L’ESPERANÇA ÉS EL DARRER QUE ES PERD

TUCKER ZIMMERMAN – “DANCE OF LOVE”

A LA VISTA

... i com n’és de bonic arribar a tenir una vida activa fins que el cos et diu, “company, fins aquí hem arribat”.

Reconec que no estava massa al corrent de la carrera musical del californià Tucker Zimmerman. El 1969, va enregistrar el seu primer àlbum, Ten Songs, amb producció de Tony Visconti. Més tard David Bowie el va citar com un dels seus àlbums favorits.

(X de Big Thief)

Va continuar amb alts i baixos fins que el 1985 es va dedicar a escriure i més endavant va reprendre la música gairebé com algo testimonial. Ara Zimmerman, des d’Stockay-Saint-Georges, a Bèlgica, on viu i té un estudi, ha anunciat als seus 83 anys, la sortida de Dance Of Love, el seu onzé disc que sortirà via 4AD a mitjans del mes proper.

L’ha enregistrat amb els seus col·laboradors habituals Mat Davidson i Zach Burba, la seva companya Marie-Claire (a la portada amb ell) fent alguns cors, més Adrianne Lenker de Big Thief de qui va dir que ‘Tucker és un dels millors compositors de tots els temps’. El 2022, Big Thief es va posar en contacte amb Zimmerman i se’l van emportar de gira, iniciant una idíl·lica i màgica relació creativa. A principis d’aquest any es van tornar a reunir a l’estudi Double Infinity que tenen Big Thief a Brooklyn per gravar, produir l’àlbum i fer-li de banda d'acompanyament.

En molts dels talls les veus de Zimmerman i d'Adrianne Lenker es troben i es fusionen d’una manera extra-sensorial. Han compartit aquest primer tema, Burial At Sea, una cançó que explica la història d’un missatge descobert en una vella ampolla, en un relat similar a la pròpia experiència: les paraules escrites fa temps, tenen el poder de ressonar durant anys, transcendint temps i llocs.

En paraules de Zimmerman, aquesta és l'atmosfera que va imperar: ‘Després d’anys d’escriure i omplir una caixa amb més de 500 partitures, finalment havia trobat el meu camí, la meva originalitat, la meva veu. M’havia quedat clar que només valia la pena dedicar temps a un tipus de cançó: aquelles que tenien un missatge positiu i una vibració pacífica [...] Només poesia. Paraules a l’orella que potser podrien elevar-nos a tots per sobre de les nostres preocupacions, per intentar fer del món un lloc millor per viure’.

          n

MÉS DESAFIANTS QUE MAI

A PLACE TO BURY STRANGERS – “SYNTHESIZER”

A LA VISTA

La banda de noise-rock de Brooklyn A Place To Bury Strangers presenten el nou disc comunicant que és un disc de re-invenció. Reinventar-se o morir.

Es diu Synthesizer i passa a ser el seu setè àlbum d’estudi que sortirà a primers d’octubre via DedStrange. Expliquen que han volgut destripar i re-imaginar el so, perfeccionant-lo. A més, es presenten amb la “nova” formació, amb John Fedowitz (baix) i Sandra Fedowitz (bateria) de Ceremony East Coast. ‘Em va semblar que podia ser alguna cosa nova i fresca. Volia escriure cançons que a tothom l’entusiasmés tocar’ explica el seu cap Oliver Ackermann.

Les sessions de composició van començar a l’estudi que tenen a Queens, poc després del llançament de See Through You (DedStrange – 2022). ‘En un moment en que la música està en zona perillosa per la qüestió IA, ens venia de gust fer justament alguna cosa caòtica i desendreçada, humana. Synthesizer és un disc que celebra els sons espontanis i naturals. El tipus de so que només pot sorgir de la col·laboració’ explica la banda en un comunicat.

Amb la coberta han volgut col·laborar a augmentar la llista de portades col·leccionables. A partir de la caràtula, un circuit imprès per a sintetitzador, pots construir-ne el teu de propi (???). Has de comprar els components que falten a Death By Audio o consultar la llista de les peces per aconseguir-les tu mateix. Et farà falta habilitat i alguna eina (soldador, pinces).

Disgust és un dels dos temes compartits. El descriuen com ‘un abordatge sònic alimentat per la frustració i les emocions al descobert’. Ackermann afegeix ‘és una cançó que vaig escriure inspirada per la forma en que acostumava a tocar Got That Feeling, de la meva antiga banda Skywave. Hi havia una nota llarga oberta, que em permetia tocar-la amb la mà aixecada. En aquesta cançó vaig fer el mateix, nota llarga’. 

