A LA VISTA
La carrera de Philip Parfitt parla per sí sola. Des dels seus orígens a la dècada dels setanta, passant per l’exitosa etapa amb The Perfect Disaster i després amb Oedipussy amb col·laboracions com la de Jason Pierce, no ha deixat d’escriure grans episodis a la historia del pop
Ara, gairebé sis anys després d’aquell I’m Not The Man I Used To Be (2014 - Miltone Head Recordings) que deixava sense aire, editarà Mental Home Recordings, un disc que m’atreveixo a dir serà una de les poques coses màgiques que ens deixarà el 2020.
Els dos temes que ha avançat, Somebody Called Me In i All Fucked Up, fan que recuperem una part de la bellesa que, afortunadament, no subministren rapinyaires com Amazon, per a que ens entenguem. El primer, amb la veu profunda de Parfitt que ens xiuxiueja la historia, en perfecte equilibri amb una acústica i un piano que van marcant el tempo. Un tema que ens evoca paratges aturats en el temps, on res canvia i tot persisteix, inalterable, per molt que intentem el contrari. El segon, una preciosa balada que connecta amb aquell Donovan lisèrgic de finals dels seixanta, on no s’albirava altre cosa que espai pel davant, pel darrere i per tot arreu, sense més límit que el que tu posessis. La portada és obra del gallec Fernando Ruibal. Tot, a partir del 30 d’aquest, mes via Turntable Friend Records. El retorn del trobador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada