INDEX FOR WORKING MUSIK – “WHICH DIRECTION GOES
THE BEAM”
A LA VISTA
‘La vida, malgrat tots els
seus canvis destructius, continua sent indestructivament poderosa i alegre’.
Partint d’aquesta premissa
que sosté Index For Working Musik,
la seva música se’ns insinua com a Adam
se li va insinuar Eva. La qual cosa
efectivament ens alegra donades les circumstàncies aclaparadorament
conservadores i regressives que ens envolten.
El quintet de Londres ha
anunciat alguns detalls del que serà la continuació de Dragging The Needlework For The Kids At Uphole (Tough Love Records – 2023). Es dirà Which Direction Goes The Beam i inclourà
12 pistes entre les que es troba l’impressionant Purple Born, que van editar el passat novembre en una edició
limitada lathe cut de 12” i que es va
esgotar en dos minuts.
IFWM és el projecte paral·lel de Max Oscarnold, la mitad de The Proper Ornaments (també als teclats
de TOY) i Nathalia Bruno / DRIFT (Leave The Planet, Phosphor). Amb ells dos tanquen la formació Bobby Voltaire, Dominic
Odair i Edgar Smith per
intervenir en l’encreuament de carreteres direcció cap a realitats
desconegudes, amb la decisió precisa per equivocar-se i que l’equivocació sigui
l’encertada. Parlant del nou llançament
diuen: ‘Des de Boys From Brazil fins al
Major Tom, hem estat advertits: compte amb els cadets espacials, perquè podrien
acabar governant el món...’ Mosseguem la poma i siguem feliços, cony!
Hem de imaginar-nos que a Amèrica del Nord, no hi ha ni el Trump, ni el Biden ni la Harris ni... bé la llista seria molt
llarga per posar-la aquí.
Recuperar i capturar aquella
Amèrica idealitzada de la dècada dels 70 per moltes persones, és el que fan a la perfecció la banda
de Chicago, Tobacco City. Ho
van fer en el seu meravellós àlbum de debut Tobacco
City, USA (Scissor Tail - 2021) i ho tornen a fer amb aquest Horses
que sortirà la primera setmana de març repetint amb el segell Scissor
Tail Records.
(fot Hannah Bailey)
Com Gram Parsons i Emmylou
Harris, Chris Coleslaw i Lexi Goddard es posen les botes
explicant les misèries dels pobles interiors, fugint dels tòpics. Instantànies
sobre l’angoixa i el dolor que acompanyen l’adolescència en uns temps en els
que ens podíem permetre somiar sense límits de cap tipus i gaudir de l’enyorança.
Se’ls engloba en el grup del country-còsmic, en referència a les
bandes que com ells, mesclen, o mesclaven, el so tradicional amb la psicodèlia i les atmosferes etèries. Per
aquest Horses s’han acompanyat de
musics com Eliza Weber (Glyders) al baix, el violí de Jim Becker (Califone) i de Jen Powers
amb el hammer dulcimer i Matthew
Rolin a la guitarra (Powers/Rolin Duo).
Han compartit un primer tall,
aquest Autumn que et deixa el cor fet
miques. Coleslaw el descriu així: ‘És una reflexió sobre créixer en un petit
poble de merda. Totes les incomoditats i menyspreus de ser adolescent, semblen
gracioses i tristes anys després. Tot es distorsiona a mida que es cristal·litza
a la memòria’. Autumn serveix com
a decorat per simbolitzar aquesta dualitat, representant el final d’un cicle i el
seu trànsit. Fet miques.
THE CHILLS – “SPRING BOARD: THE EARLY
UNRECORDED SONGS”
A LA VISTA
El 28 de juliol passat, va
tocar el dos un dels talents del pop contemporani més soterrat, Martin Phillipps, de The Chills.
És d’admirar, i li estem molt
agraïts, la seva capacitat de treball fins el darrer moment. Tot artista que es
mereixi dir-se’n, ha de tenir material per omplir dos camps de futbol. Entre
tot aquest, Martin Phillipps un
temps abans de l’inesperat traspàs als 61 anys, es va posar a remenar capses a
la recerca de material anterior a tot. Volia donar-lo a conèixer i estava
treballant-hi quan li va sobrevenir la mort.
Amb la col·laboració de
membres de la banda, amics i familiars podran veure la llum aquestes 20 pistes
inèdites a finals de febrer a través de Fire
Records en un doble LP. ‘Semblava una
opció fàcil’ explicava Martin
quan va haver de polir unes cançons escrites quan era jove. ‘Cadascuna va necessitar diferents nivells de
re-escriptura. Una persona de 60 anys, veu les coses diferents i les lletres han hagut d’adaptar-se. Algunes d’elles
eren gairebé només records i fragments que van agafar forma durant aquest
procés’ explicava.
