FLEET FOXES, APOSTEN FORT

NOU REGISTRE

La banda de Seattle Fleet Foxes, sempre m’ha semblat que gaudeix d’un status privilegiat

Son d’aquells que sempre els hi va tot de cara i posaria la mà al foc assegurant sense equivocar-me, que els seus sogres els adoren. Fins i tot fan una mica de ràbia. Ara, fent creure que per sorpresa – porten treballant-hi dos anys –  treuen el que és el quart àlbum de la seva dilatada trajectòria. Es diu Shore i l’editen a través del segell Anti- (Epitaph). En la seva divina creativitat, l’edició en vinil doble, en color, en una de les cares portarà un gravat de 15 flors dibuixades a mà per Dino Matt, cadascuna vinculada a una cançó de l’àlbum. Inclourà un poster i l’anvers i revers de la carpeta, aniran fotografies de Hiroshi Hamaya. Aquesta edició no sortirà fins a principis de febrer. Data subjecta a canvi, avisen.

El que sí que ja corre és el film en 16mm creat per Kersti Jan Werdal, on es veuen diferents paisatges del Pacífic també amb les cançons de l’àlbum per banda sonora. ‘Escoltava el disc mentre conduïa i agafava les imatges que sentia que ressonaven amb la música’, explica Werdal. La que es pensi que encara no son prou originals, la noticia del llançament – digital – del disc amb els 15 temes, amb un temps de 55 minuts, es va programar pel 22 de setembre a les 15:15 coincidint amb l’equinocci tardorenc, prèvia broma d’enganxar alguns cartells al centre de Paris anunciant la sortida. Imaginació al poder.

Es va enregistrar abans i durant el confinament al Long Pond Studio d’Aaron Dressner (The National) a Hudson, a Manhattan, a Long Island, a l’Electro-Vox de Los Angeles i a St.Germain, a París, del setembre de 2018 a aquest setembre de 2020. Robin Pecknold es va inspirar en musics com Arthur Russell, Nina Simone o Sam Cooke tots ells amb experiències de vida en front la mort. Pecknold explica que ‘volia fer un àlbum que es rebés com un alleujament, com si tornéssim a tocar de peus a terra després de quedar atrapats donant voltes’. Cançons en portuguès, Going-To-The-Sun-Road, un sampler de Brian Wilson a Cradling Mother, Cradling Woman fent un comte enrere... Entre mig de tot això, el disc és una preciositat. Destinat a disc de l’any.

 

NOTICIES DE JOHN CALE

ALTRES REGISTRES

A John Cale li agrada fer les coses bé i per això s’agafa el seu temps. Acaba de presentar Lazy Day. Un tast del que està fent mentre ballem amb altres ritmes que no son precisament musicals

És el nou des de M-FANS (2016 – Double Six), la re-edició re-elaborada de l’album del 1982 Music For A New Society i del cable llançat a la seva compatriota gal·lesa Kelly Lee Owens en el tema Corner Of My Sky, inclòs en el disc Inner Song. Cale estava treballant en un nou disc quan tot això del virus. Fet que, com a totes, li va alterar els plans. També va pensar, no com totes, que podia fer alguna cosa amb el que tenia enllestit: ‘Amb el mon panxa enlaire, he volgut intentar esquivar la garrotada i gaudir d’un període en el que puguem prendre’ns el nostre temps i tornar a un mon més tranquil’. Lazy Day, via Domino, va acompanyada d’un agradós i locuelo vídeo dirigit per l’artista visual i també músic Abby Portner. Però bé, ja sabem que no te pressa.

KIM GORDON EDITA, NO ICON - EL NO-LLIBRE D’UNA NO-INFLUENCER

LLIBRES

El gegant mediàtic Rizzoli ha anunciat el llançament del segon llibre de la no-icona Kim Gordon

La nota de premsa el descriu com un ‘àlbum de retalls escollit personalment per ella’ el que es defineix com un scrapbook. Després del llibre biogràfic Girl In A Band del 2015, arriba aquest, que serà també biogràfic, però mitjançant testimonis visuals. Així doncs hi trobarem fotografies inèdites, editorials de moda, lletres de cançons, obres d’art, fotografies d’objectes privats i efímers, que van des de la seva infància i adolescència a Califòrnia, fins l’aterratge a Nova York i tot el que va desencadenar-s’hi.

El llibre, de 272 pàgines, surt demà dia 13 i inclou un pròleg de la seva amiga Carrie Brownstein (Sleater-Kinney).

