Recuperem
el temps amb Des Demonas. La
banda de Washington DC amb la que se’ns perdonaran totes les mentides.
Com la
darrera que li has dit a la tieta, ara que s’apropa el Nadal i vols semblar bon
minyó, que t’agraden Oques Grasses, quan l’única oca que t’hauria d’agradar és
la que s’escampa per sobre les torradetes dels canapès.
Amb la seva personalíssima i genial mescla d’estils, amb aquest Apocalyptic
Boom! Boom! llançat divendres passat via The Red Records, Des Demonas ens tornen a atrapar allà on ho van deixar amb el
seu esplèndid debut de 2017.
Tretze
noves cançons amb les que Jacky Cougar
continua pagant les factures que va deixar pendents el seu estimat Mark E. Smith, molt ben acompanyat dels
ganxos de guitarra de Mark Cisneros
i del piano elèctric de Paul Vivari,
deixant entreveure tècniques del funk dels seixanta. En les lletres, en aquest
segon àlbum, Des Demonas cavalquen
sense por per temes tant pervertits com el racisme, el colonialisme i el circ a
temps complert de tota la patuleia que continuen sense representar-nos.
Des que el
1979 van dir “anem a liar-la”, que ocupen un lloc en el paradís de la música:
son la cinquena essència del pop. Son Redd Kross.
Per
celebrar els seus 45 anys de carrera, els germans Steven i Jeff McDonald es
treuen la son de les orelles i posen la directa. Tenen les seves memòries, Now You’re One Of Us, més o menys a
punt. Tenen també un documental, Born
Innocent: The Redd Kross Story, dirigit per Andrew Reich, que ja està
circulant. I per satisfacció nostre, tenen també a punt de solfa, el seu vuitè
treball d’estudi, un doble LP amb 18 cançons. De títol homònim, els hi edita In The Red Records, amb la data prevista
de llançament per a finals de juny. Serà la continuació de Beyond The Door de fa 5 anys.
(fot
Wanda Martin)
‘Vam créixer amb els guardians de la
industria que ens deien que només podem fer el que fem fins a una certa edat i
sinó has tingut èxit, és hora de penjar les botes’ diu Steven McDonald que pensa el contrari. ‘Encara tinc ganes i ambició per descobrir què i com vull dir algunes
coses. Així que estic llest per començar el nostre tercer acte, que serà
genial!’.
Han
compartit un primer tall, aquest Candy
Coloured Catastrophe. Una cançó de power-pop
perfecte de la que el mateix Steven
diu: ‘Parla de la carrera de belles arts
d’una coneguda estrella del pop a qui estimem, estimem, estimem, però que també
ens encanta enfotre’ns’. Son germà Jeff
també diu la seva: ‘El missatge és: Què és
l’art? Qui ho decideix? i potser aquestes estrelles del rock que de sobte
decideixen que son bons artistes o els actors de Hollywood que també decideixen
que son cantants de punk-rock, haurien de quedar-se en el seu carril’. El
sarcasme directe tampoc l’han perdut.
En el
doble àlbum, originalment la bateria l’havia d’ocupar Dale Crover (Melvins),
però estava en plena recuperació d’una intervenció quirúrgica de columna. A
grans mals, grans remeis: van trucar al seu amic Josh Klinghoffer (ex-Red Hot
Chili Peppers) per tocar-la i ja posats, produir el disc. Es coneixen de fa
més de dues dècades: ‘Josh te 13 anys menys que jo i és com el germà petit que mai vaig tenir’
diu Steven. ‘Te molt talent i ens va donar molt suport, a part d’estar en sintonia
amb la dinàmica interna de la banda. També va fer que ens comportéssim lo
millor possible, però sense decebre’l!’.
Degudament
inspirat, Steven es va posar a
escriure cançons pel seu compte i se les va enviar a Jeff, que també estava treballant en les seves pròpies idees. ‘Vaig posar el foc a sota del seu cul de i es
va adonar de que si ell no donava un pas endavant, jo sol escriuria l’àlbum’
diu Stephen.
Les
inspiracions expliquen que, en part, van començar a venir mentre miraven el
documental de Peter Jackson, The Beatles:
Get Back. ‘Em vaig inspirar molt en
la dinàmica del procés i Get Back ho desmitifica. Quan una cançó sona malament,
simplement s’allunyen d’ella’ explica Steven.
Doncs nosaltres no ens allunyarem gaire de Redd
Kross. Per aquí, de grans, tots volem ser com ells. Encara que algú, ja ho
està intentant.
No saps
per on agafar-lo per no cremar-te. Sucs, olors, i tot el que puguis rascar de
les notes que fabriquen aquest combo imprescindible de músics.
Brian Tristan, més
actiu que mai, ha tornat a reunir a la Kid
Congo & The Pink Monkey Birds per crear el seu disc numero cinc,
aquest That Delicious Vice que acaba
de sortir de nou amb The Red Records,
amb 9 cançons originals de rock’n’roll chicano. La banda ara la conformen a més
de Congo Powers (guitarra, veu), Mark Cisneros (ex-Make-Up) (baix, guitarra) i Ron
Miller (bateria, persusió, veu).
(fot Luz
Gallardo)
Hi
trobem el ventall característic dels seus discos. Els estrips de la guitarra només
començar d’East Of East per continuar
amb Wicked World que canta amb la
llegendària músic de l’escena punk de Los Angeles Alice Bag (The Bags). ‘Sempre em sorprèn lo profundes que poden ser
les primeres amistats. Pots no parlar amb alguna d’elles durant anys i anys,
però si tens el punk-rock en comú, ets el meu germà o germana per sempre’
diu Alice.
The Body Had It All està
dedicada al seu amic i també llegenda punk Howie
Pyro, traspassat el 2022. Kid explica
‘És la darrera cançó sobre persones que ja no
estan. Pot semblar un tema recurrent, perquè a vegades, quan les persones
abandonen la terra, es fa difícil creure que ja no hi son. Tots eren, (ho son)
amics especials que eren persones màgiques. Sempre intento capturar alguna cosa
abans de que la màgia se’n vagi volant’. Amb Silver For My Sister, torna a ressonar l’sleed-guitar i els ecos de The
Gun Club.
El van
enregistrar l’estiu de l’any passat a Waterworks
Studios, Tucson, a l’estudi de Jim Waters (Jon Spencer Blues Explosion, Sonic
Youth) amb producció pròpia de la banda. L’art és de Ryan Hill, l’artista
gràfic habitual dels llançaments de Kid
Congo & The Pink Monkey Birds.
Amb els aires
llatins de Ese Vicio Delicioso o de The Smoke Is The Ghost, ens van apropant
a la darrera, Murder Of Sunrise, un
tema excepcionalment extens de casi divuit minuts d’estètica de banda sonora,
amb el que, extenuats, Kid Congo ens
remolca fins al desert d’Arizona on ens demana que mirem cap a dalt.
