MOURA, RESSONS DE LA GALIZA MEDIEVAL

NOU REGISTRE

Com dèiem fa uns dies, a la zona atlàntica d’Europa hi passen coses

Portugal i Galiza s’han convertir en la boca d’on hi ragen les bandes més inspirades d’un estil que ens remet a sons medievals. Cants druídics que ens envolten, danses místiques que et poden fer perdre el sentit per entrar en un de millor. A l’olla han sabut incorporar els tres ingredients màgics: psicodèlia, progressiu i folk autòcton.

Des de A Coruña, Moura debuten amb àlbum homònim via Spinda Records. Encara que els seus membres tenen el cul pelat de funcionar en altres bandes, han decidit unir esforços en algo potser més intencionat. Son Diego Veiga (guitarres i veu) Hugo Santeiro (guitarres) Fernando Vilaboi (teclats) Pedro Alberte (baix) i Luis Casanova (percusions). Pel disc s’han acompanyat de Irmandade Ártabra, que l’integren músics destacats de l’escena del folk gallec com Belém Tajes (veus i aturuxos) Pedro Villarino (bombo, tarrañolas), Susana Pérez (clarinet), Brais Maceiras (acordió), Pablo Revoiras (zanfona), Miguel Vázquez (pandeiro, tamboer, pandeireta) i Antonio Prado (lata, pendeireta, efectes). El retorn a Canterbury.

GUERSSEN RECORDS – DE LLEIDA AL MÓN

MAGAZÍNS

Guerssen Records edita i distribueix tresors obscurs i, de retruc, organitza festivals com el MUD - del que estem esperant noticies - fent-se amb una bona reputació en les esferes dels business a escala internacional

A més, ha sabut trobar les vies correctes perquè t’enduguis una rara i agradosa sorpresa veient peces del seu catàleg en cubetes de botigues de discos de ciutats com Istanbul.

Antoni Gorgues el responsable màxim 

(Lleida Diari)

A aquestes alçades doncs, entra en la normalitat veure que el numero de desembre de la revista anglesa Long Live Vinyl, els hi dediqui una pàgina on a més, situen el segell en el lloc correcte del mapa: ‘The well-established Catalonian reissue label offersaneat line in psych and garage from all corners of the globe...’ El que ens torna a provocar sorpresa és comprovar que si qualsevol afeccionat entra a la web, no sabrà que aquesta colònia té idioma propi. Queda clar que no els interessa tot el que és obscur (no ho aconseguirem ni en baixada).

Va començar a Lleida el 1996 i l’any que ve farà vint-i-cinc anys de recorregut. Molta feina feta i molta que hi ha per fer... i gaudir.

PRO-GRA-SSIU ( 2 )

JORNADA D’ANÀLISI, MEMÒRIA I RECUPERACIÓ DEL PRIMER FESTIVAL DE MÚSICA PROGRESSIVA DE GRANOLLERS

NOTICIES I ALTRES RUMORS

 

Doncs de descobrir poc, perquè els que havien de viure l’experiència en forma de rebre un cert coneixement, no es van presentar, i els que sí, tots més o menys ja el dúiem de casa el coneixement. Malgrat tot, l’encontre va funcionar. Els protagonistes van fer la seva feina, tranquil·lament, sense preses, assaborint la memòria i conformant la sintonia que precisava el moment. 

 

 

 

Per part dels músics que van ser dalt de l’escenàri eren Emili Baleriola (Crac, Màquina!) i Miquel Àngel Núñez (Tapimán) i els també músics, però aquella vegada de públic, Jordi Batiste (Els Tres Tambors, Màquina! Ia-Batiste) i Manel Joseph (Dos+Un, Estratagema) encara que més tard a l’hora de les actuacions també es va afegir en Jordi Soley (Companyia Elèctrica Dharma). El periodista Karles Torra va aportar el context més històric i documental i tot plegat ho va moderar l’Àlex Gómez-Font. 

