REMOR DE FONS

NEW ORTHODOX –“BULL MARKET ON CORN”

A LA VISTA

Si també ets del que t’agrada anar a contracorrent, aquest home és dels teus.

Mentre la felicitat va cobrint la capa de la terra, ell va i es posa a explorar el costat més fosc de la societat – en aquest cas la nord-americana, que no difereix massa de cap altre d’occidental – a través dels punts de vista de les persones que viuen al marge d’ella. El músic de Coxsackie, NY, Nicholas Merz, amb l’àlies de New Orthodox, la primera setmana de febrer traurà el seu primer àlbum. Es dirà Bull Market On Corn que li edita Joyful Noise.

(fot Sarah Agudo)

És una suma d’experimentació musical i introspecció poètica. A través de les deu cançons, totes de Merz excepte Waves Of Fear que és una versió del tema de Lou Reed, s’endinsa pels aspectes menys agraïts de la vida, els mateixos que d’altres normalitzen. Cada pista és com una sacsejada. A One Less Cop, es basa en les experiències de vida de la seva mare i els seus records de quan era petit i de viure en un remolc. Industrial Complex es centra en qüestions polítiques urgents, com és el sistema penitenciari. 

La tremenda Glory, amb els seus tons monòtons del pedal steel, vol ser un reflex de la perspectiva masculina de les generacions anteriors, aquella masculinitat tòxica i els records distorsionats, amb matisos coents i sarcàstics. És veritat que l’àlbum sona com un d’Scott Walker o un renovat Nick Cave.

El disc és dels darrers que Steve Albini va treballar en la gravació i en la mescla. Merz dona algunes pistes del procés, en que volien brindar perspectiva a l’estudi. Com el mantenir sons estranys difícils d’identificar, els copets del seu peu mentre toca o en aquest mateix Glory i el seu efecte espectral ‘quan la veu va començar a agafar força i profunditat, ens preguntàvem l’un a l’altre si havien deixat oberts els micros de la sala per aconseguir aquest efecte i no, és la veu que simplement impacta en la sala’. El vídeo que l’acompanya el va gravar Sarah Agudo a la casa on viu Merz i els voltants de la vall del Hudson a Nova York.

             

ADDICCIONS VERINOSES

CATHEDRALE –“POISON”

A LA VISTA

Al final, per molt tràgics que ens posem, tot te la seva part addictiva i agradosa.

El cuarteto occità de Tolosa de Llenguadoc, Cathedrale, fa un post-punk d’actitud urgent. Aquella que amb la seva pulsació, la banda formada per Jules Maison (veu, guitarra), Robin Titube (guitarra), Felix Wilson (baix) i Maxime Costa (bateria), porten practicant sense descans des de la mitat de la passada dècada. 

Han anunciat la sortida d’aquest Poison, el seu cinquè treball, on ens fan tretze noves interpel·lacions en diferents formes, totes sobre intoxicacions verinoses i les seves conseqüències. El van enregistrar a Brussel·les en menys d’una setmana, en viu i en unes poques tomes de la mà de Mathieu Versini, que també el va mesclar.

De moment, a l’espera de l’àlbum sencer previst per a d’aquí un mes, n’exposen dues. Aquesta The Setting Sun, una enganxosa cançó de ritme accelerat, inspirada en el poema de Baudelaire – del títol del disc, inclòs a Les Fleurs du Mal – on exploren els plaers pseudo-turbulents de la temptació i la melangia que acompanyen els moments en que necessitem esbravar-nos i que sovint acaben com el rosari de l’aurora.

L’altre és la recent estrenada Where The Fire Is on qüestionen  que l’aïllament mental per enfrontar-nos a nosaltres mateixos a la recerca de protecció en un món opressiu amb l’esperança d’una mica de pau, a vegades pot resultar una idea verinosa. Surt via Howlin' Banana Records.

             

MALA HÒSTIA DE LA QUE ENS DEIXA A GUST

DITZ – “NEVER EXHALE”

A LA VISTA

Arriba el segon àlbum d’estudi de la banda de Brighton. Lliguem-nos els cinturons.

Els cinc membres de Ditz, C.A. Francis (veu), Anton Mocock (guitarra), Caleb Remnant (baix), Jack Looker (guitarra) i Sam Evans (bateria), han creat un estil de treball que permet a cada un dels seus membres expandir –se individualment i avançar com a grup. Ho fan amb un post-punk explosiu amb el que ventilen les seves frustracions, intoleràncies i contradiccions amb les que, de fet, tots hem de batallar dia sí, dia també. Es van formar el 2015 a partir del seu amor per la música i la cultura en general. Son una banda molt activa. Des del seu debut amb The Great Regression de 2022, que han estat de gira permanent.

