EN BON ESTAT DE SALUT

TULPA – “MONSTER OF THE WEEK”

A LA VISTA

No han tret res, fins ara. A Tulpa no els coneix ni Déu, tret dels que han anat als darrers concerts de Throwing Muses, Pale Blue Eyes o als gal·lesos The Bug Club, perquè els han fet de teloners.

La seva primera escolta, aporta aquella emocionant vibració de bandes com Veruca Salt o Elastica: bon rotllo i onades de lluminositat i color. Els de la BBC6 els hi van posar l’ull a sobre i van gravar una sessió en directe. A la vegada, qui no corra vola, la gent d’Skep Wax (Amelia Fletcher, Rob Pursey) amb les cançons a sobre la taula del despatx, no van dubtar ni un segon a l’opció de publicar-lo. Mentre, han seguit donant concerts per tot el Regne Unit, amb el que han acabat formant una primera flotilla de seguidors.

Des de Leeds, guitarres brutes, una veu ajustada i una bateria que rebota per les quatre parets. Enregistrat a Lamigo Bay, a Escòcia, l’estudi recent estrenat de Jamie Lockhart (The Cribs, Mush), debuten amb aquest Monster Of The Week que sortirà a finals de novembre. Ells son Josie Kirk (veu, baix), Daniel Hyndman, ex-Mush (guitarra), Myles Kirk (guitarra) i Mike Ainsley (bateria).

El primer single, Let’s Make A Tulpa! forma part d’aquell grup de cançons, especialment dels 90, que quan l’escoltes se’t queda enganxada i no es deixa anar ni rascant amb paper de vidre del 30. D’aquelles tonades, destinades a ser compartides en plena eufòria de cap de setmana. La música pop continua mostrant bona salut. 

                          

TORNEN LES MELODIES IRRESISTIBLES

LIGHTHEADED – “THINKING, DREAMING, SCHEMING”

A LA VISTA

Grans extensions de boscos cremades, espècies que van desapareixent com mosques, mars ultra-contaminats, excessos industrials a tones, asteroides que impacten per tot arreu...  

Però no ens atabalem. La música de Lightheaded ens aporta totes les bones vibracions que bandes precursores com Dolly Mixture, Talulah Gosh , Belle & Sebastian, Camera Obscura, Rocketship o The Aislers Set, per dir-ne mitja dotzena, ens desencadenaven. És això. A base d’unes veus més o menys celestials damunt d’un llit de suaus i tintinejants melodies, una pandereta per aquí, una trompeta per allà, convertir els éssers més obscurs en éssers purs d’ànima i les imatges més terribles es transformin en dibuixos de la Pilarín Bayés.

La banda de Nova Jersey, el 2023 van llançar l’EP Good Good Great!, l’any següent un àlbum de nota alta, Combustible Gems que ara amb aquest Thinking, Dreaming, Scheming intentaran igualar. Amb les gravacions per part de Gary Olson (The Ladybug Transistor) i Alicia Vanden Heuvel (The Aislers Set), sortirà via Slumberland Records i Skep Wax a finals de juny.

De moment fan la seva contribució a passar millor el malson papal amb el single Same Drop amb un vídeo promocional rodat i editat per la mateixa Cynthia Rittenbach que amb una veu el més dolça que pot, ens canta: #Som com un degoteig de la mateixa gota / que fa que el meu cor salti, brilli i s’aturi#. Si això no t’alleuja deixem-ho córrer.

         

TOT CONTINUA ESTANT PER FER

SWANSEA SOUND – TWENTIETH CENTURY

NOU REGISTRE

No inventen res ni falta que fa. És el sensacional pop de tota la vida, vibrants melodies i missatges sobre la societat tan mal parida que tenim entre mans

(sense anar més lluny, avui han fet un nou intent en format simulacre, per engaltar-nos-en una altra, la collonada de l’alerta de Protecció Civil (sic): això només és crear més dependència i més por)

Son Hue Williams (The Pooh Sticks), Amelia Fletcher i Rob Pursey (Talulah Gosh, Heavenly, The Catenary Wires), Bob Collins (The Dentists, The Treasures of Mexico) i Ian Button, (Death in Vegas, Pete Astor). Comandat per les ments inquietes de Williams i Fletcher, Swansea Sound van debutar amb Live At The Rum Puncheon (Skep Wax – 2021), un àlbum que no és ni en viu, ni encara menys, gravat al pub que anomena, que va tancar la dècada dels 80.

Amb aquest Twentieth Century apreten a fons amb 12 cançons com 12 singles. Respecte les lletres, tret d’un parell o tres, en la resta han volgut fer la seva particular proclama, crítica amb la gran farsa que ens envolta i especialment sobre com tota proposta alternativa ha sigut, i ara ho és més que mai, engolida pels estats. Click It And Pay o Made A Work Of Art son els millors exemples.

Hi ha espai pels seus simbòlics tributs com amb Paradise que comparteix nom amb la cançó dels Buzzcocks o el de Pete Shelley amb Far, Far Away. Amb la que porta el títol de l’àlbum, van de cara per aquells personatges que mantenen actituds de resistència opaca per netejar-se la consciència.

Estan tocant per les illes britàniques i de rebot – que serà quan els tindrem més a la vora – el 30 d’aquest mes al Popfest de París.