, amb el clàssic denominador comú, on cadascú és de casa seva. Dear Misses és una banda d’arrels ben suïsses. 

El seu denominador comú és l’amor per la música, però no acaben de definir-se per cap format. Des de 2017 han tret tres discos que no s’assemblen gaire, per no dir gens, entre ells. Ara han llançat aquest Cool Down Under, que és el quart i que també va per lliure. Ho han fet a través de Monobuster Records.

El grup son Fabian Schelbert (veu, guitarra), Jonas Marty (veu, guitarra), Cornel Betschart (bateria), Remo Betschart (baix) i Belinda Villforth (veu, percussió) i no sabem si ha sigut per votació popular – és sabut que els suïssos ho voten tot – que aquestes deu noves cançons es decanten cap a un definitiu indie-rock per fer contents als seus atabalats i confosos seguidors.


Enceta l’àlbum un contundent 1% Suckers d’aproximació Interpol-iana per dir-ne un. Amb Shine Glitter s’apropen eficaçment al pop-rock dels 70 amb una enganxosa tonada de cantar a la dutxa. Els dos darrers talls, Lemon Juice i Terra Australis de gairebé 7 minuts contribueixen a vestir el disc d’una solemnitat inesperada. La fosca Mouse Cadaver és l’aposta psicodèlica amb la que se’ns queda la típica cara de circumstancies. #I’m so sorry, I don’t give you applause# van dient. Potser ja s’ho esperaven.





            

dissabte, 2 de novembre del 2024

ESSÈNCIA D’UN MUNT DE COSES

THE LIMIÑANAS – “PRISONERS OF BEAUTY”

ALTRES REGISTRES

El duo de garage-psych The Limiñanas deixen de costat les incursions cinematogràfiques per avançar-nos, finalment, un nou disc.

El 2019 va ser un bon any. Van editar Le Bel Été i Diabolique, l’àlbum sorgit del meravellós projecte L’Épée amb Emmanuelle Seigner i Anton Newcombe que vam poder veure en directe a Perpinyà. Recuperen aquell camí amb l’anunci d’un nou disc per a principis d’any, sense que hagin especificat gaire més.

La noticia la donen acompanyada d’un primer tema d’avançament, aquest psicodèlic Prisoners Of Beauty amb la col·laboració especial de Bobby Gillespie. ‘Va fer tot el possible per a que aquesta col·laboració es pogués fer de la manera més natural possible’ han explicat la parella artística/sentimental formada per Marie i Lionel Limiñana. El single, de moment només en digital i sense format físic.

La cançó està inspirada en Rocks de Primal Scream època Give Out But Don’t Give Up de 1994 expliquen en el comunicat de premsa. La van enregistrar en dues tomes i ve acompanyada d’un suggestiu clip en blanc i negre creat pel mateix Lionel.

També han anunciat gira de presentació i curiosament, la banda de Cabestany, al costat de la capital del Rosselló a dues hores i mitja de Barcelona, aquesta vegada hi faran peu. Serà el 29 de març a la 2 del Razz i vindran acompanyats de Thomas Gorman (Kill The Young) a la veu, Clémence Lasme (Moodoïd, Lucie Antunes) al baix, Keith Streng (The Fleshtones) a la guitarra i Alban Barate als teclats. 





           

divendres, 1 de novembre del 2024

CAP PROBLEMA

TRASPASSOS / OCTUBRE 2024

DE LA SEQUERA QUE DIUEN CONTINUA: 00

DELS EFECTES SECUNDÀRIS DE LA VACUNA / CÀNCER / ALTRES: 15

NO SABEN / NO CONTESTEN: 04

Aquestes son algunes de les persones per les que el dinar de Nadal ja no els serà cap problema.

La desfilada va començar el dijous 3 amb Jerry Miller, el co-fundador i vocalista del grup d’ska The Untouchables. De salut delicada, feia molts anys que anava trampejant problemes. Als renals dels darrers quatre anys, se li van afegir de cardíacs. Si algú li sap l’edat, que ho digui ara o calli per sempre.

