VAN MORRISON

Veure una pel·lícula de Truffaut a l’auditori de La Caixa, comprar un LP en un centre comercial, menjar una bona amanida en un restaurant argentí o viatjar còmodament en un vol low cost son coses com veure a Van Morrison aquest 21 de desembre al Liceu. 

 

Continua semblant-me un fet extraterrestre. Que no dona la talla adequada. El Liceu és un lloc que fa pudor, no te tradició d’aquest tipus de concerts i per molt que insisteixin mai serà l’Albert Hall. Sempre serà com un reducte d’allò més corrupte, símbol d’una burgesia que l’importa un pito la cultura que representa aquest home. Si ja sé que qui paga és un banc fastigós. 

 

En fi, ja m’he desfogat.

 

amb la seva dona Michelle

 

DISCOS REVOLVER

El secret més ben guardat de la ciutat és al carrer Tallers cantonada amb Sitges. No puc deixar d’entristir-me cada vegada que surto d’aquesta botiga submergida en una immobilitat absoluta. Li van passant els dies voltada dels mateixos discos en cubetes mig buides, injustament oblidats, o exemplars que, al darrera del cartellet informatiu de Pop Melòdic, Costa Oest o Alternatiu, tan sols fan la trista funció d’omplir un espai, de fer bulto. Samarretes empolsades, CD’s morts de fàstic, tot en un ambient d’abandonats a la seva sort. A més, el personal ha anat desapareixent o el veus i no el veus, com en una pel·lícula de terror de la Hammer i ja només queda el protagonista. 

 

He d’estar tranquil·la perquè l’actor principal mai mor? O què?

 

‘una tarda qualsevol’

 

 

WASHED OUT

Son pocs els que practiquen l’electrònica i es salven de morir en l’intent. El darrer treball d’Ernest Greene, Paracosm, continua movent passions. Felicitats per partida doble, avui és el seu sant.

 

 

 

 

YOUTH LAGOON

Trevor Powers presenta a la sala degana del Poble Nou, Wondrous Bughouse editat aquesta primavera passada. El disc manté l’alegria inicial del seu primer de fa dos anys The Year Of Hibernation, és a dir, que continua movent-se per terrenys pantanosos i angoixants. Té 24 anys.

 

 

 

 

VIDEO DE LA SETMANA

(setmana nº 45)

 

THROWING MUSES – Sunray Venus

Dirigit per: Orrin Anderson

 

PURGATORY / PARADISE

2013 – HARPER COLLINS / IT BOOKS

 

http://www.kristinhersh.com/

 

 

 

 

NME

El darrer numero, publica una nova llista dels millors 500 àlbums que la qualifica de definitiva, completa i precisa. Bé, potser s’han passat una mica amb els adjectius. És curiós com els anglesos tenen aquesta mania i de tant en tant insisteixen en classificar en una llista quelcom inclassificable. Es troben a faltar discos i n’hi ha que potser no haurien de ser-hi. Com sempre.

       

Aquests son els que, aquesta vegada, han situat a dalt de tot: 

01 The Queen Is Dead – The Smiths

02 Revolver – The Beatles

03 Hunky Dory – David Bowie

04 Is This It – The Strokes

05 The Velvet Underground & Nico – The Velvet Underground

06 Pulp – Different Class – Pulp

07 The Stone Roses – The Stone Roses

08 Doolittle – Pixies

09 The Beatles – The Beatles

10 Definitely Maybe – Oasis

 

 

 

RECUPERANT CLÀSSICS

THE DREAM SYNDICATE 

HALLOWEEN – 1982

 

 

KATE MOOS VS JOHNNY MOPED

LAWRENCE ALKIN GALLERY – LONDRES

L’altre dia escrivia sobre Johnny Moped i avui sobre Kate Moss, tots dos de Croydon, un barri al sud de Londres famós pels seus centres comercials. 

 

Any 1974:  Moped funda la banda i Moss surt de l’ou. 

