MISTERI i TRADICIÓ

MILKWEED – “REMSCÉLA”

A LA VISTA

Son l’anti-tot. L’anti-virtuosisme, l’anti-ego, l’anti-estufar-se. No els veureu fent-se selfies. Pel contrari, son híper-creatius, híper-receptius i per nosaltres, híper-estimulants.

Son una raresa a protegir. Gaudeixen descobrint relats que, per desgavellats que siguin, els fan servir d’inspiració. Reviuen tradicions que quan més desconegudes, millor, que reconverteixen en veritables alleujaments per a l’ànima. El duo de folk-experimental, suposadament instal·lat a Londres, Milkweed, anuncien un nou treball que es dirà Remscéla. Sortirà a primers de maig via Broadside Hacks Recordings.  

Myths & Legends Of Wales de 2022, interpreta un llibre de 1988 del mateix nom. The Mound People, de l’any següent, es basa en un text sobre les restes humanes conservades de l’Edat de Bronze de l’arqueòleg danès Peter Glob. Després de Folklore 1979, auto-editat l’any passat, arriba aquest nou treball inspirat en la traducció de 1969 de Thomas Kinsella de l’epopeia irlandesa Táin Bó Cuailnge.

Son onze cançons imaginades a partir dels regnes espectrals d’un passat, on les accions son l’essència de la historia que impulsen les ambicions humanes desenfrenades. En un any de treball, tan sols han pogut processar 20 de les 400 pàgines. Tal és la magnitud i la seva complexitat. ‘Em va fer apreciar les tradicions orals d’una manera completament diferent, la intensitat amb la que havia d’involucrar-me amb l’obra per sentir que podia entendre-la i transmetre-la’ expliquen.

Han compartit un primer tall, Exile Of The Sons Of Uisliu, sobre el que diuen: ‘L’exili dels fills d’Uisliu és un dels molts remscéla, o pre-relats, que condueixen al Táin. En el text, Derdriu, “la dona més bonica de tota Irlanda”, està criada en l’aïllament, fins que està preparada per allitar-se amb Conchobor, el gran rei de l’Ulster. Derdriu s’enamora de Noisiu, un dels fills d’Uisliu, i junts escapen a Alba, on de nou es troben en perill. Conchobor reclama de retorn a l’Ulster, però finalment son traicionats’. No els agrada ser comparats.  S’han definit com slacker trad. 

               

REPRENDRE EL FIL

TRANSISTORS – “EVERYTHING WILL NEVER HAPPEN AGAIN”

NOU REGISTRE

Sostenen l'amor incondicional pels cops de power-pop. Transistors no perden el temps.

És el primer àlbum d’estudi en dotze anys de la banda de Rangiora, a Nova Zelanda, Transistors. Es diu Everything Will Never Happen Again i ha sortit en estampida aquest passat 28 de febrer via el segell DIY Melted Ice Cream.

Colin Roxburgh, James Harding i Olly Crawford-Ellis – aquests dos darrers, militants també de Best Bets – anaven donant pistes de que alguna cosa es coïa quan gairebé per sorpresa va aparèixer aquest vibrant i encomanadís nou disc amb 14 contundents cançons. Enregistrat a Mānuka Bay a la costa de North Canterbury amb Joe Sampson (Salad Boys), el disc el van tancar amb la mescla de Brian Feary a DSF a Ōtautahi/Christchurch.

Es pot dir que han fet algun tipus de pacte amb el diable. L’escolta del disc es tradueix en una festa de power-pop en format garatge-punk. Amb Ogden City Mall, homenatgen a aspectes que el temps ha pansit, com els mega centres comercials. Amb Seagull qüestionen les rutines. Amb High Hopes refreden definitivament el mite del rock’n’roll #Fulmina el somni / Abans de que el somni et fulmini a tu# escridassen abans no sigui massa tard. 

Amb aquest Country Music s’enfoten del mort i del que el vetlla. Des del seu bandcamp, per fi unes paraules a favor dels nostàlgics: ‘La nostàlgia és un carreró sense sortida, però no tenim un altre lloc on anar’. Ni falta que fa. 

             

TOT MOLT NORMAL

CONSTANT FOLLOWER – “THE SMILE YOU SEND OUT RETURNS TO YOU”

A LA VISTA

Stephen McAll ve d’un món molt particular. La proba és la seva extraordinària capacitat per convertir la lletjor en bellesa és espaterrant.

En aquest mateix blog, en motiu del llançament del seu magnífic àlbum de debut Neither Is, Nor Ever Was (Shimmy Disc – 2021) ja vam fer referencia al seu tràgic episodi: estar gairebé 20 anys apartat del món recuperant-se de l’atac salvatge que va patir amb 17 anys. Ara anuncia la continuació d’aquell àlbum amb un encara més elevat treball. Es dirà The Smile You Send Out Returns To You que sortirà a finals de mes via Last Night From Glasgow amb portada de la popular pintora també de Glasgow, Heather Nevay.

(fot Kevin Linnett)

Aquest segon àlbum de Constant Follower es va començar a gestar en una vella i apartada cabana als afores de la ciutat escocesa de Callander. ‘La forma amb la que composo és molt, molt solitària’ explica McAll. ‘És com si m’estiguessin guiant’. De retorn a casa seva a Stirling, els hi va acabar de donar forma per enllestir-los amb producció de Dan Duszynski a l’estudi Dandy Sounds (Dripping Springs) d’Austin, TX.

Les seves cançons, balsàmiques, s’inspiren en els paisatges de la seva terra, Escòcia, i de la poesia de Norman MacCaig amb qui comparteix aquest optimisme desconsolat. El resultat és un pop afinat, luxós, tremendament bell que t’eleva per sobre de la quotidianitat anodina i de nyigui-nyogui en la que ens trobem. L’àlbum parla molt de la nostra societat addictiva, la temàtica de la salut mental i la naturalesa aïllant que comporten les noves maneres de funcionar.

En aquest All Is Well s’endinsa en aquestes paradoxes d’actualitat, on les suposades noves tecnologies amb la que ens tenen distrets, creen una falsa sensació de seguretat. La repetició de la frase All is well és a la vegada tan tranquil·litzadora com inquietant i evidencia un món, on la calma superficial, sovint, emmascara un profund malestar. També observa els efectes paralitzants que ens provoquen i com apaguen la creativitat i el creixement personal.

Basant-se en el mite de Sísif, condemnat a una eternitat de treball inútil, McAll comenta: ‘Despertar-nos, anar a treballar, tornar a casa, adormir-se amb el què es tingui a mà, alcohol, drogues, xarxes socials, televisió, i cada dia el mateix’. I sí, tot molt normal.

             

DESPERTAR A LA CRIATURA

ABDOMEN – “YES, I DON’T KNOW”

NOU REGISTRE

Enraonar de tots els mals que ens assetgen seria molt avorrit si no vinguessin soportats per música com la d’Abdomen.

Les seves lletres poden ser molt personals, però s’esforcen en assenyalar que l’important és la interpretació de qui escolta. Recapacitar i rectificar, acció i efecte que poques vegades es posen en funcionament. El grup holandès de Leeuwarden presenta un segon treball per convidar-nos en un nou intent. La banda està formada per Peter van Beets (veu, guitarra), Ate Kamsma (baix) i Roel Meijer (bateria). Porten mostrant la feina des de 2016. Van debutar amb Emetophobia (Geertruida – 2018). Ara han signat amb FatCat i es disposen a donar guerra amb aquest Yes, I don’t Know que ha sortit fa un parell de setmanes.

Han trigat dos anys en gravar-lo. Expliquen que treballar amb Rasmus Bredvig eleva el nivell d’exigència fins a l’extrem d’arribar amb una cançó a l’estudi i transformar-la per complert en 24 hores. L’odissea es va portar a terme a Tapetown Studio, a la ciutat danesa d’Aarhus. El resulta s’exemplifica en el tall que dona títol a l’àlbum comença amb un so metàl·lic per acompanyar a una història tràgica cantada per Peter van Beets en una mena d’agonia catàrtica.

Quan se’ls hi pregunta pels seus ritmes accelerats, és Meijer que explica: ‘La repetició i les sobrecàrregues estan pensades per a ser alguna cosa en la que perdre’s, en part, inspirades en el treball de la banda Neu!’ i afegeix ‘És un reflex del que se sent quan ets atrapat en mig d’una lluita que et supera: un allau aclaparador de soroll, confusió i tensió, que sembla anar a més, a mida que passa el temps. És l’anhel per un punt final, un viatge a un lloc de calma i ordre’.

La tècnica és no deixar ni un segon per respirar. Les tretze pistes que componen el disc, avancen obrint-se pas entre la veu de Peter van Beets i els instruments a tot drap. La tècnica és esperar l’arribada d’un llamp que doni vida en l’actual forma de des-esperança, al nou ésser.

               

NI FETA AMB UN COMPÀS

POCKET MONEY – “COMFORT”

NOU REGISTRE

Portàvem dies esperant, però l’espera ha valgut la pena.