Els participants com a The Chills per aquest Spring
Board: The Early Unrecorded Songs, a part de Martin
Phillipps, han estat Oli
Wilson, Erica Scally, Callum Hampton i Todd Knudson . Aquest
doble disc també ha comptat amb la col·laboració de Julia Deans (Fur Patrol), Shona Laing i Neil Finn (Crowded House, Split Enz), Hollie Fullbrook (Tiny Ruins), Dianne Swann (Everything That
Flies), les germanes Clementine i Valentine Nixon (Purple Pilgrims), Greg Haver, Troy Kingi i Tami Neilson. S’han compartit un parell
de temes, If This World Was Made For Me
i aquest Dolphins que va ser el
primer single.
ULTRA LIGHTS – “IT’S YOUR FUNERAL b/w PEOPLE ON
THE PLANET“
ALTRES REGISTRES
Quan se’t posa al davant una
banda com aquesta, respires tranquil. Formen part de l’exèrcit d'apòstols del proto punk.
No son Tom Verlaine i Richard Lloyd,
ni tampoc som a Nova York i menys a mitjans dels setanta, però s’apropen
perillosament. Son Ultra Lights,
una banda amb seu a Atlanta que lidera John
Robinson (Turf War, Illegal Drugs).
(fot Chad Edwards)
Era l’estiu de 2023 quan,
després de donar-hi voltes va decidir posar en marxa alguna cosa amb cara i
ulls. Li va proposar a la seva dona Leela
Hoehn, que s’unís a ell amb amb una segona guitarra. Després va fitxar a Alex Wharton, un company de feina, per
al baix i a Gus Fernandez, que es
coneixien de Pony League, Cute Boots i de recórrer les barres
dels garitos de la ciutat, per a la bateria. I ja ho van tenir.
En un dels seus directes, va
ser aquesta vinculació amb Television,
Modern Lovers i el punk angles de la
mateixa època encarnat en bandes com Buzzcocks,
que va cridar l’atenció de Henry Owings de Chunklet
Industries, el segell que els hi ha editat els dos singles anteriors a
aquest It’s Your Funeral b/w People On The Planet. Els texts no son
altres que els clàssics: escapar de la merda que ens envolta, la ingestió
etílica i la ressaca posterior prometent-te que no ho tornaràs a fer.
DELS EFECTES SECUNDÀRIS DE LA FAMOSA VACUNA / CÀNCER / ALTRES: 19
NO SABEN / NO CONTESTEN: 07
Encetem la primera llista de 2025 amb dos
traspassos de l’any passat que van arribar tard. Som així. Amb la resta de
seleccionats, son tots aquests:
El primer, Don Nix. Compositor, productor i
arranjador musical entre milions d’activitats. Va morir mentre dormia la
mateixa nit de Cap d’Any a casa seva a Germantown amb 83 anys. Estava delicat
de salut i entre altres coses, havia perdut la vista.
Nix amb George Harrison a qui va ajudar amb el Concert for Bangladesh
El mateix darrer dia de l’any traspassava Tom
Johnson, format amb Morton Feldman i amb John Cage d'inspiració. Durant la
dècada dels 70 es va integrar en l’ascens del minimalisme. El 1982 amb Rational
Melodies, va experimentar en nous mètodes per expandir el moviment. Va
traspassar als 85 anys a casa seva de París sense que s’hagi especificat la
causa exacte.
Tom Johnson
Ja entrats al 2025, el primer dia Wayne Osmond,
membre original de The Osmonds. Informen que el traspàs es va produir en pau i
voltat de família, després d’uns dies de patir un vessament cerebral. Tenia 73
anys.
Wayne Osmond
El dia 3 ho feia el cantant de soul Brenton
Wood als 83 anys. El seu manager ha confirmat que va morir per causes naturals
a casa seva de Moreno Valley, a Califòrnia.
Brenton Wood
L’endemà traspassava el músic nord-americà Dylan
Thomas More. Va co-fundar Chemlab, una banda de Washington D.C. influenciats
per personal com els de Throbbing Gristle. Es diu que ha sigut per causes
naturals.
Dylan Thomas More
El mateix dia 4, l’artista d’avantguarda
Richard Foreman. Van fundar l’Ontological–Hysteric Theatre el 1968. Va muntar
la seva primera obra a la mítica Film–Maker’s Cinematheque de Wooster Street.
Va col·laborar amb George Maciunas de Fluxus i amb Jonas Mekas. Va traspassar
d’una pneumònia a Nova York amb 87 anys.