(fot. Annabel Mehran per a New Yorker)

SUNBIRDS, NOMÉS POP, RES DE CIENCIES EXACTES

A LA VISTA

L’ex Beautiful South, Dave Hemingway, ha fet les presentacions prèvies del que serà la seva reaparició: Sunbirds

El disc es dirà Cool To Be Kind, sortirà via Nectar Records a finals de mes i amb ell, fent la feina hi trobarem a Phil Barton, que és amb qui ha estat treballant aquests darrers temps en diferents projectes, Laura Wilcockson (veu i violí) i Marc Parnell (bateria). L’avançament és una brillant composició pop i el disc expliquen que incorpora a totes les bandes i artistes que tan Hemingway com Barton han estimat al llarg de les seves vides.

Cool To Be Kind, és el resultat del pas del temps i afortunadament passa pel retrobament d’una bona inspiració. ‘Tot vist a través del cul d’un got d’una bona pinta acabada de buidar. Aquí no hi ha ciència exacta. Senzillament ens divertim i expressem el que ens ve de gust, sigui sobre l’amor, la cobdícia, el distanciament social o els anuncis de Crisps de Gary Lineker’. Nota: L’ex del Barça, ha tornat a signar un contracte amb Walker Crisps per continuar sent la imatge de la marca de patates fregides. Aquets sí son campechanus.

PANTONE CREA EL VERMELL... MENSTRUACIÓ

ÉS UN NO PARAR

El color vermell ja no és exclusiu de les ‘rojoseparatistas’, ni dels cotxes de les que van asfixiades

La casa Pantone ha volgut trencar tabús i ha creat un vermell ‘actiu i aventurer’, per iniciar una xerrada ‘de tu a tu’ amb els períodes. La companyia sueca Intima va tenir la pensada i els hi va proposar a la casa nord-americana crear un to que cridés l’atenció per normalitzar el tema. ‘Ens sentim molt honrades d’associar-nos amb Intima en la creació de Period, un to vermell segur’ va dir Laurie Pressman, vicepresidenta de Pantone i va afegir ‘això animarà a les persones que menstruen a sentir-se orgulloses de qui son’. Tela marinera. Em sap greu però hi ha bandes que amb molt menys pressupost, els hi han passat al davant en la pretensió.

Per dir-ne un parell:

La banda de Bristol The Menstrual Cramps. Van editar Free Bleedin’ (Grow Your Own Records – 2018) amb una aclaridora portada i un vinil en vermell rabiós.

Perfect Pussy el grup de Syracuse. Van treure Say Yes To Love (Captured Tracks – 2014) que porta la sang menstrual de Meredith Graves en el premsatge del vinil. Ara que a les escoles estan tan entretingudes, plantejaria un concurs per fer arribar propostes de noms de colors a la casa Pantone. Color pipi? Rollo les redaccions de Coca-Cola. Per cert, encara es fan?

DOLPHIN, MENYS SEMPRE ÉS MÉS

NOU REGISTRE

Aquesta sí que és bona! A vegades, tant desplegament tècnic, per a que arribi un quartet de Tasmània amb la seva manera de fer desganada i et robi el cor

Es diuen Dolphin i son Amber Perez-Wright (veu, guitarra i violí) i Celeste McFarlane (baix i bateria), amb les aportacions de Susie Adkins i Caitlin Fargher. Les quatre de diferents ciutats però amb un comú denominador: cap afany de grandesa. 

Senzilles composicions, amb guitarres que sonen com si no haguessin tensat les cordes, la bateria que sembla que no hagi esmorzat, i la veu d’Amber Perez-Wright com si li acabessin de dir que ha pillat el Covid. El debut es diu If You're Cold They're Cold, editat en cassette per Rough Skies Records i segons diu la seva pàgina, va ser escrit i enregistrat a les terres robades al poble muwinina, acció que mai ha sigut reparada. Potser sí que encara ho arreglarem.

ALBERTO MONTERO – MENYS FOLK i MÉS POP?

