Celebrem
que hi hagi persones que donin a conèixer de manera regular el que van creant.
La banda
liderada per Brad Laner torna a
estar d’actualitat, si és que ha deixat d’estar-ho després de veure l’impuls
que porta. On The Bed és el desè
àlbum de Medicine, l’extraordinària
banda de Los Angeles que va eclipsar a les tutores del shoegaze britànic.
Lo bo i
que fa que la noticia agafi interès, és que gairebé totes les cançons son
versions dels Beatles o dels seus
membres una vegada es va dissoldre el grup de Liverpool, com és el cas de Photograph de Ringo Starr o On The Bed
de Harrison. L’objectiu i el propòsit
d’aquest nou treball de Medicine, és
continuar explorant nous territoris. I quina millor manera de fer-ho que a
partir dels clàssics per excel·lència.
Sense desviar-se
gaire del seu camí de soroll, executen els temes de manera igualment reconeixible
però incorporant-los-hi els tocs experimentals que els fan singulars. Els
originals entren sota el mantell lluminós del màgic moment d’inspiració i les
versions entren sota el mantell intel·lectual amb la voluntat de descobrir. També
a partir d’una visió diferent, que no és ni millor ni pitjor, dominada per una
estètica lisèrgica i embalsamada.
Hi ha
temes on aquesta qüestió es percep més, com a Blue Jay Way o la mateixa Photograph.
Incloent l’inèdit The Beatles Story,
amb diàlegs i sorolls varis, Brad Laner,
Jim Godall i Julia Monreal han apostat amb valentia. En definitiva, que s’han
aventurat amb un projecte que probablement per algunes persones no serà entès,
però les avantguardes son això. N’esperem més. El camí està encara per fer.
Des de febrer que hi ha
200 copies disponibles en el seu bandcamp.
És com entrar en el bosc. Però s’ha de buscar
bé el lloc. Com la “fageda d'en Jordà”, no. Lluny de les influències dels mortals guiris i urbanites.
De Beren Gieren son un prestigiós
i veterà terceto de la ciutat de Gent que
gaudeixen col·lant-se en els misteriosos paratges que van creant a mida que hi van
entrant. Des de la seva formació el 2009, amb el segon treball A Raveling (De Beren Records – 2013) ja es van situar en un lloc estratègic, afavorit
i a la vista, des d’on ser un dels que dominen l’escena dels sons electro-acústics
europeus.
La
formació consta de Fulco Ottervanger
(teclats), Lieven Van Pée (baix,
contrabaix) i Simon Segers (percussió)
que amb l’extraordinari recorregut fet fins ara, aporten i tenen al carrer des
de finals de març el seu setè àlbum, aquest fascinant What Eludes, que han plantat repetint amb el segell amb base a
Flandes Sdban Ultra.
En el
comunicat de premsa, expliquen que aquest nou disc és una oda al que se’ns
escapa i a tot allò amb el quefem
els ulls grossos. Ells van fer tot el
contrari desplaçant-se a l’estudi que el reconegut productor Jørgen Træen te
al port de la ciutat de Bergen a Noruega. Una vegada concentrats, l’home va
saber reservar i afegir les imperfeccions, fent-les servir com a fil conductor.
El resultat
son nou peces de melodies fascinants, com si pares l’orella quan
ets entre els arbres, brut de fullaraca i de restes de tot el que s’hi va
descomponent. El disc, a mida que avança, també agafa diferents formes. Va des d’un
subtil minimalisme, una estètica experimental, fins a moviments de retro-electrònica.
És així com entrarem en l’inabastable però accessible, enigmàtic i misteriós món que
tenim davant dels nassos.
Les
presses mai son bones. Però una cosa és agafar-te el teu temps i una altra és que
el temps t’agafi a tu. La música cada vegada és més amateur... o com a mínim la
bona.
Avui
parlem del grup de Leeds Crumbs.
Espatarrant pop DIY fet amb els colors bàsics: guitarra, baix i bateria. A foc
lent, han anat configurant fins a 12 cançons que han sigut incorporades al seu
segon àlbum de nom You’re Just Jealous
i que els hi llança Skep Wax a
mitjans del mes que ve.
