IMPERMEABLES

BRIGHT EYES – “FIVE DICE, ALL THREES”

A LA VISTA

No hi ha músic que ens porti acompanyant des de finals dels 90 i que li seguim sent fidels, com és el cas de Conor Oberst.

Amb la característica forma tremolosa de cantar d'Oberst que sembla que li vagi la vida, Bright Eyes, que es completa amb Mike Mogis i Nathaniel Walcott, fa entrega del seu onzè àlbum (???) amb el nom de Five Dice, All Threes que sortirà la tercera setmana de setembre via Dead Oceans. Produït per la banda, el van enregistrar a ARC, l’estudi que tenen a la mateixa Omaha.

(fot Nik Freitas)

En el comunicat de premsa expliquen: ‘El títol de l’àlbum vindria a indicar com una tirada perfecte. Però la perfecció, en el món de Bright Eyes significa una altra cosa. Significa que els nostres defectes son el que ens influeix i atorga responsabilitat. Trobar el significat només és possible si som testimonis del dur viatge que ens portarà fins allà’.

Aquest primer disc de la banda en quatre anys, ha comptat amb les col·laboracions de Chan Marshall (Cat Power), Matt Berninger (The National) i Alex Orange Drink (So So Glos). Han compartit un parell de temes, Rainbow Overpsass i aquest anterior Bells And Whistles que van acompanyar d’un vídeo dirigit per Josh Boone.

‘Aquesta és una cançó sobre els molts petits detalls de la vida, que poden semblar insignificants, però que eventualment acaben formant part del teu destí’ ha explicat Oberst. La lletra fa referència a un munt de persones i coses amb un to d’un cert desengany, Banksy, la princeseta Diana, un bar, l’Edendale, els esculls del negoci de la música. Llàstima que els xiulets fan que sembli una cançó de la tele 3.

          

KEBIN MORBY, A CAMEJAR!

NOU REGISTRE

D’acord que s’hi va trobar per motius familiars. Però instal·lar-te en un hotel a Memphis i camejar pels seus carrers, encantant-te a cada cantonada a la recerca d’inspiració, és de ser molt afortunat.

El músic multidimensional Kevin Morby te enllestit un nou disc. El seu bagatge passa per haver sigut el baixista dels Woods i el líder de The Babies, encetant la seva carrera individualment el 2013. Ara presenta disc, que és el que fa set de la seva discografia. Es diu This Is a Photograph i surt a mitjans del mes que ve, via Dead Oceans. La majoria de temes de l’àlbum els va escriure (com dèiem) a Memphis, instal·lat a l’hotel Peabody i nodrint-se d’algunes de les històries que han passat a la ciutat: la prematura mort del seu admirat Jay Reatard – amb 29 anys el 2010 d’una mala digestió barreja de cocaïna i alcohol –, el marge del Mississippi que, suposadament, és dels darrers llocs que veuria Jeff Buckley abans de desapareix-hi o, per no se tant necrològic, elements tipus els cartells de l’Stax. El mes de Maria, estarà presentant el disc per Europa.

Ha compartit algun tema, com aquest Rock Bottom de ritme trepidant i un fuzz d’atrezzo que fa tremolar les orelles. ‘Sovint passava per davant d’un mural que hi ha a Main Street, del difunt Jay Reatard, el que em va conduir a ell. Vaig començar la cançó repetint ‘They’re all gonna laugh at you!’ perquè vaig llegir que Jay Reatard va estar sent molestat uns quants anys a primària i potser per això també la portada del seu primer àlbum sol, Blood Visions (In The Red Recordings – 2006), se’l veu en un bany de sang, com una picada d’ullet al personatge de Carrie de Sissy Spaceck. Inclus quan era a l’estudi gravant, vaig fer referència al seu darrer disc, Grown Up, Fucked Up, per com volia sonar exactament’. Ja ho deia Picasso: les musses t’han de trobar camejant.