Re-contra-fartes del circo mundial, reconduïm la
vida davant de l’anunci d’un nou àlbum de la banda experimental de Minneapolis,
IE.
Quan s’hi van posar més o
menys fa 10 anys, estaven en una procés excitatiu que els va conduir a ser
considerats els nets de Terry Riley.
En el camí, han anat girant cap a estilitzacions slowcore.
Aquest nou treball es diu Reverse Earth, que sortirà en un mes via Quindi Records, i representa l’esperada continuació de Junk Body (Ish/Artist Pool – 2023)
amb el que es mantenen en l’univers minimalista i les rúbriques rituals.
La formació de quintet es
manté amb Travis Workman (guitarra),
Sam Molstad (guitarra), Mariel Oliviera (veu, baix), Michael Gallope (teclats) i Meredith Gill (bateria). Comparteixen
un primer tall, aquest Simplify amb el que un suggeridor i simple ritme
orientalista, sosté i reforça la veu discreta i captivadora de Mariel Oliviera.
Arriba en el millor moment per injectar-nos la dosi que ens durar a les
profunditats fosques i inactives a les que aspirem. Puntual.
‘Esto es
todo por ahora’, deia Jarvis Cocker
a la darrera pàgina del seu inventari del Bon
Pop i el Mal Pop de 2023 en la
seva edició espanyola.
Des d’aquest ahora ha passat any i mig. També hi ha hagut
alguns shows al mateix temps. Però del darrer àlbum de la banda de Sheffield,
una mica més: 24 anys, que es diu ràpid.
(fot Tom Jackson)
Per alguns serà una noticia en plan sorpresa. Per a altres, els més
afilats, no. Els rumors corren tant com el Murphy
a complicar-nos la vida. En un comunicat, la banda acaba de fer saber que té
enllestit un nou treball, es dirà More, ha estat enregistrat a Orbb Stuio, a Londres de la mà del
productor James Ford i el llançaran el 6 de juny via Rough Trade Records.
Com una mena de broma, l’àlbum
tindrà diferents edicions. Un doble LP a 45rpm exclusiu a la web de Pulp i a la de Rough Trade, també quatre premsatges en color d’un sol disc, amb
noms seleccionats personalment pel divo del pop, com Theresa, que aquest estarà a totes les botigues, Blue Sky Thinking per a botigues
independents, South Yorkshire Sunset,
disponible només a les botigues de Sheffield i Isha Kriya, també només a les botigues online de la banda i de Rought Trade. Ha ha ha... que divertit!
Han avançat una primera
pista, Spike Island. Un enganxós
tema que, com si no hagués passat un quart de segle, és ple de tots els
ingredients que els va instal·lar al firmament de la fama: sintetitzadors que
ens esgarrifen la pell o els inevitables trossos recitats de Cocker. El disc és
el primer, des del traspàs del baixista Steve
Mackay també el 2023. Òbviament l’han dedicat a la seva memòria. Com tota
una institució del POP, rebem-los amb una calorosa ovació.
Experimentació en estat pur. Un investigar per
canalitzar pensaments i actes de forma introspectiva i que cadascú ensopegui
amb el que més ràbia li faci.
El duo amb base a Ciutat de
Mèxic Pidgins fa un parell d’anys
es van llançar en la seva primera exploració. Es deia Refrains Of The Day, Vol.1. Ara, encara no fa una setmana, han tret
la continuació, literal, Refrains Of The
Day, Vol. 2 repetint amb Lexical
Records.
(fot Rodrigo Vásquez)
Els exploradors son Milo Tamez en les percussions i Aaron With a l’electrònica i veu. La
seva intenció és ‘transformar els mètodes
orals i rítmics dels rituals tradicionals de “trance” mitjançant la combinació
de frases mètriques, melòdiques i retòrics’ expliquen. Els seus instruments
passen per tambors tradicionals, gongs, güiros i campanes formant un arsenal
amb el que enfrontar-se als dimonis.
