WURLD SERIES, AMB GARANTIA DE DENOMINACIÓ D'ORIGEN

NOU REGISTRE

Aquest What’s Growing és el disc perfecte per surfejar damunt la cresta de la quarta onada i de qualsevol altra de les que ens tenen reservades

És el segon de Wurld Series, el quartet de la ciutat d’Otautahi (Christchurch és el curiós nom colonial), ciutat de Nova Zelanda que des de 1984 te una placa especificant que si des d’allà travesséssim el planeta, sortiríem més o menys a Vic.

Sí que és veritat que beuen directament de la banda de Stockton, però ho broden. Si Stephen Malkmus i companyia fossin morts, podrien ser ben bé la seva reencarnació. La banda la lidera Luke Towart (veu, guitarra) amb la seva mà dreta Brian Feary (bateria), i es fan acompanyar en algunes cançons per Emma i Adam Hattaway (baix i guitarra). Son quinze temes de rock pur i dur, amb guitarres afiladíssimes i bases rítmiques a la una que arrepleguen tots els esperits enrotllats dels noranta. Luke Towart arrossega la veu com si l’estigués esperant la gloria a la cantonada. La temàtica? Reflexions sobre el neguit surrealista del dia a dia. A les composicions li posen un punt agosarat i provocador. L’aporten amb les acceleracions i distorsions que posen de guarniment, l’elegància del fuzz omnipresent en casi tots els temes i el capritxos del baix d'Emma Hattaway. L’edició queda repartida entre l’australiana Osborne Again Records i Meritorio per Europa i els USA, a més de Melted Ice Cream, propietat de Brian Feary, des de casa.

Ja en tornem a tenir aquí una de recent. Una nova i flamant producció d’una de les millors marques amb denominació d’origen ‘pop’: Nova Zelanda. 

PRINCESS CHELSEA S’ABARROCA

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Nou treball d’aquesta polifacètica i avantatjada deixeble del pop ensucrat/experimental, encara que en aquesta nova entrega malgrat no semblar-ho, pel ritme mantingut, li ha intentat donar una volta cap a una seriositat a les lletres, parlant de preocupacions quotidianes i existèncials,  que li dona un aire divertidament sarcàstic. 

El disc, que fa quatre si comptem el de versions, es dirà Loneliest Girl, i ha sigut enregistrat sense presses a l’estudi que té a casa seva al mateix West Auckland de Nova Zelanda. Aquests dies, Chelsea Nikkel esta tocant per Europa. Oficialment, l’LP surt demà.

NOU DISC DE THE CHILLS A LA VISTA

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

The Chills, una de les bandes ambaixadores de Nova Zelanda continua, per sort per a totes, a plena activitat. De la mà de Fire Records, aquest 14 de setembre veurà la llum Snow Bound i amb el tema The Complex, un dels dos que avancen per anar fent boca, ens fa ganes enormes de The Chills, així com també augmentar el seu status d’imprescindibles. Esperem que aquest nou disc ajudi a Martin Phillipps a desfer-se de totes les cabòries que arrossega fa massa temps.

THE BETHS, AIXÍ DE SIMPLE

AVANÇAMENT DISCOGRÀFIC

El que entenem per música indie com etiqueta, hauria d’estar ja passat com a mínim 10 pobles. A aquestes alçades en que es continua parlant d’Eurovisión com un interessant tema del dia, o transcorregut un considerable temps de la història del pop en que sembla que tots anem ja de tornada, no fem més l’indi i deixem de dir-li indie.

Elizabeth Stokes que viu a Auckland, al capdavant de The Beths fa allò que millor sap fer. I no és indie. El seu àlbum de debut, Future Me Hates Me, sortirà aquest agost de la mà de Carpark Records. Aquest mes i el que ve, de gira per Europa. Llarga vida al pop.

QUINA CREU !

DINÀMIQUES DE MASSES

Va passar a Gisborne una petita ciutat de Nova Zelada que aquests dies de cap d’any acull el Rhythm & Vines Festival, esdeveniment que pot arribar a rebre 20.000 persones. El mes de gener la temperatura a l’arxipèlag del Pacífic és estiuenca i a alguns se’ls hi escalfa excessivament el poc cervell que tenen.  

Madeleine Anello-Kitzmiller, una noia nord-americana de 20 anys que passejava en topless tranquil·lament amb una amiga per una de les esplanades, es va veure toquinejada per un tipeju, quan seguidament, la noia per sort i sense pensar-s’ho dues vegades, el va anar a buscar i li va etzibar una bona tunda. Més tard va declarar: ‘espero que la meva acció inspiri a altres dones a sentir-se còmodes amb el seu cos’  i va afegir,... ‘el cos d’una persona és propi i ningú té dret a tocar-lo sense el nostre consentiment, independentment de com anem’.

Madeleine Anello-Kitzmiller a la foto a l’esquerra

  

THE WILD POPPIES

HEROINE: 
THE WILD POPPIES COMPLETE COLLECTION (1986-1989)

2016 – PRETTY OLIVIA RECORDS

NOVETAT DISCOGRÀFICA

Font inesgotable de bandes pop – que com que li hem de posar etiquetes a tot, en aquell racó de món, a aquest format, se li diu Dunedin Sound – lo de Nova Zelanda és per sucar-hi pa. Aquests son de Wellington, la capital de l’arxipèlag, amb poc més de 200.000 ànimes. Van ser de curta carrera, del 1986 al 1989 i van enregistrar aquest únic disc que en el seu moment va passar més que desapercebut. 

Reeditat per Pretty Olivia Records, està fent furor entre els buscadors de bolets verinosos.  

ORCHESTRA OF SPHERES

PRESENT MUSICAL

Els comparen amb els Talking Heads (estem perdent el coneixement) i als suïssos Yello. Son dels que per instruments, a part dels habituals, utilitzen estris domèstics. Tenen centenars de milers de seguidors a les xarxes (enganxats). Dan Snaith – Caribou – els hi segueix la pista per copiar-lis alguna cosa. Al que fan li han penjat l’etiqueta de ‘futuristic and unsettlingly primal’ i ‘the most out-of-this-worl band in music today’. 

Porten la imaginació a límits de difícil catalogació. Atrevir-se és el futur. El 13 de maig al carrer. Orchestra Of Spheres son de Nova Zelanda i editen amb Fire Records.