Richard Foreman
També el 4 el pintor i músic Ed Askew. Va
enregistrar un primer àlbum homònim el 1968 editat per ESP-Disk’. El disc, també
com a Ask The Unicorn, ha estat re-editat diverses vegades. La portada
reprodueix una fotografia de les protestes d’Stamford després de l’assassinat
de Martin Luther King Jr. Ha anat tocant i mantenint activitat artística al
llarg dels anys amb una important producció incloent col·laboracions amb Mike
Heron. El 2013 Sharon Van Etten li va demanar de col·laborar en el seu àlbum For
The World i el 2014 va llançar via Okraina Records l’excel·lent 10” Rose. Ha
traspassat als 84 anys sense que s’hagi donat a conèixer cap dada més.
L’endemà traspassava “Beej” Chaney, membre de
la banda punk/new-wave, The Suburbs. També va estar al capdavant de l’estudi Shangri-La
de Los Angeles fins que se’l va vendre el 2011. Va morir mentre nadava en el
Pacífic, a Hermosa Beach, on vivia. Curiosament, l’any anterior ja va patir un
accident similar que l’havia deixat tres dies en coma. Tenia 67 anys.
“Beej” Chaney
El dia 7 ho feia Peter Yarrow, qui va ser
membre dels populars Peter, Paul & Mary. Van ajudar una mica a Bob Dylan
quan el 1963 van llançar un single amb Blowin’ In The Wind que va pujar com
l’escuma en les llistes d’èxits. L’agost d’aquell any el trio va pujar amb
Luther King Jr. a l’escenari muntat per a la March On Washington on van
interpretar la cançó convertint-la en l’himne que continua sent. Va traspassar
als 86 anys d’un càncer al seu apartament de Nova York.
Peter Yarrow
El cantant de soulSam Moore membre del duo Sam
& Dave, va morir el dia 10 als 89 anys a Florida, per complicacions durant
la recuperació d’una cirurgia sense que s’hagi especificat el tipus de cirurgia.
Ens deixa cançons com Soul Man o Hold On, I’m Comin que seguiran amb nosaltres.
Sam Moore
El mateix dia 10, traspassava Colin Carter de
la banda progressiva Flash. Es van formar el 1971 amb Peter Banks (Yes) i van
llançar tres àlbums prou interessants. Va morir als 76 anys d’una hepatitis.
Colin Carter
Dos dies després, ho feia Jackie Farry. Va
treballar en tasques promocionals per Atlantic i Epic Records. Va fer de
manager de gira per a bandes com The Lemonheads, Jon Spencer Blues Explosion o Elliott
Smith i va treballar amb Nirvana arribant a fer de mainadera de Frances Bean
Cobain. Va traspassar als 58 anys de càncer.
Jackie Farry
El 13 el fotògraf Oliviero Toscani, conegut per
les seves fotografies per a United Colours of Benetton especialment durant la
dècada dels 80 sobre temes socials: el VIH/SIDA, el racisme o la màfia. Va
traspassar amb 82 anys a casa seva de la Toscana d’una amiloïdosis.
Oliviero Toscani
L’endemà el music ghanès Teddy Osei, conegut
per ser el líder de la banda Osibisa fundada el 1969 a Londres. Va morir als 88
anys a la capital anglesa sense que hagi transcendit la causa concreta.
Teddy Osei
El dimecres 15 el director de cinema i una mica
músic, David Lynch a casa seva a Los Angeles. L’agost passat va fer saber que
tenia un emfisema en estat avançat. Li van faltar cinc dies per fer els 79
anys.
David Lynch
El 16, Toby Myers, membre de la banda Roadmaster
i de John Cougar Mellencamp des de 1982, on figura a l’album Uh-Huh de 1983,
fins 1999. Va traspassar amb 75 anys de càncer.
Toby Myers
Aprofitem la noticia del traspàs el mateix dia
16 de Rob Sheeley per fer un homenatge a tota les persones que com ell dediquen
la vida a remenar capses plenes de pols... i de vinils. Va ser el 2014, després
d’estar al capdavant del negoci audio-visual al llarg de tres dècades, que va
obrir una botiga de discos, Mill City Sound, a la ciutat de Hopkins, a Minnesota.
Es va fer conegut pels seus viatges a la recerca de col·leccions de discos. Va
traspassar amb 69 anys de càncer havent complert el seu somni.
Rob Sheeley
Saltem al dia 20, que ho feia el director de
cinema francès Bertrand Blier. Especialment recordat per pel·lícules com Les
Valseuses (1974) un film reverenciat ibrillant amb el fantàstic trio format per Gérard Depardieu, Patrick
Dewaere i Miou-Miou, per després continuar amb Préparez vos Mouchoirs (1978)
amb la que va guanyar l’Oscar i Beau-père (1981) totes atacant la mentalitat
burgés-estreta. Va traspassar a casa seva de París amb 85 anys.