El 2021 Pocket Money va debutar amb Silly Salpa. Des de llavors han omplert els dies girant i confeccionant aquest enriquidor i sorprenent segon àlbum. Es diu Comfort – residu sarcàstic anglès? – un disc de nou cançons amb les que han deixat enrere (afortunadament) el to dream-pop per submergir-se de ple cap a diferents lectures, totes de poderoses i suggestives textures.  

(fot Iara Gelpi)

La banda ara en format trio, la conformen el seu co-fundador Chris Marshall (veu, baix), Kathleen Tomacruz (guitarra, veu) i Chris Townsend (bateria). Bàsicament el van enregistrar a casa de Marshall a Waitākere Ranges i ha sortit fa 15 dies via Pressure Cooker Records.

Des de Tāmaki Makaurau/Auckland aporten una onada d’aire fresc a l’ensopida actualitat musical pendents ja només dels irritants cartells folklòric-festius estivals. Ja amb l’embranzida inicial de Go Outside, la “pixiana” Buzzy Bee o aquesta Anxious Brain de síndrome bipolar ens animen a passar de llarg de l’ambient de negativitat que ens envolta i a atrevir-se, com han fet ells. La sempre difícil segona entrega, els hi ha sortit rodona.

             

MOTIVACIÓ

BAG PEOPLE – “BAG PEOPLE”

A LA VISTA

Recuperar bandes que malgrat destacar en el seu moment no van deixar massa constància escrita, és dels assumptes més excitants que es poden fer avui.

Diane Wlezien i Carolyn Master es van conèixer el 1977, quan anaven a la mateixa classe de secundària a Chicago. Entusiasmades pel punk anglès, van posar un anunci demanant personal, unint-se’ls Gaylene Goudreau. Van marxar a Los Angeles amb la intenció de convertir-se en unes noves Runaways amb el nom de Lois Lain. La cosa no va funcionar i van tornar cap a casa.

Va ser llavors que van fer un nou intent ja com a Bag People el 1981 i quan també se’ls van unir Algis Kizys (Swans) i el bateria Pete Elwyn. No van passar gaires dies però, que l’escena post-punk/no-wave del Nova York de principis dels 80, els hi feia dentetes. 

La seva inquietud i la invocació estimulant i decadent d’aquells dies va fer el seu efecte, traslladant-se a finals de 1982 a la zona de Bed-Stuy a Brooklyn. Un cop allà, els hi va ser fàcil encaixar amb contemporanis seus al costat de bandes com Sonic Youth, Swans, Live Skull, Rat At Rat R o False Prophets.

Però l’alegria no va durar gaire. El juliol de 1984 hi va haver la desbandada i tots els registres que hi havia van patir el mateix destí. Fins ara. Més de 40 anys després, i a través de ves a saber quines argúcies i la imprescindible bona sort, el segell Drag City recull i recopila en un àlbum homònim, dotze cançons gravades durant aquella breu però creativa existència que es consideraven perdudes. Les llançarà en un 12” a finals d’aquest mes de març. 

            

PREPARATS PER FER BUTIFARRA

WALTER DAMAGE – “INSTRUMENTS”

A LA VISTA

L’experiència que aporta la discografia de Walter Damage, és la més apropiada per aquests dies en que som a la vora de la 3a.Guerra, aquella amb la que sempre ens amenacen, la que ho engegarà tot a fer punyetes. No tindrem aquesta sort.

A disc per any, la banda de noise d’Austin Walter Damage avisa de la sortida d’un nou àlbum d’estudi. Es dirà Instruments i ho farà a través de Cardinal Fuzz i 12XU aquest mes de maig. En la formació actual de 10 membres, Mari Maurice, Thor Harris, Jonathan Horne, Nate Cross, Danielle Hills, George Dishner, Travis Austin, Mike Kanin, Greg Piwonka i Jeff Piwonka, per fer honor a l’expressió embolica que fa fort, si han afegit el productiu saxofonista experimental Patrick Shirioishi en el tall Real 28 i la guitarra del respectat músic underground David Grubbs als talls Reel 25 i Reel 32. Dir també, que la quarta i darrera cançó, Reel 27, és una versió de India (Slight Return) de la mítica banda sueca Pärson Sound.

Han avançat una primera pista, Reel 25, amb els seus corresponents 20 minuts 5 segons on construeixen, sense pressa, una samfaina de pujades i baixades. Hi ha tots els ingredients perquè surti perfecte i ens enganxi, per a continuació, deixar-nos caure d’esquena com qui espera ser acollit per desenes de braços. Experts en canalitzar l’excés de suplantacions, la seva és la millor forma de contrarestar-ho.

