ESPÈCIE EN PERILL D'EXTINCIÓ

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

La històrica revista italiana especialitzada en arquitectura i disseny DOMUS, ha volgut redefinir en un article la relació que hi tenen aquestes arts amb la música.

Les portades dels discos, amb els seus dissenys i les seves fotografies, formen part de l’imaginari col·lectiu i d’alguna manera, representen i expliquen el moment en que son editades. Son un tresor que, amb les actuals formes fredes de reproduir la música, ha perdut espai. Però afortunadament queden persones humanes que continuen apreciant-les i donant-los el valor que els hi correspon.

Blocs d’edificis, elements icònics i paisatges costumistes, tots ells son una entrada al que hi trobarem al reproduir el vinil. Aquestes en son unes poques. La llista seria impossible de reproduir sense morir abans:

Live At Max’s Kansas City (1972) de The Velvet Underground, un lloc mític de Nova York que va tancar el 1981 retratat en una suggerent imatge convertida en un icona dels discos en directe.

For Your Pleasure (1973) de Roxy Music, decadència i luxe en una imatge d’un perfil d’una ciutat imaginada fotografiada per Karl Stoecker on Amanda Lear intensifica el missatge.

Physical Graffiti (1975) de Led Zeppelin, on es veu l’immoble situat als números 96 i 98 de St. Mark’s Place a Manhattan on les finestres, literalment, s’obren de bat a bat en un exemple de portada sofisticada.

Qualsevol Nit Pot Sortir El Sol (1975) de Sisa amb la muntanya de Montjuic reinterpretada per la dissenyadora Silvia Gubern, artífex del logotip de la sala Zeleste.

Hotel California (1976) dels Eagles que en realitat era, o és, el luxós hotel Beverly Hills que representa la càlida i mitificada vida de Califòrnia.

Animals (1977) de Pink Floyd, dissenyada per l’estudi Hipgnosis es veu la central elèctrica de Battersea de Londres amb el tocino gegant per allà el mig en una crítica al capitalisme salvatge.

Carabruta (1978) de Gato Perez, fotografia de Colita de la desapareguda sala Tabú del carrer d’Escudellers de Barcelona.

Shakedown (1978) de Grateful Dead, una reinvenció del famós dibuixant underground Gilbert Shelton del districte industrial de San Rafael, on la banda tenia un magatzem.

Sisa & Melodrama (1979) en l'àlbum homònim on surten retratats d'esquena, en una escala de veïns del devastat Poble Nou de Barcelona, crec que és el 416 del carrer de Pere IV, on va viure un dels seus membres.

She Hangs Brightly (1990) de Mazzy Star. L’Hotel Tassel de Brusel·les i l’elegància onírica de l’art nouveau que encaixa perfectament amb la música de la banda de Santa Mónica.

  

Penthouse (1995) de Luna. La utilització d’una de les famoses fotografies de Ted Croner li dona a l’àlbum un aire urbà apropiat a la carrera de l’ex-Galaxie 500. El 2006 per a Modern Times de Bob Dylan, també es va utilitzar una de les fotografies de l’influent geni de la New York School Photography de la dècada dels 40 i 50.

Yankee Hotel Foxtrot (2002) de Wilco amb les torres Marina City de Chicago dissenyades per Bertrand Goldberg. Un disseny de contrast i elegància, representatiu de la música de la banda de Jeff Tweedy.

Original Pirate Material (2002) de The Streets (Michael Geoffrey Skinner), arquitectura neo-modernista dels 60 de Kestrel House, al nord de Londres en una fotografia de Rut Blees Luxemburg.

To The 5 Boroughs (2004) de Beastie Boys. Portada dissenyada per Matteo Pericoli amb un dibuix de l’skyline de Nova York, la seva ciutat.

Hot Fuss (2004) de The Killers. Fotografia de Matthias Clamer de l’any 2000 feta a la regió sud dels afores de Beijing en un missatge de confusió futurista.

Illinois (2005) de Sufjan Stevens, portada creada per Divya Srinivasan, on combina diferents temes de Illinois, el perfil de la ciutat de Chicago amb una imatge d’Al Capone en primer terme.

Andate Tutti Affanculo (2009) de la banda progressiva italiana The Zen Circus on s’hi veu el Palazzo della Civiltà Italiana un exemple del racionalisme de l'etapa feixista italiana en contrast amb el títol literalment Ves A Pendre Pel Cul.

Chicago (2010) del músic alemany Efdemin (Phillip Sollmann) en una imatge conceptual.

Ascension: The Sequel (2010) de Glenn Branca de l’artista Robert Longo. L’interior de la catedral gòtica augmenta l’aparositat de la seva música.

Unknown Mortal Orchestra (2011) de la banda del mateix nom on es veu el monument a l’alçament del poble de Kordun i Banija a Croacia amb el que el so de la banda de la ex-iugoslavia es vol veure representat en forma de la distorsió històrica.

The North (2012) de Stars, on figura una fotografia del complex residencial Habitat 67 de Montreal, construït aquell any per la Fira Mundial per l’arquitecte Moshe Safdie.

Aulos (2017) de Vladimir Cauchemar (Guillaume Brière). Conjunt dissenyat per Martin van Trek construit a París entre 1974 i 1980 vol assemblar-se a uns tubs d’organ.

Etazhi (2019)  dels bielorussos Моlchat Doma (Moлчат Дома) de fosques atmosferes de l’antiga arquitectura soviètica.

Kankyō Ongaku (2019) un recopilatori de  música Ambient (1980 - 1990) on es veu el Museu d’Art Iwasaki de línies minimalistes, que s’integra en la música de Kankyo Ongaku.

Si deixem que ens diguin què hem d'escoltar i guardar a base d'algoritmes i numerets en el mòbil, estem perduts. Tot un món que aviat passarà, si és que ja no ha passat, a ser una espècie en perill d'extinció.