MENTRESTANT

THE TELEPHONE NUMBERS –“SCARECROW II”

A LA VISTA

Son uns més que tenen la sort de que hi hagi una sequera de veritat de idees sobre com tirar endavant amb la música.

La solució passa per imbuir-se dels clàssics de l’indie pop dels 80 i esperar a veure què passa. Mentre això arriba, i que Déu ens agafi confessats, podem gaudir de les encertades tonades que elaboren bandes com The Telephone Numbers. Portem ja uns anys escoltant a grups que com ells, fan les delícies dels supervivents de l’indie. Gent com Dumb Things, per exemple, a qui bastant recorden, ens venen al cap.

Però The Telephone Numbers, d’allò que anomenen l’Àrea de la Badia de San Francisco, i per a que ens entenguem, formen part del cercle d’amics de Glenn Donaldson, ànima de The Reds, Pinks and Purples. Els Numbers van debutar amb The Ballad Of Doug el 2021 i ara treuen el seu segon disc, aquest Scarecrow II que els hi posarà al carrer Slumberland Records a mitjans d’octubre. Encara falta.

El van enregistrar als Speakeasy Studios amb Alicia Vanden Heuvel (ex-The Aislers Set) i presentarà deu nous temes més sofisticats, reforçats per arranjaments de vent i corda. A més de Thomas Rubenstein, en la funció de líder, la banda la completen Morgan Stanley de The Umbrellas (guitarra, veu), Charlie Ertola (baix) i Phil Lantz de Neutrals i Chime School (bateria). En aquest àlbum hi trobem també les col·laboracions d’Anna Hillburg (trompeta), Andy Pastalaniec (teclat), K. Dylan Erdich (violí i mellotron), Tony Molina (guitarra), Lewis Gallardo (guitarra slide) i a la mateixa Vanden Heuvel (campanetes).

Han compartit un primer tema, aquest Be Right Down per fer-nos agafar ganes. Al final, el compte enrere per a l’arribada de noves idees, ens el faran més portable. D’agrair.

                      

TORNEN LES MELODIES IRRESISTIBLES

LIGHTHEADED – “THINKING, DREAMING, SCHEMING”

A LA VISTA

Grans extensions de boscos cremades, espècies que van desapareixent com mosques, mars ultra-contaminats, excessos industrials a tones, asteroides que impacten per tot arreu...  

Però no ens atabalem. La música de Lightheaded ens aporta totes les bones vibracions que bandes precursores com Dolly Mixture, Talulah Gosh , Belle & Sebastian, Camera Obscura, Rocketship o The Aislers Set, per dir-ne mitja dotzena, ens desencadenaven. És això. A base d’unes veus més o menys celestials damunt d’un llit de suaus i tintinejants melodies, una pandereta per aquí, una trompeta per allà, convertir els éssers més obscurs en éssers purs d’ànima i les imatges més terribles es transformin en dibuixos de la Pilarín Bayés.

La banda de Nova Jersey, el 2023 van llançar l’EP Good Good Great!, l’any següent un àlbum de nota alta, Combustible Gems que ara amb aquest Thinking, Dreaming, Scheming intentaran igualar. Amb les gravacions per part de Gary Olson (The Ladybug Transistor) i Alicia Vanden Heuvel (The Aislers Set), sortirà via Slumberland Records i Skep Wax a finals de juny.

De moment fan la seva contribució a passar millor el malson papal amb el single Same Drop amb un vídeo promocional rodat i editat per la mateixa Cynthia Rittenbach que amb una veu el més dolça que pot, ens canta: #Som com un degoteig de la mateixa gota / que fa que el meu cor salti, brilli i s’aturi#. Si això no t’alleuja deixem-ho córrer.

         

MIRAR ENDAVANT SENSE MIRAR ENRERE... O CASI

AUTOCAMPER – “WHAT DO YOU DO ALL DAY"

A LA VISTA

Not twee. Not anorak. Not lucky. Just pop. És el que es pot llegir a l’entrar a la seva pàgina: per evitar mals entesos.

