SURF EXTRA-PLANETARI

EDITRIX – “THE BIG E”

A LA VISTA

La formula Editrix és el resultat de les sinergies dels mateixos components. El resultat és fruit de les seves coincidències per la simpatia cap a bandes com King Crimson o Horse Lords.

En el temps transcorregut des d’Editrix II: Editrix Goes To Hell (Exploding In Sound – 2022) fins ara, s’han mantingut actius per separat. Wendy Eisenberg, veu i guitarra, amb una densa producció individual, s’ha convertit en una de les artistes d’avantguarda més sol·licitada de Nova York, rebent molt bons comentaris pel seu darrer àlbum Viewfinder (American Dreams – 2024), a més de participar en projectes amb d’altres músics com David Grubbs o Bill Orcutt. Steve Cameron, baixista, l’únic dels tres que viu a Massachusetts, s’ha involucrat amb altres projectes amb bandes com Landowner, Hot Dirt o The Leafies You Gave Me. I Josh Daniel, el bateria, simplement va tornar a la universitat per canviar d’aires.

(fot Laura Brunisholz)

Quan van decidir treure un nou disc, van descartar ràpidament la idea de composar per separat. La banda sap que la calidesa del treball conjunt i els accidents que es produeixen a l’estudi, tenen un valor afegit que a ells especialment els agrada compartir. ‘Ens reuníem i composàvem una o dues cançons en dos dies’ explica Daniel. ‘La majoria de vegades, ni tan sols sabia quins poliritmes estàvem tocant a la vegada’ diu Eisenberg. Quan ho comenten, fan servir paraules com evocador i meditatiu. Cameron es posa més sentimental quan diu ‘sento que les meves idees sobre música son molt diferents a quan tenia 25 anys. Ara només vull fer coses genials amb la gent que aprecio’. O sigui, perdre el temps, el mínim.

Es diu The Big E i sortirà a finals de mes via Joyful Noise. L’han enregistrat amb el productor Colin Marston (Krallice, Behold... The Arctopus) al seu estudi de Queens. La majoria de cançons estan gravades en viu, amb el màxim d’espontaneïtat, només amb algunes sobregravacions afegides posteriorment. Han compartit un parell de temes, Flesh Debt i aquest que obre i dona títol a l’àlbum. Una pista que combina la urgència de la guitarra i les bases rítmiques creant un espai d’una naturalesa el suficientment estranya com per haver vingut d’un altre planeta surfejant damunt d’una taula d’improvisacions.  

                        

REMOR DE FONS

NEW ORTHODOX –“BULL MARKET ON CORN”

A LA VISTA

Si també ets del que t’agrada anar a contracorrent, aquest home és dels teus.

Mentre la felicitat va cobrint la capa de la terra, ell va i es posa a explorar el costat més fosc de la societat – en aquest cas la nord-americana, que no difereix massa de cap altre d’occidental – a través dels punts de vista de les persones que viuen al marge d’ella. El músic de Coxsackie, NY, Nicholas Merz, amb l’àlies de New Orthodox, la primera setmana de febrer traurà el seu primer àlbum. Es dirà Bull Market On Corn que li edita Joyful Noise.

(fot Sarah Agudo)

És una suma d’experimentació musical i introspecció poètica. A través de les deu cançons, totes de Merz excepte Waves Of Fear que és una versió del tema de Lou Reed, s’endinsa pels aspectes menys agraïts de la vida, els mateixos que d’altres normalitzen. Cada pista és com una sacsejada. A One Less Cop, es basa en les experiències de vida de la seva mare i els seus records de quan era petit i de viure en un remolc. Industrial Complex es centra en qüestions polítiques urgents, com és el sistema penitenciari. 

La tremenda Glory, amb els seus tons monòtons del pedal steel, vol ser un reflex de la perspectiva masculina de les generacions anteriors, aquella masculinitat tòxica i els records distorsionats, amb matisos coents i sarcàstics. És veritat que l’àlbum sona com un d’Scott Walker o un renovat Nick Cave.

El disc és dels darrers que Steve Albini va treballar en la gravació i en la mescla. Merz dona algunes pistes del procés, en que volien brindar perspectiva a l’estudi. Com el mantenir sons estranys difícils d’identificar, els copets del seu peu mentre toca o en aquest mateix Glory i el seu efecte espectral ‘quan la veu va començar a agafar força i profunditat, ens preguntàvem l’un a l’altre si havien deixat oberts els micros de la sala per aconseguir aquest efecte i no, és la veu que simplement impacta en la sala’. El vídeo que l’acompanya el va gravar Sarah Agudo a la casa on viu Merz i els voltants de la vall del Hudson a Nova York.