SENSE ADDITIUS

LO-FI MELANCHOLIA FOR KIDS – “BECAUSE, EVERYONE IS WRONG ABOUT EVERYTHING ALL THE TIME”

NOU REGISTRE

Cada dia m’agraden més les gravacions mal dites casolanes. Conserven l’essència bàsica d’allò creat en el cap del músic. Sense additius innecessaris.

El músic escocès instal·lat a Londres Adam O’Sullivan, ànima del projecte electrònic-dream Japan Review, ha volgut desmarcar-se de les melodies garrapinyades per mostrar-nos que hi ha un món gegantí a l’abast de qui el vulgui abraçar. 

Amb el nom de Lo-Fi Melancholia For Kids ha tret un àlbum via Astrodice Records amb vuit cançons deslligades musicalment però vinculades per el desconsol i una desesma meravellosa que et va engolint a poc a poc, dolçament que es diu Because, Everyone Is Wrong About Everythimg All The Time.

Acompanyat de caixes de ritmes, senzilles línies de teclat, distorsió de guitarres i la seva veu a vegades modificada i altres no, es deixa anar i obre la porta a gaudir d’un sentiment d’enyorança per a temps passats. Amb Energetic Midfield Player i en Under Green Discount Light trenca l’exclusivitat de Julian Casablancas per a convertir els versos en passatges arrossegats i passats per paper de vidre. A The Arrow ens transporta a més a foscos territoris industrials per en canvi, treure’ns d’allà seguidament per gronxar-nos en un feedback retroactiu. Allò important mai ha sigut el pinzell.

             

MANUFACTURA IA

ORACLE SISTERS – “DIVINATIONS”

A LA VISTA

He posat HYPE al cercador i el primer que em surt és BOMBO PUBLICITARI.

Hi ha bandes que semblen – només semblen – sortides d’un laboratori discogràfic. El format, l’aspecte, les declaracions i, és clar, la música, et provoquen un déjà vu instantàni (i utilitzant la fórmula habitual de polítics, periodistes i professionals del no dir res) és a dir: això ho he vist i escoltat 100 vegades. És una de les bandes de la nova fornada preparada per a actuar (mai millor dit) en festivals d’estiu de noria.

Es diuen Oracle Sisters – l’esoterisme està de moda – son un terceto instal·lats a París i han anunciat el seu segon àlbum que es diu Divinations que sortirà a mitjans de febrer via el seu propi segell, Wizard Artists. Han explicat que en el disc han canalitzat el misticisme i la narració atemporal i recorren a influències que passen de Baudelaire i Carl Jung filosòficament parlant, fins a Talking Heads, Air, Suicide o el Leonard Cohen dels 80 i alguna cosa de Chet Baker. Literal. Per a tots els gustos. Perquè son francesos, sinó també sortiria la Rosalía.

El van enregistrar en acollidors (sic) estudis de París, una granja al nord de França i als estudis Valentine de Los Angeles. Lewis Lazar i Christopher Willatt van créixer a Brussel·les. Un es va començar a dedicar a pintar i va marxar a Nova York. L’altre va marxar a Edimburg a mirar d’exercir de matemàtic. Un dia, a París, per casualitat, van conèixer a la finlandesa Julia Johansen. Més de conte impossible. No costa gaire imaginar de la mà de quina promotora entertainment vindran a Barcelona el mes de març en una prèvia. 

            

MENTRE ES BALLA...

ZIYAD AL-SHAMMAN – “PLEASURE COMPLEX”

NOU REGISTRE

Hi ha un algo inspirat per les seves arrels àrabs, però al final, per be o per mal, han pogut més els anys de joventut britànica. 

Amb mescla de música petarda i synth-pop glamuros, Ziyad Al-Shamman, de pare sirià i mare anglesa, nascut a Jordània però resident a Londres des dels 12 anys, ha llançat fa unes setmanes un debut en format EP on demostra que si es vol, uns persona vinguda de lluny es pot integrar ràpida i perfectament a la cultura que l’acull.

