THE BLANK TAPES, ALIANÇA ETERNA

REGISTRES PSICODÈLICS 

Al darrera de The Blank Tapes hi ha un dels personatges més prolífics de l’escena psicodèlica californiana

Es tracta de Matt Adams, en permanent neguit creatiu, la seva obra musical – també pinta i dissenya pel merch de clients com The Grateful Dead – acapara i acapararà multitud de registres, a més de fer gires per Nord-amèrica, Europa i Japó. La seva obra recent és el vinyl Look Into The Light, editat l’octubre del 2019 per Nomad Eel Records. Acompanyat en alguns temes per Veronica Bianqui (veu), Jason Cirimele (baix) i Shaughnessy Starr (bateria) confecciona un producte de bon material lisèrgic.

Matt Adams és el segon començant per l’esquerra

Com que després ha vingut el que ha vingut, com si fos un souvenir va treure Covid-19 Quarantine + Isolation Blues, un 8” d’edició limitadíssima en una fantàstica coberta covid-troquelada. La cançó del mateix nom, ha aparegut en la compilació de Burger Records Quarantunes, l’altre per a Brazillian Scream And Yell. Va sortir el 18 de juny via Piaptk Records.

Més coses. L’any 2015 a Joshua Tree, va composar i enregistrar aquests disset temes als que posteriorment els hi ha afegit la veu. Aquest 3 de juliol Sour Grapes Records de Manchester s’ha encarregat d’editar-ho en format cassette. Es diu Power Trio i son tot una declaració de principis, rescatada de l’època daurada dels fluxos alquimístics i les atmosferes encenssiàries. 

LA BIG SISTER POSA LA DIRECTA

DISSENY SUBVERSIU

Els dissenyadors Ewa Nowak i Jaroslaw Markowitz, des del seu estudi NOMA, han ideat unes joies que a part de fer que tothom et miri quan te les poses, et protegeixen dels detectors facials

Mantenir la nostra privacitat intacta ha passat a ser un repte més, aquella privacitat per la que tant pateixen els nostres senyors feudals, com quan diuen allò de la protecció de dades. Impossible ser més hipòcrita. Una de les peces, consta d’unes rodanxes de llautó i una tira que cobreix el front i, amb uns fils, es subjecten com si fossin unes ulleres. Així, els hi fots en l’aire la detecció facial, doncs es basa en el joc de llums i ombres, que és el que genera el perfil de l’individu. N’hi ha d’altres tipus de solucions, com la del plàstic texturat o simplement pintar-se la cara. Però aquesta, és una forma elegant de dir-los que el teu reconeixement facial no cal que te’l facin. Gràcies, molt amables.

Les càmeres van apareixent com bolets per tot arreu. Les grans corporacions, Amazon, Apple, Facebook també aprofiten el desplegament per polir més el teu perfil i poder-te marejar amb més precisió. Tenen la santa barra de dir que ho fan pel nostre benefici.

Ens hem de protegir. La situació actual ha portat que visquem més controlades encara per part dels senyors feudals, i els vassalls que si senten atrets. El crescendo de restriccions i submissions només ha fet que començar.

No trigaran gaire a prohibir-ho també i a posar la parella de dissenyadors a la garjola. Cridar l’atenció és l’únic que podem fer. Doncs a fer-se el boig!

MOMUS ENS EXPLICA LA SEVA EXPERIENCIA AMB EL VIRUS

NOU REGISTRE

Nick Currie s’ha sentit com un més. Davant del contagi – d’un refredat o del COVID19 – ha pogut pensar sobre el sentit de la vida. Amb optimisme

Ja sabem que gairebé sempre escriu de temes d’actualitat. Els darrers quatre anys ha estat escrivint sobre el Brexit. Però l’assunto del virus i el moment temporal concret que vivim, sobretot a nivell emocional, li han anat de primera per fer un disc d’una bellesa inusual. Les paranoies, els mals sons i la conseqüent alteració de la consciència, pot ser força productiva. Tothom, tancat a casa, s’ha posat a treballar com no ho havien fet mai abans. La soledat, va bé. Nick Currie – Momus – no n’ha sigut una excepció. A mitjans de març es va començar a trobar malament. Ell era a Berlín, on viu. Es va estar set dies al llit, acollonit i pensant que allò era el final. Quan es va llevar, en vint-i-tres dies tenia els onze temes. L’àlbum es diu Vivid, amb noms com Self-Isolation, Working From Home, My Corona, Fever Dream o Levitation i està al carrer via Darla Records. El resultat es complementa amb els habituals vídeos. Es publica simultàniament amb Niche: A Memoir In Pastiche, una autobiografia lúdica de sis dècades editada per Farrar, Straus and Giroux de Nova York.

‘Goodbye everyone, it's a scary old world, but thanks for the ride’ canta a Oblivion en un d’aquests moments d’optimisme.

NOU BROT

TOM JONES – IS’T NOT UNUSUAL

DINÀMIQUES DE MASSES

No només hi ha nous brots relacionats amb el virus dolent. N’hi ha d’altres, de brots

dos elementes sospitoses 

En un de nou, en aquest cas de histèria, la població més assenyada demanda que es confini el segment adolescent i jove de la societat. “Son tots ells els que han provocat que ens tornin a deixar sense tele”, argumenta una senyora a la merceria, fent cua per comprar-se una mascareta amb el darrer estampat. Sempre s’ha de trobar un culpable. Per unes, la gent de la faràndula. Per altres, els més tendres. Fa uns quants anys, ja se’ls va tancar en gàbies. En aquest cas, també hi ha un precedent. Que els precedents sempre s’argumenten i queda bé.

THE FLAMING LIPS, RIURE’S DEL MORT I DEL QUI EL VETLLA

VIVERETES

Aquests ho tenen clar. Igual que si s'haguessin fotut un darrera l'altre vint petes, imposen el seu comercial sentit de l’humor

Perquè al final el que convé és ser noticia. Els ja veterans The Flaming Lips van aprofitar la seva participació aquest dimecres passat al programa Late Show d’un tal Stephen Colbert, per tocar el seu clàssic Race For The Prize amb tota la banda dins d’unes bombolles de plàstic. De fet Wayne Coyne habitualment ja ho fa això de ficar-se dins d’una d’aquestes en les seves actuacions per llençar-se a fer crowdsurfing. Però la cosa no acaba aquí. La gràcia del xou va ser que els que feien d’assistents també els hi van posar dins de bombolles. Un altre gràcia també va ser que no van tocar el seu nou single, l’avorrit Flower Of Neptune 6. També han tret una samarreta relativa al abans i el després. I mascareta no?