Es volen situar tot el lluny que puguin de qualsevol revival nostàlgic i postureigs. Autocamper son conscients de que el moment obliga a fer un esforç. Tot i això, si s’han de mullar, parlen de The Vaselines i d’Orange Juice com a influències.

La banda de Manchester es va formar l’octubre de 2022 a base de chats i trobades casuals en un concert dels Umbrellas. Han llançat un quants singles i ara tenen a punt per a mitjans de juliol el seu debut. Es dirà What Do You Do All Day i ho farà via Safe Suburban Home i Slumberland Records. Gravat al Green Door Studio de Glasgow, els hi ha produït Chris McCory (Catholic Action) amb intenció de mostrar-se integres amb els seus principis d’honestedat pop entre tan producte musical prefabricat.

‘Alguns no teníem experiència d’haver estat en altres bandes, i quan escoltes les gravacions que vam fer en els primers assaigs, es nota la nostra forma de tocar. Ens vam sentir molt còmodes de seguida. Però musicalment, en aquests moments, creiem que hem consolidat el nostre propi so, deixant anar molt més les nostres influències’ ha comentat Jack Harkins, veu i guitarra del quartet.

Han compartit un primer tema, Again, del que la banda comenta: ‘Ens va semblar la millor opció per llançar i traçar el camí de sortida. Líricament explora la contradicció entre sentir-se inadequat i trobar la felicitat en la bellesa dels demés i com això et pot fer sentir bé i malament a la vegada’. 

Harkins afegeix: ‘Em poso les ulleres de sol i faig saber que soc una estrella pop mil·lionaria i decadent, mescla de Lee Hazlewood i Bryan Ferry, i el èxits surten sols’. Màgia Potàgia!

           

FLORS i VIOLES

THE CORDS – “FAVOURITE TIME”

ALTRES REGISTRES

El món el fem entre totes. Mentre com cada any, hi ha qui treu pestes dels dies que s’apropen, altres miren de treure’n allò que té de bo (però segur que han hagut de buscar molt).

#Em poso la meva bufanda favorita sota les estrelles / canto una nadala i bec el te de gingebre que m’has preparat# canta Eva Tedeschi del duo The Cords sense importar-li res més, acompanyada de sa germana Grace a la bateria. Dimonis! Si és que al final, qui no és feliç és perquè no vol. 

Mentre gravaven el que serà el seu àlbum de debut previst per aquest any que ve, entremig de les sessions, es treien pressió tocant alguns acords tontos mentre Jonny Scott (CHVRCHES), amb qui l’han gravat, posava cara de circumstàncies.

La cançó son 2 minuts i 42 segons de campanetes, cascavells, guitarres transparents i ritme tambolilero que fan difícil no creure en que realment és el tió qui caga els cigarrets de xocolata. 

El senzill s’acaba de llançar via el segell de califòrnia Slumberland Records i l’escocès Heavenly Creature Records com un col·leccionable flexi-disc de color vermell sang, amb uns inserts fets pel pare de les criatures. 

COMPTE! NO APTE PER A AL·LÈRGICS AL NADAL

            

RECREAR-SE DES DEL MILLOR

THE LAUGHING CHIMES – “WHISPERS IN THE SPEECH MACHINE”

A LA VISTA

Mentre es parla i ens distraiem més del compte amb les típiques llistes del millor de l’any, continuen apareixent bandes que, discretament, fan la feina indispensable.

És el cas del cuarteto d’Ohio The Laughing Chimes. Tenen pensat treure a finals de gener el seu segon àlbum que es diu Whispers In The Speech Machine i ho farà via Slumberland Records. Es dediquen a tocar influenciats per tot el millor de l’indie-pop dels 80, impossible d’enumerar, i les essències del Paisley Underground.

Desprès d’In This Town, el seu debut de 2021, escrit pels germans Evan i Quinn Seurkamp mentre eren inscrits en unes classes extraescolars de música i que l’alacantina Pretty Olivia Records els hi va editar en vinil, es van preparar per fer el salt. Així van venir uns quants singles que auguraven que la cosa no era que hagués sonat la flauta per casualitat. 