És per això que les cançons d’aquest segon àlbum, Never Exhale, expliquen que han estat escrites en un munt de ciutats d’Europa, en sales d’assaig i dies lliures entre directe i directe. Es podria dir que la gravació és una cosa secundària per ells, doncs sovint les toquen en els directes molt abans del seu llançament i les van modificant a mida que van tocant-les a l’escenari. El disc surt d’aquí a 10 dies via Republic Of Music / Domino Publishing. En la seva major part, es va enregistrar els estudis Holy Mountain de Londres amb mescla de l’enginyer de moda, Seth Manchester.

Han compartit un parell de pistes, Space / Smile i aquest Taxi Man del que CA Francis diu: ‘Des que estem tocant les noves cançons en viu, Taxi Man ha estat la més sol·licitada. La vam escriure en un parell de dies mentre érem a Köln, en un búnquer antiaeri en desús. La cançó va agafar forma bastant ràpid i ara és la favorita de la banda per tocar en viu’. L’acompanya un vídeo en blanc i negre dirigit per Harry Steel (Haunted Mattress) del que explica: ‘Vaig inspirar-me en el cinema expressionista alemany, i penso: com hauria quedat Taxi Driver d’Scorsese d’haver-se rodat en aquella època?’. Faran una única visita al nostre país el 7 de febrer a l’Upload de Barcelona.

             

HERMETISME i TOT EL CONTRARI

ELECTRIC ORANGE – “ADA”

NOU REGISTRE

No se massa be com començar a escriure del darrer disc d’Electric Orange sense omplir-ho de tòpics. Els temps han avançat molt ràpid.

Tot està dit. Mentre que per un costat és com un déjà vu, per l’altre, cada experiència és millor que l’anterior. ‘El nou àlbum és una cosa així com l’essència dels més de 30 anys del grup’ comenta Dirk Jan Müller un dels fundadors  el 1992 de la banda alemanya Electric Orange. L’avantatge de fer música experimental – no escriuré krautrock – és que ha d’estar en constant evolució. L’objectiu és construir, cadascú a l’escala que pugui, un món expansiu.

Si ho aconsegueixen o no amb aquest Ada, editat per Cargo Records, correspondrà determinar-ho a l’oient. Son set pistes, totes elles instrumentals a excepció de la que dona nom al disc cantada per Bittner, amb les que ens despatxarem a gust obrint finestres. Dirk Jan Müller, Dirk Bittner, Werner Wieczorek i Eric Karow, segueixen utilitzant equips analògics dels anys 60 i 70 a l’estudi d’Aachen, on en aquesta ocasió, ha participat com a convidat, el músic Harald Königs en els instruments de vent.

Esquetxos i esquitxos de naturalesa orgànica que ens ajudaran a generar la protecció que necessitem. Ones suggestives generades per càlides vibracions humanes. Imatges reals escenificades a base de ritmes hipnòtics. Tot això i més, només escoltant aquest Henry’s Bead. L’edició en CD porta dos pistes addicionals, Eight i Medora que no porta el vinil. I a qui carai li importa això?

             

AMB DENOMINACIÓ D'ORIGEN

DEAN WAREHAM – “THAT’S THE PRICE OF LOVING ME”

A LA VISTA

Dean Wareham ha compartit la noticia que te a punt un nou àlbum d’estudi en solitari.

Serà el quart, es dirà That’s The Price Of Loving Me i inclourà cinc cançons per cara. L’ha enregistrat amb producció de Kramer, un vell amic seu, després de produir-li, fa 34 anys, This Is Our Music, el darrer disc de la meravellosa trilogia de Galaxie 500. Sortirà a finals de març via Carpark Records.

(fot Laura Moreau)

Kramer ho explica d’aquesta manera: ’34 anys és molt de temps, però estimo a Dean, així que l’espera ha valgut la pena. Tornar a l’estudi amb ell ha estat com si mai ens haguéssim separat. I quan va estar acabat, vaig sentir que no podia haver anat millor. Havia un aire de cercle tancat al nostre voltant que perdura. Estic agraït per haver estat novament convidat i per les oportunitats emocionals que una col·laboració realment profunda i personal pot oferir. És estrany, i em sorprendria si torno a sentir alguna cosa remotament semblant a això’.

El van enregistrar en sis dies en un estudi al barri hipster d’Eagle Rock de Los Angeles. Eren Britta Phillips al baix i veu, Roger Brogan (Spectrum, Alison’s Halo) i Anthony LaMarca (The War On Drugs) compartint la bateria, Gabe Noel al violoncel i Kramer als teclats. Wareham es va cuidar de tocar totes les guitarres del disc per insistència del propi Kramer. ‘Vam treballar ràpid. Kramer creu que dues tomes rendeixen més que vint. Sembla que d’immediat, sempre te la cançó planejada en el seu cap’ afegeix Wareham.

