ENS CALEN MÉS REINVENCIONS

MEATBODIES – “FLORA OCEAN TIGER BLOOM”

A LA VISTA

Les persones creatives i que fan coses, mai parlen bé de les seves obres passades. Sempre les acaben insultant.

‘L’últim disc va ser més aviat una versió animada de qui érem: simples, sense aprofundir en els conceptes importants’  explica Chad Ubovich. El que dèiem.

Però l’home te el cul pelat de fer directes i música sol i amb d’altres com Ty Segall i la seva banda, els FUZZ. El seu vaixell insígnia però, és Meatbodies, el que li ocupa el major nombre d’espai en el cap.

El 2014 va treure un primer àlbum, després, el 2017 va venir Alice i després la patacada. ‘Era com si el cotxe s’hagués quedat sense gasolina en mig de la carretera i saps que encara tens un llarg camí per davant’. Es va mig retirar en un forat de Los Angeles, intentant fer un reset. ‘Vivia com un vampir tret d’un còmic, ensopegant per la ciutat amb la gent i tractant d’oblidar’ explica Ubovich. Finalment i amb la col·laboració de Dylan Fujioka, entre el 2018 i 2019 va posar en marxa la producció d’un nou disc, però per discrepàncies amb l’estudi es va aturar a mig fer.

Durant el patètic 2020 i per matar el temps, acompanyat de Fujioka, recuperant el temps mort i les gravacions, van enllestir ‘l’àlbum perdut’, 333. Problemes de salut relacionats amb substàncies varies i canvis dràstics a la seva vida diària, el van portar a un ingrés hospitalari. La recuperació va passar per una nova gira amb FUZZ per motivar-se, cosa que va funcionar. El retorn va ser triomfal, piles recarregades i concentrat en treure Flora Ocean Tiger Bloom. Va mesclar l’àlbum ell mateix en el nou estudi Magic Garden i el disc està acabat. Sortirà amb In The Red Recordings la segona setmana de març en format de doble LP.

L’àlbum desfila per assumptes relacionats amb l’amor i la pèrdua, el derrotisme, l’hedonisme, les alteracions de la realitat i moltes més coses d’aquestes. Ha tingut temps. ‘Meatbodies mai ha sigut una màquina de fer xurrus, però també és cert que volia fer alguna cosa més profunda. Després de tot el que m’havia passat. Amb la sensació de vuit, vaig voler fer música que estigués més allunyada de les coses, cançons que tinguessin a veure més amb la transmissió de sentiments’.

Ha compartit un parell de temes fascinants. El trepidant Hole i fa una setmana aquest Move del que diu: ‘Volia fer una cançó hipnòtica per conduir i que semblés una mica perillosa. Hi ha una energia innegable’. Com diu la nota de premsa, Ubovich s’enfronta a les probes de sobrietat, redenció i reinvenció, tot mentre literalment aprèn de nou a caminar i a tocar. Com d’aquí un temps en digui pestes, ni haurà per matar-lo.

MEATBODIES, DE LA FOSCOR A LA LLUM

NOU REGISTRE

Chad Ubovich, el capo de Meatbodies, ha estat molt enredat la darrera dècada. Ha acompanyat a Mikal Cronin, a Ty Segall i Charlie Moothart a Fuzz, va treure dos discos, l’homònim de 2014 i Alice el 2017. Després de la corresponent gira d’aquest, se li va ajuntar tot: 

‘Havia estat de gira vuit anys amb totes aquestes bandes, i ja no podia més. També hi havia una sensació a l’aire de que tot estava canviant, políticament. Les coses, senzillament, no m’encaixaven i vaig prendre un camí fosc’. Quan va sortir del forat, va ser quan es va posar a treballar a partir d’unes demos que Ubovich i el bateria Dylan Fujioka van gravar a casa l’estiu de 2018. D’aquí surt 333, l’àlbum editat de nou per In The Red Recordings, el que fa tres de Meatbodies. 

‘Son lletres fosques, però crec que son coses que a molta gent li estan passant’ va dir Ubovich en un comunicat. El riff amb el que arrenca el disc amb Reach For The Sunn, és l’entrada cap a l’original mon d’Ubovich. Les palmades i l’acústica de Let Go fan que sigui un tema de falsa eufòria àcid folk. Amb Nighttime Hidden Faces tornen els potents riffs i un teclat d’estètica velvetiana. La col·lecció de cançons és per no deixar ni les engrunes. Arribem al final amb The Hero, un tema del que Ubovich explica: ‘Un és l’ell, un és el super-jo, encara que no sé qui és qui. Ambdós son molt sardònics i derrotistes en molts aspectes, però se suposa que ‘”l’heroi” és una mica més divertit, se’n riu de tot’. I acaba.