Dit i fet, ara anuncien aquestes vuit noves cançons compostes pels germans Evan (veu, guitarra) i Quinn Seurkamp (bateria), Avery Bookman (baix) i Ella Franks (guitarra, teclats) de les que avancen aquest estimulant High Beams que no ens cansem d’escoltar. Diu Evan Seurkamp: ‘La part de sota d’Ohio està ubicat en les elevacions de les Appalachian Mountains que té una atmosfera única. A vegades aquesta atmosfera pot ser opressiva, que fa que vulguis fugir d’allà, però a la vegada hi ha un romanticisme estrany en els pobles fantasma que he estat intentant afegir’. 

        

SENSE DOBLES INTENCIONS

CHIME SCHOOL – “THE BOY WHO RAN THE PAISLEY HOTEL”

A LA VISTA

Aquest és un àlbum de pop bellugadís que ens farà recordar l’estiu un cop estigui a punt d’acabar-se.

No ens agrada el terme banda de jangle-pop en el que se’ls inclou. Son cançons destinades només a fer-te la vida més agradable. La banda de San Francisco Chime School, que va debutar amb un disc homònim el 2021, té a punt la continuació. Onze nous talls en un àlbum que es diu The Boy Who Ran The Paisley Hotel i que sortirà a finals d’agost via Slumberland Records novament.

El disc va ser enregistrat per Andy Pastalaniec a l’estudi que té muntat a casa seva i de moment, han compartit aquest Give Your Heart Away en un vídeo que ha dirigit Britta Leijonflycht. Tot el nostre marc de vida, és un reflex del nostre estil de vida i amb aquest primer single han volgut plasmar-ho.

‘La fotografia és un altra mitjà que dóna pistes del què faig musicalment’ explica Pastalaniec, que afegeix ‘La cançó està emmarcada per una introducció i un final fora de temps. Hi ha una lletra que parla de la lent d’una càmera que s’obre a un altre temps i espai. Està destinat a capturar un moment allunyat en el temps. Potser un moment de la joventut en el que per les nits, passaves massa temps donant voltes sense rumb pel bars...’. 

Chime School ens farà entrega d’onze pistes d’un estil de vida propi, en forma d’onze bellugadisses gemmes d’indie-pop.

         

MERCROMINA i A CÒRRER

LIGHTHEADED – “COMBUSTIBLE GEMS”

A LA VISTA

Sovint, si els components i la samfaina son els correctes, un primer àlbum com aquest es posa com exemple a les escoles del que es pot fer amb una guitarra i una bateria.

En un debut s’hi troben – o haurien de trobar-s’hi – totes les credencials siguin de l’estil que siguin. Lightheaded son un trio de Nova Jersey format per Sarah Abdlebarry, Stephen Stec i Cynthia Rickenbach que han il·luminat el cel i no a base de 200.000 sostenibles bombetes. Ho fan amb el seu primer disc, aquest efervescent Combustible Gems que els hi edita Slumberland Records a mitjans del mes que ve.

Senten un gran respecte i admiració per les cançons de pop clàssic. Les nou cançons que componen l’àlbum, son com una cabussada en un mar d’aigües transparents i fresques. Una declaració de principis a l’eterna joventut, plasmada amb la senzillesa i excitació de les primeres vegades. Es poden escoltar els ressons que bandes com The Pastels o Comet Gain van llançar abans que ells. Aquella força natural amb la que si caus et tornes a aixecar com si res. Com a molt, amb els genolls pelats.

    

ESSÈNCIA REJOVENIDORA

LUNCHBOX – “POP AND CIRCUMSTANCE”

A LA VISTA

Fer anys no té cap mèrit. El que sí en té, és fer-los i mantenir l’activitat com aquesta parella.

Prenguem exemple: deixem-nos de cremes anti-arrugues i pugem el volum fins fer petar tots els audiòfons de la sala. Ens fascina, admira i alegra veure persones que viuen en aquesta circumstància. Se'ls va caient els cabells i altres coses, però continuen en el bon rollo de sempre. Com si el temps, per a ells, fos una broma.

Els veterans músics Tim Brown i Donna McKean, integren Lunchbox fa gairebé tres dècades. Instal·lats des de fa uns anys a Oakland, ens avisen de que per a mitjans de maig, tindran a punt el darrer dels seus venerats àlbums. Es dirà Pop And Circumstance i els edita de nou Slumberland Records, aprofitant l’amistat que tenen amb el fundador del segell, Mike Schulman.