        

TORNA A TORNAR EL CD

SOSTENIBILITAT

Érem feliços i menjàvem anissos mentre escoltàvem música en vinils i cassettes. Van intentar col·lar-nos el “posa-vasos” amb l’excusa del petroli, i es van endur una bona llet.

Ara ho tornen a probar i tornaran a endur-se una bona galeta. Com que la qüestió es produir i produir, on millor ho poden posar en pràctica és a la Xina. Així, gràcies al seu comunisme de pa sucat amb oli i que son poquets – sort que només “els deixaven” tenir una criatura i mascle, a les femelles les posaven en un sac i les tiraven a la basa – s’han convertit en els grans abanderats a l’hora de treballar i fer coses, per molt que diguin que els catalans també fem coses.

El fabricant xinés de dispositius d’audio FiiO aquest any està llançant tota una nova gama d’aparells. Des del reproductor de cassettes CP-13 a l’estil dels Walkman, fins el plat TT13. 

Ara es suma l’anunciat reproductor portàtil de CD DM13, disponible ja a partir d’aquest mes de setembre per 160 euros en un nou intent de sostenir-ho, després de que fos literalment escombrat pels reproductors de mp3 com l’iPod i per l’streaming amb Spotify i altres xurros similars.

El reproductor te un disseny clàssic que recorda al Discman de Sony, i ve amb totes les connexions d’audio d'aquest planeta i de l'altra, USB-C, Bluetooth i preparat per reproduir tots els arxius inventats i els que encara no ho estan, d'un CD-R, l'MP3, el FLAC, el WAV, AAC...

Corre el rumor de que el CD està tornant a ser popular, potser si, i la popularitat és el més efímer que hi ha al món, això sense el potser.

         

QUAN TOT ESTÀ BÉ

SHARE – “HAVE ONE”

NOU REGISTRE

De nou hem de donar les gràcies a la plaga aquella. Share es va formar en aquells dies en que no podies tenir cap contacte humà. Bé, o casi.

Venen de tocar en diferents bandes. Jay Som, Half Stack i Fake Fruit, son algunes. Serien un super-grup? Jeff Day va convidar a casa seva d'Oakland – un dia d’aquells – als seus amics Peter Kegler i Dylan Allard, que anaven pertinentment vestits amb gavardina i ulleres fosques per no ser reconeguts pel típic veí xivato, per improvisar i passar-s’ho bé ampliant els auto-anomenats ‘petits riffs i esborralls’ que havia escrit mentre era tot sol. 

Tot va sorgir sense voler. Els tres van congeniar i van decidir posar-se a gravar un disc. No tenien cap pressa, cosa que es nota en les cançons. Relaxament general i bon rotllo. ‘Per mi, Share és com un intent de fer el millor àlbum possible amb els teus col·legues’ explica Day.

Les lletres tenen un punt costumista, en la línia de les bandes de la dècada dels 90. ‘Darrerament desitjo tenir alguna cosa que valgui la pena donar, perquè no estic segur d’estar destinat a la vida que estic vivint’ coregen des de dins de [Surfing To] My End, una cançó de to proper als Pavement. Veus difoses, guitarra acústica, slide i el groove de la bateria, allà darrera repicant, la converteixen en una de les meves preferides. Acaba de sortir en cassette via Forged Artifacts.

           

COM EL PRIMER DIA

THE MYSTERY LIGHTS – “PURGATORY”

A LA VISTA

Tenim sort. The Mystery Lights continuen desprenent l’eufòria de garito de mala mort. D’aquell que avui no és gens fàcil de trobar entremig de locals amb la mateixa personalitat que una capsa de sabates.

Continuen units amb la força dels seus admirats MC5 o Dead Moon tal i com si van posar el 2004 a la petita ciutat de Salinas. Déu anys després van decidir canviar d’aires i es van traslladar al barri de Queens, a Nova York – ara han prosperat i tenen la base a Brooklyn. Van fer el debut oficial amb un àlbum homònim el 2016.

Tenen a punt ja el seu tercer disc d’estudi, que els hi edita Daptone/Wick Records a mitjans de mes. Una obra en la que posen a sobre la taula totes les influències recollides, en una mescla eclèctica de psicodèlia i garatge amb l’elegància de qui es posa el dit al nas mentre espera que el semàfor es posi en verd.

Poc abans d’entrar a l’estudi de Los Angeles, el baixista Alex Amini va patir un accident de moto que li va trencar la meitat dels ossos del cos. Un cop recuperat es va afegir al grup per l’enregistrament del disc, novament amb producció de Wayne Gordon que els anava posant a ratlla.

L’àlbum porta el nom de la cançó principal Purgatory. Un tema obscur impulsat per la guitarra i un teclat que recorda a The 13th Floor Elevators amb un punt irònic cortesia de The Monks. L’acompanyen d’un divertit i ocorrent vídeo dirigit per Lily Rogers i L.A. Solano on es veu a la banda passejar pels carrers de Nova York mentre es van transformant en dimoniets entremaliats. The Mistery Lights, en aquests moments, en el grup dels imprescindibles.

           

COM UN FIL CONDUCTOR

SIS – “VIBHUTI”

NOU REGISTRE

A aquestes alçades, tots ja sabem que la música és un vehicle eficaç cap a altres estats.

Depèn de la música que escoltis, o et facin escoltar, t’elevarà l’esperit o te’l baixarà. Saber diferenciar una de l’altre, és el primer pas per continuar camí en un acte personal i intransferible. Sis és el projecte de la multi-instrumentista Jenny Gillespie amb el que ocupa el seu temps, a més de gestionar el segell que ara és Native Cat Recordings amb el que publica els seus treballs i el d’altres artistes de la badia de San Francisco.

Porta inspirant-se en el jazz espiritual de músics com Alice Coltrane des de fa uns anys. També rep inspiració dels clàssics de la doctrina advaita com Nisargadatta Maharaj, de qui va agafar el títol d’una cita seva: ‘El gnani (el que sap) no mor, perquè mai va néixer’. Fa mes i mig que ha llançat Vibhuti (l’esperit diví que habita en nosaltres) inspirat en les obres d’Sri Aurobindo i “la mare” (Mirra Alfassa).

Ha sortit a través de Native Cat Recordings i via el segell de Jack White Third Man Records i la seva planta de premsat (Thirds Man Pressing), s’ha fet una edició limitada en vinil que inclou una aquarel·la de Gillespie. Amb aquest nou àlbum s’ha voltat d’antics col·laboradors, com Brijean i Doug Stuart a la percussió, baix i producció. També apareix Will Miller a la trompeta i Devendra Banhart a la guitarra elèctrica en dues pistes instrumentals, Jugaspa i Cave Of Plenty.

Sobre aquest Bow To Your Wilderness, Gillespie explica: ‘Acabava de veure a Jai Uttal tocar en el “Marin Center” i el tema Jaya Jagadamba em va deixar atònita. Vaig voler escriure alguna cosa d’aquell estil, mesclant mantres en les cançons, ja que vaig sentir que hi havia algunes coses de la meva vida espiritual, que només podia expressar d’aquesta manera’ i afegeix ‘Sé que vaig començar amb un loop del baix que vaig treure a través del “Trilian”. Però no puc recordar el trajecte del punt A al punt B després d’això. Em passa sovint. Les meves composicions semblen més canalitzades que escrites segons el concepte tradicional’. El vídeo és de Danski Tang.

           

FERRAGOSTO

TRASPASSOS / AGOST 2024

DEL VIRUS DE LA MONA: 00

DELS EFECTES SECUNDÀRIS DEL VIRUS ANTERIOR / CÀNCER / ALTRES : 06

NO SABEN / NO CONTESTEN: 08

L’agost, ja se sap, les famoses vacances... la gent està només per fer-se selfies. Tan sols cal passejar – si tens la desgràcia d’haver d’anar-hi – per les buides sales d’espera dels hospitals. Aquestes son algunes de les persones que, sàviament, els hi és igual agost que setembre.

El dia 4, es donava la noticia a través de la pàgina de facebook del traspàs de Chris Jackson, bateria de la banda britànica July. No s’ha pogut confrontar amb cap altra font. Fet que fa que la notícia sigui a mitges i que per tant, no se li doni tot el crèdit.

Chris Jackson

El segon ha estat Paul Gilmartin, bateria dels The Danse Society, la banda de rock gòtic i post-punk de principis dels 80. Suposadament va traspassar el dimarts dia 6 als 63 anys sense que s’hagi especificat la causa concreta.

Paul Gilmartin

El dia 8 ho feia el músic canadenc Dave Sweetapple, de Sweet Apple i Witch (amb J Mascis) entre altres. Tenia 58 anys i tampoc s’ha fet públic la causa del traspàs.

