PISCINES, PER SENTIR-SE UNA ALTRA

D’ESQUITLLADA

Hi ha uns elements arquitectònics – els plàstics no els considerarem – que en aquesta època d’estiu, adopten un statu quo de sancta santorum. I no n’hi ha per menys.

No és altre que aquell cubicle que si tenim la sort de poder gaudir-la en solitud – a males, es pot fer servir aquella facultat humana que es diu imaginació – pot ajudar a relaxar-nos i sentir com si fóssim part d’una pel·lícula. De sempre que han aparegut en algunes que val la pena revisar tombat al sofà, amb una glaçonera plena de gel.

N’hi poden haver de bucòliques, com la de La Collectionneuse (Éric Rohmer – 1967) amb Haydée Politoff. De chics, com la de La Piscine (Jacques Deray – 1969) amb Alain Delon i Romy Schneider.

De casa bona, com la de The Graduate (Mike Nichols – 1967) amb Dustin Hoffman, Anne Bancroft i Katharine Ross. De psicodèliques, com la de Valley Of The Dolls (Mark Robson – 1967).

També n'hi ha amb moltes històries, com la de The Last Picture Show (Peter Bogdanovich – 1971) amb Timothy Bottoms, Jeff Bridges i Cybill Shepherd. De perilloses, com la de Cat People (Paul Schrader – 1982) amb Nastassja Kinski, Annette O’Toole i Malcolm McDowell i una meravellosa banda sonora de Giorgio Moroder i David Bowie. I per tancar-ho, de concorregudes, com la de Laurel Canyon (Lisa Cholodenko – 2002) amb Frances McDormand, Kate Beckinsale i l’aparició de Lou Barlow, fent de músic, és clar. Bon bany!