Jerry Miller

El dia 5, ens sorprenia la noticia del traspàs de la jove canadenca Nell Smith, la cantant i protegida de Wayne Coyne de The Flaming Lips. Amb ells fa tres anys va enregistrar Where The Viaduct Looms, un àlbum de cançons de Nick Cave. Estava preparant el seu debut sola per aquest 2025. Va morir d’un accident de cotxe amb 17 anys.

Nell Smith

L’endemà (i ja se que em repeteixo), de quan els futbolistes eren gent normal. Johan Neeskens, el mític jugador de l’Ajax d’Amsterdam i del FCB, traspassava als 73 anys, de manera sobtada mentre es trobava a Algèria per feina.

Johan Neeskens

El mateix dia 6, moria Johnny Neel d’una aturada cardíaca, als 70 anys. Ex-Allman Brothers – a qui es va unir el 1989 –  i de la Dickey Betts Band, feia cinc anys que havia patit un vessament cerebral tot i que es va recuperar. El novembre de l’any passat encara va pujar a l’escenari.

Johnny Neel

El dia 7, traspassava Cissy Houston. Membre de la banda de soul de Nova York The Sweet Inspirations. Ho feia als 91 anys a conseqüència d’un Alzheimer a Newark, Nova Jersey. Era la mare de la carregosa Whitney.

Cissy Houston

Saltem al dijous 10, quan moria Ethel Kennedy, vídua de Robert F. Kennedy, assassinat el juny de 1968 a Los Angeles i germà del president John Fitzgerald, assassinat també a Dallas el 1963. Va traspassar als 96 anys de complicacions derivades del vessament cerebral que havia patit feia una setmana.

Ethel Kennedy

Un parell de dies després, ho feia l’artista visual nord-americana Lillian Schwartz. El 1968 li va arribar el reconeixement amb l’escultura cinètica Proxima Centauri exposada al MoMA de Nova York. L’anècdota: que més tard la peça es va utilitzar en un episodi d’Star Trek d’efecte especial. Va morir a casa seva a Manhattan amb 97 anys de gran.

Lillian Schwartz

L’endemà dia 13, la cantant Libby Titus. Espaiats, va treure un parell d’àlbums homònims el 1968 i el 1977. A finals de la dècada dels 60 i primers dels 70 va tenir una relació amb Levon Helm de The Band amb qui va tenir una filla. El 1993 es va casar amb Donald Fagen d’Steely Dann que ha sigut qui ha informat del traspàs. Tenia 77 anys i no s’ha donat a conèixer la causa exacte.

Libby Titus

El mateix dia, la presentadora de televisió cubano-espanyola Mayra Gómez Kemp. Es va fer especialment famosa gràcies al popular concurs Un, dos, tres responda otra vez. El 1977 deixa el programa i amb dues secretaries del programa, María Durán i Beatriz Escudero, forma el Trío Acuario amb el que van fer un èxit, Rema, Rema, Marinero. No farem comentaris. El 2009 li van diagnosticar un càncer de llengua que va superar fins una recaiguda el 2018. Va morir pocs dies després d’una caiguda a casa seva als 76 anys.

Mayra Gómez Kemp 
(a la dreta de la fotografia)

El dia 16, el director de cinema i guionista Joe Viola. Ha col·laborat en múltiples pel·lícules, des d’Angels Hard As They Come de 1971 fins a Stop Making Sense de 1984. Va traspassar a Los Angeles als 86 anys sense que hagi transcendit la causa concreta del final.

El mateix dia, la cantant i guitarrista Inger Lorre de la banda alternativa de Los Angeles Nymphs. Una vegada van fitxar per Geffen Records el 1991, les coses es van torçar del tot finalitzant quan es va pixar sobre la taula d’un directiu d’A&R. Amiga de Jeff Buckley, aquest va dir d’ella que era ‘patron saint of Fucked over musicians’. Va traspassar d’un càncer amb 61 anys.