Dave Sweetapple

El dia 9 traspassava el cèlebre artista pop japonès Keiichi Tanaami. Influenciat per la cultura nord-americana que va impregnar el Japó de la post-guerra, va començar a dissenyar cartells contra la guerra del Vietnam i va acabar fent portades per a gent com The Monkees i Jefferson Airplane. El 1975 va ser el primer director d’art de l’edició japonesa de Playboy. Va morir de complicacions derivades de la síndrome mielodisplàsic i d’una hemorràgia subaracnoidea sobtada segons confirma la seva galeria japonesa Nanzuka. També tenia 88 anys.

Keiichi Tanaami

El mateix dia, traspassava el bateria gal·lès dels 60 FT.Dolls, Carl Evan. Formaven part de l’anomenat “Cool Cymru” de la dècada dels 90 al costat d’altres bandes gal·leses com Manic Street Preachers o els Stereophonics. Actualment dedicat a la pintura, segons ha explicat la seva parella, va morir de sobte. Tenia 51 anys.

Carl Evan

L’endemà ho feia Dean Roberts, el músic membre co-fundador i multi-instrumentista de la banda de Nova Zelanda de free-music dels 90, Thela. Van treure un parell de discos amb Ecstatic Peace abans d’emprendre projectes en solitari. Tenia 49 anys i no s’ha donat a conèixer la causa del traspàs.

Dean Roberts

Passem al dia 14, quan ens deixava la meravellosa actriu nord-americana de teatre i cinema Gena Rowlands. Casada amb John Cassavetes (traspassat el 1989) van rodar set imprescindibles pel·lícules. Portava des de 2019 convivint amb l’Alzheimer, fins que va poder amb ella als 94 anys a casa seva d’Indian Wells, Califòrnia.

Gena Rowlands

El 14 s’anunciava també a través de la pàgina de facebook el traspàs de Mike “Quint” Weakley, bateria original dels Electric Prunes. Difícil tenir més noticies i per tant passa a la llista dels no comprovats.

Mike “Quint” Weakley

L’endemà, Joe Chambers, de la banda de psicodèlia/soul The Chambers Brothers. El seu tema Time Has Come Today, està considerada clau en els convulsos dies de 1967. Tenia 81 anys i la causa exacte no s’ha donat a conèixer.

Joe Chambers

El diumenge 18, feia el pas l’actor Alain Delon. Li passava allò tant típic d’haver de competir amb el seu físic. A pesar d’això, és innegable la qualitat com a actor amb exemples com Rocco i e suoi fratelli (1960) i Il Gattopardo (1963) les dues de Visconti, L’Eclisse (1962) d’Antonioni, La Piscine (1969) de Jacques Deray o Le cercle rouge (1970) de Jean-Pierre Melville. La família havia informat de que des que el 2019 va patir un vessament cerebral, la seva salut havia anat minvant. El 2022 també li van diagnosticar un tipus de limfoma. El final el va trobar a casa seva a Douchy-Montcorbon als 88 anys.

Alain Delon

El dia 21, el músic i productor anglès Tim Hinkley. Va acompanyar com a músic de sessió a col·legues seus com Steve Marriot, Al Stewart, Alexis Korner o Roger Daltrey. Va traspassar amb 78 anys sense que s’hagi especificat la causa exacte.

Tim Hinkley

El 23 ho feia la músic experimental francesa de referència Catherine Ribeiro. Com a Catherine Ribeiro+Alpes, va editar una sèrie d’àlbums a finals dels 60 i principis dels 70, avui considerats patrimoni de la humanitat. Kim Gordon i Julian Cope per dir-ne dos, han expressat la seva estima cap a ella. Va morir en una casa de repòs a Martigues als 82 anys sense que s’hagin donat detalls.

Catherine Ribeiro

El mateix dia, Daron Beck, veu i teclats de la banda de rock experimental nord-americana Pinkish Black. Es van formar com a duo després del suïcidi de Tommy Wayne Atkins amb el que constituïen The Great Tyrant. Va traspassar de complicacions mèdiques no especificades. El 2018 havia patit dos infarts. Tenia 48 anys.

Daron Beck

Ens acomiadem amb qui va traspassar aquest dimecres 28. El fan nº 1 de Grateful Dead i CSN&Y i apassionat de la contracultura, Steve Silberman. És co-autor amb David Shenk d’Skeleton Key: A Dictionary for the Deadheads. En els anys posteriors, recupera part dels seus inicis com a estudiant de psicologia i es dedica a l’estudi de l’autisme i el seu efecte en la neuro-diversitat. Segons ha informat el seu marit Keith Karraker, va morir de causes naturals. Tenia 66 anys.

Steve Silberman