Amb tot, configuren un tetris
còsmic de sorolls harmònics primitius i avantguardistes de la família de
personal militant a Orange Milk Records
com l’argentina Aylu (Ailín Grad), Tropical Interface o més electrònics, com Horse Lords. Un tetris per despertar els sentits.
Aquest és un altre disc per utilitzar de
salvavides. Per a aquests dies d’intensa pressió arterial, en que s’ha de ser
ràpid, espavilat i cultivat. No sé si m'explico.
És el tercer àlbum de la
banda de Bristol, Snails.
Artesania pop en format rodó per a persones que els hi agrada viure en pla.
Melodies, una darrere l’altra, brodades en fil d’or. Cançons de ritme reposat
que recorden bastant a gent d’aquella escena britànica d’atmosferes
nebulítiques com Kevin Ayers o Robert Wyatt.
Dan Weltman s’acompanya d’Anna Kissell (veu), Holly McIntosh (baix, veu), Steve Dixon (bateria) i Matthew Chaney (teclats) per a
confeccionar aquest nou treball que es diu Just
Look Around i que els hi edita, per segona vegada, Glass Modern.
Amb peces com Through
Moss, amb un delicat punteig que acarona les veus de Weltman i Anna Kissell, la
delicada Sunny Day, a ritme de vals, per demanar a Sant Job que ens doni paciència o aquesta Someone que ens enamora i ens gronxa en l’oceà de la vida, ara sí, que ja som a punt.
Una col·lecció de ganxos de colors que donen,
des de diferents matisos, una càlida benvinguda per formar part d’aquesta
alegria de viure que ens envolta.
Serà el quart disc de The Golden Dregs, es dirà Godspeed i sortirà via Joy Of Life International (el
segell pròpi), End Of The Road Records i Rough Trade a finals de mes.
L’assumpte en qüestió, posat en marxa pel music i productor Ben Woods, per
aquest nou treball s’ha envoltat d’uns quants músics que aporten a l’àlbum un
aire més suelto i col·laboratiu. Michael
Clark (guitarra), Ted Mair (baix,
violoncel, teclats), Matt Merriman
(bateria) més les veus de Isabelle
Armstrong, David Roderick, Lily Wolter (Penelope Isles) son part de la colla.
(fot Declan Haughian)
En un comunicat, descriuen el
disc ‘com un àlbum que explora les contradiccions de la vida urbana, la soledat
entre multituds, l’estranya comoditat de l’anonimat i els fugaços moments de connexió...
Com la cresta d’una ona en una platja de Cornualles que, just quan comença a
caure, es suavitza i es converteix en les que coneixem’ que afegeix ‘És un
disc profundament personal, però m’agrada pensar que és personal però amb els
braços oberts, en una experiència per compartir’.
Ha avançat un parell de
pistes i ara aquesta Big Ideas. Una
cançó de ritme suau on les veus de Woods
i d’Armstrong es mesclen en una
declaració de principis que fan a la tornada: #No em deus res
/ però sento que et desanimes / passant el ganivet per la meva galta / així que
no et facis grans idees / no et facis grans idees#. Certament, no s’ha de
ser pessimista, però és que de bones expectatives no n’hi ha gaires.
Encara que no ho sembla, Jon Cardiello porta més d’una dècada funcionant com a Bombshell Nightlight. Renovar-se o
morir. Ni que sigui una mica.
Així doncs, aquest A Year As A Cloud es pot considerar l’àlbum
debut de The Pond, la nova
banda de Cardiello. Provinents de
Butte, Montana, arriba en una formació de cuarteto
per donar forma a una dotzena de cançons en el millor estil slowcore.
Profunditza en les coses
fràgils de la vida, els dolors que ens resistim a abandonar, ruptures de
relacions amoroses que s’estiren a mesura que n’arriba una de nova mesclades
amb pèrdues d’éssers estimats, mentre es baralla amb la brevetat de la creació
artística mentre som aquí.
