Son sincers.
Es plantegen el fet de que aquest pugui ser el darrer treball junts. Definitivament,
son temps de canvis.
La banda
de Portland, Tears Run Rings
potser en tinguin prou amb el segell Shelflife
Records dirigit per dos dels seus membres. La seva apassionada i particular
manera de promocionar els llançaments, els deu prendre més temps del que
voldrien. El grup va començar a principis del canvi de mil·lenni. El seu debut
va venir amb Always, Sometimes, Seldom,
Never (Clairecords – 2008). Van venir dos àlbums més amb una inquietant pausa pel mig i l’EPSomewhere de 2018 els
va reactivar, amb alguns directes.
La banda
formada per Matthew Bice (veu,
guitarra), Laura Watling (veu,
baix), Ed Mazzucco (guitarra) i Dwayne Palasek (bateria), tenen apunt
el seu quart disc, aquest Everything In
The End, un doble LP amb el que, començant pel títol, ve amb alguns
missatges subliminals. Sortirà la primera setmana de setembre via Shelflife Records i ha estat enregistrat
en els seus estudis particulars de Portland i San Francisco.
Fan una
mena d’examen introspectiu. Expliquen que mentre el feien es preguntaven: ‘I si això és el final? I si aquesta és la
darrera música que gravem junts?’ Tant en la música com en la lletra s’escolta
un estrany sentiment de pèrdua i esperança, de tristesa i alegria. En temes com How Will We Know, parlen d’aquesta
capacitat que tenim els humans, d’esperar per alguna cosa indefinida. Nothing More representa entendre que l’amor
és l’única cosa important en un món d’abundància i buidor. I així tot.
Han
compartit un segon senzill, aquest Helios
Helada, que originalment es troba en una versió diferent, en l’EPSomewhere. Expliquen ‘Està inspirat en la mitologia grega i les figures associades al sol’. Ben
pensat: a veure si Helios i els seus amics poden fer alguna cosa més que nosaltres amb tot això.
Quan menys
t’ho esperes pot aparèixer un àlbum com aquest que t’enganxa des del minut zero
i confirma, encara que en un altre context, la famosa frase del Capità Enciam.
A base d’espontaneïtat
creativa, la banda de Glasgow Nightshift
es mig re-inventa i dona més brillo a un agitat recorregut. Van debutar el 2020
amb una cassette editada pel segell
local Cusp Records. A començaments de
2021 va venir Zöe, el primer per a Trouble In Mind. Més tard van començar
les mogudes que van derivar en Made Of
The Earth, una compilació llançada el 2022 de temes descartats i coses
rares. Per a tancar una etapa i guanyar temps.
(fot
Brian Carroll)
David Campbell,
cofundador de la banda i Georgia Harris
van marxar. Van continuar Eothen Stearn,
Andrew Doig i Chris White i es va incorporar Rob
Alexander a la bateria. Amb la nova formació, han fet
un pas endavant cap a un pop-experimental, inventiu, amb referències que abasten
moltes formes, que poden anar de la new
wave d’Anna Domino, a l’indie de
Deerhunter, tot com si impartissin
una classe magistral d’evolució "popera".
El llibret
es diu Homosapien, que van començar a
gravar l’estiu de l’any passat en el propi local d’assaig de la banda. Inclou
11 temes que van des d’aquest Crystall
Ballpost-punk que obre el disc,
passant pel noise pop de Your Good Self o el pop punk de Crush que el
tanca.
Stern explica de la cançó: ‘He de dir que va sorgir de la desesperació
de les seqüeles del Brexit. Aquest és un dels molts moviments dantescos que ens
porten cap al feixisme. La idea constant de que et penses que anem endavant,
però la teva idea d’anar endavant, no és la mateixa que tenen altres persones’.
Si, com els crancs, que també es deuen pensar que van endavant.
La músic
de Londres Naima Bock, es
compromet a continuar allò que va començar fa un parell d’anys amb un disc d’una
serenitat que no és d’aquest món.