Els cinc talls que el componen, tret del single Ya Habibi, son pura electrònica retro-dance sorgida de les pistes dels clubs de Londres dels 80. Impulsats per sintetitzadors que reboten indiscriminadament a la bola de miralls, hi podem escoltar des de a Marc Almond etapa Soft Cell a This Love, als MGMT i els seus enganxosos himnes a Bang o als llefiscosos Coldplay a Space, el darrer tema.

Amb Ya Habibi, co-escrita amb el music i productor francès Jules Apollinaire, explica que es va inspirar en un viatge familiar que va fer de retorn al seu país, en un impuls de crear alguna cosa immediata i alegre, tractant d’entendre la seva relació en constant evolució amb l’amor i el plaer. Tal i com estan les coses a la seva primera casa, que efectivament tots voldríem que fos molt diferent, el seu desig de que la quotidianitat sigui més alegre resulta una mica paradoxal.

Seré agosarat però jo a la lletra hi veig un doble missatge: #Estic obsessionat / M’estic perdent per tu / Si els edificis s’esfondren / Si estàs amb problemes / Em llançaria al foc per tu / ... Volarem fins al cel / Vull fer coses dolentes amb tu# i aquí ve el ya habibi, ya ya habibi. Què voleu que us digui, una invitació a ballar i a alguna cosa més. De fet, els nicaragüencs Carlos Mejía Godoy y Los de Palacagüina no feien alguna cosa semblant mentre feien ballar al personal i van guanyar? L'esperança és l'últim que es perd.

           

PER NEUTRALITZAR LES GANES DE VOMITAR

SHITNOISE – “I COCKED MY GUN AND SHOT MY BEST FRIEND”

NOU REGISTRE

Aquí hi ha tot tipus de influències, sempre i quan siguin sorolloses.  

A Mònaco no tot és el Palau Grimaldi i l’hampa reial, el casino o les curses de Formula 1. Existeix una altra cara de la que el terceto de noise-punk de Montecarlo ShitNoise en son una de les seves veus. Formats a principis de 2022 han tret alguns EP’s i un parell d’àlbums. En aquest breu temps i canvis de formació, ens arriba un tercer treball publicat fa algunes setmanes amb un nom explícit de l’humor que gasten, I Cocked My Gun And Shot My Best Friend que els hi ha editat Cruel Nature Records.

Una nova castanya que ens estova a base d’energia punk i noise desenfrenats. La veritat és que, en mig de tanta tonteria, s’agraeix i rebem amb una honda satisfacción la glopada de bogeria que propulsen Aleksejs Macions (guitarra, veu), Tim Aringazi (guitarra) i Paul Albouy (bateria) inspirada en bandes com Nirvana o Sonic Youth.

Socarrats riffs de guitarra amb destripades interpretacions vocals que ens parlen de la hipocresia que ens envolta, com en cançons com Pleasant Guff de la que expliquen: ‘Tracta d’aquests amics que van pel mon donant la impressió de tenir-ho tot controlat, mentre que en realitat les seves vides son un puto desastre’. ShitNoise ha sabut condensar mitjançant un nutritiu bullit, la frustració i la ràbia del cada vegada més patent desordre i desequilibri social.

Aquest Brown Morning va ser el primer tall compartit. #Per què estàs petonejant el mousse de l’ordinador una altra vegada?... Com puc provocar un incendi en una casa que ja crema?# es pregunta Aleksejs Macions mentre Paul Albouy colpeja la bateria com un possés. Ja podem córrer que no servirà de res.

            

BON AUGURI CREATIU

DA GOOGIE + CARA TIVEY – “THE GOLDEN THREAD”

A LA VISTA

Acomiadarem l’any amb una molt bona noticia. El llançament d’un àlbum, el primer comme il faut, de Deb Googe.

La baixista de My Bloody Valentine, de la banda de Thurston Moore, de la banda de la ex-The Fall, Brix Smith, i co-fundadora d’Snowpony amb Katharine Gifford d’Stereolab, com si no en tingués prou, afortunadament per fi perd les vergonyes i es decideix a treure un primer àlbum. 