           

QUAN L’EDAT SÍ PERDONA

PETER PERRETT + JAIME PERRETT (acoustic)

DV. 28 FEBRER’25

SALA UPLOAD – BCN

ASSISTÈNCIES

Es veia a venir. L’espai, a petar de nostàlgics per veure una vegada més, al carismàtic líder de The Only Ones.

No soc massa partidari dels retorns. Sovint, en aquests casos, la música va a la par amb l’aspecte d’ultratomba dels músics. Però sempre hi ha, per circumstancies (he, he), honroses excepcions. L’excusa era la presentació del seu darrer treball, The Cleansing (Domino – 2024). Va obrir amb I Wanna Go With Dignity d’aquest disc, del que també van sonar, Secret Taliban Wife o Fountain Of You. 

Va repassar també els dos anteriors How The West Was Won (Domino – 2017) amb Sweet Endeavour, An Epic Story i Living In My Head i de Humanworld (Domino – 2019) amb temes com War Plan Red. També hi va haver moment pels clàssics obligats, etapa Only Ones, amb The Big Sleep, Another Girl, Another Planet o un incendiari The Beast, que ens va portar a una mena d'èxtasi comunitari.

Acompanyat per un dels seus fills, Jamie – que li va fer de teloner – fa que comporti que hi hagi moments fraternals, com quan es van posar a parlar de la família o ja cap al final quan Jamie li donava suport vocal extra, quan son pare ja no donava per més. Tot es perd, fins i tot l’etern conflicte generacional.

              

DE CARNAVAL

TRASPASSOS / FEBRER 2025

DE NO MIRAR LA CAIXA TONTA: 00

DELS EFECTES SECUNDÀRIS DE LA VACUNA STAR / CÀNCER / ALTRES: 15

NO SABEN / NO CONTESTEN: 08

Aquestes son algunes de les persones que ja no s’hauran de preocupar més per les consignes diàries emeses per la perestroika:

El primer dia de febrer ja es posava a la fila Sal Maida, baixista nord-americà militant de bandes com Roxy Music, Milk ‘N’ Cookies o Sparks entre moltes col·laboracions. Va traspassar a Nova York com a conseqüència d’una caiguda. Tenia 76 anys. A partir d’una edat, un mal pas pot ser fatal.

Sal Maida

El mateix dia 1, i diuen que inesperadament, ho feia també Peter Bassano, trombonista anglès. Prestigiós músic de la mal anomenada música clàssica, ha format part de nombroses orquestres i conservatoris de tot el món. Aquí el referenciem per ser el trombó de Hey Jude... és que sembla que s’obrin les portes del cel.

Saltem al dia 3, quan salpava Jean-Loup Philippe, escriptor, director i actor francès recordat per les seves col·laboracions amb Jean Rollin, especialment la mítica Lèvres de sang de 1975. Va traspassar als 90 anys sense que s’hagi especificat més.

Jean-Loup Philippe

El mateix dia, David Edward Byrd. Va ser dissenyador i il·lustrador gràfic dels primers a treballar per a Bill Graham. Va traspassar d’una pneumònia i les complicacions que li va provocar l’assistència mèdica amb l’excusa del virus maligne a Albuquerque, amb ni més ni menys que 83 anys. Que cadascú tregui conclusions.

David Edward Byrd

L’endemà Ed Seeman. Artista nord-americà que va estar a llocs tan dispars com anuncis de televisió per a nens i nenes, pel·lícules porno o el seu treball amb Frank Zappa durant els meravellosos anys seixanta. Va morir a casa seva a Florida amb 93 anys.

Ed Seeman

El dia 5 traspassava el membre de Soft Machine i l’escena Canterbury, Mike Ratledge amb 81 anys després d’una curta i fulminant malaltia.

Mike Ratledge

El mateix dimecres el productor Dave Jerden. Al llarg de quatre dècades ha estat darrera de la taula de comandaments de gent com Talking Heads, Jane’s Addiction, Public Image Limited, Tom Verlaine o Red Hot Chili Peppers entre molts altres. Va morir amb 75 anys mentre dormia a casa seva de Los Angeles.

Dave Jerden

El 7, la cara que a totes ens sona però que no sabem com es diu. Doncs és Tony Roberts, l’actor amb aparicions clàssiques a Play It Again, Sam, Annie Hall o Serpico. Va traspassar de càncer de pulmó a casa seva de Manhattan amb 85 anys.