Inger Lorre

Barbara Dane, amb 97 anys, ho feia el dia 20 mitjançant suïcidi assistit a casa seva a Oakland. Patia insuficiència cardíaca. A Califòrnia hi ha lleis que emparen aquest dret. Va ser una dona fora de sèrie i model a seguir. Cantant de folk, blues i jazz, productora i activista política.

Barbara Dane

El 21, Kenneth Berdoll de la banda psicodèlica de Milwaukee The Corporation. Entre 1969 i 1970 van enregistrar tres àlbums dels d’enciclopèdia. Tenia 80 anys i es desconeix la causa concreta.

El 25 Phil Lesh, baixista i membre fundador dels imprescindibles Grateful Dead. Va ser co-autor de cançons om St Stephen, Box Of Rain, The Eleven i Dark Star. Delicat de salut, amb un trasplantament de fetge el 1998, i diagnòstics de càncer el 2006 i el 2015, va traspassar amb 84 anys tranquil a casa seva voltat dels seus.

Phil Lesh

El dissabte 27, traspassava Miquel Obiols, escriptor i guionista de programes de televisió. Va experimentar amb tècniques avantguardistes no massa habituals, cal·ligrames, jocs onomatopeics, poètics, texts surrealistes amb els ulls posats al moviment Oulipo (Ouvroir de littérature potentielle). Va ser l’impulsor d’espais infantils i juvenils trencadors com el cèlebre Terra d’escudella o Planeta imaginari de TVE. Va traspassar amb 79 anys sense que s’hagi especificat més.

Miquel Obiols 
(a la dreta de la fotografia)

L’endemà el cineasta underground Paul Morrissey, conegut per pel·lícules com Flesh (1968), Trash (1970) o Heat (1972), a més de ser estret col·laborador de Warhol y la Factory. Als inicis de The Velvet Underground and Nico, els hi va fer de representant. Va ser també un dels responsables dels shows de música en viu, mim, dansa i llum de la Warhol Exploding Plastic Inevitable. Va traspassar als 86 anys en un hospital de Manhattan on l’estaven tractant d’una pneumònia.

Paul Morrissey

El mateix dia, Ton Rullo traspassava amb 74 anys com a conseqüència d’un ictus. Als anys 70 va ser co-fundador de l’influent grup Coses amb Jordi Fàbregas (mort el gener de 2021) i Miquel Estrada. A part de CiU, també va ser un dels músics al darrere del grup dels 80 TR.

Ton Rullo (al centre)

L’endemà 29, l’encantadora actriu nord-americana Teri Garr, inoblidable en els papers de Inga a Young Frankenstein (Mel Brooks – 1974) i de Julie a After Hours (Martin Scorsese – 1985). Va morir als 79 anys a Los Angeles de complicacions derivades d’una esclerosi múltiple que patia des que li van diagnosticar el 2002.

Teri Garr

Tanquem amb Richard Andrew, bateria de les reconegudes bandes australianes alternatives dels 90, Underground Lovers i Crow, i lamentablement poc conegudes comercialment. Va traspassar el 30 d’un càncer als 58 anys.

Richard Andrew




          

dijous, 31 d’octubre del 2024

PASSAR-HO BÉ i TENIR EL CAP CLAR

BANANAGUN – "WHY IS THE COLOUR OF THE SKY?"

A LA VISTA

El que fa la banda de Melbourne Bananagun no és gens original. Fan allò que està tan de moda: anar a la seva. Això si, la seva conveniència, musicalment parlant, la gaudim tots.

Fa quatre anys van debutar amb The True Story Of Bananagun, un àlbum que ens va servir per passar els dies de la pesta negra. Després, malgrat això i les mesures repressives instaurades (allà deien que la gent gairebé no es podia moure de la rajola) passaven amagats pels controls militars per trobar-se i anar avançant de cara a poder continuar amb aquest segon disc.