Ha avançat un primer senzill, aquest You Were The Ones I Had To Betray del que explica: ‘El vaig escriure a l’últim minut, pensant en com l’amor i l’amistat semblen convidar a la traïció. Realment no sabia com acabaria musicalment la cançó. Es va transformar quan Noel va afegir l’arranjament pel violoncel a l’estudi’.

Ve acompanyat d’un vídeo dirigit per Sylvie Lake, que explica que està inspirat en Mary Poppins. ‘Hi ha un mural preciós a l’encreuament d’autopistes del centre de la ciutat, amb un cotxe gran de dibuixos animats pintat. Somiava amb saltar dintre d’aquest mural, com quan a la pel·lícula, Dick Van Dyke salta a la màgica terra dels dibuixos fets amb guix’.

L’àlbum, que inclou una versió de Reich Der Träume de Nico, fa una subtil picada d’ullet a Galaxie 500. Wareham ha dit que en la seva major part es centra en el pas del temps. ‘La imaginació és memòria que expandeix tot el que podem recordar’, comenta. La gira de presentació te dues dates al nostre país: el 20 i el 21 d’abril. La primera a la sala Upload de Barcelona i la segona a la 16 Toneladas de València. Ineludibles.

 

           

DONAR FE

BELTIGS – “PRESERVED FEELINGS”

ALTRES REGISTRES

Si vius a Indonèsia i no t’acaba de fer el pes el gamelan, a base de gongs, carillons i xilòfons, estàs de sort. Beltigs et salvarà el cul.

Son una banda formada a Bandung, a Java occidental. Allà, entremig de palmeres i macacos, s’està formant una escena diferent. Podrien ser el graó perdut des de les bandes d’indo-pop de les dècades dels 60 i 70. 

La conformen músics que han estat en diferents agrupacions de la ciutat: Naufal Azhari (guitarra), Ferdy Destrian (guitarra), Brez (baix) i Teguh Indraputra (bateria). Han decidit amb les úniques expectatives de passar-s’ho bé, donar a conèixer aquestes primeres cinc cançons. És el seu EP de debut, que es diu Preserved Feelings, que els hi edita el segell local Disaster Records.

‘Tocar en una banda és una excusa per reunir-nos amb amics, tant vells amics com nous, i compartir unes estones de creativitat’ explica Destrian que afegeix ‘Fer música és una forma d’expressar i alleujar la fatiga’. Brez diu que el títol, Preserved Feelings, el van escollir per emfatitzar la importància de mantenir l’esperit alt malgrat que ens continuïn arribant intimidacions i amenaces. Els satisfà aportar el seu granet de sorra per mantenir aquest estil encara que no sempre siguin visibles a la superfície i destaca que hi ha una nova generació que està aportant energia nova. ‘Continuem existint i segueix sent divertit’ assegura Azhari.

            

AGAFAR EL RELLEU

SOPHIA DJEBEL ROSE – “SÉCHERESSE”

A LA VISTA

A vegades trobem a faltar a artistes com Catherine Ribeiro (traspassada l’any passat amb 82 anys) o Brigitte Fontaine (aquet estiu en farà 86) que amb les seves obres ens introduïen en zones prohibides.

De la mà de la music i poeta Sophia Djebel Rose, les albirem i apretem a córrer cap a elles. Històries inquietants, poètiques, que a través d’aquestes, ens podem mantenir en el món real, aquell on no existeix ni el bé ni el mal. Fa un parell d’anys va llançar el seu primer disc, Métempsycose (Oracle Records – 2022). Ara, fa uns dies, ha anunciat la continuació d’aquell debut. Es dirà Sécheresse i ho farà via WV Sorcerer Productions, Oracle i Ramble Records a mitjans del mes que ve.

Va començar a estudiar literatura i filosofia, i als 23 anys va decidir estudiar sobre el terreny, guiada per la idea de que la poesia adquireix tot el seu significat en l’acció. La decisió la va fer agafar la motxilla i viatjar per Europa, el Magreb i l’Orient Mitja, esquivant, tant com podia, els nens erasmus i els guiris de tour-operator. Un nou àlbum de neo-folk que construeix, cançó a cançó, des del territori d’Auvergne – Rhône-Alpes l’artista experimental d’origen franco-marroquí, utilitzant guitarres, sintetitzadors modulars i, of course, l’harmònium.

Ha compartit un parell de pistes, Pareille Au Torrent i aquesta preciosa Blanche Biche, una cançó adaptada del repertori medieval francès de la que explica: ‘És la història d’una dóna que per la nit es transforma en un cérvol blanc, només per ser assassinada pel seu propi germà mentre va de caça’. Més romàntic impossible. Sophia Djebel Rose ha trobat una sublim forma d’omplir la màgia de les seves precursores i agafar el relleu. 