Malgrat la
treva declarada des que es van arrencar amb Mind
Yr Manners (Everything Sucks –
2017) i la posterior gira de presentació al llarg de 2018 i 2019, que han estat
conspirant amb les muses per superar el llistó del debut. Així, el quartet
compost per Ruth Gilmore (veu), Stuart Alexander (guitarra), Jamie Wilson (baix) i Gem Prout (bateria) ha aconseguit
produir un àlbum que és pura energia vinculada al new wave més pop de la mà del
post-punk més virginal.
Per la
imatge promo d’aquest DIY SOS que han compartit com a segon tema del disc, han
triat unes imatges molt encertades. La dels entranyables videojocs dels
vuitanta en que havies d’anar saltant per pujar de nivell. Un reflex del nostre
present. On si no saltes, estàs perdut.
No es
pot demanar més. Treuen un primer àlbum amb el que encenen la metxa i amb el segon,
ve la detonació i mostra com de potent pot ser la seva ona expansiva.
La mega-banda
Winged Wheel amb base a
Detroit, fa un pas endavant amb el seu segon àlbum de nom Big Hotel. A la formació inicial de Whitney Johnson (Matchess,
Damiana), Cory Plump (Spray Paint,
Expensive Shit), Fred Thomas (Tyvek, Idle Ray) i Matthew Rolin (Powers / Rolin Duo), s’hi
han sumat Lonnie Slack (Water Damage) i Steve Shelley (Sonic Youth).
Reunits a Kingston, Nova York, el resultat és un treball megalític producte de
tres intensos dies gravant improvisacions i experimentacions en grup que van
convertir en cançons.
Han
compartit un primer tall, aquest Sleeptraining.
Sona com si la veu no tingues res a veure amb la cançó. Mentre es va aixecant un
mur de so, les paraules de Whitney
Johnson es van diluint com un darrer alè, entremig de la convulsió
catàrtica sincopada de la resta de membres arrossegats per l’hipnòtic estímul impulsat
pel baix de Cory Plump i la bateria
d’Steve Shelley.
L’àlbum
estarà disponible via 12XU, segell
co-fundat per l’ex-Matador Records i
músic Gerard Cosloy a principis del
mes que ve.
Son com
el Guadiana. Apareixen i desapareixen a intervals irregulars de temps i espai.
Com a
banda, el terceto instrumental de
Melbourne Dirty Three es van
formar el 1992. Al llarg d’aquestes més de tres dècades, han entregat deu
àlbums, cada un d'ells, d’una força devastadora. Ara és el moment d’aquest Love Changes Everything que veurà la llum a finals de juny a través
de Drag City.
(fot
Daniel Boud)
Els seus
tres membres permanents, Warren Ellis,
Mick Turner i Jim White, es mantenen actius però ocupats en altres fronts. Ellis, amb les seves bandes sonores i
les esporàdiques col·laboracions amb Nick
Cave. Turner, ha tret diferents
àlbums sol, el darrer Don’t Tell The
Driver (Drag City – 2013). Per la
seva part, White ha continuat
treballant amb Waffles, Triengles &
Jesus i Misfit’s Jubilee, i
també realitzant alguna col·laboració com la que va fer amb Marisa Anderson en el disc The Quickening (Thrill Jockey – 2020).
El nou
àlbum consta de sis pistes, totes amb el non del disc des de la I fins la VI. El van enregistrar als Headgap Studios de Melbourne amb Nick
Huggins als controls. Es va gravar en cinc dies i han estat un any per
aconseguir la mescla que els deixes a tots contents. Les sis cançons son les
preses en viu dels tres músics, violí, guitarra i bateria, amb les
corresponents re-gravacions i seqüències
re-mesclades on han plasmat tot lo millor que en pogut les seves pulsacions
mentals i a estones, espirituals.
Han compartit
un primer tall, aquest Love Changes
Everything I amb un fantàstic i creatiu vídeo dirigit per Anna White, on a
través dels sons que van expulsant no sabem si dels seus instruments o dels
seus cossos, queda prou clar que podem celebrar la reaparició del Guadiana.
Els moments més especials son aquells en els
que la vida se’ns mostra finita. També poden ser dels més creatius.