Below A Massive Dark Land, el
segon àlbum de l’ex-Goat Girl, Naima Redina-Boock, es pot dir que l’ha
escrit ella sola, sense Joel Burton,
qui va estar amb ella en el seu debut Giant
Palm (Sub Pop / Memorials Of Distinction – 2022). ‘Després de que Joel i jo deixéssim de
treballar junts, m’era impossible imaginar-me que pogués fer els arranjaments
jo sola. Em vaig posar a aprendre tocar el violí. No va ser fàcil, però escriure
melodies sí ho era. Necessitava poder dir-me: Aquesta soc jo!’
L’àlbum,
que sortirà a finals de setembre de nou amb Sub
Pop i Memorials Of Distinction, ha
estat produït principalment per Jack
Osborne i l’enginyer de so Joe Jones a The
Crypt Studio, al nord de Londres, amb arranjaments addicionals d’Oliver Hamilton (dels col·lectius Shovel Dance Collective, Caroline i el segell Broadside Hacks) i la mateixa Bock.
Als dos
primers temes que ha compartit, Further
Away i Kaley, on parlava d’enyorances
i traïcions, ara se li afegeix aquest elegant Gentle, del que explica: ‘Vaig
conviure amb aquesta cançó durant dos anys. És una mena de “copiar i enganxar”
de diferents moments de la meva vida. Cada vers és una versió diferent de mi.
En la realitat no estaven vinculats, però aquí encaixen. M’agradaria que qui l’escolti,
simplement agafi la lletra de qualsevol tros que per ell sigui rellevant’.
El
desembre estarà de gira per Europa. El més a prop nostre per veure-la, a París.
Dummy son la
típica banda de la que et pots comprar cada disco que treuen sense dubtar-ho,
que no defraudaran. En constant evolució, busquen aquella cançó que hi veuran
un compàs que encara no havien tocat.
Continuació
del brillantíssim Mandatory Enjoyment (Trouble
In Mind – 2021), Free Energy, que
sortirà la primera setmana de setembre repetint en el mateix segell, aporta enriquiment en el camí. Aquell que
predecessors seus han deixat ben senyalitzat. La formació actual consta d’Alex Ewell (baix, sintetitzadors,
bateria), Emma Maatman (veu, sintetitzadors,
orgue), Nathan O’Dell (veu,
guitarra) i Joe Trainor (guitarra,
baix, sintetitzadors).
Aquesta
capacitat polifacètica amb els instruments, els hi dona un potencial extra que
els ha portat ha divertir-se fent un disc com més accessible. Han comptat també
amb les col·laboracions d’amics com el saxofonista i artista electro-acústic Cole Pulice (Black Market Brass) i el músic experimental Jen Powers (Powers/Rolin Duo).
Enregistraments
de camp, més loops vocals, ritmes més
esbojarrats, més juganers, experimentació amb l’ús de formes càlides
i utilitzar efectes més tradicionals de tota la vida, han estat els mitjans. El divertit
xipolleig fet amb un Korg EM1 a Nullspace o el ritme motorik – marca de la casa – de Nine Clean Nails dels dos temes que han
compartit, son la proba.
El vídeo
que l’acompanya, dirigit per Maatman
i Katie Ryan, la dona de O’Dell. Es
va filmar en dia i mig a Los Angeles: ‘Ens
vam quedar fascinats amb la juxtaposició de la vegetació i la vida silvestre en
un rio artificial, tot barrejat amb escombraries’ explica Maatman. ‘Vam pensar que seria una excel·lent ubicació per a que algú es
descontrolés , ja que la cançó parla sobre els sentiments d’aïllament i la
muntanya russa de les manies’.
Aquest
novembre i desembre estaran de gira per Europa. El més a prop nostre per
veure’ls, a Marsella.
Les
bandes poden deixar de funcionar, però per sort, els seus components mantenen l’esperit
que les va fer rutllar.
Bitter Wish ens
rescata dels moments baixos com ho feia en el seu dia Bardo Pond. El seu baixista, Clint
Takeda, amb la bateria de Scott
Verrastro (Kohoutek) i la guitarra
de John Comune van posar-se en marxa
la tardor de 2021 a Filadèlfia disposats a treure’ns la son de les orelles.
