JACKIE COHEN, EN MOMENTS DE CANVIS

NOU REGISTRE

Aquest és un disc sobre un moment catàrtic com el d’ara. Càlid indie-pop, flonjo, rotllo Kate Bush o Fleetwood Mac, per citar-ne un parell, per al final, descobrir que tot es tracta de comprendre de que va aquesta vida.

Jackie Cohen treu el seu segon àlbum, que va enregistrar amb Jonathan Rado – el seu marit – (Weyes Blood, The Killers) a la producció i Rias Reed (The Lemon Twigs, Crumb) als comandaments tècnics. Instal·lats a Sonora Recorders a Los Angeles, van saber aprofitar les vibracions que diuen haver notat a les sales d’aquell estudi: ‘Elliott Smith va gravar algunes coses allà’ diu Cohen. ‘Sempre notàvem que hi havia algú més, encenent i apagant els llums’. Poca broma.

Cohen explica que gran part de la seva vida s’havia construït sobre la idea de que la feminitat ben entesa, passa per estar guapa, alegre, desitjable, encara que la teva vida sigui un horror. ‘Amb el temps, he descobert que no hi ha res més femení que cridar per un maleït assassinat. Només vam rebre dues queixes per fer soroll’.

Presenta el single Moonstruck amb un vídeo que ha dirigit Haley Dahl, de la banda experimental Sloppy Jane, que també diu la seva: ‘El vídeo tracta sobre el desig d’escapar de la teva pròpia identitat i la sensibilitat que ens envolta. Cridar és preciós, la bellesa és horror, l’horror és divertit i la comèdia és increïblement trista, tant que podria cridar, cosa que seria preciós. Estimo a tope a Donnie Darko’ (la pel·lícula de 2001 dirigida per Richard Kelly). El disc es diu Pratfall i sortirà si Déu vol la tercera setmana de setembre via Earth Libraries. La vida és una paradoxa permanent.