MAMELLA DE MONJA

THE WIND-UPS – “CONFECTION”

NOU REGISTRE

Quan em penso que ja res em farà saltar de la cadira, va i arriben propostes com les de The Wind-Ups.

Son/és de Chico, al nord de Califòrnia. Fins ara ha estat l’assumpte gairebé exclusiu de Jake Sprecher. Fins ara perquè en aquest Confection, el tercer àlbum de The Wind-Ups, ha volgut gravar-lo amb el que més o menys podria ser una banda: Connor Finnigan (veu, guitarra), Jason Wuestefeld (veu), Kerra Jessen (veu) i Jaed Garibaldi (violoncel) que fan les seves aparicions per aquí i allà, o més o menys. Surt avui via Dandy Boy Records.

Un mur de so de guitarres distorsionades i una percussió que podrien recordar les onades subversives dels germans Reid. Només començar, amb A Fine Pink Mist, per continuar amb I Love Her, la tralla de Flag Pin Theater i així fins a onze talls passant per la “balada” Cheer Up amb un recitat inicial de mig temps, una carta d’amor per els que es senten esgotats i dubten ja de tot. Per acabar, el clàssic Little Boy Blue on figura l’aportació a la guitarra de Jonathan Richman. Sort que la cadira és vella.

                      

LLEUGERS i INTENSOS

AUTOS – “AUTOS”

NOU REGISTRE

No és cap mite que el primer glop de cervesa ben freda i ben tirada, et fa sentir a la glòria.

La mateixa sensació em fan sentir les glopades de les bandes de power-pop. Fresques, dinàmiques, plenes de llum. Vessant l’espuma justa perquè et quedin els morros blancs. Vessant el millor de les coses simples. El segell Oakland, Dandy Boy Records, ens te acostumades a coses com aquesta. Sempre a la recerca de bandes de power-pop de la San Francisco Bay Area, en aquesta ocasió ens apropa el debut d’Autos, de Santa Cruz, d'una mica més avall, ja tocant a Monterey.

Lidera el grup Brandon Tomovic (veu, guitarra) que amb Andrew Coonrad (guitarra), Rachael Chavez (baix) i Lex van den Berghe (bateria), tots ells coneguts per haver tocat en un munt de bandes de la zona al llarg dels anys, un dia mig per casualitat, van descobrir que al ajuntar-se, sorgia la química pop de guitarres. Ecos de referents com Shoes, The Plimsouls, The dB’s o Game Theory, pul·lulen en les sis pistes que conformen aquest EP de 12”.

Revisen tots els standards haguts i per haver. Gotes de glam i de post-punk recuperades de les galeries subterrànies dels 80, ens ensulfaten la cara ara que n’és l’època. El van escriure en un període de les seves vides en que es mudaven de San Francisco a Santa Cruz, amb el que van decidir convertir aquest debut, en un recull de sentiments agradosos pel retorn desitjat a casa des de conceptes actuals sobre la naturalesa humana. Llàstima d’una portada tan sosa. Torno a la nevera.

                         

EL DESTÍ

MAGIC USER – “SHADOW ON THE DOOR”

ALTRES REGISTRES

Circular amb cotxe per la carretera amb circumstàncies suposadament adverses, a hores intempestives o amb pluja i acompanyat de música, sempre dona la sensació de pau.

La mateixa sensació també l’augmenta que les notes que omplen l’aire humit i en penombra que hi ha a l’interior del cotxe, no siguin gens presumptuoses i que inspirin autodomini. Un autodomini que imagines fàcil, que ja el voldries per a tu. Com el de Jordan Martich, penses, quan va començar a escriure melodies per matar el temps, amb la satisfacció que dona estar fent allò que t’agrada sense que t’importi res més.

(fot @orangefriendlyfrog)

La satisfacció va donar pas a tocar per alguns bars d’Oakland i de San Francisco, animat i indiferent al pensar que per mostrar-les al personal més preocupat per tenir una cervesa a les mans i poder dir un munt de tonteries al del costat, ningú més que ell podria prendre mal. Amb sorpresa, va veure que uns quants com ell li donaven suport. Així se li van afegir Charles Thomas a la guitarra, Colin McDonald al baix i Digger Barrett a la bateria, i com una cosa porta a l’altre, van anar escrivint noves cançons ja com a grup.

Magic User tenen a punt per a mitjans del mes que ve, el seu debut, aquest Shadow On The Door que sortirà via Dandy Boy Records. Tot això sempre que el cotxe no sigui elèctric. Si ho fos, potser en comptes d’acabar formant una banda hauria acabat tele-treballant a casa.

            

A VEGADES

KELLEY STOLTZ – “LA FLEUR”

NOU REGISTRE

És reconegut com una llegenda del psych–pop de San Francisco. Incansable creador de càpsules psicodèliques, puntual a la cita, es torna a fer visible.

Kelley Stoltz acaba de fer entrega del seu divuitè àlbum, aquest La Fleur amb dotze noves cançons que llança via Agitated Records i Dandy Boy Records. Encara que Stoltz toca casi tots els instruments, per alguns temes s’ha fet amb una banda d’estudi composta pel també llegendari Jason Falkner (Three O’Clock, Jellyfish, TV Eyes) i Fred Barnes.

Les cançons ens atrapen de forma subtil. Des de la inicial i impulsiva Human Events fins les guitarres acústiques de Make Believer, passant per aquest Reni’s Car d’inspiració Stone Roses i del que Stoltz comenta: ‘És un somni sofocant de jangle-rock basat en un fet real mentre voltava per Manchester en el cotxe de John “Reni” Wren, el bateria dels Roses’. La veritat és que cal estar despert. Successos insignificants a vegades poden generar grans idees. A vegades.

         

EN PERFECTE EQUILIBRI

YEA-MING AND THE RUMOURS – “I CAN’T HAVE IT ALL”

NOU REGISTRE

Tonades addictives d’indie-pop que circulen en perfecte equilibri entre bandes que han marcat un abans i un després. Yea-Ming Chen té l’habilitat de mantenir-se com si res en aquest punt just.

‘Un dia em vaig adonar de que havia passat la major part de la meva vida fingint ser aquella persona que els demés volien que fos i aquesta actitud va ser molt probablement la font de la meva ansietat i depressió. Vaig sentir dolor al deixar marxar a persones i situacions que tenien molt poder sobre mi. En aquesta transició vaig descobrir que és possible experimentar total tristesa i extrema felicitat a la vegada’ explica Chen.

Aquest canvi està registrat en aquest I Can’t Have It All, el tercer àlbum de Yea-Ming And The Rumours que sortirà demà passat via Dandy Boy Records. Amb producció pròpia, el disc el van gravar principalment a l’estudi de casa de Chen, un cop les cançons van estar embastades amb Meric Long (The Dodos) a Tiny Telephone Studios i amb Mike Walti als Wyldwood Studios.

Va comptar amb l’ajut dels antics membres Eóin Galvin (guitarra, lap-steel, veus) i Sonia Hayden (bateria), amb la incorporació de Jen Weisberg, Luke Robbins, el baix de Jeff Moller i els teclats de Jasper Leach. S’hi poden escoltar els rastres de bandes que van dels Galaxy 500, Camera Obscura, els Purple Mountains de David Berman fins els enyorats Veronica Falls, per citar-ne només tres, per entendre així lo de l’equilibri que dèiem al començar.