A compartit un primer single,
la delicada i penetrant When A Song Dies,
que comença com si fos a punt de trencar-se per, passat un minut, entrar en una
mena de catarsi vital. ‘És una cançó que
vaig escriure en un treball de composició amb Dave Benton (Trace Mountains).
Va sorgir de mi després de seure al piano... sentint que tot el que feia sonava
massa cursi’ explica Cardiello.
El van enregistrar als estudis The
Unknown, d’Anacortes, Washington, a mitjans de 2023 amb Nicholas Wilbur. Sortirà
en un mes a través del segell que dirigeix Cardiello,
Anything Bagel, conjuntament amb Hidden Bay Records (FR) i Wood of Heart (JP).
El músic veterà de Massachusetts Stephen Pierce, ha estat en diferents
estadis des que tenim coneixement de la seva existència a principis dels 2000.
Els canvis sempre son
poderosos, pel que Pierce (Aerosols, Ampere, Kindling) deu tenir més poders que Superman. Amb el seu projecte Gold Dust mostra la seva fascinació pels sons psicodèlics de la costa oest.
Després d’un parell d’LP’s, un homònim auto-editat el 2021 i The Late Great Gold Dust (Centripetal Force Records – 2022),
arriba un tercer àlbum, en el que hi tenim moltes esperances. Per què? Doncs
per que s’ensuma un escurçar distàncies a allò que se’n va dir Paisley Underground. Totes tenim
debilitats.
(fot Bryan Lasky)
Es dirà In The Shade Of The Living Light que sortirà a mitjans del mes que
ve de nou via Centripetal Force. L’han enregistrat amb el productor Justin Pizzoferrato i el llançament inclourà un
insert casi-fanzine amb notes de Sean Yeato (Parquet Courts) que repeteix. Per a l’ocasió, Stephen Pierce s’ha vestit amb una
banda comme il faut: Ally Einbinder (Potty Mouth) a la guitarra, Sean
Greene (The Van Pelt) al baix i Adam Reid (Nanny) a la bateria. També hi ha contribucions de Gretchen Williams (Kindling), Meghan Minior
(Ampere), Josh Robbins (Late Bloomer),
Fred Thomas, Drew Gardner (Elkhorn)
amb el vibràfon i Anthony Saffery (Cornershop) al sitar.
Pierce explica en motiu del llançament: ‘Ho veig com una banda que va descobrint la
seva identitat a través de l’enclavament. És una cosa que enyoro, de quan les
diferents parts del país i del món, tenien els seus propis moviments musicals,
provinents de les comunitats generalment relacionades amb l’entorn, ja sigui
geogràfic o cultural’ i ho aclareix ‘La
nostra zona rural de l’estat de Massachusetts, és molt diferent culturalment de
la seva àrea metropolitana. He estat recopilant música de tot el món que m’influeix
i l’he relacionat amb allò que evoca específicament la Nova Anglaterra rural’.
Han compartit una primera
pista, aquest An Early Translation Of
Later Work. ‘Pel que fa a la meva
forma de tocar la guitarra, estic més orgullós d’aquesta cançó que de qualsevol
altra cosa que haguem llançat fins ara. Per mi, aquesta és la cançó que anuncia
on ens trobem com a banda ara mateix i com podria ser el camí que tenim per
davant’ comenta Pierce. El tema
ha comptat amb la col·laboració estrella al sitar elèctric de J Mascis, fet que ho fa tot plegat, encara
més interessant.
Continua el seu procés de recerca a través de
la música. Incansable, la comparteix amb tothom qui vulgui també buscar.
Artista visual i músic
experimental avançada, Cosey Fanni Tutti, aquest juny aportarà una nova proba d’aquest exhaustiu treball.
Portarà el nom de 2t2 i sortirà via Conspiracy International, el seu propi
segell. Creat, interpretat i produït per ella mateixa, l’àlbum de nou pistes,
consta d’una sèrie d’exploracions electròniques en una reflexió personal, una
mena de diari, que desvetlla aquesta capacitat a través dels diferents talls de
les dues cares del disc, una però més rítmica i l’altre més pausada.