El
quartet La Luz, format a
Seattle el 2012 i amb el campament base instal·lat a Los Angeles 3 anys
després, presenta News Of The Universe
el seu cinquè àlbum que serà el primer amb Sub
Pop. La producció ha anat a càrrec de Maryam
Qudos (Spacemoth) que figura
gairebé com la cinquena membre. Amb aquest treball arriben temps de canvis. És el
moment de la sortida de Lena Simon
(baix) i Alice Sandahl (teclats) i
la incorporació d’Audrey Johnson
(bateria).
El disc
està definit per aquests moviments, i d’altres més d’estomac, dins de la banda.
De forma molt especial, perquè du el procés de Shana Cleveland a partir de que li diagnostiquessin un càncer de
mama. ‘Han sigut uns temps difícils i en alguns
instants m’he trobat afanyant-me per avançar en el temps, abandonar el present
i fugir al que vingui després’ explica Cleveland.
L’àlbum
és una reflexió sobre l’adaptació a tots aquests canvis i sobre aquest amor
incondicional que hauria de predominar en tots. En una bona part es van
inspirar en la ciència ficció i la poesia metafísica desenvolupada per l’escriptora
nord-americana Octavia E. Butler, traspassada el 2006.
És també
un exemple de que no hi ha be ni mal. Han materialitzat cançons de fons
psicodèlic que son a la vegada fascinadors i foscos, com amb aquest Strange World. Han construït un refugi
on han bastit ponts per donar-hi la volta. Malgrat les adversitats ‘estarem bé, només pren-te el teu temps’,
diu Cleveland.
Aviat passaran
3 dies a Europa. El 23 de maig tocaran a Barcelona per després fer un parell de
concerts seguits més, un a Espanya (24) i l’altre a Anglaterra (25).
L’històric
músic gal·lès – conegut per molts temes menys per ser gal·lès – encara té
coses interessants a dir.
Després d’un
període en que l’edició de nou material era un assumpte de relativa prioritat, ara,
a un any vista del seu últim disc, Mercy
(Double Six / Electric Drone – 2023) John
Cale ens anuncia la sortida del seu divuitè àlbum d’estudi, un doble àlbum amb el nom de POPtical Illusion previst per a mitjans
de juny via Double Six / Domino. Ha sigut produït en el seu
estudi de Los Angeles pel propi Cale
i la seva parella artística, manager, digues-li atxa, Nita Scott.
(fot Pepi Ginsberg)
Com
diuen els polítiquillos, així d’entrada,
comparteix un primer tema amb un insistent i demolidor piano que es diu How We See The Light. Construeix un
complex tripijoc de piano, sintetitzadors i samples
amb el que vol mantenir en peu, el missatge ja expressat en l’anterior treball,
de que encara som a temps de canviar les coses.
Malgrat
el missatge, se’l nota igualment enfadat. No ens ha d’estranyar tenint en
compte totes les bones intencions que ha pogut veure bolcades i escombrades en sis dècades,
especialment les tres primeres, perquè després ja es va començar a
veure per on vindrien les faves.
Així
doncs, continua indignat pel continu i deliberat joc de destrucció que les
grans multinacionals amb les seves mentides i les grans corporacions desenfrenades
mantenen contra les persones. Té pressa per donar-nos el missatge? En aquest
disc no ha comptat amb col·laboracions destacades com les de Mercy. És pels seus 82 anys acabats de
fer o millor hem de mirar de recordar com era allò d’ajuntar les mans i
posar-nos a resar el Parenostre?
Hi haurà
una edició limitada en vinil que inclourà un 7 polzades amb dues pistes
exclusives i un POPitem giratori que
crea una il·lusió òptica. Sigui encantat amb la seva proposta (el POPitem)o amb l’opció que tinguis més a mà, mirar com tot se’n va a fer punyetes veient
girar llumetes de colors, pot ser una bona tria. La cançó ve acompanyada d’un
trist i inquietant vídeo.