Es dirà The Golden Thread i la seva companya de viatge és ni més ni menys que la pianista Cara Tivey, que durant els anys 80 i 90 va ser teclista d’estudi i de gires de Billy Bragg, Everything But The Girl, Blur o el gran Robert Lloyd dels Nightingales abans no es poses a donar classes de música i arts escèniques en el Royal National College for the Blind. Tenen prevista la sortida d’aquesta joia per a finals de març via Tiny Global Productions.

Cap de les dues havia llançat un disc amb els seus noms. ‘En aquests darrers dos anys i mig, Deb i jo hem estat embarcades en un viatge de descobriment musical. Hem realitzat varies sessions de improvisació i experimentació que enregistràvem i a partir d’elles, utilitzant les intuïtives habilitats de producció, Deb ha confeccionat aquest àlbum’ explica Cara Tivey. L’han gravat a l’estudi que la baixista te a casa seva i l’han interpretat exclusivament elles dues.

Han compartit un fascinant primer tema, aquest Dumb on es combinen línies de baix amb sorolls de camp que es sumen i deriven en capes abstractes amb un resultat excitant. L’acompanyen d’un vídeo creat per la mateixa Deb Googe a partir de captures de pel·lícules de dibuixos animats a l’abast de tothom, mesclades amb imatges de desfilades militars, en un tot mirall de l’absurd. Tenen plans per anar de gira per Europa aquest 2025.

           

COLD WAVE A PUNT D'ENTRAR A L'HIVERN

XENO & OAKLANDER – “VIA NEGATIVA (IN THE DOORWAY LIGHT)”

NOU REGISTRE

De tant en tant posem cara d’ensopits per formar part d’aquell decorat amb banda sonora a base de... pop retro-futurista.

La música de Xeno & Oaklander, és música d’essència freda, que evoca una quantitat important d’imatges per a tots els gustos. Acaben de treure el seu vuitè àlbum d’estudi. Es diu VIA NEGATIVA (in the doorway light) que ho han fet a través de l’eficient segell nord-americà Dais Records.

Des de Brooklyn, porten ja gairebé dues fredes dècades construint, a base de melodies synthpop i coldwave, un carregament constant de familiars ritmes bailongos. El duo format per Liz Wendelbo i Sean McBrid es mantenen més feliços que mai a bord del seu vaixell/laboratori insígnia on conserven escrupolosament, la fórmula química que els fa durar com antigament les piles Duracell.

El títol que porta el disc està inspirat 'en l’estudi del que no s’ha de fer, una imatge negativa d’alguna cosa positiva'. En aquest parlen sobre el que no es percep a simple vista. Sempre els ha pogut el drama, els personatges i ambients teatrals. Aquí, també cançó rere cançó, ens mostren històries tèrboles i de final tràgic a través de paisatges farcits d’esperits inquiets que es mouen per sitges i runes d’ antigues mines. Wendelbo ens ho descriu: ‘És el contundent estrèpit de la maquinaria d’extracció en contrast amb el fascinant encant de les gemmes i metalls preciosos que s’extreuen’. El que dèiem de les imatges.

            

TEMPO

KELLY DUPLEX – “A GOOD MELON”

A LA VISTA

Fa uns anys vaig escoltar de la mà de Kelly Duplex una versió que feien de Here’s Where The Story Ends de The Sundays. Em vaig quedar pensant que allò no podia ser una flor d’estiu.

La versió anava inclosa en el seu àlbum de debut, un disc homònim que li va editar Strange Daisy Records el 2021 i que, venint el que havia de venir, va deixar a uns quants com jo, inquiets pel futur de Shane Avrard, el responsable de la banda de New Orleans. Els dubtes eren fundats, l’àlbum anava de sentiments de pèrdua i d’asfíxia. No ho dic per dir.