(fotos
Rich Wexler)
Si no és
amb l’assistència a alguns dels seus directes, ens la treuen amb el seu àlbum de
debut, aquest espectacular Candle Finger.
Dos temes sense nom, un per cara, que posats en bucle ens treuen la son i faran
que no dormim en uns quants dies. Onades de psicodèlia,
una vegada i una altra amb les que tocar el cel.
La
química que sorgeix entre ells, fa que passin coses: en sentir les notes de la
guitarra, el baix amarat de phaser i
la bateria convençuda de que, per ajudar, lo seu es perforar-nos el cervell, convoquen
a les gòrgones (bones) de cabells serpentejants, amb Medusa al capdavant, que ens farà el favor de convertir-nos en estàtues
de pedra sense ni creuar-nos la mirada.
Va ser enregistrat
en viu en sessions improvisades a Main
Drag Music a Brooklyn el juliol de 2023. La mescla va anar a càrrec de Brendon Anderegg i la masterització de James Plotkin. El dibuix de la portada
és del propi Takeda. Ha sortit fa un
mes via el ja veterà segell Carbon
Records.
DELS EFECTES SECUNDARIS DE LA VACUNA MIRACULOSA / CÀNCER / ALTRES: 15
DE LES PREVISIONS CALUROSES DEL PLA ALFA: 00
NO SABEN
/ NO CONTESTEN: 10
Aquest mes de juliol hi ha
hagut una remuntada inesperada. Els creadors de cròniques malaltisses, han
perdut un important nombre de clients de cop. Aquests son alguns d’ells:
El primer dia del mes
arrencava amb força. Robert Towne, autor dels guions pels clàssics dels anys 70
The Last Detail (Hal Ashby – 1973), Chinatown (Roman Polanski – 1974) o Shampoo (Hal Ashby – 1975). Va
traspassar amb 89 anys sense que, a part de l’avançada edat, s’hagi especificat la causa concreta.
Robert Towne
El mateix dia dia 1, el
bateria de Brigada Flores Magón, Julien Terzics. Als 12 anys va començar
a treballar en l’escena punk de
Paris. Ho tenia ben clar. Va formar part de la creació de SOS
Racisme i d’espais com el famós bar anti-feixista Saint Sauveur. Va traspassar amb 55 anys d’un càncer.
Julien Terzics
També l’1, Laurie Lindeen, cantant i guitarra de
la mítica banda nord-americana Zuzu’s
Petals. De 2003 a 2014 va estar casada amb Paul Westerberg (The
Replacements). Va traspassar d’un aneurisme cerebral als 62 anys.
Laurie Lindeen
Passem al dia 2, quan ho feia
Tom Fowler, baixista amb It’s A Beautiful Day, Zappa i els Mothers, Jean-Luc Ponty o Steve Hackett entre molts altres. Va traspassar de complicacions
d’un aneurisme amb 73 anys.
Tom Fowler
El dia 4 el músic jamaicà Linford Elijah Manning dels Carlton And The Shoes i The Abyssinians. Van ser una dels combos fonamentals per l’expansió del reggae. Ho va fer a Florida als 70 anys
sense que s’hagi donat més detalls.
Linford Elijah Manning
El músic escocès Joseph Egan traspassava el dia 6. Amb Gerry Rafferty va ser membre principal
dels Stealers Wheel. No va llançar
el seu primer disc en solitari fins el 1979 i el 1990 es va retirar del món de la
música. Tenia 77 anys i la causa que va fer que el cor s’aturés, no s’ha donat
a conèixer.
Joseph Egan
El mateix dia 6, Valentí Morató, bateria de la influent
banda de Barcelona formada el 1984, Los
Negativos. Tenia 61 anys i no s’ha ampliat amb més detalls a part de que
l’enterrament va ser dos dies després al cementiri de Les Corts.