(fot Chris Carter)
El procés creatiu de l’obra de
Cosey, en les seves diferents
formes, es transforma en un poderós mantra: ‘Una vegada que t’hi poses, escoltar, tramar i fer els collages de so,
és una sensació meravellosament gratificant que et transporta a un món interior
profund i a la vegada fora de tu mateixa’ afirma. Ha compartit un primer
tall, aquest Stound, que relaciona directament
amb aquesta experiència: ‘Els cants harmònics
de la cançó van ser part d’això, connectant amb el teu ésser interior, amb el
més profund de tu, emocional i físicament, permetent que els sons penetrin i
calmin, a més de crear una sensació de poder, resistència i resiliència davant
del que ens enfrontem’.
A l’àlbum hi ha moments d’un
cert dramatisme, però també en aquests, hi ha d’haver discerniment com
comparteix: ‘És un reconèixer que està bé
estar trist, és part de la vida, però també hi ha molta alegria al recordar les
pèrdues. Aquesta alegria és la nostra resistència’. A Cosey fa anys que l’empaitem, des dels temps del col·lectiu COUM Transmissions, la seva etapa porno,
la formació del grup industrial Throbbing
Gristle, fins posteriorment el seu duo com a Chris & Cosey i les edicions
i re-edicions de llibres i obra musical. Tot, transformat en una bona quantitat de vehicles.
La historia de la creació del cuarteto de noise-rock de Filadèlfia My Wife’s An Angel, és com a mínim, divertida.
Normalment, les bandes expliquen
que el procés de formació per arribar a considerar-s’hi, no és senzill. En
canvi, G, el líder de My Wife’s An Angel descriu el procés, d’una
sola nit d’epifania:
‘Una nit estava
per casa donant voltes, crec que era un dimecres més o menys, i vaig entrar a l’habitació
on Kels (la seva dona) estava plegant
roba i li vaig dir: "Ja ho tinc!" i ella va dir, "...el què tens?!?" i li vaig dir: "Que si alguna vegada tinc una banda, li diré Road Rage! Perquè sona immediat,
fort i perillós". I ella va dir: "Ah si? Crec que millor hauries de dir-li La
Meva Dona És Un Àngel (My Wife’s An
Angel)". Tio, em pixava de riure allà mateix i vaig dir-li: “I tant!... És
això collons!"... i ja va estar.
La banda, formada per G (veu), Boone (guitarra), Fancy
(baix) i Jagwah (bateria), té previst
per a mitjans d’aquest mes la sortida del seu primer àlbum. Es dirà Yeah, I Bet i els hi llançarà
conjuntament Knife Hits Records, Broken Cycle Records i GRIMGRIMGRIM.
Transmet energia i actitud
davant la vida. Explica G: ‘Sona com un nen blanc pengim-penjam corrent
sota el sol intens de l’estiu fent-li gestos obscens al veí mentre aquest li
crida que no entri al seu preciós jardí o li donarà una patada al cul. El nen
es para en sec es gira cap al vell, se’l mira directa als ulls, s’agafa l’entrecuix
amb una mà mentre li ensenya el dit del mig de l’altre. Així és com em sento
quan escolto a la gent queixar-se d’estupideses’.
Han avançat alguns temes,
tots ells d’una vitalitat no apta per a veïns tocacollons. Si en tens algun aquest estiu al càmping, fot-li a tota llet el disco. Quan arribi el cas, sempre li pots dir
que és una versió de Willie Nelson,
que també hi és.
En aquest Good AdviceG canta: #Dormo tot el dia / bec tota la nit / delinqueixo / inclús
em salto semàfors en vermell / ... / aquest món es teu / tot teu, de veritat /
que es foti una hòstia / estic parlant de tot el pastís / l’elecció és teva /
podries repartir-lo bé / eeeeh, a la merda / col·locat força / sí, sí, sí, /
col·locat molt#.
