CONNEXIÓ A LA SEGONA EDAT

THE LIBERTINES – “ALL QUIET ON THE EASTERN ESPLANADE”

NOU REGISTRE

Els anglesos ho tenen això. Poden ser una banda del tot mainstream i alhora mantenir l’status indie. No o què?

De fet, el seu líder, Pete Doherty, algunes vegades ha volgut pertànyer al mon real. Que sapiguem, amb les seves estades pel barri de Sarrià, per La Floresta o les actuacions en petits locals amb els The Puta Madres, ho ha volgut intentar. Crec que estem justificant-nos per parlar de The Libertines.

(fot Ed Cooke)

Be, son una banda amb un cert recorregut, sobretot individualment. Després hi ha la famosa química, que amb el temps a vegades s’esfuma. No és el cas. Quan eren joves, van treure dos àlbums, Up The Bracket (Rough Trade – 2002) i The Libertines (Rough Trade – 2004), els dos convertits en clàssics. Quan es van recuperar, es van reunir i van treure Anthems For Doomed Youth (Virgin/Emi – 2015) i ara, 8 anys després, anuncien el llançament d’All Quiet On The Eastern Esplanade per a principis de març del proper any, via els gegants Republic Records i Casablanca Music.

Doherty i Carl Barât van posar-s’hi l’any passat des de Jamaica, literalment. El febrer es van trobar amb John Hassall (baix) i Gary Powell (bateria) als estudis de gravació localitzats a The Albion Rooms, on van enregistrar l’àlbum amb el francès resident a Londres, Dimitri Tikovoï a la producció. El nom de l’àlbum és una doble referencia, el títol de la novel·la d’Erich Maria Remarque All Quiet On The Western Front i la adreça de l’estudi, a Margate.

Han compartit un primer single, aquest Run, Run, Run del que Barât ha comentat: ‘Tracta d’estar atrapat i mirar d’escapar de la teva pobre vida. Una mica com en el llibre Post Office de Charles Bukowski. El pitjor per a The Libertines seria quedar atrapats en una rutina d’anar per feina, en un “run, run, run”, tractant només de reviure el nostre passat’.

Per la seva banda, Doherty diu de l’àlbum: ‘Sento com si haguéssim completat un cicle com a banda i, finalment, podem afegir aquestes cançons al repertori, que crec que hi ha algunes joies. Vam poder estar a l’estudi, fer servir les instal·lacions només per a nosaltres i tot va funcionar de meravella’. Sí, però de tot, lo més xulo és això de quedar a Jamaica per treballar.

PETE DOHERTY + CARL BARAT

MÚSICA

Amb dos àlbums editats la primera meitat de la dècada passada, The Libertines en van tenir prou. De moment, Doherty manté la seva paraula d'editar el tercer en un futur no massa llunyà. Possiblement van ser la darrera banda gamberra amb un mínim d’autenticitat sorgida de Londres. Les darreres guspires del punk? Potser sí. De tant en tant – l'última fa 4 anys – els hi pica el cuquet del directe.

 

El retorn, passa per Glasgow, Londres, Lisboa, París, Brussel·les, Amsterdam i Berlín, i entremig, a quinze dies vista, parada al nostre país, el dissabte 19 de juliol, com a caps de cartell a Benicàssim. De moment, Melvin Benn, el nou gerent del festival del sud català, sap el què es fa.

 

 

 

 

 

PETE DOHERTY A BARCELONA

FLAGS FROM THE OLD REGIME

PUNTOAPARTE

C/ CALÀNDRIES, Nº 10 – BARCELONA

 

 

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

 

 

Mai la pintura la pintura representarà per a Dylan ni per a cap de nosaltres el que ha pogut aportar la seva persona musicalment parlant. Igual passa amb Doherty, els seus quadres no li faran cap ombra a la relació que va tenir amb Kate Moss ni esclar, a Up The Bracket. L’assumpte però, és que l’obra de Doherty tampoc es pot comparar amb la de Dylan. Un és producte d’uns anys convulsos que van aportar una gran creativitat al món i l’altre n’és del inevitable desencís i la conseqüent derivació cap a la manca d’aquesta creativitat. Però fem-ne cinc cèntims, hi ha excepcions.

 

La setmana passada, tots dos van inaugurar exposició. Per a Bob Dylan és la primera vegada, encara que recordo com a mínim algun intent anterior. Doherty l’any 2006 ja va exposar algunes de les seves obres en sendes exposicions a Londres i París.

 

Dylan ho fa en una galeria de Manhattan, la Ross Art Group, amb el nom de Drawn Blank Series i son gairebé una cinquantena de dibuixos, notes i quadres realitzats entre 1989 i 1992. Els preus, entre els 2.500 i els 425.000 i com sol ser habitual en aquest tipus de cosa, la recaptació anirà destinada a la T.J.Martell Foundation que treballa en la lluita contra el càncer i la sida.

 

Per la seva part, el cantant de The Libertines, en coautoria amb Alizé Meurisse, ha penjat trenta de les seves pintures realitzades des del 2002 en endavant, penjades a la galeria Puntoaparte de Barcelona al barri de Sarrià amb el nom de Flags From The Old Regime, exposició que fins avui s’ha pogut veure a París i a Ginebra i d’aquí, que estarà fins a finals de mes, marxarà cap a Moscou i Nova York. Doherty encara està a la ciutat, de fet, moments abans a la meva visita era a la sala i segons m’ha explicat Fabienne Yot, la propietaria de la galeria, li encanta Sarrià, el barri on està situada la sala. Prova d’això és que en comptes d‘utilitzar els serveis d’un luxós hotel, dorm en un matalàs a terra de la mateixa galeria i igual que va arribar a aquí amb la seva furgoneta molt més tard del previst, a Hamburg, la seva següent parada, des de diumenge que l’esperen. Si troba a gust, dit per ell mateix, i que hagi coincidit, de manera casual o no, (això el meu excessiu sentit de la discreció no m’ho ha deixat esbrinar) amb el seu company de The Libertines Carl Barât i que estiguin fent les paus gaudint de l’encara pacífic barri – passejant per la plaça Artós, per la de Sant Vicenç – no ajuda a la seva puntualitat.

 

En quant a preus, hi ha de tot, assequibles i menys, depèn de qui sigui la butxaca, el més car és Haine Dureé Date, que porta una mica de sang del cantant. La tècnica que comporta l’aplicació del líquid viscós, l’artista l’anomena ‘esquitx arterial’. Fa dos anys en va vendre un amb aquesta mateixa tècnica, duia sang d’ell i d’Amy Winehouse, de qui per un temps va ser-ne parella, per una xifra que no he pogut concretar d’entre 30.000 i 40.000 euros. Assegura que des de que un monjo de Thailàndia li va dir que era negatiu en termes energètics i que el missatge que transmetia era extremadament perillós, que la va deixar d’utilitzar.

 

 

 

En qualsevol cas, l’exposició val moltíssim la pena de visitar. Els quadres son una expressió sincera d’una ànima àvida per fer-ho, en un espai inundat de creativitat, on cada objecte té el seu precís racó, tot especialment muntat pel propi Doherty. Perquè no solament hi ha obra seva a les parets, sinó escampat per tot arreu aconseguint només al traspassar la porta del carrer que hi dona accés, que m’hagi sentit imbuïda per un esperit que per uns dies ha convertit Sarrià en santuari de culte pop. I això, contadíssimes vegades ho podem viure.