DELS EFECTES SECUNDÀRIS DE LES VACUNES / CÀNCER / ALTRES: 13
PER LA SEQUERA : 00
NO SABEN / NO CONTESTEN: 06
Diu la
dita “març marçot, mata la vella i a la
jove si pot”. Doncs el mes ha acabat i tampoc n’hi ha hagut per tant. Aquestes
son algunes de les persones que han començat a passar i que n'hem pogut tenir constància:
El dia 2, traspassava el bluesmanW.C.Clark. Des de fnals dels 60se’l coneixia com al “Godfather of Austin Blues”. A partir
d’un càncer diagnosticat aquest any, des de finals de febrer es trobava en
cures pal·liatives al Christopher House
Hospice d’Austin. Tenia 84 anys.
W.C.Clark
Dos dies
després, ho feia el jamaicà “BB” Seaton,
cantant, compositor, productor i un dels indispensables de la música reggae. Membre també de The Gaylads i The Messengers entre moltes altres, va ser el primer artista de reggae en signar amb Virgin. A mitjans dels 70 es va establir
a Londres, ciutat on ha traspassat a l’edat de 79 anys sense que haguem
esbrinat causa concreta.
“BB”
Seaton
El
mateix dia, el reconegut fotògraf i director de cinema nascut a Caldes de
Montbui, Ramón Masats. Les seves fotografies son la imatge vital d’una època
fosca. L’any 1970 va dirigir Topical Spanish, una comèdia també representativa
de com anaven les coses en aquelles èpoques. Ha mort a Madrid als 92 anys sense que hagi
transcendit la causa concreta.
També el
mateix dilluns 4, Barbara Balzerani, membre de les Brigades Rojes (Brigate
Rosse). Va entrar a l’organització amb 26 anys. Va ser detinguda el 1985 i va sortir en llibertat condicional el 2006. Va traspassar de càncer a Roma amb 75
anys.
Barbara Balzerani
El dia
5, moria Pavel Zajíček. Poeta i músic txec, el 1973 va co-fundar DG 307,
una banda experimental que pren el nom del diagnòstic psiquiàtric que
alliberava als joves del servei militar allà. Aquí se'n deia d'una altra manera. El 1980 va marxar a Suècia i després
als EEUU cansat de les pegues que li posaven les autoritats. Amb la
“Revolució de Vellut” a finals de 1989, va tornar i va recuperar la banda. Va
traspassar de pneumònia a Praga amb 72 anys.
El dia 10 el músic i compositor
gal·lès Karl Wallinger, creador de World Party després de la seva
marxa de The Waterboys a mitjans de la dècada dels 80. Va morir d’un
vessament cerebral a casa seva a Hastings amb 66 anys.
Karl Wallinger
L’11, Amy Murphy, la dona d’Eric
Carmen, feia saber que el cantant havia mort el cap de setmana mentre
dormia sense especificar si li havia posat un coixí a la cara o què. Va ser el
vocalista de la banda de power-popRaspberries.
A mitjans dels setanta va començar la seva carrera en solitari amb la que va
acumular uns quants èxits comercials. Tenia 74 anys.
Eric Carmen
També
l’11, Everett Collins, bateria dels Isley Brothers i altres bandes de menys
tirada. Abans de començar la seva carrera com a músic, es dedicava a
l’ensenyament de música, una feina a la que va tornar la dècada del 2000.
Reconegut però poc conegut popularment parlant, a penes hi ha informació sobre
el seu traspàs.
El dissenyador d’automòbils
Marcello Gandini. Entre molts altres, el Lamborghini
P400S Miura, famós per ser l’escollit per l’escena inicial de The Italian Job, la original de 1969 amb
Michael Caine. Se’n va produir uns 300 entre el 1968 i el 1971. Frank
Sinatra en va tenir un i Miles Davis, que es va estampar a
l’autopista sota els efectes de la cocaïna, trencant-se ell i el cotxe. Gandini
va traspassar a Rivoli el dia 13 amb 85 anys. La causa no s’ha especificat.
El mateix dia 13 es va donar a
conèixer la mort de John Blunt, bateria de la banda de Merseybeat, The Searchers. Va
substituir a Chris Curtis quan va deixar el grup el 1966 i s’hi va estar
fins a finals de 1969. No hem pogut saber ni l’edat, ni la causa. Només que
s’ha mort dins d’aquest mes.
L’endemà, Frank Darcel,
músic i productor bretó que a finals dels 70 va co-fundar la banda de new waveMarquis De Sade, activa
del 77 al 81 i posteriorment va col·laborar com a productor amb Étienne Daho.