Ara ha anunciat que per a mitjans de febrer, te aquesta esperada continuació, amb la que desvelarem com li va. Es diu A Good Melon que li torna a editar el mateix segell. Si ells hi confien, nosaltres més. Segons la nota de premsa, la línia seguirà sent igual d’animada: separacions, l’entrada al món de la medicació, les coses que has de deixar enrere per una qüestió de salut mental, etc. 

La banda sonora també seguirà la línia matriu mostrada amb les mateixes eines de melodies pop d’estructura aspre, amb molt de feedback i dissimulo en forma de sorolls de coses que grinyolen, veus que no saps si parlen o t’adverteixen i que venen de lluny. Ha compartit aquest primer tema, Seeing Is Receiving, amb un clar propòsit, avançar i no mirar enrere.

             

ALLÒ QUE NO ES PERD

PAPER JAYS – “PAPER JAYS”

NOU REGISTRE

Crec que el resultat del treball que està fent la banda de Rhode Island Paper Jays, potser ha aparegut sense buscar-lo gaire. Que és com passen les millors coses.

Paper Jays és com la lògica evolució de la feina feta per Robin Williamson i Mike Heron amb la Incredible String Band i Ben Chasny amb Six Organs Of Admittance. Un esperit afí d’on aspirem els càlid aromes àcid-folk que recullen a base d’una esplèndida mescla de virtuosisme musical i cultural, sempre a la recerca de la continuació del camí.

El nucli el van formar Justin Hubbard (guitarra acústica, baix) i Jesse Cohen (guitarra elèctrica) de les trobades que feien ocasionalment a casa per realitzar sessions d’experimentació. Després de cinc anys, un dia van veure al percussionista Matt Crane tocar amb Linda Sharrock en una pizzeria local i la següent sessió ja la van fer amb Crane incorporat del tot. A partir d’aquí sorgeix el grup, tan consolidat i segur, que el llegendari segell ESP-Disk els va incorporar a la seva safata de sortides immediates.

Mantenen aquella abstracció a través dels seus instruments desplaçant-los cap a l’interior de meditacions amplificades. Frasegen de manera repetida amb moviments circulars i retroalimentació que transformen en ràfegues de folk psicodèlic. L’estiu de l’any passat van enregistrar aquest LP de títol homònim a Submodern Audio de Providence i que ara veu la llum a través d’ESP on entre els set talls inclosos, es troba aquest Japan, basat en el tema de Pharoah Sanders inclòs al seu àlbum Tauhid (Impulse! – 1967). Enjoy!

            

TAMBORS DE GUERRA

HEET DETH – “BAD READING”

A LA VISTA

Cada vegada hi ha més músics que utilitzen el seu treball per mostrar l’enfado davant de la actual perversió amb la que hem de batallar.

El duo de de l’escena punk DIY de Chicago Heet Deth no es volen quedar enrere i a través del segon àlbum fan prou terrabastall. Llancen el seu discurs de ràbia amb el propòsit d’encomanar-la com un virus camuflat, aprofitant que ja només es vacunen els quatre vells que es passen el dia a les sales d’espera dels centres assistencials, amb cara aterrida i apunt de ser esborrats de la llista de votants.

És l’esperat segon disc de Laila Eskin (guitarra, veu) i Julia Bard (bateria, veu). Es diu Bad Reading, ha estat enregistrat la tardor de l’any passat a Jamdek Recording Studios amb l’enginyer i productor Doug Malone i sortirà passat Reis via The Ghost Is Clear Records.

Bad Reading és una col·lecció d’onze contundents talls pre-apocalíptics imbuïts per aquesta indignació i ansietat pel futur de proximitat. Han compartit dues de les cançons preparades per explotar-nos als morros. Una és Laundromat, on es pregunten quan és el meu torn? davant d’una administració controladora i les rutines implantades per poder sobreviure. 

L'altra és aquesta High Tower, un manifest d’animositat cap al món dels rics, poderosos i insaciablement cobejosos. Doncs amb la intel·ligència artificial que ja ens han colat, preparem-nos.