Valentí Morató
El dia 11 la meravellosa
actriu Shelley Duvall. Descoberta per Robert Altman, la seva primera pel·lícula
va ser amb l’extravagant Brewster McCloud
(Robert Altman – 1970). Després li va venir la glòria amb Nashville (Robert Altman – 1975), Annie Hall (Woody Allen – 1977) o The Shining (Stanley Kubrick – 1980). En
el rodatge d’Annie Hall va conèixer a
Paul Simon que van viure junts fins
que Duvall li va presentar a la seva amiga i també actriu Carrie Fisher. Va
traspassar quatre dies després d’haver fet els 75 anys a casa seva a Blanco,
Texas, mentre dormia, per complicacions derivades de la diabetis que tenia diagnosticada.
Shelley Duvall
L’endemà, el vídeo-artista
nascut a Nova York Bill Viola. Un dels més influents i remarcables artistes en
aquest àmbit visual. La seva obra es centrava en aspectes com el naixement i la
mort o aspectes de la consciència. Va morir a casa seva de Long Beach per
complicacions d’un Alzheimer a l’edat
de 73 anys.
Bill Viola
El 13, l’emblemàtica actriu
Shannen Doherty, una de les imatges de la Generació
X. Va agafar fama amb la sèrie pija Beverly
Hills, 90210. Després ho va intentar arreglar amb la seva aparició a Mallrats de Kevin Smith el 1995 i un posterior cameo a Jay and Silent Bob Strike Back. Va viure intensament diferents relacions. Va
posar per Playboy un parell o tres de
vegades. Un càncer amb el que lidiava feia temps ha sigut la causa del traspàs
als seus 53 anys.
Shannen Doherty
El dimarts 16 traspassava el
músic i compositor suec membre de Nationalteatern
des de 1971, Ulf Dagevy. Ho va fer
segons han informat, de sobte mentre era a la seva casa d’estiu a Skaftö. Tenia
80 anys.
Ulf Dagevy
El 16 també, la pianista
nascuda a Suïssa Irène Schweizer. Als
26 anys va tocar al llegendari festival de jazz de Montreux, ha treballat amb Yusef Lateef, Don Cherry i Evan Parker
entre molts altres i de manera espacial amb Rudiger Carl. Va ser membre fundadora de The Feminist Improvising Group. Va ser una activista cultural, fa
fundar el segell Intakt, que promou
artistes experimentals. També va estar compromesa sense fer els escarafalls als
que ens han acostumat, amb els col·lectius LGBT.
Malauradament marxen sempre els millors. Traspassava als 83 anys de càncer.
Irène Schweizer
També el 16, l’activista pels
drets civils Bernice Johnson Reagon, cofundadora dels famosos The Freedom Singers i posteriorment del
conjunt vocal Sweet Honey In The Rock.
Els anys 60 als Estats Units era ella qui encapçalava moltes de les marxes a
favor de les llibertats. Va traspassar als 81 anys sense que s’hagi especificat
la causa exacte.
Bernice Johnson Reagon
L’endemà dimecres, el cantant
folk "Happy" Traum. Amb el seu germà Artie, eren músics molt respectats de
l’escena folk del Greenwich Village a
principis dels 60. Va formar part de la sessió de gravació de 1963 en la que
van estar Dylan, Seeger, Phil Ochs i altres d’on va sortir l’àlbum Broadside Ballads Vol.1 i amb son germà van participar en el Newport Folk Festival de Rhode Island de
1969. Va traspassar en un centre de rehabilitació de Nova York als 86 anys d’un
càncer de pàncrees.
"Happy" Traum
El 18, el compositor i
productor Jerry Fuller. Entre els
seus descobriments les dècades dels 60 i 70, The Knickerbockers, Gary
Puckett And The Union Gap, OC Smith
o a The Peanut Butter Conspiracy. Va
morir de càncer de pulmó a casa seva a Los Angeles amb 85 anys.
Jerry Fuller
Dos dies després, el 20, el
prestigiós i reconegut guitarrista Jerry
Miller. Quan Miller es va
traslladar a San Francisco amb Don
Stevenson, se’ls va unir Bob Mosley
amb el que es va formar el nucli del que
seria Moby Grape el 1966. Va
traspassar a Tacoma als 81 anys sense que s’hagi especificat la causa exacte.