Bertrand Blier
Seguim en el 20, quan també traspassava John
Sykes, guitarra britànic que ha tocat en diferents formacions entre les que
trobem Thin Lyzzy a partir de 1982 i després, el 1984, amb Whitesnake. Ho va
fer als 65 anys de càncer.
John Sykes
L’endemà, l’arquitecte anglès Dennis Crompton,
conegut per ser un dels fundadors del col·lectiu experimental i teòric
Archigram, conegut durant la dècada dels 60. Va morir amb 89 anys sense que
s’hagi especificat la causa.
Dennis Crompton
El mateix dimarts el darrer membre viu de The
Band, Garth Hudson. El 1961, amb 24 anys, es va unir a The Hawks, de Ronnie
Hawkins. El 1965 i a traves de l’assistent d’Albert Grossman, amb a resta del
grup van conèixer a Dylan. A partir d’aquí sorgeix The Band i la resta ja forma
part del millor de la història de la música. Hudson va traspassar als 87 anys,
tranquil·lament mentre dormia, en un lloc proper a Woodstock.
Garth Hudson amb el seu òrgan Lowrey
Passem al dimecres 22 per afegir al music i
compositor Gabriel Yacoub, fundador de la banda de folk-rock francesa Malicorne.
Va començar el 1971 al grup d’Alan Stivell per dos anys després, el 1973, crear
la banda per la que seria conegut. Va traspassar de la llarga malaltia en un
hospital de Bourges amb 72 anys.
Gabriel Yacoub
També el 22 ho feia Johan Slager, guitarrista
original de la banda progressiva holandesa Kayak. Tenia 78 anys i la causa no
s’ha donat a conèixer.
Johan Slager
Seguim el 22 amb el reconegut músic i productor
Barry Goldberg. Va tocar amb Bob Dylan en la seva nova etapa elèctrica i el
1967 va fundar The Electric Flag al costat de Mike Bloomfield. Va morir per
complicacions derivades d’un limfoma no Hodgkin amb 83 anys.
Barry Goldberg
El 22 no va ser un bon dia. També traspassava
Elliot Ingber que va tocar la guitarra amb The Mothers Of Invention un temps abans de formar
Fraternity Of Man. A mitjans dels setanta va tocar durant un temps amb Captain
Beefheart. Va fer-ho als 83 anys sense que s’hagi especificat més.
Elliot Ingber
Tancarem la llista amb el traspàs de Marianne
Faithfull que ho ha fet en pau a Londres als 78 anys. El mite va començar quan
va assistir a una festa amb TheRolling Stones i els seus dos primers àlbums de
1965 van ser el principi d’una carrera artística de vertigen.
Aquesta és una obra artesanal
de power-pop lo-fi. Kai Slater es pot passejar en barca igual per mars
agitats, que per mars en calma.
Amb Lifeguard deixa anar el seu costat fosc. Amb Sharp Pins ensenya que també pot il·luminar-nos la vida amb
un grapat de pistes de colors variats a base de tonades enganxoses. Les cançons
que apareixen en aquest Radio DDR van sortir en un cassette que no va
arribar ni a exposar-se a les botigues. El va enregistrar la primavera passada amb alguns
companys. Ara, com s’acostuma a dir, per demanda popular, Perennial Records, filial de K
Records, el presenta en format LP amb tres cançons addicionals.
Els temes son d’una puresa
que ens treu brillantor a les orelles. Riffs
de guitarra tremendament contagiosos com els d'Every Time I Hear, el tema que obre el disc. Amb Lorelei ens
transporta a l’era pop-glam de la que Brett
Anderson va tirar fa uns anys i que Slater
recupera. Amb les balades com Sycophant o
Chasing Stars es posa a la pell de
cantautors com Elliott Smith. Amb Race For The Audience es desplaça cap al
pop de les bandes de la costa oest. Tot un ventall per demostrar la seva gran capacitat
compositiva sense despentinar-se.
Un dels temes addicionals és
aquest I Can’t Stop que fa molt poc
ha compartit. Explica sobre ell: ‘Va ser
escrita i gravada en aproximadament 35 minuts perquè havia d’anar a assajar amb
la banda. Només la volia plantejar i la vaig acabar de cap a peus. Crec que
està inspirada en la música punk casolana com Laurice o Peter Jeffries
o Cleaners From Venus. La guitarra
que surt en el vídeo li vaig robar a Jack
d’Answering Machines’... i l’habitació
que surt en el vídeo, és la seva. Meravellós.