 

Any 2013: s’edita el documental que recupera la seva història i per uns dies una galeria de Londres fa el mateix amb ella a partir d’uns fulls de contactes i unes fotografies, mai vistes anteriorment, fetes quan tenia 14 anys i que ha posat en marxa el fotògraf David Ross, l’autor. 

 

Tal i com es pot comprovar en el diari del propi fotògraf, diu que en aquell moment, ja va veure en ella alguna cosa que la predestinava a la fama. Igual que Moped.

 

 

ALGUNS TRAPASSOS RECENTS

Entre castanyes i moniatos, recordo uns quants d’aquests que han començat a tirar deixant el seu personatge, protagonista d’aquesta vida, ben plantat:

 

Encara del mes passat, en Douglas Grassel, dels Ohio Express, ens deixava el 21 de setembre als 64 anys. Ara ja aquest octubre que ahir va acabar, el gran Phil Chevron, membre dels Radiators From Space i dels Pogues, que amb 56 anys, el dia 8 va descansar finalment.

 

Phil Chevron

 

Janice Lynn Kuehnemund, ho feia el 10 amb 51, membre fundadora de la banda de glam-metal Vixen. El mateix dia i els mateixos anys, Marc Trovillion, baixista de Lambchop, d’un atac de cor.

 

Janice Lynn Kuehnemund

 

Marc Trovillion

 

Derrick Ross i Amy López de 40 i 39 anys respectivament, que junts formaven el duo folk nord-americà Nowhere Man And Whiskey Girl, el dia 14. Amy moria camí de l’hospital per problemes relacionats amb una infecció i Derrick, la seva parella, es suïcidava aquella mateixa nit.

 

Derrick Ross i Amy López

 

 

La mítica cantant Gloria Lynne, traspassava el dia 15. Roland Janes, nascut el 1933, qui va ser guitarrista de Sun Records creant estil, ens deixava el dia 18. Ronald Shannon Jackson, bateria de jazz, moria el 19 amb 73 anys, va tocar amb Charlie Mingus i Ornette Coleman, entre altres grans. “Gianni” Achille Ferrio, nascut el 1924, moria el 21. Va ser mestre compositor i arranjador italià, amb infinitat de bandes sonores que porten el seu nom i també la mà dreta de la cantant italiana Mina.

 

“Gianni” Achille Ferrio

 

 

Donald “Duck” Bailey, el 15, a California, també bateria de jazz, va col·laborar amb el gran Jimmy Smith i durant la seva llarga estada al Japó als anys setanta, va treballar amb músics autòctons amb interessants resultats. Gypie Mayo, moria el 23, guitarrista de Dr.Feelgood suplint la marxa de Wilco Johnson. Tenia 62 anys. 
 

Gypie Mayo

 

 

“Al” Johnson, cantant co-fundador del grup The Unifics, autors de diferents èxits soul als seixanta moria el 26. I és clar, l’endemà, un dels puntals de la música tal com l’entenem, Lou Reed, que amb 71 anys el seu cor va dir que fins aquí i prou. 

 

Continuarà.

 

LIVE SESSIONS DAY

CARGOLADES MUSICALS

Coincidint amb el pont de Tots Sants, Lleida es posa de llarg no pels difunts sinó per a rebre a més de 70 grups de música en una aposta que dedueixo arriscada a partir de les declaracions d’en Xavi Manresa, el seu cap visible. Vol que sigui un festival assumit com a propi pels ciutadans de Lleida i es compara amb altres festivals com el d’Holanda, dedicats a bandes emergents europees. 

 

Desconec si la balança ha canviat de costat però fa uns dies els abonaments venuts eren més per gent de fora que de la pròpia ciutat i no és per desanimar, però a Holanda, si comparo, hi ha un nivell de cultura musical situat a l’altre extrem del mesurador. 

 

També em crida l’atenció quan situa en un pla de satisfacció inaudit a una “complicitat” que diu que ha trobat amb l’Ajuntament de la ciutat i també avisa als lleidatans de que si li donen l’esquena, seguiran fent el festival, però que no sap on.

 

Doncs au! Que no arribem a misses dites.

(no hi ha versió en català)