Lunchbox  van començar a fer coses cap el 1995. Van estar editant àlbums amb diferents formacions fins que es van agafar un descans posterior a la sortida d’Evolver el 2002. Dotze anys després, si van tornar a posar amb Lunchbox Loves You (Jigsaw – 2014) i After School Special (Slumberland – 2020). Llavors, desafortunadament per a tots, va venir el llop i Donna, com a infermera que és, va estar més enfeinada que mai tenint cura dels pobres xaiets.

Ara, en aquest nou disc, li prenen novament el pols al solejat pop de la Califòrnia dels 60, al mod-revival dels 70 i al pop britànic dels 80. En ell hi trobarem joies de power-pop com Summer’s Calling o una aproximació al bubblegum com la que fan en aquest Dinner For Two entremig de deu talls més, farcits de gracioses melodies i enganxoses tonades. Rejovenim amb l’essència Lunchbox!

 

NARCÒTIQUES MELODIES

TONY JAY – PERFECT WORLDS

NOU REGISTRE

Encara hi ha bandes que generen un cert misteri i interès a la vegada

És el cas del quartet lo-fi de San Francisco Tony Jay. Mike Ramos és la persona al capdavant de l’assumpte. És una mena de tot poderós. Està a varis llocs a la vegada. April Magazine, Flowertown o Sad Eyed Beatnicks son alguns d’aquests.

Amb Tony Jay, que és la que ara ens interessa, va començar a fer coses el 2006 però no va ser fins el 2017 que hi va posar ordre amb la formació de banda, debutant el 2019 amb The Fence Disappears per a Dirty Rabbit Records.

Perfect Worlds és el seu quart treball. Un disc enregistrat el 2021 i que ha sortit fa 15 dies via la ja reconeguda Slumberland Records. Enregistrat a casa del mateix Ramos (guitarra, baix, percussió, veu) i masteritzat per Mikey Young, manté la participació d’Alexis Harper (veu), Kelsey Faber (guitarra, teclats), Cameron Baker (percussió, glockenspiel) i la veu addicional de Karina Gill.

Conformen el disc tretze cançons tan tremendament lacòniques com pertorbadores. Expliquen que es van inspirar en relacions complicades, la manca de son, les depressions consegüents... i una lesió anant en bicicleta. Tretze píndoles d’efecte immediat no aptes per conduir cap vehicle o una serra-cinta.

THE UMBRELLAS, JANGLE–POP 'MID-FI', D’ALTA INTENSITAT

A LA VISTA

La llavor de l’indie-pop de la dècada dels vuitantes especialment, i dels norantes de refiló, va ser una de les que més va arrelar, amb bens de Déu que van des de The Pastels fins a Comet Gain. Si a sobre les teves arrels son de San Francisco, tens doble premi.

Perquè la influència del conegut fenòmen Paisley Underground, aparegut per la zona la mateixa dècada, també suma. L'agraït resultat, és l’inesgotable brollar de bandes, com The Umbrellas, que disposen d'un EP editat l’any passat i el seu debut a la vista amb un àlbum homònim que sortirà via Slumberland Records la primera setmana d’agost. La banda la formen Matt Ferrara (veu, guitarra i teclats), Morgan Stanley (guitarra i veu), Nick Oka (baix) i Keith Frerichs (guitarra acústica, bateria i veu).

Expliquen que el pressupost era limitat, però com les produccions que els hi agraden i tenen de referent son de trenta anys o més, van decidir muntar la seva pròpia sala de gravació: ‘L’objectiu era fer un disc que no fos ni de baixa ni d’alta fidelitat, un entremig – mid-fi li diuen –, i així va ser, vam viure junts al llarg d’una setmana fins que vam considerar que estava enllestit’. El disc inclou autèntiques perles com Lonely, Near You o aquesta Pictures, de la que diuen ‘que vol explorar el dolor que una persona pot sentir, al trontollar entre la sensació de l’enamorament i la trista realitat’. El necessari pop de tota la vida.