Se’l va trobar al peu d’un penya-segat a prop de la platja d’Os Castros, a
Ribadeo, Galícia, on estava passant uns dies. No se sap, i s’especula, sobre si
la caiguda va ser voluntària o no. Tenia 65 anys.
Frank Darcel
El 15 traspassava el dibuixant de
còmic de Sant Vicent del Raspeig, Alacant, Joaquín Ladrón. Col·laborador de
revistes musicals i supervivent del còmic underground, entre els seus treballs
figuren els dos volums de Songbook i
portades per a Sex Museum o Killer Barbies. Va ser a conseqüència
d’una sobtada aturada cardíaca. Tenia 53 anys.
El 17, el músic anglès Steve
Harley de la Steve Harley & Cockney Rebel que fa fundar el 1972
després de passar una bona temporada tocant per bars i carrers dins de l’escena
folk anglesa. Amb la desfeta cap a 1977 va començar una interessant però molt
desigual carrera en solitari. El desembre passat va dir que tenia càncer. Va
traspassar a casa seva als 73 anys.
Steve Harley
El dilluns 18 ho feia l’escocès
Jimmy Hastings, músic molt vinculat a l’escena Canterbury que tocava el saxo,
clarinet i flauta. Va començar tocant en vaixells, però va acabar participant
en els discos de bandes com Caravan, Soft Machine, Hatfield And The North o
Trapeze entre altres. Va traspassar amb 85 anys sense que s’hagi pogut saber
més.
Jimmy Hastings
També el 18, moria Rose Dugdale,
que a principis de la dècada dels 70 influïda pels moviments del recent maig
del 68 es va incorporar a l’activisme polític passant a formar part com a membre
de l’IRA i posteriorment del Sinn Féin. El 1974 va ser empresonada i condemnada
a nou anys de presó. En va sortir sis anys després. Fins a mitjans de 2000 va
mantenir la seva activitat política. Es diu que Dugdale va acabar vivint en una
residencia per a gent gran a Dublín on va morir amb 82 anys.
Rose Dugdale
I el mateix dilluns 18, el pianista
i compositor Kevin Toney. Quan era a la Howard University, Donald Byrd, el cap d’estudis de jazz, el
1973 va reunir a un grup d’estudiants que es van convertir en la banda de
R&B Blackbyrds, liderada per Toney. A part de mitja dotzena
de brillants àlbums editats la primera meitat dels 70, van arribar a tocar amb Chick
Corea i Herbie Hancock entre altres. Va traspassar amb 70 anys d’un
càncer.
Kevin Toney
El 25, el també dibuixant de còmic
Enrique Ventura. Va treballar per a El Papus,
Barrabás, El Cuervo i El Jueves on
va crear series tan famoses com Grouñidos
en el Desierto, amb en Julius,
iniciada el 1979 amb el seu cosí, Miguel Angel Nieto, fent el tàndem Ventura & Nieto, creant també les
famoses Historias Indecentes de la Tele.
Va traspassar amb 78 anys d’un càncer.
Enrique Ventura
El bateria anglès Gerald Conway,
ho feia als 76 anys el dia 29 a conseqüència d’una malaltia que li van
diagnosticar el 2022 i que afecta a no sé quina neurona motora. En els seus
inicis va treballar amb Alexis Korner i la banda Eclection. Després
ja va estar, va formar part de la banda de Sandy Denny, de Fotheringay,
d’Steeleye Span i de la banda de Cat Stevens la dècada dels 70.
Va estar casat amb Jacqui McShee de Pentangle, de la que també en
va formar part. Tota una institució.
Gerald Conway
El mateix dia i tancant el mes, Marian
Zazeela, pintora, dissenyadora, realitzadora de performance – a finals dels
60 feia virgueries amb la llum fent instal·lacions de llarga durada titulades Dream Houses – i músic destacada de l'escena underground de Nova York. Va
formar part del col·lectiu experimental Theatre Of Eternal Music i era
especialment coneguda per les seves col·laboracions amb el seu marit, La
Monte Young. El 1970, va començar a estudiar amb Pandit Pran Nath música
clàssica indostàtica. Va traspassar tranquil·lament a casa seva a Nova York, per
causes naturals, amb 83 anys.