Tony Roberts a la dreta de Woody Allen

L’endemà, l’actor i cantant Bob Bingham, que va encarnar a Caifàs a Jesus Christ Superstar d’Andrew Lloyd Webber i Tim Rice tant a Broadway com a la versió al cine de 1973. Va traspassar a Putnam, Carmel a Nova York amb 78 anys sense que s’hagin donat detalls concrets.

Bob Bingham

El dia 9 el bateria anglès Tony Kinsey. Va tocar en nombroses sessions amb Ronnie Scott, Joe Harriott, Ella Fitzgerald, Billie Holiday, Oscar Peterson o Sarah Vaughan. Va dirigir la seva pròpia banda al Flamingo Club de Londres. Va traspassar amb 97 anys.

Tony Kinsey

L’endemà Horst Weidenmüller. Productor musical alemany, va fundar el segell independent d’electrònica !K7. Ha mort als 60 anys d’un càncer.

Horst Weidenmüller

El dimecres 12 l’actriu francesa Niké Arrighi. També artista visual, però coneguda pels seus papers en pel·lícules europees dels 60 i 70 com The Devil Rides Out (1968), Countess Dracula (1971) o Sunday Bloody Sunday (1971). Casada amb un príncep, vivia al Palazzo Borghese a prop de Roma on va morir amb 80 anys sense que s’hagin donat més detalls.

Niké Arrighi

Anem al 16, quan ho feia Cab Covay – de nom real Paul Lee Brown –  dissenyador de portades de discos i folletos, incloent pels Flamin’ Groovies del que era com un membre més de la banda. Va traspassar de causes naturals a casa seva a Innes Avenue als 78 anys sense especificar tampoc més detalls.

Cab Covay

L’endemà Jamie Muir, pintor i músic escocès. Va participar com a percussionista en el disc Larks’ Tongues In Aspic de King Crimson (1973) abans de retirar-se a una vida contemplativa. Tenia 82 anys.

Jamie Muir

El mateix dia, un altre percussionista, Rick Buckler de The Jam abans de formar Time UK el 1983. Va traspassar amb 69 anys després d’una breu malaltia a la ciutat anglesa de Woking.

Rick Buckler

També el mateix 17, l’actor de 95 anys Gene Hackman, inoblidable a The French Connection (1971), The Poseidon Adventure (1972) i molt especialment a The Conversation (1974) de Coppola. Fins el dia 26 no es va trobar el seu cos a casa seva de Santa Fe, Nuevo México, juntament amb el de la seva dona i un dels tres gossos que tenien.

Gene Hackman

Saltem al 19, quan ho feia Gordon Henry “Snowy” Fleet. Bateria dels Easybeats australians des de 1964 a 1967, però nascut a Anglaterra. Va traspassar als 85 anys a casa seva a Perth.

“Snowy” Fleet

El 20 el cantant de soul Jerry Butler, veu del grup de R&B The Impressions, abans de començar carrera en solitari. Va morir a conseqüència d’un Parkinson, a casa seva de Chicago, als 85 anys.

Jerry Butler

L’endemà divendres la cantant Gwen McCrae, famosa per Rockin’ Chair de 1975. Coneguda com a Queen of Rare Groove, la seva veu ha estat samplejada moltíssimes vegades per diferents musics de l’escena dance. El 2012 va patir un vessament cerebral que li va provocar paràlisi del costat esquerra del cos.

Gwen McCrae

El 22 el cantautor i músic anglès Bill Fay. Des de Jeff Tweedy fins a Jim O’Rourke, l’han tingut present en les seves oracions. Va traspassar als 81 anys de complicacions derivades d’un Parkinson.

Bill Fay

El 23, el músic i productor Chris Jasper. Va ser membre de The Isley Brothers de 1973 a 1983, posteriorment va continuar una important carrera en solitari. Va traspassar amb 73 anys dos mesos després de que li diagnostiquessin un càncer.

Chris Jasper

La cantant i pianista Roberta Flack que moria als 88 anys. Abans del seu ascens a la fama amb Killing Me Softly With His Song el 1973, va conduir una reeixida carrera amb la llegenda del soul Donny Hathaway. El 2022 se li va diagnosticar ELA. Va morir d’una aturada cardíaca el dilluns 24.

Roberta Flack

I tanquem la barraca del mes de febrer amb David Johansen la carismàtica veu dels New York Dolls amb els que va llançar dos imprescindibles àlbums, l’homònim de 1973 i Too Much Too Soon el 1974. El 2020 li van diagnosticar un càncer que va anar acompanyat d’una caiguda necessitant cirurgia. Va morir a casa seva d’Staten Island als 75 anys, ahir.

David Johansen