AVANÇAMENT

El músic valencià te un nou disc a la vista en un to menys folk i més pop. Si més no pel que es desprèn de la cançó Mira, i el seu inquietant vídeo de primer avançament

Serà ja el sisè treball d’Alberto Montero i es dirà El desencanto. Com la meravellosa pel·lícula del 1976 dirigida per Jaime Chávarri sobre la família Panero i la seva època, on es palpen les dues realitats existents, la de portes endins i la de portes enfora. Per mi, com el moment de confusió que vivim. ‘Mira, no se de que puedo hablar. Me trago el concepto, me viene de dentro la ira que no puedo controlar’ fan les tres primeres estrofes. Podem escoltar com es desprèn dels passatges litúrgics del seu disc de fa dos anys i agafa una volada més àgil i enèrgica. El disc te prevista la seva sortida per principis de novembre via B-Core. Potser el títol del disc, es torni paradoxa amb el seu contingut.

BHAJAN BHOY, UN TROSSET D’AJAY SAGGAR

ALTRES REGISTRES

Mentre llegia la quantitat de projectes que al llarg de 30 anys ha portat i continua portant entre mans, anava augmentant proporcionalment la meva admiració cap a aquest home nascut a Kènia de descendència índia, criat a Anglaterra i que de fa uns anys viu a Holanda

Està a la gerència de producció a la sala Paradiso, manté relació amb diferents bandes – per exemple, la mítica King Champion Sounds –, participa en programes de radio, produeix, mescla i aquest estiu ha tret disc sol amb el nom de Bhajan Bhoy. Bless Bless es diu. Un meravellós LP carregat de sonoritats màntriques. Un disc en sintonia amb els experiments de la dècada dels 60, altrament dits sònic-raga-trips. Ajay Saggar, va estar uns quants mesos treballant en ell, a Haarlem, escrivint música i lletres (la poca que hi ha), exceptuant Strung Out que la va fer amb Prana Crafter i Cascade que la lletra és de Holly Habstritt Gaal. 

Ara ha anunciat el llançament d’un 10” amb un parell de temes extres amb el nom de That Summer Oh Creator que sortirà a mitjans de novembre. Desconec si manté a més la tradició iòguica. Si fos així, ara mateix li faria un pranāma.

LA GUITARRA D’IAN CURTIS, LA VOLS? LA TENS!

TOT TE UN PREU

Natalie Curtis tenia un any d’edat quan el seu pare va decidir que el millor que podia fer era penjar-se

Disset anys després, quan va arribar a la majoria d’edat, Bernard Sumner – per a les despistades, el company del pare a Joy Division – li va fer entrega de la guitarra Vox Phantom VI pentagonal que havia utilitzat a la gira del 1980. És la mateixa que es veu a les seves mans, en el vídeo de Love Will Tear Us Apart, el primer i últim vídeo de la banda. Tres setmanes després, just abans de marxar de gira als Estats Units, prenia la decisió de no anar-hi.  

Natalie Curtis, en l’actualitat fotògraf, potser com que amb el Covid hi ha menys feina, ha decidit subhastar-la. Evidentment, pel grup de gent que no sap que fer amb els calers. Així, aquest proper 13 d’octubre a traves de Bonhams Entertainment Memorabilia de Londres a les 13.00 hores, totes les d’aquest grup que vulguin, podran fer la seva oferta. Un detall: espera aconseguir no menys de 100.000£. En un comunicat, arrel de la subhasta, Natalie Curtis diu: ‘La guitarra em va arribar en un moment de la meva vida que tenia moltes ganes de saber més coses del meu pare. No soc afeccionada a la música, però m’impressiona veure la seva guitarra, vull dir, que és un objecte tan personal’. Sí, però... Quién da mas?

HALF JAPANESE, LLARGA VIDA AL PUNK-POP

A LA VISTA

Per a mi, ½ Japanese és sens dubte una de les bandes més influents de les darreres... quatre dècades (!!) si comptem des d’aquell fantàstic ‘box set’ de tres vinils editat per Armageddon Records el 1980

Cada vegada que editen un disc, el mon no s’atura – i menys ara que ni gira – tot i així, se l’ha d’escoltar amb una certa curiositat. Seguiran tan bojos com fins ara alegrant-nos l’existència, o no, i volen passar el testimoni? El problema és que ara totes som tan serioses i responsables que ho tenen clarinet. Així hem arribat al que fa número 19. Es diu Crazy Hearts i sortirà a primers de desembre via Fire Records, amb la que han editat els darrers treballs. El disc ha estat enregistrat en estudis de França, Espanya i els Estats Units on Jad Fair va comptar amb els seus companys de banda, John Sluggett, Giles Vincent Rieder, Mick Hobbs i Jason Willett. Permanents. Com els retoladors.