LES TRADICIONALS LLISTES DEL MILLOR DE L’ANY

RUMIAMENTES I BARRINADES

 

 

En l’era en que les creacions musicals son a l’abast de tothom – de manera que el ventall de produccions és gairebé inabastable – continuar editant llistes amb els 25 o 50 millors discos de l’any, passa a ser d’aquelles coses que em resulten una mica incomprensibles.

 

Encara que si tinc en compte que la majoria de coses que passen al meu voltant no les entenc, entenc que probablement, i en el especial el cas que ens ocupa, forma part de les tradicions d’aquest darrer mes de l’any que en te tantes, de tradicions, i que per tant, per això mateix millor no entendre-les.

 

 

(Roy Lichtenstein)

 

 

 

ROY LICHTENSTEIN

 

 

 

D’aquí a dues setmanes acaba la retrospectiva que la Tate Modern, edifici del qual estic totalment enamorada, li ha dedicat des del mes de febrer. S’hauran pogut veure obres clàssiques com Look Mickey, Whaam! o Drowning Girl. Mesos abans de morir, en una entrevista que li va fer David Bowie, ens recordava que això és el que realment la gent veu, “les coses que veiem a Amèrica son els McDonald, no Le Corbusier”. Ahir vaig tenir temps de contemplar una estona The Head o Barcelona Head, no m’ha quedat mai clar, l’escultura que l’any 85 va dissenyar per encàrrec de l’ajuntament amb la mediació del galerista novaiorquès Joe Hellman i l’escultor de Barcelona Xavier Corberó i que el 92, es va acabar instal·lant a la ciutat, en plena calentor olímpica. La gent passa per sota, pel costat, pel seu darrera, li fa fotos i ella que es deixa.

 

 

 

Whaam! – 1963

 

 

 

 

vestit d’edició limitada de 99 peces dissenyades per Lisa Perry després d’aconseguir el vistiplau dels hereus de l’obra Lichtenstein