LA GALLINA DELS OUS D’OR

PRIMAL SCREAM – “COME AHEAD”

A LA VISTA

Esprémer fins la darrera gota? Ens pensàvem que eren història? Bé, una mica si.

Primal Scream encara remenen la cua i el que fan és demostrar que el so que un dia els va fer pujar a les espatlles dels afeccionats i donar la volta al ruedo exhibint les orelles i el rabo, encara pot fer moure a algú a les pistes de ball amb els seus ja característics ritmes funk.

Ens els trobem amb Bobby Gillespie al capdavant amb l’arrogància elegant de sempre, per presentar el seu primer disc en vuit anys. El darrer va ser Chaosmosis (First International – 2016) i aquest Come Ahead que arribarà via BMG a principis de novembre, serà el dotzè àlbum d’estudi de la seva estratosfèrica carrera.

‘Estic molt entusiasmat amb aquest àlbum, com si fos el primer disc que fem’ diu un poc original Gillespie. ‘Si hi hagués una temàtica per Come Ahead, podria ser el conflicte, ja sigui intern o extern. El títol és un terme que s’utilitza a Glasgow. Si algú vol barallar-se amb tu, li dius: Endavant! Evoca l’esperit indomable dels seus habitants i l’àlbum en sí, comparteix aquesta actitud agressiva i aquesta confiança’ explica encara exhibint múscul.

Han compartit un primer tema, aquest Love Insurrection amb una lletra que es mou entre l’advertència i l’esperança, on planteja si la societat hauria de protegir a la gent més necessitada, del fred control de les forces del mercat. Qüestiona la injusta distribució de la riquesa i fa una crida a la unió i la compassió per sobre de la ira. ‘He volgut incloure un missatge d’esperança, atenuat per una acceptació del pitjor costat de la naturalesa humana’ comenta el músic escocès.

El procés de creació del disc, que conté 11 talls, es va posar en marxa el 2022, en un moment baix per a Gillespie que pensava que la cosa s’havia acabat. L’enregistrament s’ha realitzat en estudis de Belfast, Londres i Los Angeles amb producció de David Holmes – que ja hi va ser a More Light (First International – 2013). La portada va ser creada utilitzant una fotografia del pare de Gillespie, ja mort. 

          

EXEMPLE DE CONSTÀNCIA

PIXIES – “THE NIGHT THE ZOMBIES CAME”

A LA VISTA

Diu Black Francis que 'd’una col·lecció de cançons d’un suposat LP, acabes fent-ne una pel·lícula’. Doncs a aquestes alçades de la pel·lícula Pixies Forever 10, se’ns acudeixen tres característiques clares sobre ella.

Una, el reconeixement dels seus cinc primers àlbums (incloent Come On Pilgrim) com de genials. Dos, la seva inesgotable capacitat de treball amb una admirable constància de nous discos, reedicions i les corresponents gires. I tres, el curiós tic d’anar canviant de baixista i sempre amb dona.

Escoltant els avançaments de The Night The Zombies Came, de seguida es pot afegir a la llista, el domini absolut a l’hora de compondre nous temes que ens fan mantenir l’atenció sobre la banda de Boston i obrir la boca d’entusiasme. És la seva desena obra d’estudi i la primera amb la nova baixista, Emma Richardson (Band Of Skulls) que substitueix a la Lenchantin. Amb producció de Tom Dalgety, habitual des de 2015, el disc sortirà a finals d’octubre via la multinacional BMG.

Amb el seu darrer disc, Doggerel (Infectious Music/BMG – 2022) per antiguitat i domini, van deixar clar quí era el rei de la selva. Amb aquest nou disc, es passegen, no brandint les cabelleres, per motius obvis, però sí ensenyant, encara, uns bons ullals.

El disc inclou aquest Chicken, el segon single, del que s’estan dient moltes tonteries, com aquesta: serà la seva manera de dir que s’ha fet vegeterià? que és la pregunta que ens fem quan sentim cantar a Black Francis: ‘A vegades em sento com un pollastre, picant blat de moro. Després em tallen el coll. Ara estic per entendre-ho’. 

La banda va donar un nou concert ahir al Razz de Barcelona per continuar tot l’agost per Europa abans de marxar cap a Austràlia. No deuen parar de prendre Red Bull.