            

INFLUÈNCIES i NOCTURNITAT

ANDY BELL – “PINBALL WANDERER”

A LA VISTA

A Andy Bell sempre se l’identificarà com el baixista dels històrics Ride.

No li ha de importar gaire, perquè segurament és el que li dona més rèdits. Malgrat aquesta fortuna, o no, Bell ha mantingut i manté oberts, molts altres fronts que han passat per diferents etapes musicals: Hurricane#1, Oasis i Beady Eyes entre d'altres. S'ha erigit com a un destacat membre de música electrònica, el cas de Glok, o ha conduit una més o menys exitosa carrera en solitari, sense comptar, és clar, els compromisos amb Ride. Ara reprendrà la via solitària amb el llançament del seu tercer àlbum, aquest Pinball Wanderer que sortirà a finals de febrer via Sonic Cathedral i que ha comptat amb l’ajut de Gem Archer (Oasis, Beady Eyes, High Flying Birds).

(fot Perou)

Seran vuit pistes que van de la introspectiva Madder Lake Deep a l’alienígena groovy d’Apple Green UFO, de la que explica ‘Tenia aquest riff en una acústica i era como un d’aquells èxits folk de Led Zeppelin, però el vaig dur cap al món de Serge Gainsbourg amb un got d’absenta afegit'. També hi trobarem Space Station Mantra, sorgida després de visitar la Monte Young Dream a Nova York o aquesta versió de I’m In Love With A German Film Star, aquí re-batejada simplement com i’m in love..., el clàssic post-punk de The Passions. La suma de pistes, passen a ser una mostra de la varietat de influències que han convertit el disc, en un catàleg de treball de final de carrera per a un estudiós del món indie.

‘Vaig passar per una etapa en la que tocava la part de guitarra d’aquesta cançó en cada prova de so de Ride’ comenta sobre el single que compta amb la generosa participació de Dot Allison (One Dove) i de Michael Rother (Neu!). 

Sobre aquestes luxoses col·laboracions explica: ‘Dot és amiga meva des de fa molt temps. Com molta gent de certa edat, m’encantava One Dove i quan la vaig contractar una nit en un club de Suècia el 2004, a les tres de la matinada triomfava amb Ace Of Spades de Motörhead. Ens vam fer amics molt ràpid. Vaig tocar algunes parts del seu darrer àlbum, Consciousology, i aquesta suposo és la seva forma d'agrair-ho.

A Rother el vaig conèixer en el seu show del Barbican del febrer passat i li vaig demanar que fes un remix de la cançó, però en lloc d’això va decidir que volia tocar la guitarra. L’endemà me n’anava de gira i sabia que havia de mesclar el single abans. Escoltar les parts de guitarra de Michael va ser una sensació increïble que em va motivar a continuar gravant i mesclant durant tota la nit’.  Ja se sap que no hi ha res com treballar en hores nocturnes.

          

LA MÚSICA COM A TERÀPIA

MOGWAI – “THE BAD FIRE”

A LA VISTA

La banda de Glasgow, ha informat de la propera sortida de l’àlbum d’estudi que farà onze de la seva carrera, una carrera que aquest any en farà 30 des que es van posar en marxa.

Es dirà The Bad Fire, una manera col·loquial escocesa de dir infern. Títol triat per deixar clar que aquests darrers anys han sigut durs i difícils per la banda per problemes de salut – com els que van afectar-li a la filla de Barry Burns – o la pèrdua d’alguns familiars. El van enregistrar a Blantaidhr (Blantyre pels anglesos) ciutat a South Lanarkshire, amb producció de John Congleton. La data prevista, el 24 de gener, mig món via Rock Action i l’altre mig via Temporary Residence Ltd.

(fot Steve Gullick)

L’àlbum es compon de deu cançons  inspirades en experiències personals complicades. Diu la banda: ‘Aquests darrers anys han sigut durs per nosaltres i tornar a trobar-nos amb el grup per escriure i gravar aquest disc, ha estat com un refugi’ i afegeixen ‘Sovint escoltem dir a la gent que la nostra música els ha ajudat a passar temps difícils i, per una vegada, això també és aplicable a nosaltres’.

Han compartit tres temes, God Gets You Back, Lion Rumpus i ara li toca a Fanzine Made Of Flesh, amb un preciós i impactant vídeo dirigit per Agnes Haus, del que Stuart Braithwaite comenta: ‘Va ser escrita a Brooklyn, mentre era a casa d’Alex Kapranos (Franz Ferdinand) la tardor de 2023. En el meu cap sona com un creuament entre ABBA, Swervedriver i Kraftwerk, encara que soni ridícul’. També han anunciat la gira de presentació i les ciutats per on passaran... i per primavera ja son de vacances.