Jerry Miller
El 21, Randy Kehler.
Activista i objector de consciència, es va oposar obertament a participar de la
guerra del Vietnam així com deixar de pagar els impostos federals, decisió que
li va comportar 22 mesos de presó i l’embargament de la seva casa el 1989. Hi
ha dos documentals sobre la seva vida, An
Act Of Conscience (1997) i The Boys
Who Said No! (2020). Va traspassar a la seva nova llar a Shelburne Falls
als 80 anys de complicacions d’una encefalomielitis miàlgica.
Randy Kehler
El mateix dia ho feia Evelyn Thomas, la cantant
nord-americana amb la que vam “patir” la High
Energy tot el 1984 i més enllà. Va portar una llarga carrera en l’àmbit de
les pistes de ball i R&B i el
2009 amb tres sòcies van crear una empresa d’entreteniment, la Eljopan Entertaiment Incorporated. Va
traspassar als 70 anys sense que hagi transcendit la causa.
L’endemà, va caure del tot un
dels que va ser pilar del blues anglès, el músic, compositor i productor, John Mayall. El 1962 va conèixer a Alexis Korner i el 1963 formava els Bluesbreakers. El 1965, ja amb Clapton incorporat, l’enlairament va
ser en vertical. Per la banda també hi van passar Peter Green, John McVie,
Jack Bruce i Mick Taylor entre moltíssims altres. Va traspassar a casa seva a
Califòrnia als 90 anys malgrat que es sabia que arrossegava problemes de salut
des de feia algun temps, no s’han donat detalls del final.
John Mayall
El dia 23, traspassava una de
les cares de la crosta catalana moderna, la Gimpera. Va començar com a model
publicitària abans de debutar al cinema com a protagonista amb Fata Morgana de Vicente Aranda el 1966.
Feia unes setmanes que li havien dit que la cosa s’acabava. Tenia 87 anys.
Teresa Gimpera
El 25, el cantant i
compositor francès Pascal Danel.
Després d’alguns intents d’èxit, aquest li arriba amb La Plage Aux Romantiques i sobretot el 1967 amb Les Neiges du Kilimandjaro, que el va
gravar en sis idiomes diferents. Llavors es feia molt això. També ha estat
versionada més de 180 vegades per diferents artistes. Va traspassar amb 80 anys
d’una aturada cardíaca mentre era al quiròfan d’un hospital, se suposa que de
París.
Pascal Danel
El dia
27, el productor i baixista de The
Vibrators, Pat Collier Va
co-fundar la venerada banda punk els
anys 70 i com a productor a treballat amb molts i diversos musics, Soft Boys, Primal Scream, X-Ray Spex,
The Jesus And Mary Chain i un llarg
etcètera. Va morir amb 72 anys sense que s’hagi especificat res més.
Pat Collier
L’endemà,
el 28, l’anglès Mick Underwood,
bateria dels Quatermass que
prèviament i com a curiositat, havia estat amb els Outlaws de Ritchie Blackmore
de ben jovenets. Va formar part de nombrosos projectes tots ells amb diferents
graus d’èxit. Va traspassar amb 78 anys de problemes derivats d’una malaltia
cognitiva.
Mick Underwood
El
mateix dia, el neo-zelandès Martin
Phillipps, guitarrista de la mítica banda de Dunedin formada els 80, The Chills. No ho va tenir fàcil, va recórrer la vida al damunt d’addicions a l’alcoholisme i l’heroïna
fins que als 61 anys va dir que ja en tenia prou. Va formar part indispensable de la gran
família Flying Nun Records.
Martin Phillipps
També
el 28, Roberto Linguanotto que va inventar el tiramisú tal i com ens el mengem
avui. El va rellançar durant la dècada dels 60 amb l’ajut d’Alba di
Pillo-Campeol, dona d’Ado Campeol, en teoria qui el va inventar i propietari de
la pastisseria Alle Beccherie de
Treviso on Linguanotto va treballar. Va traspassar als 81 anys d’una malaltia
que no s’ha especificat.
.jpg)
.png)
.png)
.jpg)