Per a Nick van Bakel, el compositor i portaveu de la banda, no va ser fàcil. ‘Tot eren desafiaments’ explica. ‘Els membres de la banda havien de moure’s, així que va passar temps fins que vam superar la fase “para, arranca, para, arranca” i recuperar de nou l’impuls’. Aquest clima, d’alguna manera es percep en Why Is The Colour Of The Sky? que sortirà el divendres que ve dia 8 via Full Time Hobby. Mantenen les experimentacions i mescles explosives representatives de la banda, però com més trempada.


Instal·lats a l’estudi Button Pusher, utilitzant equips analògics i fins altes hores de la nit, el propòsit d'aquest mètode era proporcionar ‘la forma més orgànica i real de gravar, volíem fomentar un ambient on poguéssim fer algo de màgia, capturar els fenòmens de les ones sonores inter-actuant entre sí a la sala. Era exactament el que desitjàvem, que sonés pro-humà’ explica un combatiu Nick van Bakel.


També és un treball que es resisteix a un món cada vegada més impulsat per la tecnologia i l’aïllament, cada vegada més deshumanitzador en la seva recerca d’una suposada perfecció. No voler perdre el cap i no deixar-se sobre-estimular. Crec que val la pena. Poder comunicar-se i compartir idees i adaptar-se a un món que canvia molt ràpid, sense ser jutjat ni encasellat. Preservar les necessitats humanes, per a no ser homogeneïtzats, aïllats i enverinats per l’estupidesa i l’obediència’. Nosaltres no ho hauríem sabut expressar millor.

Sobre aquest Free Energy, Jimi Gregg, el bateria, diu: ‘Tracta de l’energia que ens envolta i que intercanviem entre nosaltres i les seves infinitats possibilitats. És una força més gran que nosaltres, que podem aprofitar per fer coses genials com una escultura, una cançó o un rostit’.





          

dimecres, 30 d’octubre del 2024

ELS CANVIS SEMPRE SON BONS

THE GREEN CHILD – “LOOK FAMILIAR”

A LA VISTA

Es van conèixer a Oakland. Es trobaven allà amb les seves respectives anteriors bandes. Quan van tornar a casa, a Austràlia, es van posar a treballar junts.

Ara ens arribarà el tercer àlbum de The Green Child, resultat d’aquella decisió. Es diu Look Familiar i agafa un to més dúctil respecta els dos anteriors. Sortirà a mitjans de novembre compartit entre Upset The Rhythm i Hobbies Galore.

Els seus impulsors, Raven Mahon (Grass Widow, Rocky) i Mikey Young (Eddy Current Suppression Ring, Total Control) s’endinsen en sonoritats properes a 4AD i sintetitzadors dels 80 intentant avançar. Pot ser també que, la incorporació de dos nous membres. Alex Macfarlane (ex-Twerps, The Stevens i director del segell Hobbies Galore amb el que editen) a la guitarra i sintetitzadors, més Shaun Gionis (Boomgates) a la bateria, hagi ajudat.

Per aquest àlbum, la meitat de les idees sorgien de Raven i l’altre meitat de mi’ explica Young. ‘Notava que ho parlàvem més i vam invitar a Alex i a Shaun a que s’incorporessin amb idees seves. Al final ho veig com un pas endavant en molts sentits. Semblava alguna cosa diferent i nova. És inspirador fer música amb altres persones, trobar una nova combinació per a que el resultat es senti més fresc’.

Les cançons del disc son com una sèrie de vinyetes que descriuen paisatges i records. Vaig tractar d’incloure anècdotes que havia escoltat de la meva família i que desconeixia i així recordar-les’ diu Mahon. Aquest Wow Factorva ser modelat pels esdeveniments que van canviar la realitat del món’ i continua ‘The Lawn, per exemple, tracta sobre la meva avia i el lloc on va viure, en el desert, en una comuna que no va durar gaire’.