SOFIA COPPOLA

Dues notícies relacionades d'aquest cap de setmana. Una bona. L'altre no. La primera que l'extraordinària deixebla Sofia Coppola s'ha endut el Lleó d'Or del Festival de Venècia amb la seva darrera pel·lícula Somewhere. La segona, que el director francès Claude Chabrol ha mort a l'edat de 80 anys a París. Chabrol, com a figura clau dins de la 'nouvelle vague', ha sigut un dels puntals del cinema dels darrers anys. Malgrat tot, gràcies a la primera, no trobarem a faltar tant al segon. La vida continua.

(fot.Tony Gentile - REUTERS)

TODD RUNDGREN

Sempre m'han cridat l'atenció aquestes classes que donen alguns musics. Ho dic des del màxim respecte. Trobo fantàstic aquest tipus d'ensenyament amb estudiants. I a més, crec que desgraciadament mostra un altre aspecte diferenciador respecte nosaltres. Aquí és del tot impensable una cosa així. Quin pares s'ho prendien seriosament?

Aquest octubre i novembre, Rundgren estarà impartint classes i conferències a estudiants de la Universitat d'Indiana, sobre el negoci del rock, especialment del període de màxima activitat d'ell com a music. No dubto gens ni mica, que al darrera d'obres com Runt, Something/Anything? o A Wizard, A True Star, per citar només una part de la seva extensa obra, hi ha d'haver molt per aprendre. El music es troba enmig d'una gira per nord-america centrada precisament en la seva primera etapa, una gira que després d'una breu aturada continuarà per Nova Zelanda, Austràlia i Japó a partir del 24 de setembre fins abans de les classes. En unes recents declaracions, Rundgren es va agafar l'assumpte mig en broma concloent amb un 'Diguem professor Henry Higgins'.

LOU REED

Segons publica TMZ.com, Susan Boyle es trobava en el plató de la cadena nord-americana NBC a Los Angeles en el transcurs del programa America's Got Talent preparada per interpretar Perfect Day quan, tan sols uns moments abans, va arribar una desautorització del propi Lou Reed perquè no la cantés. Un portaveu del músic de Nova York va afegir senzillament que 'el cantant no és fan de Boyle' i que si t'agrada bé i sinó també. Sembla que la notícia no va satisfer de cap manera a la cantant lírica que va arrencar a plorar i va abandonar els estudis ràpidament per tornar cap a Europa negant-se a cantar cap altre tema.

Susan Boyle, sorgida de la versió britànica del mateix concurs i que va vendre 8 milions d'unitats del seu primer disc a tot el món, està ultimant els detalls del nou treball que sortirà a la venda aquest novembre, casualment just abans de Nadal.

Ho sento Susan, però jo tampoc soc fan teva i ja en vaig tenir prou amb la versió del 97.

THE XX

Anem de hype. Principis de setmana. Premis Mercury Prize. D'entre els 12 nominats al millor àlbum produït al Regne Unit i Irlanda entre juliol del 2009 i 2010, l'escollit ha estat el de la banda de la capital anglesa The XX. Per a ells son les 12.000 lliures. Els 11 candidats restants que optaven a la substanciosa xifra de calerons eren Dizzee Rascal, Mumford & Sons, Corinne Bailey, Biffy Clyro, Laura Marling, I Am Kloot, Villagers, Kit Downes Trio i els meus favorits Paul Weller, Wild Beasts i Foals. Hauria pogut ser molt pitjor.

(fot. Rez Avissar)

MARXANDATGE

A finals d'agost llegia que s'havia venut la tassa de water que utilitzava John Lennon per casi 11.600€. L'afició a la música pop et pot portar, - ehem - sense que t'adonis, a tenir un interés especial per tot allò que l'envolta. Comences amb el suport musical. No entrarem aquí ara si és millor en el clàssic i insuperable format en vinil o en el més fred i sofisticat dels digitals. Pots continuar col·lecionant les entrades, o en el seu cas, les polseres d'accés. Les samarretes, els fulls del set-list, escrits de qualsevol manera i que es queden per l'entarimat després del concert. O pots anar més fort i acabar com el feliç comprador de la tassa de water. El món del pop està a l'abast de totes les butxaques i no te l'acabes ni que vulguis...

O aquest petjapapers promocional del segon àlbum de la banda de Courtney Love, Live Through This, aparegut el 1994. És que de petita em van ensenyar a ser molt endreçada amb els papers.

THE RADIO DEPT.

Melodies pop en safata de plata. Demà dijous, ens podrem retrobar a Razzmatazz 3 amb la banda sueca Radio Dept., una de les millors propostes pop d'aquesta primera dècada del segle XXI. El concert correspon a la gira de presentació del seu esperat i llargament posposat darrer àlbum, Clinging To A Scheme. Podrem veure i escoltar en directe aquest pas que han donat cap a un pop amb més sintetitzador. I també podrem vitaminar-nos amb aquest so més refinat que els ha permés poder entregar un nou treball a l'alçada del seu debut.

Curiositat històrica: crònica del seu concert el 4 de febrer de 2005 a Sidecar, escrita per l'inesgotable 'poperu' Claudi Ros i publicada per la revista 33RPM en el seu número 0.

MIKE EDWARDS

Mentre circulava amb la seva furgoneta per una carretera de Devonshire, a Anglaterra, li ha caigut al damunt una bala de fenc de 600 quilos, esclafant la part davantera del vehicle i morint en el acte. Edwards va ser membre fundador de la Electric Light Orchestra, formant-ne part fins el 1975. Actualment donava classes de violoncel i era integrant de la Devon Baroque Orchestra. El seu director, Angus Gordon, ha declarat que 'simplement era la persona més agradable i el músic més brillant'.

BOB DYLAN

Sabies que no només Ronnie Wood, McCartney o Bowie entre molts d'altres, utilitzen el pinzell a més del piano per composar obres? Des d'ahir que la National Gallery - Statens Museum For Kunst - a Copenhaguen, exposa, fins el 30 de gener, la nova col·lecció de Bob Dylan, composta per més de quaranta quadres. L'obra, inspirada al Brasil (a que tampoc sabies que Dylan sent fascinació per aquest país sud-americà?), ha sigut concebuda especialment per a ser exposada en aquest museu. De forma explicita, el comissari de l'exposició, Kaspar Monrad, assegura, amb orgull, que es tracta d'una mostra que 'mai ha estat exposada'. El cantant no va assistir als actes de inauguració, encara que el director del museu Karsten Ohrt va dir que estava segur que es presentaria qualsevol dia per veure-la, fins i tot un dilluns, dia que el museu tanca. Tot veritat.

COPPERTONE

No puc deixar escapar l'estiu sense escriure d'una de les estrelles de la temporada de calor. Com a nom comercial sorgeix d'un protector solar dels USA, cap a l'any 1944, propietat dels laboratoris Merck. Però no és fins gairebé 10 anys després, que es va introduir la famosa imatge de la nena que mira amb sorpresa com un Cocker Spaniel li deixa al descobert les seves natges pàl·lides, en contrast amb el seu cos brozejat. Es veu que originalment, arrossegava un punt de racisme a l'acompanyar la imatge amb eslògans com ara 'No siguis un rostre pàl·lid', sent retirats i canviats per d'altres no ofensius. L'autor del logo va ser Joyce Ballantyne Brand, qui suposadament va fer servir la seva filla com a model. També es diu que la nena no és altre que Deborah Martin, néta dels propietaris de la firma. Sigui com sigui, va ser cap a finals de la dècada dels seixanta que una sèrie de panells motoritzats van ser construïts i col·locats per tota la geografia dels Estats Units, especialment a la costa oest, de manera que el gos i el vestit de bany s'anava desplaçant de dalt a baix i de baix a dalt constantment, passant a ser el símbol que és avui. Possiblement ja no en quedi cap en funcionament i si en queda algun, ha deixa't de moure's. Com una anècdota més, afegir que cap el 1965, Jodie Foster va debutar com a model per la marca en un anunci de televisió. Tenia 3 anys. Així doncs, per començar, la mítica imatge de Coppertone.

(Miami - un dels pocs anuncis que queden)

CLAUSTROFOBIA - 1987

Als anys vuitanta, a Barcelona van coexistir dues escenes de bandes molt interessants. Una d'aquestes es donava pel costat punk. L'altre, entenent tot el ventall de formes, colors i olors que podíem trobar en aquella època de creativitat sobreeixida, era de tendència totalment pop. En el primer grup, poden figurar Acció Directa, Ultimo Resorte, els brutals Desechables o les magnífiques i poc reivindicades Draps Bruts. Totes aquestes entre moltíssimes altres del mateix extraordinari nivell. De l'altre grup podem trobar a Distrito 5, El Hombre de Pekín, Kamenbert, Ultratruita, Los Erizos o, també entre molts altres, aquests Claustrofobia. Si existeix un so Zeleste, és aquest. El nucli dur el van formar Pedro Burruezo, Maria José Peña i Antoni Baltar. Després d'un single (que apareix al famós Barcelona Ciudad Abierta de Wild Records), un mini lp i un primer disc, el 1987 editen a través de Justine, aquest màgic Repulsión, amb el subtítol de Música Para los Desheredados. Com a curiositat, la col·laboració de Robert Wyatt en el tema Tu Traición. Quanta assignatura pendent!