PARA-FARMÀCIA NIPONA

NININGASHI – “HEAVY WAY”

ALTRES REGISTRES

És molt probable que el mes de maig de 1967, el senyor i la senyora Okubo visitessin Barcelona per inspeccionar els avenços de la Sagrada Familia.

El seu objectiu, amb molta visió de futur per la seva part, organitzar vols charters de japonesos com ells i així també accedir a un trosset de pastís. Però es van perdre. Llavors, la monumental Mona de Pasqua, encara no estava tan ben senyalitzada com ho està ara.

Així, donant voltes van acabar al Parc de la Ciutadella, on per sorpresa seva, en comptes de trobar-se uns quants flamencos amb barret mexicà, es van trobar amb el Grup de Folk de Jaume Arnella, Xesc Boix, Jordi i Albert Batiste, Sisa, Pau Riba i companyia. Son fill, un jove Kazuhisa Okubo, només li interessava aconseguir el telèfon de la Bonet i en l’intent va acabar dalt de l’escenari tocant la pandereta.

L’impacte va ser tal, que de retorn al seu país va deixar de pensar en fer la carrera de farmàcia que els seus venerables pares volien que fes, per entrar en el món dels fàrmacs però d’un altre tipus. Per arrodonir-ho, ell, tal i com havia vist en la seva fortuïta però afortunada trobada de la Ciutadella, es va posar quatre flors al cap i va agafar la guitarra.

Mentre, i incorporat a la Hiroshima Folk Village, es trasllada a Tokio. Ens plantem a l’any 1974. Influït ja de ple, no només pels catalans, sinó per l’efervescent escena àcid nipona, en va sortir un àlbum carregat de màgia folk i psicodèlia. Es deia Heavy Way, se’l va auto-produïr, la portada és de son germà, i a la banda per la que es va fer acompanyar, li va posar Niningashi. Se’n van editar molt poques còpies. Coses del destí.

En mig de l’estat d’excitació mental d’Okubo que en aquell moment tenia 20 anys, va continuar com a membre de les bandes folk i blues-rock Neko i Kaze. Després d’una breu carrera com a solista es va retirar i només es sap que el 2021 va traspassar.

Ara, 50 anys després, aquesta obra d’orfebreria, peça única, s’ha re-editat via Time Capsule, segell que ha estat posant llum sobre gemmes japoneses perdudes amb un parell d’excel·lents compilacions, Nippon Psychedelic Soul 1970-1979 i Nippon Acid Folk 1970-1980. Heavy Way ha estat prudentment re-masteritzat i amb portada de Leon Moh-Cah.

Podria haver anat així...

          

BARDO POND – “VOLUME 9”

HIPNÒTIC SO

ALTRES REGISTRES

Per parlar de Bardo Pond, hem de seure en respectuosa postura. Les seves obres estan impreses de sagrada inspiració.

La banda noise sorgida a Filadèlfia una nit de 1991ha llançat a finals d’aquest febrer Volume 9, que com el seu nom indica, és el novè d’una sèrie de llançaments que van començar amb Volume 1 el 2000, de preses descartades, improvisacions i coses semblants. 

Tots van ser editats en CDr i petites tirades de forma totalment independent, però des de l’anterior, i aquest, Fire Records els hi ha llançat en vinil només decidir l’edició. Senyalem això, perquè el mateix segell porta ja des de 2021 reeditant-los, des del primer volum, també en el mateix preuat format.

Es fa difícil exposar les variants entre els diferents volums. Amb aquest Volume 9, potser aporten una audició més de composicions concretes, no tant com d’un recull de talls gairebé només per a col·leccionistes. Amb les guitarres dels germans John i Michael Gibbons hi trobem contrarestant en les oscil·lacions i les batzegades vibracionals, la flauta d’Isobel Sollenberger i també al percussionista Michael Zanghi (The Kurt Vile & The Violators / The War On Drugs) amb la tabla i altres instruments de percussió manuals.

A més de Conjunctio i The Nine Doubts, hi trobem dues versions del mateix tema, War Is Over. La primera, curta, resum de la segona, de 21 minuts que s’acaba convertint en una declaració de principis i una psicodèlica experiència, única. Es va enregistrar el 2006 en un espai de l’edifici Lemur House de Filadèlfia, avui reconvertit, millor ni saber en què. Entrem en hipnosi.