 

d’esquerra a dreta:

Àlex Gómez-Font, Karles Torra, Emili Baleriola,

Jordi Batiste, Miquel Àngel Núñez i Manel Joseph

 

 

Abans de donar la veu als convidats, es va passar un curtmetratge amb imatges inèdites del festival, unes imatges que va enregistrar un Batiste en ple servei militar en una caserna de Lleida i que no es va voler perdre l’esdeveniment amb el risc de trobar-se amb algun PM. La darrera part augurava una bona dosi de música progressiva. Va obrir l’Emili Baleriola en format trio convertit en alguns temes en quartet amb la incorporació de Jordi Soley al teclat o d’en Miquel Àngel Núñez a la guitarra. Va agafar el relleu en Jordi Batiste que va tocar les cançons del seu nou treball amb Nova i clàssics com Sifons de Martorell i Esqueix de Cançó dels seus treballs amb Ia Clua. Impossible acabar sense un fermall a l’alçada amb la interpretació de Why? del famós disc del ‘croissant’ amb tots els músics en escena per recuperar l’essència del 1971, aquella que, com m’explicava un dels afortunats que hi van ser, feia que les coses fossin molt simples, tant com que poguessis entrar al recinte per la porta sense pagar i que ningú et digues res. 

 

Poc públic per un acte que mereixia omplir. Gràcies a la gent de Brubaker i a l’Àlex. Les condicions es van donar. Però grinyola per on acostuma a fer-ho en aquesta època plena de desmemoriats. 

 

Emili Baleriola

 

Jordi Batiste

 

Miquel Àngel Núñez

 

Manel Joseph

 

Jordi Soley

 

Jordi Batiste

 

 

 

 

BARCELONA, DEL ROCK PROGRESIVO A LA MUSICA LAYETANA

ÀLEX GÓMEZ – FONT

EDITORIAL MILENIO / 2011

Realment espectacular el xiringuito del davant de la Mar Bella. Asseguda allà després d’un bany, bevent una cervesa ben freda, la paròdica situació actual d’aquest costat del món capitalista i reaccionari es dilueix com qui dilueix un dibuix al carbó amb un d’aquells difumino en forma de llapis.

M’he endut aquest llibre, i la decepció ha sigut de nou el que he trobat. Com és habitual, quan enceto un llibre que la portada t’anuncia que allà dins hi trobaràs la història de Zeleste o de la Música Progressiva de Barcelona d’aquells anys 70 o la de la música Laietana, reconec que hi poso massa expectatives. I és així com després ve la irrefutable frustració i desengany assegurat. Sí, aquest no és res més que un altre llibre dels molts que ja existeixen i que de tant en tant editen perquè piquin il·luses com jo. No aporta res de nou, tot el que hi diu ho pots trobar al Google. Potser alguna de les fotografies val el que fan pagar pel llibre, suposo que per incloure precisament alguna novetat d’aquestes que hi ha amagada en els nombrosos arxius secrets dels diferents protagonistes. Secrets que - no perdré mai l’esperança - algun dia espero veure amb tots els honors que es mereix, sigui en forma de llibre, exposició, documental o el que el privilegiat de torn consideri concedir-nos.

El pròleg l’ha escrit Karles Torra (amb k de kitsch) i et sents enganyada per les seves lloances cap al treball “bien documentado e impagable”. Sí, és clar, no ho he posat, el llibre és també en castellà, com gairebé tots els altres.

També trobo a faltar una fe d’errades:

En comptes de King Crimson, a la pàgina 57 li diu King Creamson i a la 49 i la 76 King Krimson.

En comptes de John Mayall, a la pàgina 60 i altres del capítol insisteix en dir-li John Mayal.

A la 49, inclou al grup Creedence Clearwater Revival com un grup progressiu.

A la 149 s’inventa un nou lema que diu va ser famós: Not Future. Suposo que en realitat es refereix al No Future.

De moment, tan sols per qui acabi d’aterrar, vulgui introduir-se en l’època i poca cosa més. Sense pretensions.

Sort que ha fet un dia molt maco.