PER UNS INSTANTS, EN EL ROVELL DE L’OU BRITÀNIC

THE TUBS + MELCOCHAS

DM. 06 NOVEMBRE’24

SALA UPLOAD – BCN

ASSISTÈNCIES

No hi ha masses ocasions a Barcelona per tastar i sentir el que es cou en el centre neuràlgic del pop. La visita dels gal·lesos instal·lats a la metròpoli anglesa, ens permetia fer un esperat mos.

Haurien pogut ser tres quarts d’hora intensos de concert si no hagués estat per les ganes de xerrar que tenia Taylor Stewart, el bateria. Després de cada tema, tots havíem d’alçar el got de cervesa per brindar per alguna cosa. Els seus companys, el carismàtic líder Owen Williams, el guitarrista George Nicholls i Max Warren al baix, li reien les gràcies mentre anaven allargant el show. 

Owen Williams

Van fer un repàs de la seva curta discografia com a The Tubs. Van anar caient tots els himnes que han elaborat i que omplen els seus dos únics àlbums: Deat Meat (Trouble In Mind – 2023) i Cotton Crown que encara estar per sortir. 

George Nicholls

The Tubs

Van obrir la nit Melcochas, el grup de l’equatorià Felipe Añez, establert a Barcelona. The Tubs, en la visita al nostre país, tenien previst tocar també a la sala Loco Club de València, concert que ha estat anul·lat.

Felipe Añez

Melcochas

           

QUI CANTA ELS SEUS MALS ESPANTA

THE TUBS – “COTTON CROWN”

A LA VISTA

La música sempre ha estat una forma d’expressar l’estat d’ànim. La formació gal·lesa The Tubs son dels que més ho posen en pràctica: psicosis amoroses, el comportament descontrolat dels malalts mentals i... la humiliació de treballar com a músics a Londres.

Després de debutar l’any passat amb Dead Meat, han anunciat el segon àlbum. Sortirà a primers de març de 2025 via Trouble In Mind. Es dirà Cotton Crown, una picada d’ullet a l’àlies del seu vocalista, Owen Williams en solitari. El disc gira en torn la vida del propi Williams després del suïcidi de la seva mare, Charlotte Greig, cantant de folk i escriptora. Han compartit un primer tema, Freak Mode.

(fot Robin Christian)

Williams explica sobre la cançó: ‘Tracta de tenir cites mentre estava de dol per la mort de la meva mare. De fer suposicions romàntiques tràgicament còmiques i de ser un freak convertint-ho en un fenomen emocional, però també de ser conscient d’això i explicar-ho a la persona que sigui amb la que t’estàs anant al llit’ i afegeix ‘Varies vegades vaig intentar escriure cançons sobre això, però sempre em semblava massa simple o com si estes venent el meu propi trauma. Però quan vaig acabar-la, em vaig sentir be, perquè parlava sobre les coses estranyes i divertides que tots, incloent-me a mi, fem després de suposadament entrar en raó’

Amb Williams – que se’l compara amb un jove Richard Thompson – componen la banda George Nicholls a la guitarra, Max Warren al baix i Taylor Stewart a la bateria, tots ells menys aquest darrer, membres de Joanna Gruesome. Les lletres depressives compensades amb un so alegre i enganxós és la clau per la que el quartet s’ha convertit en un autèntic revulsiu de l’encallamenta en la que es troba escena indie britànica. Cançons pop perfectes que transpiren sinceritat i aire renovat.

La portada de l’àlbum és una fotografia de la mare de Williams donant-li el pit en un cementiri, imatge que es va utilitzar originalment com a portada del single d’ella, editat en un 7” de Woman With A Black Name.