MARIA DEL MAR BONET VISTA PER TONI CATANY

CLAUSTRE DE SANT BONAVENTURA – LLUCMAJOR (ILLES BALEARS)

fins el 28 de gener de 2018

ART – INSTAL·LACIONS – DISSENY

No és l’únic que va quedar fascinat per la jove cantant de Palma. Toni Catany, que la seva funció era la de copsar i fixar el màxim d’estímuls que ens envolten, ho va saber fer. Des del passat mes, que sota la producció de la fundació que porta el seu nom, es poden veure algunes proves. A “Maria del Mar Bonet als Ulls de Toni Catany” hi trobarem 180 obres entre objectes que els entrelligaven i sobretot les fotografies que mostren pas a pas la carrera de la cantant.

Cinquanta anys d’amistat donen per molt. Es van conèixer quan la cantant es va afegir als Setze Jutges, i la relació que van desenvolupar va ultrapassar les seves pròpies carreres.

Toni Catany, internacionalment considerat un dels fotògrafs més importants del món, va traspassar l’octubre de 2013 amb 71 anys.

DEGRADACIÓ

QUESTIONS COL·LATERALS

 

 

Cada any, a l’estiu, una gran part del nostre territori pateix i molt especialment les Illes, que s’omplen de forasters. Cada any, per aquestes dates, m’envaeix el mateix desig. 

 

 

 

 

Vicent Andrés Estellés va escriure aquest poema que Maria del Mar Bonet va musicar i va publicar l’any 1977 dins de l’àlbum Alenar.

 

 

 

 

 

 

JO EM DONARIA A QUI EM VULGUÉS

MARIA DEL MAR BONET
SI VENS PREST / JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS
Lletra: Josep Palau i Fabre
Música: Maria del Mar Bonet
 

RECUPERANT CLÀSSICS

 

 

En l’àmbit de la música pop, si Maria del Mar Bonet fes avui el que feia fa 45 anys – 45 anys!!! – se la consideraria una cantant d’àcid folk o fins i tot experimental. Les seves passes pel Grup de Folk per exemple, ho poden corroborar. Suposo que no feia altre cosa que cercar la seva ubicació, per què en la mateixa època va fer algunes coses de pop més clàssic, com Mercè, la cançó dedicada a la seva mare, amb trompetes i violins dignes de Bacharach. A mitjans dels setanta va perfeccionar l’estil, volcant-se de ple en temes folk gestant discos d’una increïble bellesa com Alenar, que és per caure de cul a terra. A poc a poc, amb els anys, es va anar perfeccionat tant i tant que a mitjans dels noranta de tanta manipulació la naturalitat que la caracteritzava es va fondre. 

 

Aquest és un single de l’any 1969 editat per Concèntric on a la cara B hi figura aquest tema d’àcid folk tan colossal que posa la pell de gallina. L’any 71 la va tornar a editar en una nova versió més pop, dins de l’àlbum homònim editat per Bocaccio. 

 

Son petites perles que ens ha donat la nostra cultura pop. Perles en brut, afortunadament.